"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

23 d’octubre de 2021

Serà algú amb un cor molt agosarat

Cant X de la Ilíada

Aquí ens trobem amb un capítol una mica peculiar. Tant aquest com l'anterior, el novè, ens han donat un petit respir de la lluita, i tenen lloc als campaments durant la nit, mentre teòricament tothom hauria d'estar descansant. Aquest cant desè ens presenta la dolonia, l'aventura nocturna amb final dissortat d'un personatge troià, Doló, que es creua per mala sort al camí d'uns herois grecs. De fet, és un capítol que té una certa autonomia pròpia, i molt probablement va ser un afegit posterior al conjunt del poema.

Mentre els grecs dormen, Agamèmnon es queda desvetllat per la preocupació, i al cap d'una estona de lamentar-se decideix anar a veure Nèstor i demanar-li ajuda. Es vesteix amb la túnica, les sandàlies i una magnífica pell de lleó i agafa la seva llança. Mentrestant, Menelau tampoc no pot dormir de preocupació, es posa una pell de lleopard i el seu casc de bronze, agafa també una llança i es dirigeix a parlar amb el seu germà. Se'l troba posant-se l'armadura prop del seu vaixell, i li demana que enviï uns guerrers escollits per espiar el campament troià durant la nit. 

Agamèmnon li mana que vagi a buscar Àiax i Idomeneu mentre ell demana consell a Nèstor. Agamèmnon troba Nèstor a la seva tenda ajagut al seu llit, amb l'armadura al costat. Li proposa que vagin a passar revista als sentinelles que han deixat fent guàrdia. Nèstor li demana que despertin també els altres guerrers, i es queixa de la mandra de Menelau, que sempre dorm quan toca mobilitzar-se. Agamèmnon li respon que aquest cop ha estat Menelau qui ha pres la iniciativa. A continuació Nèstor es vesteix amb una túnica i un mantell porpra, es posa les sandàlies, es cobreix amb una pellissa de llana i es dirigeix a les naus amb una llança a la mà. Nèstor desperta Odisseu i tots dos van a despertar Diomedes, que dorm amb els seus homes fora de la seva tenda. Quan Diomedes es desperta, es queda admirat per la vitalitat de l'ancià. 

Nèstor arriba on són els sentinelles i s'alegra de trobar-los desperts i alerta. Quan s'han reunit tots els guerrers vora el fossat, s'asseuen i intercanvien opinions. Nèstor demana un voluntari que s'atreveixi a infiltrar-se al campament troià durant la nit. Diomedes es presenta voluntari immediatament, però demana anar-hi amb algú altre perquè la missió sigui més segura. De seguida es presenten uns quants voluntaris, i Agamèmnon ordena a Diomedes que triï entre ells el que li sembli millor, i que esculli tenint en compte l'èxit de la missió i no el llinatge o els honors dels guerrers. Tot i que no ho diu en veu alta, Agamèmnon li fa aquest advertiment perquè pateix pel seu germà Menelau. Diomedes tria Odisseu perquè és el més llest de tots. 

Aleshores Trasimedes i Meríones, que es troben ja armats perquè feien guàrdia, donen armes a Diomedes i Odisseu. Casualment, Odisseu rep de Meríones un casc que havia robat el seu propi avi Autòlic, conegut per la seva habilitat per robar sense ser descobert, heretada del seu pare el déu Hermes. Un cop armats, es dirigeixen al campament troià, i pel camí Atena els envia un agró roig, que no veuen en la foscor però que senten grallar. En sentir el senyal, Odisseu i Diomedes s'encomanen a Atena. 

Mentrestant, al campament dels troians, Hèctor ha tingut la mateixa pensada i en una assemblea dels cabdills troians ha demanat un voluntari per infiltrar-se al campament aqueu i comprovar si els grecs encara fan guàrdia o ja han decidit marxar. Doló s'hi presenta voluntari, un individu poc agraciat que demana a Hèctor que a canvi li doni el carro d'Aquil·les en recompensa. Hèctor l'hi promet, tot i que serà una promesa buida, i Doló es posa en camí després d'armar-se i posar-se una pell de llop i un casc de pell de fura. 

Doló amb la pell de llop
Museu del Louvre. Font

Tot just pel camí Odisseu i Diomedes el veuen, i Odisseu proposa fer-li una emboscada, o matar-lo directament amb la llança si s'escapa corrent. Quan s'adona que li venen al darrere, Doló es posa a córrer, però Diomedes l'atemoreix amb un tir de llança que erra expressament. Quan té els guerrers grecs a sobre, Doló els suplica que no el matin i que el facin captiu. Odisseu li pregunta quin és el seu propòsit i Doló, força ximplement, li revela el pla d'Hèctor, i fins i tot que li ha promès regalar-li els cavalls i el carro d'Aquil·les. També li explica la disposició del campament dels troians i el lloc on Hèctor es troba reunit amb el consell, li explica també que són els troians qui fan guàrdia mentre els aliats dormen, i també li dona informació sobre la disposició de les diferents tribus dins del campament. Els diu on poden trobar els millors tresors dels troians i després els demana que el facin captiu a les naus mentre van a comprovar tot el que els ha dit. 

Diomedes talla el coll de Doló abans que aquest pugui fer el gest de súplica. Odisseu li arrabassa les armes, i les amaga en un arbre sobre el qual fa senyals per poder-lo reconèixer de tornada. Odisseu i Diomedes arriben al campament traci, on els guerrers dormen sense sospitar res. Allà troben el rei Resos, de qui Doló els ha informat, adormit al costat dels seus cavalls. Diomedes comença a matar guerrers tracis l'un rere l'altre, mentre Odisseu s'encarrega d'apartar els cadàvers cap enrere, perquè els cavalls no es puguin espantar trepitjant-los. Diomedes, portat per la seva fúria assassina, mata el rei Resos i dotze homes més, i en el moment de ser occit, Resos veu Diomedes dins del seu somni. Atena avisa Diomedes que torni al campament grec abans que algun déu decideixi despertar els troians. 

Apol·lo s'adona de la intervenció d'Atena i desperta el conseller dels tracis, Hipocoont, cosí de Resos, mentre Odisseu i Diomedes tornen al campament amb els cavalls de Resos després de recollir el cos de Doló pel camí. Un cop al campament grec, Nèstor es queda tan admirat amb els cavalls que es pensa que han estat el regal d'algun déu en comptes de provenir del campament troià. Odisseu li explica tot el que ha passat, i deixa els cavalls amb els de Diomedes. Després de deixar el cos de Doló a la seva nau, Odisseu es reuneix amb Diomedes i tots dos es banyen al mar, després es banyen en unes banyeres i finalment sopen després de fer libacions a Atena. 


Un ethos per a cada guerrer

És una cosa que sempre em va cridar l'atenció a les classes d'ètica de la universitat. A principi de curs, es referenciava l'origen de la paraula ethos i es feia una referència a la Ilíada per il·lustrar aquesta curiositat etimològica. Després, òbviament, la Ilíada desapareixia del programa. És clar que la paraula ètica prové del mot grec ethos, que significava originalment "hàbit, costum", o més literalment encara, "el lloc acostumat". Té una dimensió col·lectiva, que designaria el que és propi d'una determinada terra o tribu, però per extensió també es pot traduir com quelcom semblant a "caràcter". L'ethos també individualitza, perquè només es manifesta a la pràctica, a través de les accions i els fets concrets.

El êthos no brota de la reflexión, del pensamiento que interpreta la experiencia, sino que se solidifica en las obras y en la actividad de los hombres. La red que se teje entre los individuos determina los niveles de lo posible y cerca el espacio de lo necesario. (...) La aceptación de ese êthos, fruto de lo colectivo, conforma, también, la estructura de lo individual. El êthos no es solo el cauce por donde fluyen los individuos y por donde más fácilmente se armonizan sus contradicciones, sino que en esa lucha, que cada ser se ve obligado a llevar para incorporarse a lo colectivo, se configura una nueva forma, histórica ya, de individualidad. 

Emilio Lledó, Memoria de la ética. Madrid: Taurus, 2015. (Capítol 1: "El mundo homérico"). L'he consultat aquí

Parlar de caràcter, però, ens porta de seguida més a l'anàlisi literària que a la filosòfica. Sense voler caure en la temptació de fer una lectura anacrònica, en la narració hi trobarem, potser no una psicologia desenvolupada a la manera moderna, però sí una mena d'esbós del que pot ser un caràcter per a cada personatge. Aquest ethos, en cada cas, definiria cada guerrer per qui és o, millor dit, pel que fa: l'ethos d'Odisseu és ser astut, el d'Aquil·les probablement ser orgullós, Diomedes és un lluitador incansable, Agamèmnon possiblement queda definit pel seu poder mateix, o la seva capacitat d'ostentar-lo. 

La dolonia és un capítol que té un inici, un nus i un desenllaç, com si fos un conte curt que algú va decidir intercalar dins del poema. El to sembla una mica més lleuger que altres passatges del text, tot i que només si llegim des del punt de vista dels grecs: la part en què Diomedes mata el rei Resos es realment esfereïdora, així com tot el carnatge perpetrat pels dos herois grecs. La qüestió del caràcter em va venir al cap quan vaig llegir aquest capítol i vaig veure cadascú vestint-se amb una pell d'animal diferent: Agamèmnon es posa una pell de lleó, Menelau es posa una pell de lleopard i Nèstor es posa una simple pellissa de llana (que potser és un llop amb pell de xai?). Doló, tanmateix, porta una pell de llop i un casc de fura i cap d'aquests animals l'acaba representant per cap habilitat especial. Però, és clar, també sabem que esperava obtenir els cavalls d'Aquil·les com a botí i que, en aquesta guerra, Homer va a favor dels grecs. 

He consultat: 

  • Emilio Lledó, Memoria de la ética. Madrid: Taurus, 2015 (Capítol 1: "El mundo homérico) 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons