Inesperat, inevitable

Aristòtil va dir a la Poètica que un final ha de ser a la vegada inesperat i inevitable. Aristòtil no coneixia el cinema, però la formula s'hi aplica igual de bé, en tant que esdevé una prova narratològica definitiva per determinar quan el desenllaç d'un relat és autènticament satisfactori. I el cinema ens ofereix una immediatesa que altres mitjans no comparteixen en el mateix grau. Seguim el desenvolupament de la pel·lícula amb interès, la tensió creada és efectiva perquè ens inquieta amb un sentit de perill latent, d'empatia amb els personatges o de devastació moral; a la vegada la inquietud té a veure amb no saber on ens està conduint un determinat argument. Quan la tensió es resol i assistim al desenllaç de la història, aquest ens pren totalment per sorpresa. No hi havia forma d'haver-lo previst, o potser tan sols els espectadors més sagaços podrien haver-lo arribat a intuir. La sorpresa és absoluta i definitiva. I al capdavall, un cop aquest desenllaç es realitza, ens adonem amb una satisfacció lleugerament pertorbadora que la direcció dels esdeveniments era plenament necessària, que no hi podia haver cap altre final possible. Els dos sentiments, l'estupor d'allò inesperat i la satisfacció d'allò necessari, ens deixen amb un sentit de compleció lleugerament obert, com quan assistim a un truc de màgia veritablement elaborat i ens preocupa més el procés, realment, que l'espectacle en si mateix. Com s'ho ha fet, l'autor? Com s'escriu un relat així? Així és com s'acaba de veure aquesta obra mestra de 1997 de Takeshi Kitano, Hana-Bi, traduïda a l'anglès com a "Focs artificials" i al castellà com a "Flores de fuego". Aquesta i Zatoichi són les obres més reeixides i singulars d'aquest autor extremadament creatiu i personal. Ens trobem davant d'un dels seus thrillers policíacs, però aquí el focus d'atenció no és precisament l'acció ni la trama purament factual. Hana-Bi és el que resulta de treure d'una pel·lícula policíaca qualsevol rastre d'acció. Tensió i misteri sí que en queden; però precisament l'únic que queda en el relat és aquesta tensió inexorable cap al seu desenllaç. 

Tot i que hi ha alguns moments de violència, aquests queden sàviament dosificats. Em recorda el concepte de violència divina: quan aquesta esclata, no es produeix en cap moment per impressionar l'espectador o per causar-li una reacció; és, simplement, un fet que s'esdevé. Per més que esclati de formes inesperadament visuals i plàstiques, aquesta manca d'implicacions o de significats últims és totalment inexorable. Una de les millors escenes del film és la d'un atracament a un banc. La seqüència es produeix en absolut silenci: no hi ha cap crit, ni cap alarma. Tant la treballadora que entrega els diners com la que se n'adona de què està passant, al seu costat, saben perfectament que seria un esforç fútil cridar o provar d'alertar algú; l'atracador apunta amb la seva arma com a únic missatge. Els personatges principals també són extraordinàriament silenciosos. El detectiu Nishi, interpretat per Takeshi Kitano, amb prou feines diu un parell de frases en tota la pel·lícula. Sempre són els altres els qui parlen. La revelació última del film, un cop arribem al final, és que aquest silenci és una part necessària del relat. No cal gastar paraules quan tenim al nostre abast tot el que necessitem per comprendre una història. Perfecta en la seva sobrietat i en la seva senzillesa, Hana-Bi és com l'essència d'un thriller traient-li tot allò que li resulta superflu: l'únic que en queda són els silencis, les esperes, els traumes. És la història de les desferres que queden pel camí, als marges dels relats policíacs habituals, impossibles d'obviar, i aclaparadores en la seva buidor. 

La segona escena de la pel·lícula ens ofereix de forma molt ràpida i econòmica tota la informació que necessitem sobre el passat dels personatges principals: el senyor Nishi (Takeshi Kitano) i el senyor Horibe (Ren Osugi) són amics d'infància i companys de professió. Tots dos tenen una dona i una filla. Tanmateix, les seves històries divergeixen, per més que els seus destins quedin lligats. Fa la impressió que els seus llocs es podrien intercanviar perfectament i el relat seguiria essent el mateix; són les dues cares d'una mateixa moneda. Tot i així els comencen a passar coses diferents: la filla de Nishi és morta i la seva dona té una malaltia terminal. La dona i la filla de Horibe l'abandonen un cop queda en cadira de rodes, després de ser víctima d'un atac en acte de servei. Rere aquests personatges sembla bategar un profund sentiment de vergonya respecte a la malaltia i la invalidesa: l'abandó per part de la dona i la filla de Horibe no sembla tenir cap altre motiu aparent, ja que en el passat tenien una bona relació; Horibe reacciona a la seva situació intentant suïcidar-se; la senyora Nishi (Kayoko Kishimoto) només obre la boca en tota la pel·lícula per demanar-li al seu marit que la perdoni. 

Forma part, possiblement, d'un tabú cultural, però de seguida ens n'adonem que Nishi viu un patiment semblant, tot i que la seva ferida és interior. Nishi es culpa per un fet fortuït, una casualitat que el va fer no ser en el moment i el lloc adequats. La conseqüència és la mort d'un agent en acte de servei i la invalidesa de Horibe. El trauma es presenta a la seva ment de forma recurrent, i totes les seves violències passades semblen un reflex d'aquest terrible accident. Kitano ens ofereix el seu paper habitual de policia calmós i extremadament violent: és la síntesi absoluta del que en anglès anomenaríem badass. És un policia invencible, invulnerable. Els membres de la yakuza que el persegueixen per extorsionar-lo es presenten per matar-lo una vegada i una altra, i una vegada i una altra reben un escarment desmesurat. Cap al final de la pel·lícula, en un paratge nevat, un pla picat completament aclaparador ens presenta aquesta inexorabilitat quasi com si ho estiguéssim veient des del punt de vista de D--. Nishi sembla l'executor fred i despietat d'un destí que ell no decideix. I de totes formes, aquesta fredor contrasta amb aquesta ferida interior. La resta del film no és gaire més que el silenci: Nishi i la seva dona aprofitant el poc temps que els queda junts; Horibe provant de trobar un sentit a la buidor de la seva vida, descobrint la bellesa de l'existència un cop ha arribat al seu punt més baix. Sembla que el seu art aconsegueix sublimar el seu desig de suïcidar-se, però el seu destí queda obert, finalment, i els seus quadres acaben essent un enigma enmig del relat. Si voleu saber què té Kitano d'especial, abandoneu qualsevol idea preconcebuda que pugueu tenir sobre el gènere policíac i endinseu-vos en aquesta història colpidora sobre l'amor, la violència, el trauma i la redempció.