Però que torni el meu cos a casa

Cant VII de la Ilíada

En aquest cant arribem al final de la primera jornada de batalla que trobem a la Ilíada, que com vam veure havia començat al cant tercer amb el combat singular entre Menelau i Paris. L'aturada del combat i la treva posterior ve marcada, aquest cop, per un altre combat singular. També assistirem a una assemblea en cada bàndol, en què es pactarà una treva per poder honorar els morts. Aprofitant aquest lapse, els grecs construiran el mur per fortificar el seu campament.

En començar el capítol, Hèctor i Paris es reincorporen a la batalla i per tant els troians comencen a guanyar avantatge novament. En veure-ho, Atena baixa de l'Olimp per assistir els grecs, però Apol·lo la segueix, interessat en afavorir els troians. Tots dos déus es troben vora una alzina, i Apol·lo demana a Atena que doni una treva als troians, tot i que admet que el destí de la ciutat ja està escrit i és ser destruïda. Atena accepta la proposta, i els dos acorden aturar la lluita amb un combat singular entre Hèctor i el guerrer grec que gosi enfrontar-s'hi. 

Helen avisa Hèctor del pla que els déus han ordit per a ell, i li mana que llenci el desafiament als guerrers grecs, ja que el seu destí encara no és morir. Hèctor atura els troians amb el senyal de parlament i Agamèmnon fa el mateix amb els grecs. Aleshores Hèctor anuncia als grecs la seva intenció de lluitar amb el guerrer que ho desitgi, i proposa que el guanyador capturi les armes del vençut però que en respecti el cadàver per als ritus funeraris, tot destacant la importància del funeral i la tomba per preservar la memòria del guerrer per a les generacions futures. Els grecs reben el desafiament d'Hèctor en absolut silenci, per vergonya de refusar la proposta i temor d'acceptar-la. El primer a parlar és Menelau, que increpa els seus companys per la seva covardia: 

Tant de bo tots us torneu aigua i terra, asseguts així com esteu aquí, sense coratge i sense glòria. Jo mateix em posaré les armes contra ell. Les cordes de la victòria són aguantades des de dalt per les mans dels déus immortals. (p 175) 

Menelau es disposa a armar-se contra Hèctor, però Agamèmnon i els altres reis l'aturen de seguida. Hèctor és un guerrer molt més fort i el poeta dona per segur que Menelau hi hauria perdut la vida. Nèstor es lamenta per la seva vellesa i recorda el seu propi combat singular, quan era jove, amb Ereutalió, que brandia les armes del rei Areítous. El discurs de Nèstor fa que finalment s'aixequin nou guerrers (Agamèmnon, Diomedes, els dos Àiaxs, Idomeneu i el seu servent Meríones, Eurípil, Toant i Odisseu). Nèstor els proposa que ho decideixin a sorts. L'elegit per la sort és Àiax Telamoni, i els grecs se n'alegren perquè era un dels favorits d'entrada. 

Un cop armat, Àiax s'avança per enfrontar-se a Hèctor, i tots dos guerrers comencen a "ballar la dansa d'Ares ferotge" (p 179). Hèctor llença la pica i traspassa set de les vuit capes de l'escut d'Àiax. La llança d'Àiax traspassa l'escut d'Hèctor i se li clava a la cuirassa, però no el fereix. A continuació lluiten amb les llances cos a cos. Hèctor clava la llança a l'escut d'Àiax i aquest, d'un salt, traspassa l'escut d'Hèctor amb la seva i el fereix al coll. Aleshores es llencen un pedrot l'un a l'altre. El d'Hèctor colpeix l'escut d'Àiax, i el d'Àiax, molt més gros, fereix Hèctor als genolls i el fa caure d'esquena. 

Aquí és quan es presenten dos heralds, un per cada bàndol, que aturen la lluita perquè es comença a fer fosc. Àiax demana que sigui Hèctor qui aturi oficialment el combat, ja que ha estat ell qui ha fet el desafiament. Hèctor accepta i proposa que s'intercanviïn una penyora en senyal d'amistat. S'intercanvien els presents: Hèctor li dona a Àiax la seva espasa amb claus de plata i Àiax li dona a Hèctor el seu cinturó porpra. Tots dos bàndols s'alegren de rebre novament els seus herois. 

Hèctor i Àiax s'intercanvien els regals (1531)
Il·lustració per a l'Emblematum libellus d'Andreas Alciatus
Font

Un cop al campament, Agamèmnon sacrifica un bou a Zeus i, a l'hora del banquet, li ofereix a Àiax la part més bona, el filet de llom. Després de sopar, Nèstor pren la paraula i demana a Agamèmnon que proposi una treva als troians per poder incinerar els cossos dels grecs caiguts. Mentrestant, a l'assemblea dels troians, Antènor proposa tornar Helena als grecs amb una compensació material, posant fi a la guerra amb un acord de pau. Paris li replica que no tornarà Helena, tot i que accepta compensar els grecs materialment, tornant-los totes les riqueses que se'ls havia emportat d'Argos i afegint-ne de pròpies. Finalment Príam pren la paraula i decideix enviar un missatge als grecs amb la proposta de Paris i demanant treva per als funerals dels caiguts. 

A trenc d'alba del dia següent, l'herald troià, Ideu, es presenta a l'assemblea dels grecs, que té lloc darrere de la nau d'Agamèmnon, i els transmet el missatge de Príam. Diomedes és el primer a parlar i rebutja l'oferta directament, convençut que la victòria dels grecs és a tocar. Agamèmnon envia Ideu a comunicar la negativa, tot i que accepta la treva per als funerals. Tots dos bàndols dediquen la jornada sencera a collir els cadàvers del camp de batalla i a incinerar-los. 

Aquella mateixa nit, els grecs construeixen un túmul en honor als morts, i el fortifiquen amb torres, una paret i un fossat. Mentre ho fan, els déus discuteixen les obres dels grecs. Posidó es queixa a Zeus que els grecs han iniciat la construcció sense encomanar-s'hi ni fer-los sacrificis. Zeus li mana que, un cop els grecs ja hagin tornat a casa, enderroqui el mur que han fet amb la força del mar. Un cop enllestida l'obra, els grecs se'n van a sopar. Després dels banquets, i atemorits per la ira de Zeus, se'n van a dormir. 

Intervenció divina a la Ilíada

És un dels aspectes de l'obra que més pot arribar a sorprendre des d'una òptica contemporània, en tant que els mortals, tot i ser els protagonistes principals dels esdeveniments, en realitat no arriben a decidir mai res, sinó que sempre semblen inspirats, o fins i tot forçats, a actuar per algun déu o deessa que desenvolupa un pla prèviament traçat. Els déus intervenen a la batalla, provoquen paranys perquè hi caiguin els guerrers, quan no els sabotegen directament, inspiren les accions dels personatges a través de somnis o fins i tot d'ordres directes i, en general, acaben determinant tot el que passa en la narració. Arriba un moment, finalment, en què els mortals actuen quasi com si fossin conscients del relat mateix on estan inscrits, i acaben fent el seu paper com si es tractés de la representació d'un guió prèviament escrit. Ens hem de situar en un context cultural que no concep una noció de llibertat ni d'autonomia per a l'individu en el sentit modern. El cosmos està basat en una jerarquia en què cadascú ocupa un lloc rígidament delimitat: els immortals són els que decideixen el destí dels mortals de forma totalment arbitrària.

Ara bé, la capacitat dels personatges per escollir entre diferents cursos d'acció sembla preservada en tot moment. D'entrada, el conflicte principal gira al voltant de la còlera d'Aquil·les, que demana a la seva mare que intercedeixi davant de Zeus perquè restauri el seu honor perdut. Ara bé, Aquil·les ha actuat mogut per la desmesura d'Agamèmnon, que li ha causat una ofensa al seu honor. On s'inicia la cadena, doncs? Posem per cas que és Aquil·les qui inicia l'acció. La seva decisió de no lluitar desencadena una sèrie de conseqüències, algunes controlades i desitjades i d'altres no: que els troians comencin a guanyar la guerra en la seva absència, i que Agamèmnon li ofereixi compensacions perquè torni a la lluita formen part del seu pla. Que Pàtrocle mori a mans dels troians mentre lluitava en nom seu, no. De la mateixa manera, Pàtrocle ignora el consell que Aquil·les li havia donat de tornar al campament un cop salvades les naus: és Pàtrocle qui decideix continuar lluitant. Així doncs, no és tan sols una cadena de decisions i les seves conseqüències, sinó una xarxa de cadenes semblants que impliquen les voluntats diferenciades de diversos individus davant dels mateixos fets.

Per tant, sí, hi ha espai per a l'acció en el món homèric: els seus personatges hi actuen per certes raons que els són clarament definides i delimitades. En moltes ocasions del text, com aquí, ens els trobem sospesant diverses alternatives d'acció diferents. Les seves accions posen en marxa altres esdeveniments que de vegades controlen i de vegades escapen del seu control, i que s'entrecreuen amb les decisions preses per altres persones que també es poden creuar al seu camí. 

Ara bé, què simbolitzen les balances que Zeus utilitza per pesar el geni de la mort de cadascun dels bàndols? Podem interpretar que tant mortals com immortals estan prenent decisions lliurement a temps real rere la presència, certament evasiva, d'un destí últim que a estones sembla escrit prèviament i, a estones, tan sols un recurs retòric o literari per justificar que els personatges no tenen el control últim sobre les seves vides. Aquest destí últim és la mort, que tothom accepta com a final inevitable del recorregut: la pregunta és més aviat pels esdeveniments, les experiències i les eleccions impredictibles o imprevisibles que porten a aquest desenllaç conegut.  

Visions sobre el problema que es complementen, i en donen arguments molt més detallats: 

• Dean Hammer. "The Cultural Construction of Chance in the Iliad". Arethusa 31 (1998) 125-148. Rebutja lectures psicològiques anacròniques sobre la llibertat, però també rebutja la posició extrema de Vernant sobre l'absència de capacitat d'acció en l'individu, i es queda en una posició més intermèdia basada en l'atzar com a construcció social. 

• Efstratios Sarischoulis. "Fate, Divine Will and Narrative Concept in the Homeric Epics". Mythos 10 (2016) 81-105. Defensa la llibertat d'acció dels personatges dins d'un marc més general de reaccions i conseqüències, que es podria llegir com a voluntat dels déus o destí, i que en cap moment no entraria en conflicte amb aquesta capacitat de decidir lliurement.