Per què ser feliç quan podries ser normal? (#390)

Hi ha moltes coses que no podem dir perquè són massa doloroses. Confiem que les coses que podem dir mitiguin la resta, o que en certa manera ho suavitzin. Les històries són compensatòries. El món és cruel, injust, inescrutable, incontrolable. Quan expliquem una història, exercim un control, però de tal manera que deixem un espai, un buit. És una versió, però mai la definitiva. I potser esperem que algú altre pugui sentir-ne els silencis perquè la història pugui continuar, perquè pugui ser explicada una vegada i una altra. Quan escrivim, oferim tant el silenci com la història. Les paraules són la part del silenci que es pot expressar. 

Aquest és el volum de memòries de l'autora britànica Jeanette Winterson, que es va publicar el 2011 i serveix com a contrapunt, en alguns moments, de la novel·la amb què havia debutat als anys vuitanta, Oranges are not the Only Fruit. El text gira al voltant del tema de l'adopció i la recerca dels orígens, i té dues meitats ben diferenciades. En la primera part, l'autora explica les seves experiències d'infància i d'adolescència amb la seva família adoptiva, que van ser traumàtiques perquè la senyora Winterson era una fanàtica religiosa convençuda que el patiment és, bàsicament, l'antesala per a la propera vida, i que tenia una forma molt peculiar de mostrar el seu amor principalment perquè el procés d'adopció, un cop realitzat, li va resultar decebedor. Quan tenia setze anys, Jeanette Winterson va ser expulsada de casa per haver iniciat una relació amb una altra noia, previ exorcisme, i va haver de buscar-se la vida amb l'ajut d'alguns coneguts de l'institut fins que va aconseguir estudiar a Oxford i iniciar la seva carrera com a escriptora d'èxit. La segona part reconstrueix el procés que du a terme per tal de trobar la seva mare biològica, a través d'un sistema legal i judicial alienador perquè se centra en el procediment més que en les persones, i que li reobre les ferides del passat perquè l'enfronta al doble abandonament de què va ser víctima. 

A la llum d'aquests abandonaments, Winterson analitza també la seva pròpia personalitat i la forma com determina les seves relacions amoroses: la Jeanette està disposada sempre a donar i ser generosa, amb el seu temperament vital i apassionat, però té un autèntic problema amb sentir-se estimada, en tant que rebre i acceptar l'amor dels altres l'enfronta al seu propi trauma d'infància. En aquest sentit, el text es llegeix de forma fragmentària, i més a través dels buits i el·lipsis que van quedant pel camí que per la narració explícita dels esdeveniments. Ens falten els vint-i-cinc anys que separen les relacions amb les dues mares; ens falten també les versions de les amants de Winterson, que només explica la seva pròpia experiència des del seu punt de vista exclusiu i en primera persona. L'interès del llibre rau en gran part en aquesta tensió entre un relat que no és mai fix ni definitiu, i l'experiència viscuda dels fets. També és la història d'una escriptora en potència que va trobar en els llibres, en tots els autors que l'havien precedit, una taula de salvació per a la duresa de l'experiència del seu moment present. 

L'inici de la història ens situa a Accrington, una ciutat prop de Manchester, durant els anys 60, en què Winterson va créixer des que tenia setmanes de vida fins a l'adolescència. Sotmesa a la figura d'una mare cruel i abusiva, Jeanette va anar creixent amb el trauma de no sentir-se estimada: la senyora Winterson la va pujar inculcant-li la necessitat d'odiar el propi cos, i de purificar-se a través del sacrifici i el patiment. En aquest context, els abusos que patia, com haver de quedar-se al carrer durant nits senceres, o els càstigs físics, no semblaven res extraordinari sinó part de la normalitat d'una família severa amb les criatures. El més xocant de tot plegat és que l'autora escull retratar la seva mare sempre des del filtre de la compassió: més que com a monstre sàdic, el que se'ns retrata a les seves pàgines és una persona profundament malalta i infeliç, que es presenta en tot moment des de la seva fragilitat i la incapacitat patològica d'estimar. Aquí hi ha una altra de les el·lipsis del text: el context en què havien crescut els pares i les seves experiències de guerra se'ns expliquen breument, però només podem arribar a intuir els orígens dels seus traumes i les seves reticències. També parla d'una mentalitat molt conservadora pel que fa al sexe i a la vida social de les dones, que en aquest cas s'ajunta amb el fanatisme religiós, de forma que és més fàcil comprendre aquesta relació familiar dins del context històric i social en què s'emmarca. 

El text, així doncs, funciona descrivint cercles concèntrics, de la història micro de la família Winterson i les seves vicissituds, al context més general de la classe obrera a Gran Bretanya a partir de la industrialització del país, i les tensions socials que aquest procés va generar a través del segle vint pel que fa a l'habitatge, la planificació urbanística, la vida social i la consciència de classe, i els problemes econòmics que van anar sorgint a través de les dècades i els seus canvis polítics. També és la història d'una feminista en potència, que creix essent-ho sense ser-ne conscient, en tant que immersa en una cultura i en una societat que relega les dones a un segon pla de forma sistemàtica. Un element que a mi m'ha semblat especialment colpidor és la forma com Winterson retrata el seu pas per la malaltia mental, i com el narra personificant la seva bogeria i establint-ne connexions amb imaginaris literaris a través de la història, una mica a l'estil de Siri Hustvedt. 

En definitiva, una experiència de lectura que m'ha semblat del tot satisfactòria i recomanable. Per què ser feliç quan podries ser normal? és un text híbrid i fragmentari, com és característic de la forma de narrar de l'autora, en què no se'ns ofereix un relat lineal sinó múltiples connexions en totes direccions a través de diferents imatges, episodis i fragments del relat principal que es van requerint els uns als altres a través de la lectura. Si us interessa la narrativa britànica contemporània, encara que no és un text de ficció, és un llibre que us pot agradar. 

Continguts: Jeanette Winterson narra les seves experiències vitals, centrades en la seva infància i adolescència amb els seus pares adoptius i els seus anys de formació, per després saltar a vint-i-cinc anys després, quan inicia la recerca dels seus progenitors biològics. A través d'aquest relat, l'autora discuteix sobre la història de la classe obrera britànica, sobre la literatura, la sexualitat, el cos i el feminisme en aquest context social i històric, i la forma com han anat evolucionant fins al moment present. 

M'agrada: És un llibre molt agradable de llegir, que es fa molt colpidor en els episodis de més duresa, però que està molt ben estructurat a l'hora de remetre uns episodis a uns altres, de manera que el relat acaba prenent forma de mosaic.