L'hora de l'estrella (#420)

Aquesta història passa en estat d'emergència i de calamitat pública. Es tracta d'un llibre inacabat perquè li falta la resposta. Resposta que espero que algú al món em doni. ¿Vosaltres? És una història en tecnicolor per tenir algun luxe, per Déu, que jo també ho necessito. Amén per a tots nosaltres. 

Aquesta novel·la de l'autora brasilera Clarice Lispector es va publicar per primer cop l'any 1977, i va ser la darrera que l'autora va veure publicada en vida. Quan vaig ressenyar Un alè de vida, la meva primera incursió en el món narratiu de Lispector, vaig dir que, tot i que m'havia semblat una molt bona lectura, m'havia passat una mica per sobre i potser no havia començat a llegir aquesta autora pel lloc adequat. Aquesta novel·la se m'ha fet una mica més accessible d'entrada, i en conjunt m'ha agradat més que l'altra, tot i que ambdues comparteixen estil i inquietuds narratives. El punt de partida és força similar: un autor, alter ego de Lispector, es disposa a narrar la història d'una protagonista femenina, posant l'accent en la necessitat i la urgència d'aquest gest d'afirmació creativa. De fet, creació i vida són fenòmens indestiables en l'univers narratiu de Clarice Lispector, destins que guarden un sospitós aire de família en la seva fortuïtat, absurda i benaurada a la vegada. L'univers comença i acaba amb un sí, igual que el relat per al qui el narra, com el silenci que resideix amatent al cor d'una composició musical, per sortir a escena abans i després d'aquesta, o el no-res que abassega l'abans i el després d'una vida. I és aquí precisament quan es manifesta la necessitat de narrar en tota la seva immediatesa: narrar precisament davant la falta de respostes. 

Tanmateix, mentre que Un alè de vida sublimava completament el que podia ser el contingut de la narració, per oferir-nos forma pura, diàleg sense argument, i un fil conductor massa tènue per acomodar alguns lectors, aquí a L'hora de l'estrella la narració acaba prenent una forma i un argument clar, per acabar conduint-nos a través de la vida i els patiments de la protagonista, la Macabéa, una jove mecanògrafa perduda en la immensitat de la ciutat de Rio de Janeiro. La Macabéa és massa ximple, innocent i senzilla per decidir el rumb de la seva pròpia vida, però acaba imposant la seva presència, com un interrogant obert, sobre tots aquells que l'envolten, dins i fora de la pàgina. La seva desemparança absoluta davant la vida ens ofereix una lectura social sobre el paisatge de la gran ciutat, que engoleix i desarma els seus habitants més desvalguts, sovint migrats des d'àrees més pobres del país. 

És el cas de la Macabéa, provinent de l'estat d'Alagoas, al nord-est del Brasil, d'on provenia també l'autora mateixa. Havent perdut els seus pares quan era massa petita per recordar-se'n, ha estat criada per una tieta que la maltractava. La seva existència present també és precària: comparteix pis amb quatre noies més - les quatre Maries - i l'austeritat de la seva vida és més aviat forçada. La seva manca de recursos l'aboca a un futur monòton, una tuberculosi incipient i un estat permanent de perplexitat davant l'existència. Fins i tot el seu xicot, l'Olímpico de Jesus, l'abandona per la seva companya de feina, la Glória, quan comença a comparar-les i se n'adona que aquesta té més perspectives de futur que la Macabéa. De fet, aquest esdeveniment marcarà un gir de guió dins la vida de la protagonista que acabarà colpint la narració sencera amb el seu sobtat i incomparable desenllaç. No és debades, de fet, que la Macabéa admira les estrelles de cine, i que el títol de l'obra va prenent nous nivells i matisos a mesura que es desplega la seva estructura cinematogràfica: l'hora de l'estrella és la de la nostra mort, en què indiscutiblement esdevenim el centre de l'escena com si ens haguéssim estat preparant tota la vida per a aquest paper. 

La lectura és breu i passa amb aquest mateix sentit d'urgència que imbueix tot el text. El seu desenllaç tanca tots els cercles oberts a l'inici amb una sobrietat i una concisió magnífiques, fent fins i tot una picada d'ullet al realisme màgic. Després de la ruptura amb el xicot, la Macabéa va a veure una vident que - literalment i en més d'un sentit - li canvia el destí. Tanmateix, no ho fa de la forma en què un escriptor decideix sobre la sort dels seus personatges sinó, més aviat, amb la contingència i l'absurditat que colpeixen l'existència mateixa. Inesperat i inevitable, com han de resultar els desenllaços. Reconec que Un alè de vida no em va acabar d'atrapar, i que quan vaig començar a llegir L'hora de l'estrella vaig tenir la mateixa impressió, que la reflexió filosòfica sobre el fet de la creació artística acabaria menjant-se l'argument de la narració. Quan aquest es posa en marxa finalment, els personatges de ficció, especialment la protagonista, acaben prenent una autonomia pròpia i ocupant l'escena amb el seu propi pes. La Macabéa pot esdevenir emblema de la seva pròpia indefensió, d'una acceptació silent de rols socials preestablerts, i encarnar una actitud de submissió davant una dominació que li ve sempre donada i des de fora. Ara bé, el que és indiscutible és la complexitat de l'experiència de la seva vida i la seva capacitat de subvertir els rols que li són donats sempre subreptíciament i entre línies, amb una immediatesa que pot arribar a deixar perplex fins i tot el seu propi creador.  

Sinopsi: Un escriptor comença a escriure per necessitat imperiosa la història de la Macabéa, una humil mecanògrafa que subsisteix en un precari dia a dia a la ciutat de Rio. La seva aposta per la vida fins i tot en les condicions més desfavorables acaba desconcertant tots aquells qui la coneixen. 

M'agrada: Un desenllaç que acaba donant sentit a la narració sencera. Inesperat, inevitable, com han de ser els desenllaços.