Aquesta novel·la de l'autora britànica Jeanette Winterson es va publicar per primer cop el 1987 i a hores d'ara ha esdevingut un clàssic contemporani. D'entrada puc dir que m'ha agradat més que Written on the Body, l'única novel·la que havia llegit mai de Winterson. L'any passat vaig llegir el seu volum de memòries, Per què ser feliç quan podries ser normal? i em va obrir la gana per seguir explorant l'obra de Winterson i el seu món simbòlic. La passió no podria ser més diferent d'aquestes altres obres. D'entrada, es presenta com una ficció històrica ambientada a l'exèrcit francès durant les campanyes napoleòniques. El protagonista és un jove soldat voluntari, Henri, que per la seva constitució menuda ha estat destinat al servei personal de l'emperador. A través de la seva campanya anirem descobrint com va evolucionant la idea que té Henri de l'emperador, des de l'enlluernament inicial i la passió per un ideal patriòtic de victòria i de conquesta fins al desencantament posterior. Aquesta és una de les "passions" que explora el text, en tant que el propi Henri, en primera persona, ens va oferint el seu recorregut vital i va desgranant la història de la seva admiració per l'emperador en els termes que utilitzaria per descriure una relació amorosa. A través del seu recorregut vital, els seus diaris ens ofereixen una aproximació a la seva subjectivitat, que ell posa per escrit per provar d'aclarir i expressar les seves emocions, mentre que altres personatges ens oferiran altres punts de vista sobre la passió, l'amor, i l'experiència vital del moment present.
L'altra trama argumental de la novel·la ens situa a la ciutat de Venècia, tot i que aquesta part del relat ens allunya progressivament de la ficció històrica per entrar més de ple en el terreny de la fantasia i el realisme màgic. Villanelle és la filla d'un barquer de la ciutat i ha heretat del seu pare els peus membranats que li permeten caminar sobre l'aigua. Des de ben petita aprèn a navegar pels canals de la ciutat com pel seu hàbitat natural, i la inclinació de la seva població per les màscares, les disfresses i la vida nocturna la porta a disfressar-se de noi per tal de treballar en un casino de la ciutat, on es prostitueix ocasionalment per als clients. És en aquest ambient que coneixerà la passió de la seva vida, una dona casada que s'enamora d'ella perquè es pensa que és un noi. Més endavant haurà de decidir què fer amb aquesta relació i escollir un rumb determinat per a la seva vida, i ho farà amb el mateix criteri que condueix la seva existència, arriscant la seva sort a una determinada aposta, com fa amb els jocs que juga al casino, i acceptant-ne plenament el risc. Els dos protagonistes no arribaran a conèixer-se fins a la segona meitat de la novel·la, quan coincideixin a la campanya russa de Napoleó, en què experimentaran la desfeta de l'exèrcit francès i s'arriscaran a iniciar una nova vida junts. El seu amor és impossible, però la seva trobada suposarà una aliança inesperada que els canviarà les vides a tots dos per sempre.
Aquí Winterson porta la narració lineal a un altre nivell quan fa recaure el pes de la narració en els seus propis protagonistes, en tant que, de fet, la història es va fent a mesura que és explicada per ells mateixos. El context històric sembla tan sols un pretext per entreteixir els bagatges personals dels seus protagonistes i les seves diferents percepcions sobre la passió i l'amor que mouen les seves vides, mentre que la trama també inclou altres relats que aparentment no tenen gaire res a veure amb l'argument principal, però que s'acaben relacionant amb els temes recurrents que explora la novel·la. D'aquesta manera, per exemple, la figura històrica de Napoleó, que és l'objecte d'un enamorament abstracte per a Henri al principi de la novel·la, i que ell associa a tots els ideals i passions que guien la seva joventut, va evolucionant a mesura que avança la campanya militar i el jove soldat es va desencantant amb la duresa de la vida al front. No és fins al final de la novel·la que la imatge de l'exili últim de Napoleó a la seva illa adquireix un significat complet per al protagonista. En aquest sentit, la recreació de la brutalitat de la guerra i l'estrès posttraumàtic que pateix Henri per tots els horrors que ha vist durant la campanya estan recreats amb molta naturalitat, i afegeixen un contrapunt a la reflexió general del text sobre l'amor i la passió per la vida. Una part de la seva divergència amb la Villanelle cap al final de la història es pot buscar en aquesta experiència.
D'una forma fins i tot un punt més elusiva, la figura de la Joséphine queda a l'ombra de la del seu marit, fent aparició només en comptades ocasions de la narració, i oferint un contrast amb les motivacions i passions de Napoleó. Aquesta parella, per tant, es manté al rerefons de la narració d'Henri, i emmarca el seu relat, dotant-lo de possibles interpretacions i nivells simbòlics. Passa el mateix amb Villanelle i la seva amant, que simbolitzarà una passió desfermada que arriba inesperadament a la seva vida però, com queda també simbolitzat en el seu emblema, la reina de piques, representarà els extrems de manipulació i engany a què pot arribar la relació. És així com els dos protagonistes no arriben mai a obtenir respostes definitives per a les seves inquietuds vitals, en tant que la seva existència els presenta constantment dues cares de la mateixa moneda: el patiment i la joia aniran fermament interconnectats en la seva percepció del món, i normalment l'objecte de la passió de cadascú es transformarà en vehicle per a tot un amplíssim espectre d'emocions i reflexions vitals. És així que Winterson ens ofereix personatges que semblen símbols més que persones de carn i ossos, però a la vegada explora l'ambigüitat i la versatilitat de les nostres emocions fins als extrems.
La novel·la planteja una pregunta bàsica sobre la passió com a força que mou les nostres vides, i que en la novel·la se'ns pot arribar a presentar en el seu aspecte més físic o en el seu vessant més espiritual i idealitzat: si és un sentiment totalment sol·lipsista que encadena el subjecte a la seva pròpia percepció del món, o si es pot arribar realment a connectar amb els altres a través d'una experiència vital compartida. És així que Henri llegeix, al final de la narració, el seu amor per Villanelle com a sortida de si mateix, tot i que el camí per arribar a aquesta conclusió ha estat certament tortuós, i al final no queda clar fins a quin punt hi ha guanyat o hi ha perdut, en la seva experiència. La passió de Jeanette Winterson és una novel·la que demana ser llegida o rellegida amb calma, amb una prosa poètica bellíssima i profundament immersiva, i que guarda dins seu no sols una exploració amplíssima del món emocional dels seus protagonistes, sinó també una bona dosi de reflexions filosòfiques sobre la naturalesa de l'amor i de la passió, i de la forma privada i personal de cadascú d'encarar l'existència.
Sinopsi: A principis del segle dinou, i durant les campanyes napoleòniques, la vida d'un soldat francès al servei privat de Napoleó, l'Henri, i d'una prostituta i carterista veneciana, la Villanelle, es creuaran inesperadament amb conseqüències imprevisibles per al futur de tots dos. Cadascun d'ells oferirià el relat de la seva pròpia història en primera persona, de forma que observarem els diferents matisos i percepcions que tenen sobre l'amor i la passió que mouen les seves vides.
M'agrada: És un text que es gaudeix especialment per la seva textura poètica, i que interprel·la els lectors amb un ric simbolisme i amb múltiples nivells de lectura.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada