Aquesta novel·la de l'autor anglès Julian Barnes es va publicar per primer cop el 2018, i és una exploració molt encalmada i introspectiva sobre una tràgica història d'amor que canvia la vida del protagonista. De fet, com el títol indica, l'única història en la vida de cada persona és una història d'amor: cadascú en té una, i la veu narrativa fa una aproximació a la seva història particular des de tres moments diferents de la relació, de forma que les tres parts, superposades, formen un joc de perspectives que donen cos a la imatge de conjunt. A mitjans dels anys seixanta, Paul Roberts, un universitari de dinou anys, s'enamora de Susan Mcleod, una senyora casada trenta anys més gran que ell, amb qui inicia una relació que causa un petit escàndol en el suburbi acomodat on viuen. Després de fugir junts i instal·lar-se a Londres, Paul descobrirà, després de la fase d'enamorament, el vessant més fosc de la relació, i haurà d'afrontar l'alcoholisme de la seva parella com un problema real i tangible, que afecta cada petit aspecte de la seva vida diària. A través de successives etapes de la relació, i passant per les decisions més doloroses per a tots dos, Paul anirà descobrint les implicacions més profundes del fet d'estimar, i no pararà en tota la vida d'avaluar i valorar les decisions o omissions que van caracteritzar la seva vida amb la Susan.
L'única història és una novel·la depriment, que no defuig en cap moment els aspectes més sòrdids i desagradosos de la relació amb la persona estimada i, fins i tot, en algun punt, els dissecciona en excés. En aquest sentit és una novel·la cerebral i analítica, centrada no tant a narrar la història de la vida en comú dels dos protagonistes com a avaluar i diagnosticar en tot moment les possibles seqüeles i efectes col·laterals que la relació ha deixat en el narrador. Si algun defecte té, en aquest sentit, és deixar el punt de vista encapsulat exclusivament en la perspectiva del protagonista, i mostrar-nos l'estat mental de la Susan amb cert distanciament i sempre com a testimoni de segona mà. Les motivacions i les emocions d'aquesta es poden suposar en determinats moments de la lectura, però no són quelcom que el narrador descrigui explícitament, i en aquest sentit queden en un terreny més obert a la conjectura. La novel·la és també un retrat generacional, o més aviat de dues generacions enfrontades: la de Susan, el seu marit, i els pares del protagonista, que han viscut en primera persona els riscos i les privacions de la segona guerra mundial i, un cop superada aquesta, han esdevingut la classe burgesa i conservadora de Gran Bretanya; i la dels fills d'aquests, que se senten menystinguts i marcats en tot moment per la generació dels pares, mentre intenten independitzar-se de les normes i imposicions morals d'aquests.
Ara bé, com és habitual a les novel·les de Barnes, tots aquests conflictes generacionals queden posats en perspectiva quan el narrador mateix envelleix - la història ens arriba des d'un present en què els fets narrats ja queden força enrere en el temps - i es veu condemnat a posar en perspectiva totes aquestes figures que havia jutjat amb duresa en els seus anys de joventut. El tema de la memòria i la seva fiabilitat, que és un aspecte recurrent en les novel·les de Barnes, té aquí el seu protagonisme, així com també la preocupació per la veritat, una versió autèntica dels fets que sempre s'escapa de la comprensió i els intents de racionalització del protagonista. L'aposta formal que fa Barnes en aquesta novel·la també reforça aquest accent en la fluïdesa de la veritat i del nostre propi record d'unes fets determinats. La primera part de la novel·la, en què el narrador és un jove enamorat, se'ns presenta en primera persona. La secció central del relat, en què el narrador encara és jove però comença a madurar ràpidament a causa dels desafiaments que li presenta la relació, combina la narració en primera persona amb una en segona persona, en què el personatge es parla i es qüestiona a si mateix. La tercera part de la novel·la afegeix, a aquestes dues, una veu en tercera persona que relata el que li va passar al protagonista posteriorment des de la distància del temps, i afegeix encara un altre nivell de distanciament al relat.
Així doncs, L'única història és una lectura rica en nivells i que posa sobre la taula les múltiples perspectives que hi pot haver al voltant d'uns mateixos fets, fins i tot dins la percepció que en té una mateixa persona. És una novel·la que demostra, un cop més, la magnífica habilitat de Barnes per teixir una narració complexa, que no s'esgota amb el primer cop d'ull, i que fins i tot quan ja ens ha exposat tots els fets segueix revelant petits detalls i elements valoratius que afegeixen perspectives a la imatge de conjunt. El seu estil narratiu és inconfusible: en aquest cas no és tan experimental com a El sentit d'un final, en què aquest joc de perspectives quedava una mica forçat en acabar de llegir. A mi m'ha agradat més L'única història, tot i que potser per al meu gust no està a l'alçada de El lloro de Flaubert o Arthur and George. En aquest cas, l'anàlisi excessiva que fa el narrador sobre la seva pròpia història crea un cert distanciament amb els lectors, i en aquest sentit, tot i el to realista de la proposta, en determinats moments costa d'empatitzar amb el personatge principal.
Sinopsi: A mitjans dels anys seixanta, un universitari de dinou anys i una dona casada de quaranta-vuit inicien una relació amorosa amb la qual tots dos es comprometen un cop salta l'escàndol i han de prendre una decisió sobre el seu futur. En una fugida endavant, la dona deixa el seu marit i tots dos s'instal·len a Londres per iniciar una vida junts. El jove de seguida descobrirà les decisions i i compromisos que la relació li demana, i veurà com la seva dona s'enfonsa en una espiral d'autodestrucció, en part per motius que no tenen gaire a veure amb la relació per començar.
M'agrada: Potser el realisme més descarnat i sense concessions de la segona part del relat, en què la relació amorosa dels protagonistes es mostra en el seu vessant més destructor per a tots dos, i la forma com aquesta segona part revisa certs aspectes de la primera.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada