La porta del viatge sense retorn (#645)

Amb la perspectiva que dona el temps, estimada Aglaé, les alegries i els dolors de la nostra existència es barregen i agafen el gust agredolç que devia tenir la fruita prohibida al jardí de l'Edèn. 

Aquesta novel·la de l'autor francès-senegalès David Diop es va publicar l'any 2021, després del seu gran èxit internacional amb Germans d'ànima. És una novel·la que s'inscriu dins la narrativa postcolonial, però en aquest cas hàbilment disfressada de novel·la d'aventures inspirada lleugerament en fets històrics. El protagonista és un personatge històric real, el botànic i naturalista francès Michel Adanson (1727-1806) que va viatjar, a mitjan segle divuit, al Senegal colonitzat per estudiar-ne les espècies vegetals. Diop recrea aquest viatge de cinc anys, àmpliament ficcionalitzat, per oferir-nos un contrast punyent entre el món dels colonitzadors francesos i els seus interessos econòmics, i el món dels colonitzats, víctimes del negoci infame del comerç triangular. A través d'una premissa aparentment simple, una història rumorejada sobre una dona retornada de l'esclavitud, Michel i el seu guia, el príncep Ndiak, emprenen un viatge a la recerca d'aquest relat extraordinari. Per poder dur a terme el seu propòsit hauran de convertir-se en peons de la Companyia del Senegal, que necessita informació sobre les rivalitats entre els reis locals i les possibles aliances que hi poden establir. 

El paral·lelisme amb El cor de les tenebres de Joseph Conrad es fa força evident a mesura que avança la lectura: la novel·la comença i acaba amb una narració marc, la de la filla d'Adanson, Aglaé, que esdevé dipositària dels diaris del pare i que es veurà obligada a reaccionar a la seva faceta desconeguda. Un cop entrats al relat en primera persona de Michel, aquest ens anirà portant linealment, a través del seu viatge, al cor d'un misteri que finalment s'haurà de revelar plenament. D'aquesta manera la novel·la juga amb les nostres expectatives i especulacions durant la lectura i, per això, quan es produeixi aquesta revelació finalment, pot ser que resulti un pèl anticlimàtica. Tanmateix, les semblances acaben aquí: la improbabilitat de certs detalls de la trama, que en el seu desplegament central s'arriba a fer força fulletonesca, em penso que forma part de la càrrega metatextual de la novel·la sencera, i cal arribar al desenllaç per veure'n les implicacions per complet. Tant el relat de Michel i les seves aventures durant el viatge, com el relat de Maram un cop arriben a trobar-se i ella revela el misteri de la seva desaparició i posterior retorn en primera persona, adquireixen un to marcadament inversemblant, com si ens trobéssim davant dels desvaris romàntics d'un heroi profundament defectuós que pretén justificar-se a ulls de la posteritat. A partir d'aquest punt els esdeveniments es van precipitant fins a un desenllaç un punt abrupte, però que a la vegada esdevé totalment rodó. 

La novel·la té una forta càrrega metafòrica i, de fet, gran part de l'argument consisteix en l'enamorament fugaç de Michel, que es construeix a partir de la fascinació que sent per Maram com a altre exòtic, però fracassa estrepitosament a l'hora de donar-li una veu pròpia. Tant el relat narrat en primera persona per Maram, especialment la seva escapada i els fets posteriors, així com l'escapada final que segella el destí d'ambdós protagonistes esdevé tan poc plausible sobre la pàgina que acaba plantejant la qüestió de si no estem assistint a una versió deliberadament ensucrada de la història real, que se'ns oculta expressament del relat perquè aquells que la podrien transmetre han quedat totalment bandejats i silenciats de la seva pròpia història. Possiblement no arribem ni a tenir la veu de la mateixa Maram, perquè se'ns ofereix a través dels records imprecisos que en té Michel, que a la pràctica esdevé un engranatge igual d'eficient de la maquinària colonial que els seus peons més grollers i violents. Crec que així és com Diop critica subtilment el paper passiu que gent com Adanson juguen dins l'empresa colonial, de forma que hi contribueixen activament encara que pretenguin presentar-s'hi només com a espectadors o justificar-se'n retòricament en nom d'ideals il·lustrats. 

Precisament l'accent en la ciència i el coneixement il·lustrats, als quals Adanson contribueix, ens situa en aquest marc més ampli de relacions d'explotació i poder que s'estableixen durant l'empresa colonial: en un context així, no hi ha coneixement innocent ni pur, i tota ciència queda tacada per l'interès econòmic que s'hi amaga darrere. La novel·la ens en dóna força exemples: ja sigui les reflexions apesarades de Michel sobre els banussos, o el propòsit mateix de la missió botànica que el porta al Senegal, que no és precisament la taxonomia de les espècies autòctones, sinó que va dirigida més aviat a analitzar el potencial del sòl per a l'explotació agrícola. Em penso que passa el mateix amb l'art: el paral·lelisme amb el mite d'Orfeu i Eurídice queda encaixat amb calçador al darrer tram de la novel·la, i sembla que formi part d'aquest intent per part d'Adanson de donar una aparença heroica a la seva història i de presentar-nos una versió molt més elaborada dels fets reals. Tot aquest matís irònic que va recorrent la narració sencera no arriba a il·luminar-se completament fins a l'últim capítol, i en aquest sentit és una lectura que demana paciència fins que no se'n reveli, al desenllaç, la ironia tràgica al complet. 

Sinopsi: A mitjans del segle divuit, el jove botànic francès Michel Adanson viatja al Senegal, colònia francesa controlada per la Companyia del Senegal, que en supervisa l'explotació. A la costa senegalesa hi ha l'illa de Gorea, des d'on surten cap a Amèrica els vaixells negrers, que porten presoners segrestats o venuts com a esclaus per a les plantacions a les Antilles i a les colònies nord-americanes. Durant el viatge, Adanson s'assabenta de la llegenda local d'una retornada d'aquest sinistre passatge, i es decideix a desviar-se de la seva ruta per tal d'esbrinar-ne la història. El viatge li portarà tota una sèrie de peripècies inesperades per arribar a conèixer aquesta dona misteriosa, Maram, i el seu relat, i finalment acabarà marcant irremeiablement les existències de tots dos.   

M'agrada: La prosa poètica de Diop, que realment és molt potent a l'hora de crear imatges d'una bellesa i d'una cruesa corprenedores. L'últim capítol de la novel·la, que realment tanca la trama amb un contrapunt totalment satisfactori. 

No m'agrada: M'ha semblat una novel·la un punt desigual. La inversemblança d'alguns passatges de la secció central m'ha distret una mica de la lectura, per més que després quedin equilibrats més endavant amb el desenllaç. 

Germans d'ànima (#484)

Però vaig pensar que els devia un enterrament sota la lluna plena als homes que havia torturat a la terra de ningú. Els havia mort amb la complicitat de la lluna. La lluna es va amagar per ocultar-me dels seus ulls. Van morir entre les ombres a la terra de ningú. Mereixien una mica de llum. 

Aquesta novel·la de 2018 de l'autor francès-senegalès David Diop està ambientada a la primera guerra mundial, i és una ficció extremadament crua i colpidora sobre dos joves senegalesos que lluiten amb l'exèrcit francès durant el conflicte. Va rebre molts premis en el seu moment, entre ells el Goncourt des Lyceéns a França i el Booker International de fa dos anys a Gran Bretanya. El protagonista, Alfa Ndiaye, explica en primera persona el seu trauma al voltant de la mort del seu germà adoptiu, Mademba Diop, per la qual se sent culpable, i el seu descens a la bogeria a mesura que va processant la seva pròpia responsabilitat en la tragèdia. L'Alfa ha tingut als braços el seu amic agonitzant durant hores, incapaç, per por, de procurar-li la mort amb un cop de gràcia que l'alliberés del patiment, per més que en Mademba li ho ha suplicat fins a tres vegades. És una prova dura per a la seva masculinitat, per a les expectatives socials i familiars dipositades en ell i, també, en el pla personal, per la relació que l'uneix amb el seu germà d'ànima, a qui sent que ha decebut. Després d'aquest fet, l'Alfa comença a fer incursions nocturnes fora de la trinxera per tornar cada nit amb un sinistre trofeu: un rifle alemany i la mà mutilada del soldat que l'empunyava. Al principi, les seves gestes són aplaudides per la companyia, tant blancs com negres, que l'acullen com un heroi, però quan aquesta venjança comença a repetir-se una vegada i una altra, en una espiral de violència sense fi aparent, els companys de trinxera comencen a témer-lo i defugir-lo, convençuts que ha esdevingut un bruixot que s'alimenta de víctimes humanes i fa màgia negra sobre els cossos mutilats de les seves víctimes. 

La novel·la és un molt bon exemple, en la seva brevetat, de com es construeix la literatura del trauma, amb la seva estructura repetitiva i en forma d'espiral al voltant d'un mateix fet, una mica a l'estil de Beloved de Toni Morrison, tot i que aquesta última obra sigui més complexa que la de Diop. Germans d'ànima és una novel·la breu que ens col·loca dins la subjectivitat del protagonista i la seva progressiva dissociació, i pretén fer entendre la lògica inherent dins dels seus intents desesperats per conservar la humanitat dins la barbàrie més absoluta. De fet, és una novel·la que es basteix a base d'aquest tipus de dualitats, i que va mostrant a cada pas com la complexitat de la realitat desborda el protagonista a l'hora de fer-la encaixar en aquestes oposicions clares que li han ensenyat des de petit: a les trinxeres, els blancs i els negres conviuen en igualtat i comparteixen un mateix patiment, i l'Alfa es veu obligat a repensar fins a quin punt pot encaixar o no en l'estereotip de salvatge amb què els blancs estigmatitzen els negres; ara bé, aquestes línies prèviament marcades també es dilueixen davant les ordres que venen de dalt, que els encoratgen a la barbàrie i la brutalitat per acomplir amb els designis d'un codi moral més alt, i suposadament racional. 

Aquest joc de dualitats apunta també al vessant més polític de la novel·la: Diop fa una crítica entre línies de la relació colonial en què es troben els joves senegalesos amb la metròpoli, però no entra gaire a descriure com és el seu dia a dia sota domini francès, i les motivacions que pesen més per als protagonistes a l'hora d'allistar-se són més psicològiques que no pas polítiques, per la necessitat de provar la seva vàlua com a homes i procurar-se un futur millor. De fet, l'argument de la novel·la se centra més aviat en la tensió generacional que s'estableix entre els joves i les generacions anteriors, en una societat patriarcal en què un noi tan sols esdevé home si prova la seva força física, el seu coratge i la seva potència sexual davant dels altres. El sentiment de culpa de l'Alfa girarà més aviat al voltant de la seva capacitat, o incapacitat, de donar resposta a aquestes expectatives, que veu com una càrrega i de les quals intenta alliberar-se, amb més o menys èxit pel camí, al llarg de la novel·la. Per aquest motiu, el to del relat és força ambivalent respecte de la violència que desplega sobre la pàgina, de forma extremadament crua i gràfica: la seva caiguda en la bestialitat i les tortures que infligeix als seus enemics representen, per al protagonista, un autèntic alliberament de totes aquestes càrregues passades. És a través d'aquesta violència ritual que exerceix sobre els seus enemics que recrea constantment el moment de la seva caiguda.  

Ja en tractament en un hospital a la rereguarda, l'Alfa es dedica a rememorar la seva vida d'abans de la guerra, i aquí és quan se'ns dona una mica més de context sobre la vida al poblat senegalès i els conflictes familiars i socials que separen i uneixen els protagonistes. Aquí assistirem a una història d'amistat i rivalitat que s'estendrà en el temps amb la força i la fatalitat d'una tragèdia, i que portarà l'Alfa fins i tot a la dissolució de la seva pròpia identitat. Davant d'una arrencada tan crua, aquesta segona meitat de la novel·la sembla que apunti al guariment, a una possibilitat de futur o estabilitat per al protagonista, però queda estroncada per un desenllaç sobtat i macabre que, alhora, pren tota la seva significació a la llum de l'inici de la novel·la. En aquest sentit és un text hàbilment construït, perquè el final remet irrevocablement a un inici que pren el to d'una confessió o d'una declaració jurada, i que no deixa cap mena d'equívoc respecte del desenllaç de l'argument, només que es llegeixi amb una mica d'atenció. Així doncs, m'ha semblat una novel·la molt recomanable, per la seva intensitat i la profunditat de les reflexions que planteja, i que alhora ho fa d'una manera especialment sòbria i punyent. 

Sinopsi: L'Alfa Ndiaye i en Mademba Diop són dos amics de la infància que s'allisten a l'exèrcit francès per lluitar a la Gran Guerra. En Mademba cau a mans d'un soldat alemany i pateix una llarga agonia davant del testimoni impotent de l'Alfa, que li nega el cop de gràcia per acabar amb el seu patiment. A partir d'aquest esdeveniment, l'Alfa s'alliberarà de tot possible lligam amb el seu passat, de qualsevol norma, raonament o convenció social, per aconseguir exercir la seva venjança i expiar la culpa que el rosega per dins. 

M'agrada: La construcció circular de la novel·la, que s'entén només com a bucle constant al voltant del trauma i del patiment experimentats pel protagonista, que esdevé víctima i botxí a la vegada, sense poder destriar en cap moment aquestes dues dimensions en la seva responsabilitat. 

No m'agrada: És una novel·la, al meu parer, excessivament breu, que hauria guanyat una mica contextualitzant la situació dels personatges principals i donant més detalls sobre la vida dels protagonistes a Senegal abans de la guerra.