Algunes persones d'Ilmorog, la nostra Ilmorog, em van dir que aquesta història és massa dissortada, massa vergonyosa, que hauria de quedar amagada a les profunditats de la foscor eterna.
N'hi va haver d'altres que defensaven que era matèria de llàgrimes i lamentacions, que s'hauria de suprimir per no tornar a vessar llàgrimes per segona vegada.
Jo els vaig preguntar: Com podem cobrir els forats del nostre pati amb fulles i herba, dient-nos que, com que els nostres ulls no poden veure'ls, els nostres fills poden saltironar-hi com els vingui de gust?
Feliç l'home que és capaç de discernir els esvorancs en el seu camí, perquè els podrà evitar.
Feliç el viatger que és capaç de veure les soques d'arbre en el seu camí, perquè les podrà arrencar o passar-hi per la vora i així no el faran ensopegar-s'hi.
El Diable, que vol conduir-nos a la ceguesa del cor i a la sordesa de la ment, hauria de ser crucificat, i s'hauria de vigilar que els seus acòlits no el davallin de la Creu per continuar la tasca de construir l'Infern per als habitants de la Terra . . .
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada