Aquesta novel·la de l'autora polonesa Olga Tokarczuk es va publicar per primer cop el 2007, quan l'autora encara era desconeguda en el panorama internacional, i no va saltar a la fama fins que no va rebre el premi Booker International amb la seva traducció a l'anglès l'any 2018. Va ser una tria afortunada, pel que sembla, perquè tot just l'any següent Tokarczuk rebia el Nobel de Literatura. Com que he llegit anteriorment tres altres novel·les de l'autora i les tres em van semblar excel·lents, vaig abordar Cos amb l'expectativa de l'encert assegurat; per això suposo que la decepció encara ha estat més profunda del que em podria haver imaginat. Si hagués llegit aquesta novel·la de bones a primeres, sense conèixer res de l'autora i com a primera aproximació a la seva obra, la decisió d'atorgar-li el premi Nobel m'hauria semblat totalment forassenyada. Per a sort meva, abans vaig poder apreciar el misteri enjogassat de Llaureu sobre els ossos dels morts, emocionar-me amb la grandesa continguda de Un lloc anomenat Antany i admirar la monumentalitat i l'ambició de Els llibres de Jacob, que crec que va ser el que li va valdre el Nobel, abans de constatar el que ja he pensat altres vegades amb d'altres autors admirats: que no n'hi ha prou amb escriure bé, sinó que per bastir una bona novel·la també fa falta una bona idea que sostingui l'envelat dempeus i que mantingui l'interès de la lectura.
Cos no és ni tan sols una novel·la, per començar, sinó una mena de col·lecció de textos inconnexos que no arriben a trobar un fil conductor que els uneixi, per més que la narració ho pretengui amb una pompositat i una aparença de profunditat que al cap de pàgines i pàgines s'arriben a fer insuportables de tantes repeticions i excursos tediosos. Els textos giren al voltant de la idea de viatjar (el títol original s'hauria de traduir literalment com a Els errívols, o Els errants), de les mentalitats nòmades i cosmopolites, i del cos com a vehicle per al viatge vital que suposa l'existència. L'interès a través de la història per l'anatomia i l'embalsamament de cossos sencers o a fragments em penso que esdevé metàfora del que Tokarczuk intenta fer de forma fallida amb la novel·la sencera: presentar el text com a gabinet de curiositats anatòmiques, col·lecció de fragments exposats tots junts sobre la qual el lector/espectador ha d'acabar entreveient una certa coherència temàtica. Tanmateix, és precisament aquest interès per la idea de la corporalitat, la seva història, la seva relació amb l'experiència psíquica i l'obsessió per la conservació del cos com a metàfora de la preocupació humana per la perdurabilitat de l'existència el que m'ha semblat el punt més fort del text, i el que en basteix els moments més interessants, que parteixen de personatges i esdeveniments històrics reals tot i que ficcionats per Tokarczuk. Per exemple, el més destacable de la narració sencera crec que és el relat sobre l'anatomista flamenc Philip Verheyen; i també m'han semblat interessants les reflexions sobre les vicissituds del cos dissecat de l'ex-esclau africà Angelo Soliman a la cort de l'emperador d'Àustria, o el darrer viatge del cor de Chopin, que és un element força anecdòtic del text però va actuar com a reclam publicitari del llibre en les seves nombroses promocions als mitjans de comunicació.
Altres moments forts del llibre són els relats més llargs, i totalment ficticis, que aporta Tokarczuk, i que per a mi han estat els moments més profitosos de la lectura, i on l'autora mostra el seu habitual pols narratiu, basat en la prosa poètica, els girs inesperats i les reflexions filosòfiques marginals que van oferint els personatges al llarg de la lectura. El més enjogassat de tots m'ha semblat el que relata les aventures del doctor Blau, un reputat taxidermista que té l'objectiu d'apropiar-se de les tècniques secretes del seu predecessor difunt. Possiblement el més angoixant de tots sigui el que relata les vicissituds existencials d'un editor polonès la dona i el fill petit del qual desapareixen durant unes vacances en una petita illa de Croàcia, tot i que el final es fa una mica decebedor. Igualment angoixant és el relat de malson sobre una colla de personatges sense llar que subsisteixen circulant tot el dia per les línies de metro d'una ciutat russa. El de la dona que torna a Polònia després de passar tota una vida fora per retrobar-se amb el seu amor de joventut, que s'està morint de malaltia, m'ha semblat que tenia potencial, però el seu desenllaç m'ha semblat massa precipitat i abrupte. En general, tots els relats tenen la seva vàlua i podrien haver constituït perfectament un recull de contes que s'aguantés per si mateix, de forma que les vinyetes curtes i les suposades píndoles de saviesa que va recollint el text, de vegades d'una banalitat que ratlla la vergonya aliena, es fan totalment innecessàries. Alguns dels relats no passen de l'esbós, i en alguns moments els he llegit amb la impressió que el potencial d'alguns d'ells es podia haver explorat fins a fer-ne una novel·la sencera.
D'altra banda, l'últim dels relats llargs, el del professor jubilat que fa un creuer per les illes gregues fent conferències acompanyat de la seva dona, m'ha semblat el més mediocre de tots, i el que mostra millor els defectes del text sencer al nivell de contingut. En el marc mental en què ens situa l'autora, el viatge sempre és una decisió que un occidental privilegiat pren per a gaudi personal, i el món és un camp obert perquè aquest ull panòptic que tot ho mira i tot ho vol retratar, una metàfora introduïda amb calçador dins del text i no gaire afortunada, s'entregui a aquesta activitat ociosa sense cap preocupació aparent. Per a la narradora, que teòricament actua de fil conductor de totes les narracions i relats, sempre hi ha un nou vol per agafar, un nou bitllet de tren, i una nova habitació d'hotel esperant-la al final de cada aventura, i les persones autòctones de cada lloc visitat, ja siguin grecs, croates o omanites, hi són només al rerefons i, m'imagino, per afegir només el toc de color local pertinent. Hi ha moments autènticament risibles en què l'autora explora en particular els tòpics orientalistes: em venen al cap el moment de la dansa del ventre o el de l'esvàstica, per citar-ne dos que m'han semblat especialment evidents. No hi ha cap moment de la narració que qüestioni mínimament que els viatgers sempre siguin anglosaxons, polonesos com l'autora mateixa, escandinaus o alemanys, i que sempre viatgin cap a l'est o cap al sud, i que sempre pretenguin explicar els llocs on van i el fet mateix de viatjar amb un paternalisme totalment colpidor en la seva inconsciència. El panorama dels passatgers pel creuer grec n'és un bon exemple, però n'hi ha molts més durant tot el llibre.
La novel·la queda xopada de cap a cap, així doncs, per un cosmopolitisme bonhomiós que esdevé totalment cec en la seva autocomplaença, i que queda força envellit, tot i les bones intencions, després de crisis econòmiques com les que han arribat en temps recents i crisis migratòries com, per exemple, la dels refugiats de la guerra de Síria, que anys després de la publicació del llibre colpiria la política europea d'una forma molt més profunda i decisiva que qualsevol pseudofilosofia que el text pugui aportar. M'ha sabut molt greu perquè és una autora que admiro profundament i que m'ha impressionat molt en el passat, però crec que per honestedat també s'han d'explicar els motius pels quals un text ens pot decebre. Si no hagués conegut l'autora prèviament crec que no m'hauria molestat gens, potser crec que ni m'hauria aturat a ressenyar la novel·la, però en el cas de Tokarczuk m'ha semblat que ho havia de fer, perquè sé que és capaç d'escriure autèntiques obres mestres. Tot comptat i debatut, no és l'obra que recomanaria si us voleu iniciar amb Tokarczuk i, tot i així, em sap greu perquè Cos té moments veritablement brillants i que ofereixen un petit tast de la seva habilitat narrativa. Potser el millor consell és que busqueu altres opinions informades i en tragueu les vostres pròpies conclusions.
Sinopsi: Cos és una col·lecció de textos, alguns de llargs i d'altres de força breus, que reflexionen al voltant del fet de viatjar i de desplaçar-se com a part de la condició humana. També ofereix diversos relats al voltant del cos i l'obsessió humana a través de la història per preservar-lo, trossejar-lo i exposar-lo amb propòsits variats. Mentre que alguns dels textos són relats totalment ficticis, d'altres es basen en esdeveniments i personatges històrics, tot i que passats pel filtre de la ficció i la sorprenent i sempre imaginativa forma de narrar que té l'autora.
M'agrada: Alguns dels relats més llargs, especialment el de Verheyen, la cama tallada i totes les seves ramificacions fictícies i implicacions històriques i filosòfiques, així com en general la recreació històrica que fa Tokarczuk, sempre acolorida de les formes més peculiars i suggeridores.
No m'agrada: Ha estat una decepció que no m'hauria importat venint de qualsevol altre autor, però que en el cas de Tokarczuk m'ha sabut greu.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada