- Matar-me, suposo.
- Aquesta idea ja ha sortit. En tens alguna altra?
- Ajudar-me. A ningú se li ha acudit encara, oi?
Aquesta novel·la breu de l'autor estatunidenc Daniel Woodrell es va publicar l'any 2006, i ens endinsa en el món ombrívol i desesperat d'una comunitat de famílies que viuen al cantó de Missouri de les muntanyes Ozark, subsistint als marges del sistema en una situació propera a la despossessió absoluta. Es tracta d'una zona rural, però en realitat els habitants viuen del negoci de les metamfetamines, que fabriquen en laboratoris clandestins i distribueixen posteriorment. És una vida totalment precària, ja que cada nova generació es veu atrapada en els errors i les mancances dels seus pares, i la comunitat, tancada sobre si mateixa, es va reproduint de forma endogàmica, aclaparada per una llei no escrita de silenci que els manté aïllats al marge de les autoritats i les institucions i que tanca, a la pràctica, qualsevol via de futur. Aquest retrat social, aspre i dolorós, ens arriba a través d'una trama de misteri que ens endinsa en tota la sordidesa d'aquest submón, les seves lleialtats internes i els riscos i perills que afronten els personatges a l'hora de navegar-hi.
La protagonista és una adolescent de setze anys, la Ree Dolly, que s'ha convertit en cap de família, amb el seu pare a la presó i la seva mare incapacitada per una depressió profunda que la manté en un estat d'apatia constant. Sense ingressos a casa seva i a càrrec de dos germans més petits, la seva vida és una autèntica lluita per la supervivència, i la xarxa de familiars i veïns amb qui conviu diàriament són tan sols un recordatori del futur buit que l'espera. La situació no fa més que agreujar-se quan el seu pare no es presenta a judici, i per tant perd els diners de la fiança que havia dipositat anteriorment. Com que el pare ha posat la casa i les terres familiars com a aval de la seva llibertat, ara la Ree s'exposa a perdre la propietat sencera si no aconsegueix trobar-lo o presentar proves de la seva mort. Així doncs, la noia comença a preguntar a tots els coneguts del seu pare i a la gent que el podria haver vist per últim cop. Ara bé, tothom sembla saber força més que la Ree sobre el destí últim del seu pare, i si aquest ha comès algun tipus d'ofensa contra la comunitat, com per exemple parlar amb la policia, no és gaire difícil d'explicar l'hostilitat oberta que la noia haurà d'afrontar.
Així doncs, la novel·la ens descriu de forma lineal aquest viatge per tal de descobrir la veritat, a través del paratge tètric i desolador que la Ree anomena casa seva. En realitat, les descripcions dels paisatges naturals que envolten la protagonista acaben fent-se omnipresents, quasi un personatge més de la trama. Aquesta natura hostil i erma que l'envolta i que la Ree ha de transitar és un reflex del laberint de relacions humanes en què es veurà immersa: els membres de les diferents famílies, tots emparentats entre ells, queden lligats a un destí de violència i criminalitat, que els deixen atrapats en una espiral interminable de rivalitats i revenges. La Ree haurà de salvar la seva família sense desestabilitzar aquest precari equilibri de silencis i lleialtats clàniques. La narració no fa concessions en cap moment a la seva protagonista: no ens trobem davant d'una novel·la de creixement, sinó més aviat davant d'una cursa desesperada per aconseguir l'objectiu sense comprometre-hi la vida mateixa. Em penso que no és debades que Woodrell tria una noia com a protagonista del seu relat i no un noi (com seria d'esperar en el marc de la narrativa country estatunidenca): la injustícia que la Ree ha de patir per causes que ella mateixa no ha buscat serveix de mirall per a la comunitat de les seves vergonyes i pecats més foscos, i serà com a reacció a aquests que es veuran obligats a actuar o, almenys, a donar una resposta.
En aquesta trama lineal, que es revela força senzilla un cop desplegada, assistirem a un mosaic de personatges que tan sols queden apuntats, i van apareixent en moments puntuals per fer el seu paper. N'hi ha dos que són els que tindran més impacte en l'aventura de la Ree: d'una banda, el seu oncle Teardrop, que provarà de salvar la noia perfectament conscient del que hi pot arribar a perdre, i la seva amiga de l'institut, la Gail, que serà l'única persona, fora de la seva mare i els seus germans, amb qui la Ree podrà establir una relació autènticament desinteressada. L'exploració que fa la novel·la dels rols de gènere, així doncs, és força interessant, i sovint la canalitza especialment a través d'aquests dos personatges. Teardrop i Gail es converteixen en model del futur que espera tots els membres d'aquesta comunitat, quasi sense excepció: als homes els espera un futur dedicat als petits crims que els endinsa en una cadena de crims cada cop més grans; a les dones els espera la submissió als homes a través de la maternitat. La protagonista intenta trencar aquest cercle inexorable per a ella mateixa i per als seus germans petits, però anirà reconeixent pel camí els riscos a què s'exposa i els sacrificis que li demanarà aquesta empresa.
Winter's Bone és una novel·la breu que fa de molt bon llegir, amb un ritme constant i un ús de la intriga molt ben dosificat, que va deixant pistes durant la lectura i les acaba lligant totes de cara al desenllaç. L'únic inconvenient que hi he trobat és una prosa un punt massa recarregada, que en determinats moments distreu de la trama principal amb les seves imatges inconnexes, i que crec que no fa justícia a la senzillesa i la sobrietat de la trama i del retrat dels personatges. És una austeritat que l'adaptació cinematogràfica de la novel·la, a càrrec de Debra Granik, sí que va saber copsar, per exemple. A part d'això, és una història que atrapa precisament per la seva senzillesa i realisme descarnats: la Ree Dolly és una protagonista valenta i decidida amb els seus setze anys, però les seves actituds i decisions no semblen mai forçades ni inversemblants dins del context en què se'ns retrata. En aquest sentit, costa destriar els personatges del seu context social i cultural, que es transforma en un autèntic escenari de les seves tragèdies quotidianes.
Sinopsi: La Ree Dolly és una noia de setze anys que ha deixat l'institut per poder cuidar la seva mare i els seus germans petits després de l'empresonament del seu pare. Quan li comuniquen que la família s'exposa a perdre la casa i les terres, que és l'únic que els queda, si el pare no compareix al judici que té pendent, emprendrà una recerca desesperada per arribar a descobrir què se n'ha fet. La seva investigació la portarà als paratges més remots de les muntanyes Ozark, on s'amaguen els secrets més foscos de la comunitat, i la resta dels parents Dolly arribaran a extrems inimaginables per impedir que la Ree descobreixi la veritat.
M'agrada: És una novel·la molt ben construïda en la seva brevetat. La dosificació del misteri i del ritme de la narració, i el mosaic de personatges creïbles, són els seus punts més forts.
No m'agrada: L'estil recarregat de l'autor, que recorda a Cormac McCarthy, m'ha semblat que a estones deslluïa la trama mateixa de la novel·la.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada