Aquesta novel·la es va publicar l'abril d'aquest mateix any i és la primera que Jaume Cabré ha publicat en deu anys, cosa que va crear unes expectatives sobre el text que, d'entrada, no tenen res a veure amb el que aquest ofereix. La majoria de ressenyes que n'he llegit se'n van als extrems: és molt fàcil adorar-la o odiar-la, perquè la proposta que fa Consumits pel foc és única en la seva espècie, i funciona si hi entres i et deixes portar pel seu joc, però pot arribar a decebre si se n'espera la seriositat o la profunditat de les seves altres novel·les. Més que una novel·la espessa, profunda i ambiciosa com les de Cabré, Consumits pel foc és un divertiment, un joc metatextual que es pot llegir sencer d'una sola vegada, i que ofereix en el seu desenllaç un tancament de tots els cercles i una resposta per a tots els misteris que deixa amb la boca oberta, no pel contingut de la narració en si mateix, sinó per l'habilitat de l'autor per conduir-nos a través d'aquest laberint de veus, d'escenes inconnexes i de retalls d'altres relats.
Consumits pel foc ens submergeix en els relats paral·lels de l'Ismael Godall, un professor d'institut amb una vida grisa i un passat tràgic, que prova de reconstruir una possibilitat de futur amb el seu amor d'infància, la Leo, i en Godallet, un porc senglar jovenet, filòsof i somiatruites, que viu al nord de Barcelona. Aquestes dues narracions s'entrecreuaran de forma força previsible en un moment donat de la trama, però els paral·lelismes establerts entre tots dos protagonistes, humà i porcí, no s'acabaran aquí. Cadascun d'ells és també narrador de la seva pròpia història, tot i que l'Ismael anirà alternant el seu relat lineal amb retalls dels seus records inconnexos - ha quedat amnèsic arran d'un accident mentre es veia implicat a contracor en els actes delictius del conserge del seu institut - i els seus retalls de somnis i fantasies. D'aquesta forma, el relat va alternant la primera i la tercera persones de forma totalment dinàmica i fluïda. Tot i que la narració pot resultar absurda en els seus esdeveniments principals, el que atrapa de la lectura és precisament aquest desplegament de recursos i aquesta constant exploració dels límits de la veu narrativa i de l'encaix de ficcions dins de ficcions.
M'ha recordat una mica, per donar una orientació, el Calvino de Si una nit d'hivern un viatger, a l'hora de jugar amb diferents gèneres literaris - en aquest cas Cabré es recrea especialment en un noir d'inspiració cinematogràfica - i l'Ishiguro de Els inconsolables, a l'hora d'encadenar escenes oníriques que, aparentment, no tenen solta ni volta. Una altre exemple que m'ha vingut al cap és Número Zero d'Umberto Eco, no perquè tinguin res a veure directament, però sí en tant que ambdues són una aparició breu i sobtada en forma de divertiment dins la carrera més llarga i extensa dels seus autors respectius. De fet, la novel·la és tan breu que tan sols ens ofereix un tast del que podria arribar a fer un Cabré més enjogassat i gamberro del que ens té acostumats. Si ha decebut el seu públic, ha estat precisament per l'expectativa posada en l'autor, i per comparació amb les seves altres obres, que no pas pels mèrits o defectes de la novel·la mateixa. A mi m'ha convençut, potser perquè la seva brevetat acompanya i perquè m'agrada que em sorprenguin i m'entretinguin sense tenir necessàriament les expectatives gaire altes d'entrada.
La major part de la novel·la es desenvolupa a través del diàleg entre diversos personatges, i això també contribueix a donar-li un ritme rapidíssim. Les implicacions metatextuals i metafísiques del text no es van revelant fins a la segona meitat de la novel·la, que ens va desevelant poc a poc el joc de miralls que s'estableix entre les diferents narracions que s'hi entrecreuen. En aquest sentit, el palíndrom que hi ha al cor del text no és gens innocent, en tant que acaba il·luminant l'estructura palindròmica del relat sencer. Com en un viatge d'anada i tornada, el relat ens ofereix un cercle que es desplega sobre si mateix per després acabar-se replegant: la Leo al principi i al final de la narració, l'aventura amb el Tomeu i els delinqüents a l'interior d'aquest altre relat, i l'estada amb la Marlene al centre físic de la novel·la, com si actués de frontissa entre tots aquests episodis. Del paper d'en Godallet en tot això no en puc parlar per no esguerrar la història als qui no l'hagin llegit. Per a mi, és una recomanació. És un llibre ràpid - potser una mica massa - que es fa desconcertant a la vegada per la seva intel·ligència i la seva intranscendència. Hi ha una línia molt fina que separa un Cabré sublim i un de poca-solta. Tots dos acaben tocant-se sense barrejar-se plenament, i el resultat m'ha semblat, francament, satisfactori.
Sinopsi: En un moment indeterminat de l'actualitat, el professor d'institut Ismael Godall es veu implicat en una trama delictiva a la qual es veu arrossegat casualment. Després d'un accident, es desperta amnèsic i ha de provar de recordar què li ha passat mentre intenta escapar d'una banda criminal que el persegueix per extreure-li una informació que no recorda. Paral·lelament a això, el seu destí s'entrecreua tràgicament amb el d'una família de senglars.
M'agrada: Si Jaume Cabré escrivís una saga èpica d'aventures de senglars, a la Watership Down, jo la llegiria. De debò.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada