15 cabòries blogueres

Quinze anys després, el blog continua: qui ho havia de dir! El darrer aniversari que vaig celebrar, el desè, va ser una mica anòmal perquè va venir marcat pel confinament, i en un any extraordinàriament fructífer en lectures. A més, va marcar també una xifra rodona al blog: les tres-centes ressenyes de llibres publicades. Els cinc anys que han passat des de llavors han vist un augment del ritme de lectura i de publicació, i potser una concentració més gran en la ressenya de llibres per sobre d'altres tipus d'apunt. 

Tot i que aquest any ha començat fluixet de lectures per falta de temps i de concentració, i m'està costant arribar a la marca de la ressenya setmanal, potser encara estic a temps de redreçar-lo, qui sap. El que sí que puc dir és que, de moment, de motivació per seguir endavant no me'n falta, cosa que ja d'entrada és bon senyal. De vegades em fa la impressió que tinc més idees al cap que temps de posar-les en clar, i és per això que m'ha semblat bona idea, per celebrar l'aniversari, fer un homenatge a les "cabòries" - pensaments recurrents, manies i reptes lectors, aparicions inesperades i l'increïble tsundoku creixent - que tot sovint es fan prou persistents com per donar forma al blog. 

Així doncs, resumeixo aquests últims cinc anys en quinze fites passades i novetats presents que tot sovint encaborien el blog: 

1. Al blog li surten pàgines i es fa més fàcil de consultar. Començo a treure profit d'aquesta funció de l'aplicació que de bones a primeres no entenia gaire, i aconsegueixo col·locar totes les pàgines a la capçalera de la pàgina principal en forma de pestanyes. El resultat és força més ordenat i fàcil de fer servir que els núvols d'etiquetes i altres intents anteriors. Mentre que Breu història del blog és la pàgina més antiga i serveix de presentació del blog, Llibres em permet indexar de forma efectiva i exhaustiva totes les ressenyes de llibres publicades al blog i Algunes relectures m'ajuda a ordenar els projectes lectors més extensos que formen sèries d'entrades sobre algun tema. 

2. L'etiqueta lleixes em permet crear llistes temàtiques de llibres. I, com ja anuncio a la pàgina de relectures, és més un divertiment que un propòsit seriós. De vegades les agrupacions responen a associacions d'idees sobre diversos temes més que a un esforç sistemàtic, de forma que els resultats sempre se'm fan un xic sorprenents. 

3. Acabo l'any amb un resum de l'any. Té sentit que comencés a fer-lo quan els posts sobre llibres van anar agafant més pes en el total de publicacions de tot l'any, i el primer resum va ser el de 2019. Incloc els resums de l'any dins l'etiqueta lleixes perquè, igual que aquestes llistes, també tenen un punt arbitrari i un propòsit principalment lúdic. 

4. Trec profit de la biblioteca pública. Considero que l'accés a una biblioteca pública de qualitat és un dret bàsic que tothom hauria de poder veure realitzat, i molts ciutadans que en tenen una al seu abast, malauradament, no són plenament conscients de les oportunitats que ofereix. Des que vaig passar de ser usuària esporàdica a visitar-la de forma regular, la biblioteca de la meva ciutat no m'ha donat més que alegries. 

5. Rellegeixo la Ilíada. Per fer simetria poètica amb la sèrie d'apunts sobre l'Odissea, afegeixo al blog la relectura de la Ilíada que, igual que la seva predecessora, em porta sorpreses i connexions del tot inesperades i gratificants. 

6. Rellegeixo el cicle de Terramar. Fa dos anys que acabava el meu últim projecte lector, i fa temps que tinc moltes ganes d'encetar-ne un altre, tot i que no m'acabo de decidir entre unes quantes idees que tinc al cap (prefereixo no avançar res per no fer-me malastruga). En tot cas, la relectura de Terramar em va suposar retrobar-me amb una lectura que em va marcar l'adolescència, crear connexions que em semblen força fèrtils entre la saga de fantasia d'Ursula K. Le Guin i altres textos del gènere, reconciliar-me amb parts de la saga que vaig arribar a entendre amb més profunditat i reconèixer-ne els moments que em semblen irreconciliables amb el meu gust lector. 

7. Tinc el plaer de conèixer Marcel Proust. Va ser una mena de projecte lector de confinament, i he de confessar que llegir A la recerca del temps perdut amb tot el temps del món per davant va ser una experiència en si mateixa. 

8. M'inicio en la literatura africana. A partir de lectures universitàries, continuo aprofundint en la literatura postcolonial des del punt de vista africà. Descobrir Ngũgĩ wa Thiong'o i la història de la descolonització de Kenya em porta a altres països africans de la mà d'altres autors reconeguts dels segles vint i vint-i-u. 

9. Continuo llegint sobre la primera guerra mundial. Des que agrupo en una lleixa totes les lectures relacionades amb el tema, la llista se'm comença a allargar i encara no en puc veure el final. Com que no vull tocar la llista original, el projecte em demanarà una lleixa actualitzada quan aconsegueixi completar totes les lectures que em queden pendents. 

10. Rellegeixo Tolkien tant com puc. I, si de vegades no n'escric prou sovint, és més per manca de temps que de ganes. 

11. Procuro mantenir obert el fil de la no-ficció. Cosa que, de vegades, és més fàcil de dir que de fer quan s'agafa la inèrcia de la novel·la. Si bé la filosofia continua sent el meu interès de sempre, en els últims anys he agafat gust per altres gèneres de no-ficció, especialment les biografies i autobiografies i els estudis literaris. 

12. Exploro móns variats amb la ciència-ficció, la distòpia i la fantasia. Els gèneres especulatius encara ara em semblen una forma insubstituïble d'aproximar-me a les problemàtiques més reals i tangibles de l'actualitat del món que vivim. 

13. M'endinso en la lectura de poesia. No puc dir que el resultat sigui molt reeixit a hores d'ara, però va ser un propòsit d'ampliació de l'horitzó del blog que encara treballo. Llegir poemaris de forma sistemàtica, com llegiria novel·les o assajos, és una experiència que em ve una mica de nou, així que encara no hi tinc la mà trencada. 

14. Em barallo amb els premis Nobel. De vegades m'hi reconcilio, de vegades m'hi enfado, i al capdavall no n'acabo de treure l'entrellat. Arran de dues llistes (aquesta i aquesta) en què comparava guardonats que em semblen merescuts amb no guardonats que penso que el mereixerien, vaig començar a encuriosir-me per ampliar la llista de Nobels que llegeixo i provar de desxifrar-ne algun patró o alguna lògica interna (malgrat que no crec que ho aconsegueixi). A més, l'any passat té lloc un esdeveniment inèdit al blog: per primera vegada rep el guardó un autor que ja havia ressenyat prèviament, la coreana Han Kang. 

15. Procuro mantenir-me fidel. I és que el fil de la literatura catalana és un que sempre tinc present però que de vegades em costa mantenir obert al blog, sigui perquè llegeixo molta literatura internacional, pel biaix cap a la llengua anglesa, o perquè de vegades les novetats no em criden massa l'atenció. Tot i així, intento familiaritzar-me amb els clàssics tant com puc: recentment vaig descobrir Solitud; m'he retrobat amb Mercè Rodoreda, sempre fascinant i abassegadora; almenys un parell de novel·les de Cabré s'esperen a la llista de pendents, i de fa temps que tinc ganes de retrobar-me amb Espriu. 

Els anells de Saturn (#589)

L'agost de 1992, quan s'acabava la canícula, vaig emprendre un viatge a peu pel comtat de Suffolk, a l'est d'Anglaterra, amb l'esperança de poder fugir del buit que es propagava dins meu després d'haver conclòs una feina important.  

No havia llegit mai cap obra de l'autor alemany W. G. Sebald (1944-2001) i he de dir que Els anells de Saturn m'ha semblat una novel·la totalment fascinant. El narrador, que sovint els lectors identifiquen amb el mateix Sebald, tot i que la narració estableix un joc molt curiós entre realitat i ficció, emprèn un viatge d'uns quants dies per la costa est d'Anglaterra, al comtat de Suffolk. Un any després, convalescent a l'hospital d'una operació, comença a escriure un diari amb els seus records del viatge, que el porten per una contínua associació d'idees cap a diferents episodis de la història d'Europa i de la seva pròpia trajectòria vital com a alemany resident a Anglaterra. Més enllà d'aquesta successió de records i de relats de fets històrics, la novel·la no té cap altre fil argumental, i de vegades es llegeix amb la curiositat de saber fins on pot arribar l'amuntegament de dades, fragments de relats i fets anecdòtics que ens ofereix l'autor a propòsit del seu recorregut geogràfic. Una cosa que em va cridar l'atenció en especial mentre el llegia era que, mentre que a Cos Olga Tokarczuk prova de fer el mateix però el resultat acaba fent-se pretensiós i totalment soporífer, Sebald ens ofereix el conjunt de reflexions des d'una veu natural i estranyament consistent. Fins a cert punt la veu del narrador prova d'esborrar-se dels fets narrats, com si fos un observador extremadament distant i objectiu i, tot i així, arriba a commoure amb la seva perspectiva extremadament pessimista i existencialment angoixada.  

Fins i tot en absència d'un fil argumental i amb constants salts abruptes d'uns temes a uns altres i entre diversos moments històrics i geogràfics sense aparent solució de continuïtat, la narració resulta coherent fins al final, potser perquè s'hi entreveu certa honestedat intel·lectual, perquè defuig els alliçonaments i les grans paraules, i perquè ens ofereix un cert sentit de direcció en el viatge del protagonista, per més que al capdavall esdevingui una linealitat metafòrica. Tots els relats i les anècdotes exposades al llarg de la narració van tocant una vegada i una altra els mateixos temes de fons, com si es tractés d'un únic tema musical desenvolupat amb diferents variacions. Amb la vista posada cap a l'est, el narrador ens ofereix una perspectiva única cap a un món del passat i que s'esvaeix, i una crítica eloqüent, tot i que mig velada, de la cultura occidental i la seva noció lineal de progrés, que tot sovint ha consentit les atrocitats més inimaginables en la seva cavalcada triomfal. En aquest sentit, la perspectiva micro sempre acaba revelant perspectives polítiques més àmplies: per exemple, la lliçó d'anatomia del doctor Tulp ens revela l'adveniment de la ciència moderna i la racionalitat cartesiana, però a la vegada deixa al descobert una fascinació quasi malsana per l'ajusticiament del cos criminal i el seu posterior desmembrament. De la mateixa manera, el rigor taxonòmic del col·leccionisme i els museus de curiositats tempta la imaginació amb una quimera de món ordenat i racional, quan revela entre línies la violència desplegada arreu del món pels imperis colonials europeus.

Aquesta mateixa dicotomia entre civilització occidental i violència i brutalitat soterrades Sebald les aprecia en el paisatge mateix de la costa oriental anglesa, una àrea especialment deprimida per la crisi econòmica dels anys setanta, i que es troba sempre a l'espera del ressorgiment del negoci del turisme, que havia portat la prosperitat a la zona de mà de l'especulació immobiliària amb el tombant del segle vint. El narrador observa les antigues cases senyorials que visita com a vestigis d'un món del passat que ja s'ha esvaït sense remei, i el record de les dues guerres mundials és sempre una presència que ha marcat les vides de generacions senceres, però que amb prou feines s'esmenta en el dia a dia. D'altra banda, la caminada per la costa oriental anglesa també és un bon motiu per mirar a l'altra banda del mar, a la costa europea, cap a Holanda i Alemanya, des de l'altre bàndol de les guerres amb Anglaterra, que en la ment del narrador, tant a nivell geopolític com personal i biogràfic, esdevenen també emblemes del món del passat que no es pot arribar a recuperar. La marxa triomfal de la història ens porta sempre d'est a oest, com si seguís el recorregut del sol i, per aquest motiu, la perspectiva macro dels vagarejos mentals de l'excursionista ens porta també a la colonització de la Xina i les guerres amb Gran Bretanya, la decadència dels últims emperadors xinesos i, finalment, en un darrer capítol memorable, al viatge des de la Xina fins a Europa de la indústria dels cucs de seda. 

Pel camí, van quedant testimonis muts de tots aquest canvis històrics, sovint personatges solitaris i reclosos en la seva pròpia soledat, amb qui el narrador estableix contacte però la privacitat dels quals no s'arriba a trencar mai del tot. La decadència de les classes altes, que s'havien beneficiat especialment de l'auge de la indústria i l'especulació es fa patent en aquestes propietats desolades i aquestes fortunes que ja no donen per viure amb comoditat com en les generacions anteriors, i hi ha un cert sentit de justícia poètica en aquest sentit de desolació present, com si la història es cobrés el seu propi preu per les violències i les explotacions del passat. N'és un bon exemple el record d'una antiga visita a una família adinerada irlandesa caiguda en decadència, que no arriba a exposar les arrels polítiques de les seves dissorts presents de forma autoconscient, tot i que aquestes quedin a bastament representades entre línies en altres parts del text: hi ha un capítol sencer, per exemple, dedicat a esbossar les connexions històriques i biogràfiques entre el diplomàtic irlandès Roger Casement i l'autor polonès nacionalitzat britànic Joseph Conrad, que passen pels crims colonials belgues sobre el Congo amb la connivència de les empreses britàniques que hi feien negoci. 

Aquest només és un petit exemple d'aquest entramat de connexions que s'estableix al llarg del text entre el nivell dels fets reals que semblen anecdòtics, la seva significació històrica més àmplia i un altre nivell més simbòlic, o metafòric, en què l'autor proposa un qüestionament, no només polític i històric sinó a la vegada també metafísic i existencial, que afecta la naturalesa del temps i la percepció que en tenim els éssers humans, la fragilitat de la nostra existència, i la memòria i la racionalitat humanes com a punts d'ancoratge crucials perquè la vida quotidiana mateixa no se'ns esfondri definitivament. Els episodis onírics que ens retrata l'autor, així com l'experiència d'una tempesta nocturna a finals dels anys vuitanta que l'arriba a colpir especialment pel seu contrast amb la nit estelada que la segueix, són moments de la narració que ens van posant la narració mateixa en perspectiva. A mi m'ha semblat una lectura realment recomanable, tot i que puc entendre que sigui un text difícil de classificar i que costi d'entrar-hi de bones a primeres. 

Sinopsi: A partir d'un episodi d'hospitalització després d'una operació, el narrador comença el relat d'un viatge a peu que havia fet un any abans per la costa oriental d'Anglaterra, al comtat de Suffolk, caracteritzat per la seva puixança econòmica passada, ja esvaïda en el moment present. A partir d'aquesta premissa, l'autor va fent connexions amb records d'altres viatges del seu passat, amb anècdotes que li expliquen persones amb qui conversa pel camí, i una multitud ingent de dades històriques i biogràfiques que van bastint una imatge de conjunt sobre els conflictes, violències i moviments que conformen la història humana. 

M'agrada: D'un cap a l'altre del text, m'ha agradat la subtilesa amb què Sebald deixa els caps solts entre uns relats i uns altres perquè els lectors els anem connectant i interpretant pel nostre compte. 

Xina Muntanya Zhang (#588)

La història també és un sistema complex. No és aleatòria, però és no lineal. Les prediccions de Marx es basaven en la convicció que la història és un sistema lineal, i va predir el futur basant-se en aquest supòsit. Tanmateix, si el temps és un sistema complex, sembla raonable pensar que la història també ho és. La història és sensitivament dependent de les condicions inicials. El futur és imprevisible.  

Aquesta novel·la de l'autora estatunidenca Maureen McHugh es va publicar el 1992 i va rebre força atenció en quedar finalista dels premis Hugo i Nebula, però la traducció en català no es va editar fins l'any passat. És una lectura força peculiar, especialment pel tipus d'escenari distòpic que proposa, tot i que he trobat que l'autora no acaba d'aprofitar les bones idees que alimenten les premisses de la novel·la i a les últimes seccions del relat la trama es desinfla una mica fins arribar a un desenllaç una mica decebedor. 

Ens trobem en una versió distòpica dels Estats Units d'Amèrica que, a principis del segle vint-i-u, ha patit una revolució comunista i, després d'una guerra civil, ara és governada per un règim socialista i és poc més que un estat satèl·lit de la Xina, la nova primera potència mundial. La resta de països depenen econòmicament del gegant asiàtic o bé conformen economies petites i totalment marginals en el panorama mundial. Ara bé, la trama no se centra tant en els moviments econòmics, polítics i geoestratègics com en les conseqüències socials i culturals que un canvi així comporta per a la societat americana. Després d'una revolució cultural que ha canviat la fesomia del país, ara s'ha establert una jerarquia social en què el lloc més alt l'ocupen els ciutadans xinesos, seguits de prop pels descendents de xinesos nascuts als Estats Units i, finalment, la resta d'americans no xinesos. Certament, ha estat una experiència curiosa llegir aquest llibre en plena guerra comercial entre Estats Units i la Xina, i una gran mostra del poder de la literatura especulativa per reflexionar, analitzar i criticar els móns polítics i socials que habitem. 

El protagonista és un jove mestís, en Zhongshan Zhang, que viu a Nova York buscant-se la vida com a tècnic de la construcció. El seu somni és arribar a estudiar enginyeria a la Xina per poder accedir a una feina millor, però al llarg de la novel·la anirem veient com se li van presentant diversos dilemes en relació al sistema en què viu immers i la seva pròpia identitat. D'una banda, els seus pares el van modificar genèticament perquè la seva herència hispana no es veiés reflectida al seu rostre, de forma que la gent pensa que ve de família xinesa i ningú sap que, en realitat, la seva mare és considerada ciutadana de segona. D'altra banda, la seva homosexualitat és un secret perquè està perseguida per llei i les relacions amb altres homes el poden portar a la presó o fins i tot a la mort. La novel·la intercala diverses seccions del relat d'en Zhang i la seva evolució, a través de cinc anys clau per a la seva formació, amb altres seccions des del punt de vista de personatges més secundaris les vides dels quals es van entrecreuant amb la del protagonista. Així doncs, la novel·la en conjunt es va revelant com un mosaic des de diversos escenaris i perspectives, que ens posen de manifest la magnitud del món fictici creat per McHugh i la multiplicitat de connexions que s'estableixen entre diversos punts centrals i perifèrics dins d'aquest esquema polític i econòmic global. 

D'aquesta manera ens veurem transportats des de Nova York a Nanjing, i de l'illa de Baffin, per sobre del cercle polar àrtic, a una colònia d'agricultors humans establerts a Mart en unes condicions de vida molt precàries. Ens trobem davant d'un sistema que planifica les vides dels ciutadans amb criteris macroeconòmics, de forma que els desplaçaments forçats per causes de feina o d'habitatge, o per una combinació de tots dos, seran molt habituals i, de fet, esdevindran un motor important de la trama de la novel·la. En un món de precarietat absoluta, els ciutadans decidiran hipotecar diversos anys de la seva vida en llocs remots del planeta (o fins i tot a colònies extraterrestres), fent treballs en unes condicions físiques extremes, o directament servint a l'exèrcit, per tal de poder arribar a accedir a posicions més favorables en el futur. La relació de l'individu amb l'estat sempre acaba retratada com una mena de negociació permanent en què el feble hi té més a perdre i, a parer meu, rere una aparent crítica al sistema socialista xinès, el que em sembla que s'amaga és la retòrica de la fi de la història i el triomf absolut d'un capitalisme que s'entreveu constantment per les esquerdes del sistema. 

El protagonista, en Zhang, és un jove que es troba atrapat entre la necessitat d'expressar la seva pròpia identitat i de conformar-se al sistema que l'oprimeix i, mentre que la seva situació es pot considerar privilegiada en diversos aspectes de la seva vida i en comparació amb d'altres personatges del relat, hi ha altres elements de la seva identitat que li impedeixen esdevenir el ciutadà exemplar. Tanmateix, al llarg del relat assistim a la seva formació i a la seva evolució psicològica: d'un egoisme centrat en les seves pròpies necessitats i desitjos presents el protagonista va creixent i adquirint empatia a través del seu contacte amb d'altres personatges, fins que al final la seva versió adulta torni al món d'on havia sortit originalment, el seu Nova York natal, per acabar adaptant-s'hi a la seva pròpia manera. El darrer capítol, en aquest sentit, m'ha semblat desconcertant: la forma com, al final de la novel·la, el protagonista sembla haver après els punts febles del sistema i els utilitza al seu favor em va deixar pensant si no acabava estimant el Gran Germà més que no pas alliberant-se'n. D'entre tots els exemples d'opressió que trobem al llarg de la novel·la a múltiples nivells, i de capitalització del guany en mans privades, en cap moment no s'entreveu la mínima espurna de rebel·lió. De fet, a estones sembla que el text mateix estigui aprovant implícitament la bondat d'un capitalisme neoliberal desbocat amagat rere una façana socialista. 

L'altre aspecte que m'ha semblat una mica fluix de la novel·la és més aviat estructural, i és que la intercalació de diverses seccions narratives des de diferents perspectives no acaba d'arribar a bon port. A més de les peripècies d'en Zhang, també coneixem les de la San-xiang, filla d'expatriats xinesos als Estats Units i marcada per una deformació a la cara que fa que els homes no es fixin en ella, els científics canadencs que treballen a l'illa de Baffin i que ens transmeten una perspectiva externa sobre la política i l'economia estatunidenca, i una parella de colons establerts a Mart en unes condicions molt adverses que intenten tirar endavant la seva granja. A estones les trames secundàries semblen fins i tot més interessants que la del protagonista, però quan sembla que passarà quelcom significatiu per als personatges, alguna revelació o algun esdeveniment clau que els canviarà la perspectiva o que els farà prendre un nou rumb a la vida, les seves seccions del relat simplement s'acaben sense una conclusió definida. El cas de la San-xiang és d'una crueltat flagrant, tot i que sembli coherent amb la seva trajectòria personal i com se'ns ha descrit el personatge en una secció anterior, mentre que el dels colons marcians estableix un misteri en un determinat moment de la trama que sembla que els protagonistes hagin de resoldre però que, simplement, queda sense resposta. 

En general m'ha resultat una lectura molt amena i que m'ha mantingut en suspens i amb ganes de saber com acabava, però la manca de concreció i d'una direcció clara per al relat m'ha acabat decebent una mica. D'una banda m'ha recordat El mar de la tranquil·litat d'Emily St. John Mandel a l'hora de desplegar la història a través de seccions aparentment inconnexes, tot i que Mandel fa millor feina a l'hora de dotar la novel·la d'una coherència interna i fer confluir les diverses seccions en un propòsit comú. També m'ha recordat una mica Els desposseïts d'Ursula K. Le Guin, a l'hora de fer un retrat crític d'una societat inspirada en els estats comunistes, tot i que l'obra de Le Guin és força més abrandada en termes polítics. En general la novel·la m'ha agradat, i com a punts forts hi destacaria la construcció d'una psicologia profunda i creïble per als personatges, i d'uns escenaris evocadors i certament suggestius. Tanmateix, és cert que a la narració en conjunt li manca una mica de direcció i m'ha acabat provocant sentiments barrejats. 

Sinopsi: En una versió distòpica dels Estats Units dominats per la influència econòmica mundial de la Xina, el protagonista, Zhang, intenta progressar en la seva vida laboral amagant els aspectes de la seva identitat que li poden portar més problemes: la seva identitat mestissa i el fet de ser homosexual. Després d'un episodi desafortunat pel qual perd la feina a la construcció, aprofita altres oportunitats que se li presenten per arribar a acomplir el seu somni d'estudiar una carrera universitària a la Xina. Tanmateix, l'experiència no li resultarà tan gratificant com havia pensat. A més, el seu camí s'anirà entrecreuant amb el d'altres personatges secundaris que ens aniran oferint un retrat molt més ampli de la societat i el sistema polític descrits. 

M'agrada: M'ha semblat potent l'habilitat de l'autora a l'hora de construir l'escenari distòpic i també unes psicologies coherents i entenedores per als personatges. 

No m'agrada: Les darreres seccions de la novel·la m'han resultat decebedores, perquè trobo que no acaben de concloure satisfactòriament totes les premisses i preguntes potencials que va plantejant la trama. 

El gran salt

Manel.  

El llibre de les il·lusions (#587)

Tothom pensava que era mort. Quan es va publicar el meu llibre sobre les seves pel·lícules el 1988, feia prop de seixanta anys que no se sabia res de l'Hector Mann. Tret d'un grapat d'historiadors i experts en cinema antic, la gent amb prou feines sabia que havia existit. Doble o res, l'últim dels dotze curtmetratges de comèdia que va fer cap al final de l'era del cinema mut, es va estrenar el 23 de novembre de 1928. Dos mesos després, sense acomiadar-se de cap dels seus amics o socis, sense deixar cap carta que informés a ningú dels seus plans, va sortir de la casa que llogava a North Orange Drive i no se'l va tornar a veure mai més. 

El llibre de les il·lusions de Paul Auster (1947-2024) es va publicar per primer cop l'any 2002, quan Auster ja era un autor força reconegut per les seves novel·les, però potser encara no havia guanyat gaire popularitat fora dels Estats Units. M'ha agradat molt i, a diferència d'altres novel·les d'Auster que poden resultar més confuses en la seva voluntat experimental, m'ha semblat que tenia una estructura i una direcció narrativa molt ben definides i un argument força sòlid, que aguanta el suspens de la trama fins al final amb un ritme constant. La història ens situa en el present, en què el protagonista, el professor i traductor David Zimmer, rememora el moment en què va rebre una carta misteriosa que li revelava que l'estrella del cinema mut Hector Mann, desaparegut misteriosament seixanta anys enrere, continuava viu i el volia conèixer. Zimmer havia escrit un llibre recentment que feia una retrospectiva sobre les dotze pel·lícules de Mann estrenades l'any 1928, que havien reaparegut de cop i volta en diversos arxius cinematogràfics als Estats Units i Europa. Per a Zimmer, la tasca d'escriure el llibre havia suposat una inesperada taula de salvació de la depressió en què es va enfonsar arran de la mort de la seva dona i els seus fills en un dissortat accident. 

La trama ens desplega aquesta història d'una forma més o menys lineal: des del punt de partida, Zimmer ens relata en primera persona tot el procés de dol després de l'accident i l'escriptura del llibre, i inclou un capítol en què descriu les pel·lícules mudes de Mann amb una narració totalment vívida, que excel·leix a l'hora de traduir a paraules els elements visuals i cinètics que el protagonista veu a la pantalla. A partir d'aquest moment, Zimmer es veu involucrat en la resolució del misteri, des del moment en què els representants legals de Mann es posen en contacte amb ell per revelar-li el buit d'informació que ha suposat la seva vida durant totes aquestes dècades que ha estat desaparegut. El capítol central de la novel·la, i el més llarg, ens exposa linealment tota la història perduda d'aquest artista incomprès des dels anys vint fins al present, i la seva peculiar aventura per arribar a esborrar la seva identitat. Després d'aquesta secció central, comença a desencadenar-se un desenllaç imprevisible però que escau perfectament als temes desplegats durant la història. Com és habitual a les novel·les d'Auster, la trama de seguida ens porta per terrenys metatextuals, i a través de les pel·lícules de Mann començarem a intuir les múltiples maneres en què les històries inventades per l'artista reflecteixen les inquietuds i els predicaments de les vides reals dels protagonistes. 

Així doncs, la novel·la ens va temptant amb un seguit de repeticions i evocacions dels mateixos temes i imatges, de forma que els personatges de la novel·la acaben reinterpretant constantment els rols ficticis dels personatges cinematogràfics. D'una banda, tenim el protagonista, Hector Mann, que crea una pel·lícula sobre un senyor Ningú, invisible a ulls de tothom, però després per circumstàncies de la vida es veurà obligat a embarcar-se en una empresa molt més àmplia de desaparició i autocensura que arribarà a extrems insospitats. De la mateixa forma, tenim l'altre protagonista, en David Zimmer, que en gran part esdevé testimoni i espectador de la història de Mann, però que ha de lluitar amb els seus propis fantasmes per tornar a tenir el control sobre la seva pròpia vida. El seu arc narratiu potser és el més subtil de la novel·la: del forat negre on cau després de la pèrdua de la seva família, a provar de passar el dol vivint en un món de fantasia creat pel cineasta, a quedar immers en la història personal del cineasta tal com li és explicada, a quedar immers en el segon món de fantasia creat per Mann i, finalment, a esdevenir protagonista de la història mateixa reinterpretada. Així doncs, no tenim un cas de la ficció que evoca la realitat, sinó més aviat al contrari, una trama inversemblant i enrevessada que es va desplegant davant dels nostres ulls amb una força i una claredat sorprenents, perquè prèviament en coneixem totes aquestes versions paral·leles i fictícies com a claus interpretatives. 

En definitiva, és una novel·la que és millor no explicar gaire, perquè té un argument molt complex i que opera a nivell literal i a nivell simbòlic, i és millor deixar-se portar pel seu propi ritme i pels descobriments que proposa que no pas portar-ne moltes idees preconcebudes. Tanmateix, a cada pas va descobrint les seves fortaleses i, a diferència de moltes altres novel·les d'Auster, que comencen amb un pols narratiu molt ferm però que es van desdibuixant a mesura que avancen, aquesta va jugant amb tots els elements del trencaclosques i els porta a una conclusió molt satisfactòria. Una bona recomanació, sens dubte. 

Sinopsi: L'escriptor David Zimmer rememora el moment crucial de la seva vida en què va entrar en contacte amb el director de cinema Hector Mann, desaparegut misteriosament des de feia dècades. Zimmer ha escrit un llibre sobre l'obra cinematogràfica de Mann, que l'ha salvat inesperadament del col·lapse mental arran de la mort de la seva família en un accident. A partir del moment en què les vides dels dos personatges s'entrecreuen, Zimmer es veurà arrossegat per les circumstàncies fins a un desenllaç que ningú podia haver previst. 

M'agrada: Especialment, la forma com es van desplegant les històries dins la narració principal, de forma que aquestes narracions de ficció van reflectint aspectes de les vides dels personatges. El resultat és un joc de miralls narratiu realment fascinant. 

Melca roja (#586)

La història gloriosa de l'home és plena de llegendes de gossos i records de gossos: gossos menyspreables, gossos respectables, gossos temorosos, gossos llastimosos. Quan l'Avi i el Pare vacil·laven en una de les cruïlles de la vida, centenars de gossos liderats pels tres de la nostra família - el Negret, el Verd i el Roig - van obrir a cop d'urpa camins pàl·lids al sòl de prop dels camps de melca al sud del nostre poble, on havia tingut lloc la massacre de la nostra gent. Aleshores, els nostres gossos ja tenien prop de quinze anys, una edat de jovenesa per als humans, però una edat avançada per als gossos, una edat de confiança. 

Aquesta novel·la de 1988 de l'autor xinès Mo Yan és una bona mostra de per què va guanyar el Nobel de Literatura. El de 2012 va ser un guardó controvertit, ja que Mo Yan ha estat sempre alineat públicament amb el govern xinès, i va decidir no signar el manifest que demanava l'alliberament del dissident Liu Xiaobo, que havia rebut el Nobel de la Pau dos anys abans. És cert que el premi Nobel de Literatura no s'ha estat mai d'entrar en el terreny polític i geoestratègic quan ha considerat necessari, i la polèmica en aquest cas concret recorda conflictes similars amb la Unió Soviètica durant la Guerra Freda, en què el guardó anava a autors russos prosoviètics o exiliats en funció de criteris polítics. Tot i així, també es va obrir el debat sobre si no n'hi hauria d'haver prou amb la qualitat literària d'una obra per avaluar l'avinentesa d'un premi literari. Reconec que vaig agafar la novel·la sense ser gaire conscient de la controvèrsia, però un cop llegida m'ha semblat que el text s'aguanta per mèrits propis, té una capacitat extraordinària d'evocar i recrear a través de les imatges, fa de la violència un vehicle de transmissió de la narració, fins al punt que fins i tot esdevé una mena de substituta gràfica del llenguatge mateix, quan els traumes històrics que suporta la gent del carrer són massa punyents per poder-los expressar planerament. D'altra banda, l'any passat la història de la presència pública de Mo Yan va fer un gir força irònic: l'autor va tornar a ser el centre de la polèmica en esdevenir objecte de les crítiques aferrissades d'algunes veus del nacionalisme xinès que l'acusen de no ser prou patriòtic o no presentar una imatge prou obsequiosa de la història xinesa. (Us en podeu informar aquí i aquí). 

La novel·la ens situa en un poble petit en una àrea rural xinesa dedicada al cultiu de la melca, de la qual es destil·la el vi de melca. L'acció pròpiament dita té lloc entre els anys 1939 i 1941, durant la invasió japonesa de la Xina, i segueix les vicissituds dels dos protagonistes, pare i fill, que s'uneixen a una guerrilla local per lluitar contra els japonesos. A la vegada s'estava lluitant la guerra civil xinesa entre les forces comunistes xineses i les republicanes, de forma que les guerrilles tot sovint lluitaran entre elles, i moltes vegades els seus moviments respondran als interessos estratègics puntuals dels seus comandants o a les rivalitats entre uns i altres. Des d'aquest punt de partida, la trama ens enviarà a través de nombrosos flashbacks i anticipacions a diversos punts de la història familiar, que abastaran més o menys des dels anys 20 fins al moment present. Ens trobem davant d'una història especialment cruenta: la narració ens ofereix unes descripcions extremadament gràfiques de la violència exercida en diferents direccions, guardant els moments de més crueltat sempre per als soldats japonesos i les tortures que exerciran contra els pagesos xinesos. El resultat és força desconcertant des del punt de vista de la lectura, ja que combina una immersió absoluta dins dels fets narrats a través d'unes descripcions extenses, sempre vívides i evocatives, amb un recurs a les imatges estranyes i inquietants, que li donen al relat una textura al·lucinatòria, que només arriba a desplegar-se en realisme màgic a la darrera secció de la novel·la. Els salts temporals, endavant i endarrere, contribueixen a aquesta sensació de narració dislocada, que manté el centre d'interès històric sempre desenfocat i distant respecte dels fets concrets que estem presenciant. 

Un recurs que l'autor utilitza per transmetre'ns aquesta sensació de desconcert i impotència per part de les víctimes de tota aquesta violència és la presència del món natural, que esdevé quasi un personatge més, i que actua dins del relat amb la seva pròpia autonomia. En són un exemple la melca, omnipresent a les vides dels protagonistes, o la imatge dels gossos, que al principi sembla anecdòtica però va retornant al relat i s'acaba convertint en metàfora de les mateixes relacions humanes que es retraten al llarg de tota la trama. Gran part de la secció central del llibre gira al voltant d'una guerra cruenta entre els pocs supervivents que queden al poble de l'atac japonès i una canilla de gossos domèstics que s'han tornat feréstecs i lluiten per poder menjar-se els cadàvers humans abandonats pel poble. En aquest episodi veiem com la línia entre humà i animal es va desdibuixant perillosament: els gossos cada cop es tornen més astuts i estrategs, cosa que posa de manifest la salvatgia evident en el comportament humà durant tota la novel·la. Més endavant en el relat, una de les guerrilles xineses es disfressa amb pells de gos per camuflar-se i que els gossos dels enemics no els puguin detectar per l'olor, amb resultats certament esfereïdors i desconcertants. Un altre element destacable de la narració és l'ús d'un to mític o quasi profètic, que l'autor barreja hàbilment amb la narració realista dels esdeveniments: no és exactament realisme màgic, a parer meu, però contribueix a aquesta sensació d'estranyament que recorre una narració majoritàriament realista. Si amb tot això no n'hi ha prou, a tots aquests elements inquietants s'hi afegeix la veu del narrador, que s'erigeix, en primera persona, com a dipositari de la memòria de la família: mentre que pretén explicar-nos la història familiar dels seus pares i els seus avis, a la vegada ens n'ofereix el relat des d'un punt de vista omniscient i en tercera persona, com si tingués una perspectiva sobrenatural o privilegiada sobre els fets o, alternativament, com si els anés recreant sobre la marxa.

Melca roja és una novel·la molt gran, que excel·leix, al meu parer, a mantenir la tensió narrativa a través de diversos fils argumentals que es van combinant molt hàbilment en una narració fragmentada, i que manté un equilibri entre la realitat dels esdeveniments històrics que relata i l'experiència subjectiva que en té cada individu que s'hi veu immers. En aquest sentit, fa molt per transmetre aquesta sensació de remolí de la història que absorbeix els seus protagonistes en el caos i la brutalitat del moment present, i que no els permet tenir una visió clara del que s'està esdevenint. L'única visió de conjunt més reposada ens l'ofereix el narrador, des de la distància del temps i amb una equidistància política força estudiada, em penso, però tot i així la seva primera persona ens acara constantment amb la impossibilitat d'obtenir una versió objectiva dels fets. Les dones esdevenen les grans damnificades del relat: víctimes dels abusos i els vicis més punyents d'una societat patriarcal de valors ancestrals, en el context de la guerra són víctimes de la violència sexual, afegida als altres maltractaments i tortures que pateixen tota la resta de personatges. Tot i així, Mo Yan mai ens les retrata com a personatges passius o resignats, sinó que ens les mostra jugant les seves pròpies cartes i prenent les seves pròpies decisions en un món extremadament advers. El personatge de l'àvia n'és l'exemple més evident, però també hi ha la segona àvia, que sobretot a la darrera secció de la novel·la esdevé una presència molt més difícil de classificar, i la mare, que queda en un pla molt més secundari però protagonitza un dels episodis més memorables de la narració, el de l'episodi del pou. En definitiva, una bona recomanació, que fa de mal explicar si no es volen revelar tots els detalls de la trama, però que en tot cas és una lectura molt intensa i inquietant. 

Sinopsi: La trama arrenca el 1939, quan el jove protagonista, l'adolescent Douguan, és enviat a allistar-se a la milícia que comanda el seu pare, el bandit Yu Zhan'ao, per tal de combatre contra l'ocupació japonesa. A través de les seves vicissituds durant la guerra, anirem reconstruint dues generacions senceres de la història familiar i de la violència i les atrocitats que hauran d'arribar a suportar. 

M'agrada: La forma com està construït el relat, sempre com a barreja de diferents elements i tons narratius que es van combinant amb una fluïdesa extraordinària. La combinació d'elements naturals i sobrenaturals, de descripcions i imatges impactants, d'una violència gràfica i desagradable sense cap mena de concessió, un narrador esquiu i una cronologia no lineal: tots aquests elements contribueixen a una narració a estones confusa i desconcertant, però que en tot moment transmet aquest sentit d'angoixa i impotència davant la violència imposada per la guerra i els grans moviments històrics. 

Journey's End (#585)

RALEIGH - Sou mestre d'escola, doncs?
OSBORNE - Sí. Us demano disculpes.
RALEIGH - Oh, no em fan res, els mestres. (Amb pressa) Vull... Vull dir... No me n'he trobat mai cap fora de l'escola.
OSBORNE - De tant en tant sortim.

Journey's End, estrenada a finals de 1928 i publicada l'any següent, és una de les primeres obres de teatre que es van produir a Anglaterra sobre la vida a la trinxera durant la primera guerra mundial i, de fet, és considerada l'encarregada d'inaugurar el gènere i establir-ne alguns dels trops més habituals. L'autor, R. C. Sherriff (1896-1975), va haver de lluitar per aconseguir un teatre que la hi volgués produir, però quan finalment va aconseguir un contracte d'una sola nit al West End, l'obra va esdevenir un èxit immediat, va ser prorrogada dos anys i també va tenir bona rebuda als Estats Units, per la qual cosa va guanyar-se l'aura de clàssic modern. En vaig sentir a parlar per primer cop buscant altres obres britàniques d'aquesta època sobre la primera guerra mundial i, la veritat, no m'esperava tant d'una obra de teatre sobre aquest tema. Journey's End aconsegueix un equilibri perfecte, a parer meu, entre la serietat que requereix el tractament del tema i el recurs a l'humor per alliberar tensió, i conté una sèrie d'ingredients que contribueixen a una narració memorable: una exploració ferma i commovedora de les psicologies dels personatges, portades al límit per la situació; una tensió narrativa que ens té amb l'ai al cor durant tota la lectura fins a un desenllaç que sembla inevitable; la dosi pertinent de denúncia política envers la jerarquia militar, i la denúncia de l'absurditat de la guerra per part de les persones que hi queden atrapades sense possibilitat d'escapatòria. 

L'acció ens situa al març de 1918 dins d'una trinxera al front occidental, a les dependències dels oficials d'una companyia que es troba a poca distància del front i amb la tensió creixent davant la imminència de la gran ofensiva alemanya. Els oficials, totalment desmoralitzats, i perfectament conscients que les incursions de reconeixement que manen els alts comandaments són poc menys que missions suïcides, intenten afrontar la situació cadascun a la seva manera intentant salvar les aparences davant dels altres. Així doncs, a través de les seves converses, ens anem familiaritzant amb el reservat mestre d'escola Osborne, que infon ànims als seus companys des d'una saviesa discreta; el jovial Trotter, tot ell una façana de despreocupació i joia de viure; i l'esmunyedís Hibbert, que al·lega atacs de migranya per aconseguir la tan anhelada baixa mèdica que l'aparti del front. El protagonista de l'obra és el capità Stanhope, un jove líder eficient i incansable, però que després de tres anys al front està començant a ser objecte de les enraonies dels oficials pel seu problema d'alcoholisme. Si no en té prou amb l'espera angoixada de l'atac alemany i la coordinació de les operacions, el conflicte de l'obra es desencadena a escala menor i per un fet més insignificant en aparença: la incorporació a la companyia de Raleigh, un antic company d'escola que admira les gestes esportives de Stanhope amb una adoració pueril. 

Enfrontat al nouvingut, Stanhope entra en pànic davant la possibilitat de caure del pedestal on el té Raleigh un cop aquest descobreixi la seva addicció a l'alcohol, i el seu temor més gran és que Raleigh escrigui a casa i arribi a revelar el secret a la seva germana, amb qui Stanhope té intenció de prometre's. Tots aquests conflictes d'aparences, lleialtats i indiscrecions van desplegant-se davant dels ulls de l'impassible Osborne, que intentarà, des de la distància de l'edat i de l'experiència, assuaujar els temors i les angoixes de tots els que l'envolten. Una cosa que el text fa molt bé és construir-nos totes aquestes tensions emocionals durant els primers dos actes de l'obra, de forma que quan arribi el moment dels moviments militars, al tercer acte, ja estarem completament familiaritzats amb els personatges i podrem patir sense aturador, ara ja sí, amb el desplegament del desenllaç. 

La tensió i l'angoixa es van equilibrant al llarg de tota l'obra amb la presència del soldat ras Mason, que fa de cuiner i servent dels oficials, i que serveix a la narració per alliberar tensió a través de les seves intervencions humorístiques, que creen un magnífic equilibri amb les converses més serioses i els moments més confessionals dels altres personatges, i no fan altra cosa sinó reforçar el sentit d'absurditat generalitzada amb què aquestes persones s'han d'acostumar al seu dia a dia en el context de la guerra. És molt evident d'on va treure la inspiració la darrera temporada de L'Escurçó Negre, no sols pel que fa al personatge de Baldrick, clarament deutor de Mason, sinó també pel que fa a l'aposta del desenllaç per bandejar qualsevol rastre d'humor i enviar els personatges a un final digne i heroic. L'humor és molt britànic, amb un ús recurrent de la ironia i l'understatement, i de vegades uns acudits ximplets que Sherriff dosifica amb seny i que en cap moment no arriben a carregar. Journey's End ha estat tota una sorpresa en positiu, en part perquè sabia què en podia esperar, però també perquè no m'esperava que es pogués arribar a executar d'una forma tan brillant i efectiva. És una lectura breu, intensa, i totalment recomanable. 

Sinopsi: Durant uns tres dies el març de 1918 al front occidental, els oficials d'una companyia es preparen per la gran ofensiva alemanya que es preveu que serà imminent. El capità de la companyia, Stanhope, continua fent la feina eficientment, tot i que la seva addicció a l'alcohol ja és un secret a veus. En aquest ambient tan tens i angoixós, s'incorpora a la companyia un nou oficial, Raleigh, innocent i idealista perquè encara no està familiaritzat amb la guerra, i que romantitza la figura d'heroi esportiu de l'Stanhope que coneixia dels anys d'escola. Tanmateix, aquesta nova presència representarà una amenaça per a l'estabilitat mental de Stanhope. 

M'agrada: La lectura sencera ha estat un punt fort. Si als dos primers actes l'acció es va desplegant de forma lenta i continguda, amb només alguns moments puntuals d'alliberament de tensió, el tercer acte representa un desenllaç memorable.