Una humanitat caiguda

Noah (2014) de Darren Aronofsky és una pel·lícula un punt estranya, quasi surrealista podríem dir, i que m'ha semblat curiosa tot i la seva irregularitat. És una revisió no gaire convencional del relat bíblic de l'arca de Noè, interpretada més aviat com si fos un relat de fantasia distòpica. Al capdavall, no hi hauria relats de la fi del món sense la fundació d'un món nou, i la Bíblia mateixa acaba amb la visió d'un cel nou i una terra nova. Així doncs, la pel·lícula adquireix un marcat to apocalíptic, que no desentona en l'imaginari d'un director com Aronofsky, que ha demostrat sobradament la seva capacitat per als plantejaments visuals originals i trencadors. En aquest cas, enfoca el relat bíblic des d'una lent contemporània, que posa al centre de la narració el potencial de la humanitat per destruir i enverinar, el seu desig de guerra, i el seu afany de dominació i consum sempre creixents, així com l'amenaça de destrucció dels recursos naturals de planeta. És en aquest gir contemporani que la reflexió podria arribar a ser més profunda, tot i que al final es queda a la superfície dels temes plantejats i els deixa suggerits més que no pas desenvolupats, en una aposta narrativa un punt indecisa i erràtica. 

El pròleg de la pel·lícula ens presenta un mite d'orígens força maniqueu i simplista: els descendents de Caïm són dolents, en tant que avariciosos, fratricides, violents i explotadors de la natura, i els descendents de Set són virtuosos seguidors de la voluntat del creador, i es referexien als altres com "els homes", arrogant-se així una mena d'estatus privilegiat com a escollits de Déu. Entremig d'aquests dos pobles conviu una tercera raça de gegants de pedra que en realitat són àngels caiguts castigats per Déu pel seu impuls prometeic d'ajudar la humanitat després de la caiguda. Tot i que visualment molt atractius, aquests monstres de fang i pedra no són gaire més que un recurs del guió per fer avançar la trama de forma convenient (al capdavall, cal construir una arca gegantina) i per això desapareixen immediatament de la narració, convenientment redimits, quan ja no són necessaris. La pel·lícula sencera es recrea constantment en aquest pessimisme existencial pel que fa al rol de la humanitat dins l'univers: el relat bíblic se'ns ofereix aquí a través de la visió de Noè (Russell Crowe), que interpreta el diluvi que vindrà com a senyal diví de la necessària extinció de la humanitat. La seva missió és salvar els animals a l'arca mentre ell i la seva família seran els últims representants d'una humanitat caiguda i irredimible que mereix per mèrit propi la seva destrucció. El film repeteix aquest missatge amb una insistència a moments gratuïta i excessivament violenta en pantalla. En són exemples les escenes dels saquejos i les matances als poblats, i especialment l'inici del diluvi, en què una humanitat pecadora, sí, però essencialment vulnerable i desemparada, queda a mercè de les onades davant la mirada fervorosa i despietada del patriarca bíblic. 

De fet, aquest és el conflicte central de la pel·lícula, que fa del personatge principal un antiheroi postmodern, que arrossega la seva família sencera en el seu propi deliri de grandesa, més que no pas la figura patriarcal i bondadosa (per dir alguna cosa) que podríem deduir de la tradició bíblica. Ara bé, els camins de Déu són inescrutables, i els plans de Noè per acabar extingint la humanitat sencera, família inclosa, comencen a veure's progressivament desmanegats per un seguit de conflictes forçats sobre un guió excessivament recarregat d'imatges, motius recurrents i trames secundàries: d'una banda, Noè i el seu fill mitjà, Cam (Logan Lerman) pateixen un conflicte freudià en tant que aquest es veu condemnat pel seu pare a no tenir parella (i la pell de serp que es traspassen de pares a fills és tant un recordatori del pecat original com un motiu fàl·lic que representa aquest exercici de l'autoritat paterna). Paral·lelament, un convenient miracle fa fèrtil sobtadament l'única dona núbil del grup, l'òrfena Ila (Emma Watson). D'altra banda, a l'arca s'hi acaba infiltrant un polissó insospitat, el malvat Tubal Caïm (un desaprofitat Ray Winstone), que pretén fer fracassar la missió manipulant la ràbia de Cam contra el seu pare, i que s'acabarà convertint en una mena de reflex especular del Noè corromput i encegat per la seva pròpia visió fanàtica de l'existència. Un cop dins l'arca, un Noè paranoic i desbordat per les circumstàncies disposa la mort futura de tota la seva família, i es proposa acabar amb la vida del seu nét en el moment que neixi. El retrat de la seva bogeria dins l'arca és força semblant al de Thorin un cop dins la muntanya a La desolació de Smaug.

En el fons de tot del relat hi ha una pregunta essencial sobre la llibertat humana escrita sobre el rerefons d'un destí o una providència ja predeterminats d'entrada: el film planteja incessantment la possibilitat que Noè vagi errat a l'hora d'interpretar la voluntat de Déu i, al capdavall, els descendents de Set siguin tan volubles i erràtics com els caïnites a qui menyspreen. En una escena força reveladora del to del conjunt, un Noè desesperat interroga inútilment un Déu silent a l'hora de prendre la seva decisió final. Tots aquests moments són suggerents i brillants a la seva manera, però en la seva majoria acaben malaguanyats. El guió posa un seguit de possibilitats sobre la taula i no s'acaba de decidir per quina d'elles realitzar. Pel camí, s'acaben desaprofitant una sèrie de fils molt més suggestius que el resultat final: un Cam traumatitzat per la pèrdua de vides innocents decretada pel seu pare i per la buidor del seu propi futur; un nèmesi per a Noè que qüestiona molt hàbilment el pla de Déu i, de passada, les febleses del propi guió; així com la figura profètica de Matusalem (un desbordant Anthony Hopkins) que anuncia el món que vindrà però hi renuncia joiosament, i que potser hauria fet més servei (a la narració, s'entén) dalt de l'arca que com a ermità exiliat de la comunitat. De la mateixa manera, els personatges femenins, interpretats per Emma Watson i Jennifer Connelly, romanen ofensivament plans durant tot el metratge, interactuant amb els progatonistes masculins quan és necessari per imposició del guió, i poc més. 

El defecte principal de la proposta, al meu parer, és que prova d'acontentar tothom sense acabar-ho d'aconseguir: al públic secular li ofereix un entreteniment amb profunditats i reflexions inesperades, unes imatges brillants i profundament simbòliques i una mà de Déu que en tot moment resta invisible i lleugerament providencial, i el pla últim del qual resulta indesxifrable al capdavall, en tant que preserva la llibertat del protagonista per escollir. També ofereix una interpretació del relat bíblic de la creació extremadament poètica i harmonitzada visualment amb el plantejament evolucionista, en una seqüència narrada per Noè que al meu parer és el moment més aconseguit i valuós de la pel·lícula sencera. Al públic creient, en canvi, li ofereix una interpretació força estricta de les línies del relat original, més enllà de les anades i vingudes del guió i els seus personatges. El gir postmodern que s'intueix en la primera meitat del relat acaba diluint-se cap al final del metratge, i el desenllaç aposta per una ortodòxia que reafirma el missatge del llibre del Gènesi al peu de la lletra, acabant amb un "Creixeu i multipliqueu-vos" un punt decebedor. Com que no s'arriba a decidir per un dels dos plantejaments, o intenta conciliar-los maldestrament, el conjunt acaba fent-se irregular i desigual, a través d'un metratge excessivament llarg, i un to que acaba predicant més que no pas persuadint.