Zurbarán (sobre)natural és una exposició que es pot visitar al MNAC fins a finals de juny. El museu presenta la restauració que s'ha realitzat recentment d'una obra de la col·lecció, Sant Francesc segons la visió del papa Nicolau V de Francisco de Zurbarán, juntament amb les altres dues versions del quadre, una procedent del Museu de Belles Arts de Boston i l'altra del Museu de Belles Arts de Lió. A més de les tres versions del quadre, exposades l'una al costat de l'altra, se'ns ofereix una petita mostra de la pintura de l'autor, juxtaposada amb obres d'art d'autors catalans contemporanis, algunes creades expressament per a l'exposició.
La visió del papa Nicolau V és una llegenda sense base històrica, que relata la suposada visita per part del papa, al segle quinze, al cadàver incorrupte de sant Francesc d'Assís, exposat per a l'ocasió dempeus dins d'una fornícula i il·luminat amb una espelma. A diferència d'altres interpretacions pictòriques de l'època també presents a l'exposició, que representen l'episodi al complet, amb el sant en escena i els espectadors contemplant-lo, Zurbarán escull presentar-nos només el sant dins la seva fornícula, sense altre context que la llegenda, que devia ser coneguda per als espectadors de l'època. Per tant, el pintor ens situa en la posició del papa Nicolau, i ens convida a recrear l'escena de contemplació del prodigi, aquest cop davant del quadre.
La proposta és francament original: si el Barroc és un moviment artístic caracteritzat per la teatralitat, aquí Zurbarán porta la idea a un altre nivell fent-nos entrar a nosaltres a escena, un trencament de la quarta paret que pot passar per alt si no coneixem prèviament el relat. El MNAC, a més, fa un pas més enllà posant els tres quadres junts, en un efecte multiplicador que se m'ha fet un pèl alienador, i no sé si convida més a la contemplació mística o a una mena d'inquietud fruit de desnaturalitzar-ne el context. És clar que tampoc traeix la intenció de l'original, segons la qual la visió d'un cadàver que sembla viu havia de portar a una experiència de contacte amb el transcendent.
Des d'aquest punt de partida, la mostra ens porta a través del diàleg entre art contemporani i art barroc, de forma que ambdós exploren els punts de contacte entre immanència i transcendència, entre materialitat i espiritualitat. La mostra convida a reflexionar sobre el caràcter paradoxal de la matèria i la seva representació artística, en una negociació constant entre el decaïment i la permanència: un cadàver que no es corromp, uns codonys que sí, uns atuells de cuina que són exposats a la mirada del públic amb la solemnitat que es dedica a l'art sacre o, per exemple, l'hiperrealisme del llenç que reprodueix Zurbarán a La santa Faç en contrast amb el rostre desdibuixat, quasi eteri, del Crist que s'hi exposa. De les propostes contemporànies en destacaria Maria (a Francisco Zurbarán) d'Eulàlia Valldosera, una instal·lació lumínica a partir de projectors i objectes quotidians tradicionalment associats a les dones (atuells i pots de detergent) que produeix una imatge ombrívola i inquietant, reminiscent de les mares de déu presents a la iconografia catòlica.
L'exposició ens mostra el Barroc en acció més que explicar-nos-el, i parteix d'un plantejament molt original, que crea una mirada particular sobre les obres exposades i, en aquest sentit, té quelcom d'immersiu. M'hi ha faltat un punt de contextualització històrica, perquè l'accent en el misticisme i la transcendència de la matèria no hauria d'ocultar, al meu parer, l'enorme poder material de què gaudien l'església catòlica i els ordes religiosos durant el segle disset, i des del qual comissionaven totes aquestes obres en el marc ideològic de la Contrareforma.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada