Aquesta novel·la de l'autora catalana Tina Vallès es va publicar per primer cop el 2017, i va rebre el segon premi Anagrama de novel·la d'aquell any. És un llibre que feia temps que tenia ganes de llegir, perquè algunes persones me n'havien parlat molt bé, i ara que l'he llegit puc dir que m'ha semblat una lectura molt recomanable. El Jan és un nen de deu anys que de cop i volta rep la notícia que els seus avis vindran a viure a casa seva a Barcelona. Sembla una bona notícia, però al principi no sap si s'ha de posar content o no. Els adults semblen més preocupats que cap altra cosa per la nova situació. Aviat el Jan descobrirà el misteri que envolta la nova vida del seu avi, i compartirà amb ell secrets i records del passat que l'ajudaran a entendre i pair aquest moment present. La narració se'ns ofereix, així doncs, en primera persona des del punt de vista del Jan, i ens endinsa en el llenguatge i la forma de percebre del món d'un infant de la seva edat, que comprèn tot el que està passant al seu voltant fins i tot quan no troba les paraules exactes per explicar-ho.
D'aquesta manera la narració es va bastint poc a poc a base d'el·lipsis i buits d'informació, que en Jan anirà omplint a través de la seva curiositat i les imatges i metàfores que va imprimint sobre la realitat del seu dia a dia, i que aniran adquirint el seu sentit gradualment, com si es tractés de les peces d'un trencaclosques. Per exemple, la lletra O que separa el seu nom del del seu avi Joan, i que es pot transformar en rellotge que marca el pas del temps viscut, en forat que es pot anar omplint de records a la memòria del cor, o en la soca que queda quan talles un arbre, que ja no existeix però perviu en el record de qui el pensa. I tot això en una novel·la breu, que fa de la concisió la seva màxima virtut, i que en realitat es gaudeix principalment pel seu retrat minimalista de la quotidianitat condensada en capítols curtíssims, com si fossin quasi microrelats costumistes.
La principal pregunta que planteja el relat és com es formen els records, i què passa amb la nostra pròpia identitat com a persones quan aquests se'ns perden. Això és el que li passa a l'avi Joan: ha d'acceptar com serà la vida quan no pugui trobar les paraules, quan es vegi al mirall i no es reconegui i, potser encara amb més urgència, què passarà amb el relat que llegarà a les següents generacions. La història del seu desmai, l'arbre de la seva infància, que li guardava els secrets i una vegada li va salvar la vida, esdevé el cor de la narració i és un misteri que es va postposant al llarg de la lectura fins a la seva revelació final. Els moments quotidians que en Jan comparteix amb el seu avi també el van preparant per a la recepció d'aquesta història última, que finalment l'ajudarà a navegar amb més seguretat per la seva nova vida. La memòria de l'arbre sembla un llibre senzill a simple vista, però a mesura que ens hi endinsem veurem com la seva estructura i les seves imatges estan tan treballades i cuidades que representen una autèntica revelació en la seva simplicitat.
Sinopsi: Els pares li donen a en Jan, de deu anys, una notícia molt important: els seus avis de Vilaverd s'instal·laran a viure amb ells al pis de Barcelona. Amb el trasllat dels avis del camp a la ciutat, la família s'haurà d'adaptar a la convivència i a la malaltia de l'avi Joan, posant per davant sempre les necessitats i les emocions de cadascú en cada moment.
M'agrada: És una novel·la molt profunda en la seva brevetat i senzillesa, i que es gaudeix precisament pel seu embolcall de costumisme minimalista i la seva manca de pretensions.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada