Aquesta novel·la de l'autora brasilera Clarice Lispector (1920-1977) es va publicar l'any 1978, un any després de la seva mort, i és, de fet, la seva obra final. És un text que m'ha deixat força desconcertada durant gran part de la lectura, i no és només cap a la segona meitat del llibre que he començat a lligar alguns caps, tot i que força temptativament. És un llibre que costa de classificar d'entrada: es llegeix com una mena de novel·la, però no té més argument que el flux de consciència continuat i intercalat en què se succeeixen les veus d'un autor sense nom i el seu personatge, l'Ângela Pralini, que reflexionen ambdós sobre el fet d'escriure, el temps i l'existència, el fet de crear i ser creats, i la contemplació de les coses tal com s'esdevenen. És una obra escrita per ser llegida en el moment present, viscuda més aviat, i que tota ella queda imbuïda pel sentit d'urgència davant la immediatesa de la mort de la seva autora, que va escriure la novel·la quan ja estava malalta terminal.
Així doncs, el text acaba prenent la forma d'una meditació sobre la vida i la mort, sobre el fet i la necessitat d'escriure i, a través de les seves pàgines, transcendència i immanència, fugacitat i permanència s'embranquen en un constant diàleg a través d'aquestes dues veus. No és que siguin veus gaire distingibles, però. Tots dos són la mateixa persona, de fet, i es comuniquen entre ells a base d'alimentar metàfores i imatges que van dotant el text d'una peculiar textura poètica. Ara bé, en aquesta mena d'anar i venir dels dos monòlegs hi ha una tensió de forces, un debat sobre la llibertat que podria arribar a embrancar, tot i que no gaire explícitament, amb discursos feministes: l'autor pretén posar límits sobre l'Ângela, el personatge, tot i que aquesta de seguida pren les regnes de la seva pròpia existència. I és més, quan l'Ângela comença a escriure ella mateixa i ja ha quedat clar que pot fer la seva com a criatura lliure i conscient, aleshores l'autor comença a desautoritzar constantment l'escriptura de l'Ângela.
Precisament el text es nodreix d'aquesta tensió constant entre dues formes de ser en el món: una d'autorial, materialista, distanciada i desencantada de l'existència; l'altra, la de la criatura, meravellada pel mer fet d'existir i entregada amb passió a la voluntat de viure. Mentre que l'autor és reflexiu i racional, i té un discurs potser més analític i distanciat, l'Ângela Pralini és més espontània, arrauxada i passional. L'Ângela pobla el món de les passions i de l'inconscient amagat de l'autor, que s'esforça per quedar-se a recer d'una zona de confort ben il·luminada, el món de la vigília. És així com el seu diàleg ens obrirà a debats de la filosofia moderna com els límits i relacions entre la matèria i la consciència: una de les pedres de toc principals en la reflexió sobre el fet mateix de viure. Un cop l'Ângela ha començat a escriure el seu llibre sobre les coses, les seves reflexions embranquen també amb la teoria de la cosa: com les coses no són el mateix com a mers objectes que havent rebut les connotacions d'una consciència que les pensa, és afectada per elles i hi associa significats. Les seves referències a l'aura de les coses embranquen també amb la concepció de l'art de Walter Benjamin.
És en aquest context que la mirada crítica i severa de l'autor sobre l'Ângela pren el seu significat complet: com a criatura, no deixa de ser el seu objecte, la seva obra, però a la vegada, com passa amb les coses que observem i ens interroguen, adquireix el que sembla una autonomia pròpia que s'escapa dels propis desitjos del creador i la seva pròpia concepció del món. Les últimes seccions del text porten la reflexió als seus extrems quan tots dos encaren directament el fet de la seva pròpia mort. De nou es produeix una distinció entre dues formes d'enfocar-la: l'autor és un ateu convençut, mentre que l'Ângela prega a un Déu que podria no existir, convençuda tan sols de la seva pregària com a fet afirmatiu del moment present, de la seva existència. És en aquest moment en què tots dos s'acaben identificant en un terreny en què s'esgoten les paraules: portar el flux de consciència fins al seu magistral desenllaç demostra l'habilitat de Clarice Lispector com a magnífica narradora, fins i tot en una narració despullada de tots els seus elements típics i reduïda a pur diàleg entre veus desencarnades.
Sinopsi: Intuint la imminència de la seva mort, l'autor es veu en la necessitat de crear un nou personatge, l'Ângela Pralini, amb qui entaularà un diàleg inesperat i insospitat sobre l'existència, l'experiència de la vida i la de la mort. A mesura que l'Ângela es vagi reafirmant en la seva pròpia veu i les seves pròpies decisions, l'autor anirà modificant la seva relació amb el personatge.
M'agrada: Té moments d'una bellesa sublim.
No m'agrada: Reconec que és un llibre que m'ha passat una mica per sobre, i l'he llegit amb la consciència de no estar-ne a l'alçada. Possiblement Un alè de vida no sigui la millor opció per llegir aquesta autora per primer cop, però jo no ho sabia abans de començar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada