No em preocuparé del sangonós combat

Cant IX de la Ilíada

Mentre els troians fan guàrdia durant la nit, els grecs es troben trasbalsats per la derrota que acaben de patir. Agamèmnon convoca l'assemblea, i amb llàgrimes als ulls els mana que pleguin i tornin a casa derrotats. Diomedes pren la paraula i retreu a Agamèmnon la seva actitud, tot recordant els insults que aquest li havia dedicat al cant 4. Diomedes fa servir un argument força semblant a l'emprat per Aquil·les al principi del poema: Agamèmnon rep el màxim honor en ser el cabdill més important de la jerarquia, però no mostra el mateix mèrit al camp de batalla. Així doncs, convida a marxar Agamèmnon i aquells que ho desitgin, però ell exposa la seva intenció de quedar-se i seguir lluitant.

A continuació pren la paraula Nèstor, i lloa Diomedes per la seva intervenció. Després mana als guerrers joves que organitzin una guàrdia vora el mur, objectiu dels troians, mentre Agamèmnon rep el consell dels ancians. Al consell dels ancians, de nou és Nèstor qui pren la iniciativa, i proposa a Agamèmnon que es faci perdonar per Aquil·les, i el convenci de tornar a la lluita. Agamèmnon reconeix el seu error i accepta la proposta. A continuació enumera una llarguíssima llista de regals que li farà a Aquil·les a canvi del seu perdó: objectes preciosos que provenen del botí de guerra, cavalls i dones captives entre les quals compta la mateixa Briseida, amb un jurament solemne que no s'hi ha enllitat. No s'acaba aquí: un cop guanyada la guerra, li ofereix una de les seves pròpies filles en matrimoni, sense haver-li de pagar dot - al contrari, amb un riquíssim dot que oferiria el pare de la núvia, i que inclou el control dels tributs de ciutats senceres. 

Nèstor envia una delegació de missatgers a Aquil·les, entre els quals hi ha Odisseu. Quan aquests arriben a la tenda d'Aquil·les, se'l troben a soles amb Pàtrocle, cantant les gestes dels herois acompanyat de la seva lira. Quan acaba la cançó, Aquil·les honora els nouvinguts amb un magnífic banquet que els preparen ell mateix, Pàtrocle i l'auriga Automedont. 

Després de sopar, el primer que pren la paraula és Odisseu, que li explica a Aquil·les la situació en què es troben i intenta persuadir-lo que torni al combat. Odisseu li recorda a Aquil·les les paraules del seu pare, Peleu, i a continuació li enumera la llista de regals que li promet Agamèmnon. Tot i així, hi afegeix un últim comentari de collita pròpia: si no vol acceptar per Agamèmnon mateix, sempre podria fer-ho pels altres grecs, que es troben patint les penúries de la guerra, i per la glòria de capturar Hèctor. 

Ambaixada a Aquil·les. A l'esquerra, Odisseu assegut i Fènix dret; a la dreta, Aquil·les assegut i Pàtrocle dret rere seu.
Col·leccions estatals d'antiguitats de Munich. Font

Davant d'això, Aquil·les li respon repetint els arguments que havia exposat el dia de la baralla: el botí de guerra no es reparteix d'acord amb els mèrits que fa cada guerrer al combat. De fet, la pròpia oferta d'Agamèmnon fa palès aquest desequilibri: el botí de dones que ofereix a Aquil·les com a compensació prové de la ciutat de Lesbos, que Aquil·les mateix havia saquejat. En el seu discurs, a més, Aquil·les col·loca Briseida a l'alçada d'una esposa. Així doncs, exposa la seva intenció de tornar a casa l'endemà mateix, i expressa la seva incredulitat davant l'oferta d'Agamèmnon, que ja ha mentit en el passat (aquest és un altre punt, el de la sinceritat de l'oferta, que el text deixa en un pla d'ambigüitat). Aleshores descriu la comarca governada pel seu pare, Peleu, i totes les riqueses que heretarà si torna a casa. Aquil·les exposa amb claredat el dilema a què s'enfronta: morir jove i no tornar a casa a canvi de la glòria divina, o renunciar a aquesta pel retorn a casa i una vellesa tranquil·la. 

La meva mare, la dea Tetis, la de peus de plata, em diu que són dues les parques que em menen al final de la mort: si em quedo aquí combatent al voltant de la ciutat dels troians, el retorn se m'ha acabat, però la meva glòria serà imperible; en canvi, si torno a la meva terra pàtria, se m'ha acabat per a mi la noble fama, però la meva vida serà molt duradora, i la fi de la mort no m'atenyerà aviat. (p 217) 

A continuació pren la paraula l'ancià auriga Fènix, amb llàgrimes als ulls. Aquest apel·la a la infància d'Aquil·les a la cort de Peleu, on Fènix havia anat a parar després de ser exiliat per una baralla amb el seu pare. Fènix, condemnat pels déus a no tenir descendència, havia conegut Aquil·les de petit i l'estimava com a un fill. Fènix afegeix un argument que no ha aparegut fins ara, i és que fins i tot els déus acaben cedint a les súpliques i els precs. Davant la magnificència de la disculpa i la reparació oferta, independentment de la seva sinceritat, per primer cop el text planteja la possibilitat que Aquil·les s'estigui excedint amb el seu enuig. Per reforçar l'argument Fènix recorre a l'exemple de Melèagre, que també havia rebutjat lluitar contra els curetes per una ofensa, però que finalment havia tornat al bàndol dels etolis davant les súpliques de la seva esposa. 

Aquil·les li contesta reafirmant la seva negativa i, en virtut del seu lligam familiar amb l'ancià, el convida a passar la nit a la seva tenda. L'endemà al matí tornarà a considerar la seva decisió final sobre tornar a casa o quedar-se al campament, així que ens trobem davant d'un primer compromís, o almenys una dilació, per part d'Aquil·les. Àiax Telamoni intervé per provar de persuadir-lo novament, tot i que ja sap que la missió ha fracassat. Mentre Pàtrocle mana a les serventes que parin un llit per a Fènix, la delegació torna a Agamèmnon, i Aquil·les i Pàtrocle se'n van a dormir, cadascun amb una dona captiva. Odisseu transmet a Agamèmnon la negativa d'Aquil·les. El capítol acaba amb una anàlisi de la situació molt acurada per part de Diomedes: Aquil·les és orgullós, i la delegació i l'oferta de regals no han fet sinó envanir-lo encara més. Després d'una última copa de vi, els guerrers se'n van a dormir. 

Aquil·les a través del mirall

El dilema d'Aquil·les és un motiu que apareix a la Ilíada de tant en tant, tot i que adquireix la seva rellevància plena no per si sol sinó en contrast amb el mateix motiu tal com apareix a l'Odissea. Ens trobem davant d'un dilema que Aquil·les va haver d'afrontar abans de venir a la guerra, i que no sabem fins a quin punt és una elecció lliure o forma part del destí gloriós que tenia marcat des de la seva infantesa. Ara, quan es troba considerant si abandonar el campament i tornar a casa, el dilema se li torna a presentar de la mateixa forma:

• Escollir una vida breu i morir a la batalla, assolint la glòria i el renom immortals. 

• Escollir una vida anònima i arribar a l'edat anciana, al cost de renunciar a la glòria.

Sabem que el destí últim d'Aquil·les és morir a les portes de Troia i que aquest contrast entre els dos destins pot ser només un embelliment del text per posar-nos de manifest l'excel·lència d'Aquil·les com a guerrer: sabem què signifiquen les seves proeses i a què s'exposa, perquè entenem també a què està renunciant i què està arriscant pel camí. La seva decisió estava presa d'entrada: el fet mateix que tinguem el poema a les mans confirma l'elecció d'Aquil·les definitivament. 

Ara bé, hi ha un petit episodi a l'Odissea, al capítol onzè, que ens fa tornar enrere a la figura d'Aquil·les i que presenta un nou matís a aquesta elecció. Aquil·les ja és mort i Odisseu es troba el seu espectre a l'Hades. Aquil·les ja gaudeix de la seva glòria i la seva fama immortals, però el que ens trobem al món dels morts, a l'altra banda del mirall, són les lamentacions de l'heroi per la vida que no ha escollit: preferiria seguir amb vida, encara que fos una vida anònima, la de l'últim i més pobre dels esclaus. Aquest episodi és força enigmàtic i ha engegat molts intents d'interpretació. 

L'explicació més òbvia és que el text no ens està afegint informació o matisos sobre Aquil·les mateix, sinó que l'episodi acompleix simplement una funció literària, amb l'objectiu de reforçar el centre d'interès de l'Odissea mateixa: el retorn i, per tant, la noció de llar que mou el viatge d'Odisseu. Es podria argumentar que la tornada d'Odisseu a casa passa per la renúncia a l'ideal heroic per tal de recuperar la vida anònima en el seu cercle familiar: al llarg de les seves aventures, Odisseu ha de renunciar a la seva pròpia identitat - fins i tot al seu propi nom, i esdevenir Ningú - per tal de superar els obstacles que el separen del seu destí final. Per tant, Aquil·les només acompliria la funció de contrast, faria funció de reflex en el qual Odisseu s'emmiralla. 

Ara bé, Vernant ofereix una altra lectura, relacionada amb el concepte mateix de "glòria" i el trop de la "bella mort". Aquests conceptes no ens estan aportant cap informació específica sobre el món dels morts. Són només una construcció de la vida social i comunitària dels vius, que perpetuen la memòria dels guerrers caiguts com a deure col·lectiu. El món dels morts, la terra dels espectres sense rostre i sense memòria, ens proposa un buit epistemològic. De fet, els espectres pertanyen a una massa informe d'ànimes sense identitat diferenciada, que només s'identifiquen un cop invocats per la presència del vivent que els observa: en aquest cas Odisseu. 

Esta imposibilidad de pensar la muerte desde el punto de vista de los muertos constituye al mismo tiempo su horror, su ajenidad radical y su completa alteridad, permitiendo a los vivos sobrepasarla instituyendo, con su existencia social, la constante rememoración de determinados difuntos. En lo que se refiere a su función de memoria colectiva, la epopeya no está hecha para los muertos; a pesar de hablar de ellos o de la muerte, se dirige a los vivos. De la muerte en sí misma, de los muertos en cuanto que muertos, ésta no tiene nada que decir. (p 85) 

El episodio de la Nekyia no contradice el ideal de la muerte heroica, de la bella muerte. Sólo lo matiza y completa. El horripilante reino de la muerte es el de la confusión, el del caos, lo ininteligible, donde ya no existe nada ni nadie. No hay otros valores salvo los de la vida, ninguna otra realidad más que la de los vivos. Si Aquiles eligió morir joven no fue porque pusiera la muerte por encima de la vida. Por el contrario, no puede aceptar hundirse, como cualquier hijo de vecino, en la oscuridad del olvido, acabando por fundirse con la indistinta masa de los "sin nombre". (p 88) 

Jean-Pierre Vernant. El individuo, la muerte y el amor en la antigua Grecia. Barcelona: Paidós, 2001. (Capítol 3: "La muerte en Grecia, una muerte con dos caras")