Aquesta novel·la de 2018 de l'autor francès-senegalès David Diop està ambientada a la primera guerra mundial, i és una ficció extremadament crua i colpidora sobre dos joves senegalesos que lluiten amb l'exèrcit francès durant el conflicte. Va rebre molts premis en el seu moment, entre ells el Goncourt des Lyceéns a França i el Booker International de fa dos anys a Gran Bretanya. El protagonista, Alfa Ndiaye, explica en primera persona el seu trauma al voltant de la mort del seu germà adoptiu, Mademba Diop, per la qual se sent culpable, i el seu descens a la bogeria a mesura que va processant la seva pròpia responsabilitat en la tragèdia. L'Alfa ha tingut als braços el seu amic agonitzant durant hores, incapaç, per por, de procurar-li la mort amb un cop de gràcia que l'alliberés del patiment, per més que en Mademba li ho ha suplicat fins a tres vegades. És una prova dura per a la seva masculinitat, per a les expectatives socials i familiars dipositades en ell i, també, en el pla personal, per la relació que l'uneix amb el seu germà d'ànima, a qui sent que ha decebut. Després d'aquest fet, l'Alfa comença a fer incursions nocturnes fora de la trinxera per tornar cada nit amb un sinistre trofeu: un rifle alemany i la mà mutilada del soldat que l'empunyava. Al principi, les seves gestes són aplaudides per la companyia, tant blancs com negres, que l'acullen com un heroi, però quan aquesta venjança comença a repetir-se una vegada i una altra, en una espiral de violència sense fi aparent, els companys de trinxera comencen a témer-lo i defugir-lo, convençuts que ha esdevingut un bruixot que s'alimenta de víctimes humanes i fa màgia negra sobre els cossos mutilats de les seves víctimes.
La novel·la és un molt bon exemple, en la seva brevetat, de com es construeix la literatura del trauma, amb la seva estructura repetitiva i en forma d'espiral al voltant d'un mateix fet, una mica a l'estil de Beloved de Toni Morrison, tot i que aquesta última obra sigui més complexa que la de Diop. Germans d'ànima és una novel·la breu que ens col·loca dins la subjectivitat del protagonista i la seva progressiva dissociació, i pretén fer entendre la lògica inherent dins dels seus intents desesperats per conservar la humanitat dins la barbàrie més absoluta. De fet, és una novel·la que es basteix a base d'aquest tipus de dualitats, i que va mostrant a cada pas com la complexitat de la realitat desborda el protagonista a l'hora de fer-la encaixar en aquestes oposicions clares que li han ensenyat des de petit: a les trinxeres, els blancs i els negres conviuen en igualtat i comparteixen un mateix patiment, i l'Alfa es veu obligat a repensar fins a quin punt pot encaixar o no en l'estereotip de salvatge amb què els blancs estigmatitzen els negres; ara bé, aquestes línies prèviament marcades també es dilueixen davant les ordres que venen de dalt, que els encoratgen a la barbàrie i la brutalitat per acomplir amb els designis d'un codi moral més alt, i suposadament racional.
Aquest joc de dualitats apunta també al vessant més polític de la novel·la: Diop fa una crítica entre línies de la relació colonial en què es troben els joves senegalesos amb la metròpoli, però no entra gaire a descriure com és el seu dia a dia sota domini francès, i les motivacions que pesen més per als protagonistes a l'hora d'allistar-se són més psicològiques que no pas polítiques, per la necessitat de provar la seva vàlua com a homes i procurar-se un futur millor. De fet, l'argument de la novel·la se centra més aviat en la tensió generacional que s'estableix entre els joves i les generacions anteriors, en una societat patriarcal en què un noi tan sols esdevé home si prova la seva força física, el seu coratge i la seva potència sexual davant dels altres. El sentiment de culpa de l'Alfa girarà més aviat al voltant de la seva capacitat, o incapacitat, de donar resposta a aquestes expectatives, que veu com una càrrega i de les quals intenta alliberar-se, amb més o menys èxit pel camí, al llarg de la novel·la. Per aquest motiu, el to del relat és força ambivalent respecte de la violència que desplega sobre la pàgina, de forma extremadament crua i gràfica: la seva caiguda en la bestialitat i les tortures que infligeix als seus enemics representen, per al protagonista, un autèntic alliberament de totes aquestes càrregues passades. És a través d'aquesta violència ritual que exerceix sobre els seus enemics que recrea constantment el moment de la seva caiguda.
Ja en tractament en un hospital a la rereguarda, l'Alfa es dedica a rememorar la seva vida d'abans de la guerra, i aquí és quan se'ns dona una mica més de context sobre la vida al poblat senegalès i els conflictes familiars i socials que separen i uneixen els protagonistes. Aquí assistirem a una història d'amistat i rivalitat que s'estendrà en el temps amb la força i la fatalitat d'una tragèdia, i que portarà l'Alfa fins i tot a la dissolució de la seva pròpia identitat. Davant d'una arrencada tan crua, aquesta segona meitat de la novel·la sembla que apunti al guariment, a una possibilitat de futur o estabilitat per al protagonista, però queda estroncada per un desenllaç sobtat i macabre que, alhora, pren tota la seva significació a la llum de l'inici de la novel·la. En aquest sentit és un text hàbilment construït, perquè el final remet irrevocablement a un inici que pren el to d'una confessió o d'una declaració jurada, i que no deixa cap mena d'equívoc respecte del desenllaç de l'argument, només que es llegeixi amb una mica d'atenció. Així doncs, m'ha semblat una novel·la molt recomanable, per la seva intensitat i la profunditat de les reflexions que planteja, i que alhora ho fa d'una manera especialment sòbria i punyent.
Sinopsi: L'Alfa Ndiaye i en Mademba Diop són dos amics de la infància que s'allisten a l'exèrcit francès per lluitar a la Gran Guerra. En Mademba cau a mans d'un soldat alemany i pateix una llarga agonia davant del testimoni impotent de l'Alfa, que li nega el cop de gràcia per acabar amb el seu patiment. A partir d'aquest esdeveniment, l'Alfa s'alliberarà de tot possible lligam amb el seu passat, de qualsevol norma, raonament o convenció social, per aconseguir exercir la seva venjança i expiar la culpa que el rosega per dins.
M'agrada: La construcció circular de la novel·la, que s'entén només com a bucle constant al voltant del trauma i del patiment experimentats pel protagonista, que esdevé víctima i botxí a la vegada, sense poder destriar en cap moment aquestes dues dimensions en la seva responsabilitat.
No m'agrada: És una novel·la, al meu parer, excessivament breu, que hauria guanyat una mica contextualitzant la situació dels personatges principals i donant més detalls sobre la vida dels protagonistes a Senegal abans de la guerra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada