Aquesta novel·la de l'autora islandesa Auður Ava Ólafsdóttir ha estat una bona sorpresa. No m'ha semblat una novel·la del tot rodona, però de ben segur ha resultat una experiència de lectura força curiosa. La protagonista, Alba Jakobsdóttir, és una professora de lingüística de la universitat de Reykjavík que, als trenta-vuit anys d'edat, es troba en una cruïlla de camins pel que fa a la seva vida sencera. La seva especialitat són les llengües minoritàries, i està acostumada a anar a congressos acadèmics sobre el tema a llocs força remots del món. Quan torna d'un d'aquests viatges, té una revelació inesperada i decideix fer un canvi radical a la seva vida: es compra un terreny amb una casa en un poblet a la costa i es decideix a plantar més de cinc mil arbres per compensar la seva petjada de carboni. Es tracta d'una feina manual força dura i desagraïda, que tampoc no té cap garantia d'arribar a bon port, especialment en una de les àrees més ventoses i fredes del món. Gran part de la novel·la consisteix en les seves reflexions i meditacions sobre el destí del planeta, les llengües minoritàries, la llengua islandesa, i petits relats de les trobades amb els seus nous veïns. Poc a poc, anirem coneixent més detalls sobre la seva vida passada i sobre la seva família, que ens aniran apuntant possibles motius pels quals l'Alba ha decidit fer aquesta ruptura tan dràstica.
Tot i que l'argument de la novel·la es va entreveient a mesura que avança la lectura, sobretot passada la meitat, val a dir que gran part del seu interès és la repetició de motius i temes que es van superposant els uns als altres i que, a base de repetir-se, al final es van fent recognoscibles. Alguns d'aquests motius són la preocupació per la conservació de les paraules en llengües minoritàries, l'esforç de plantar arbres i de preservar la vida natural davant la destrucció que està operant l'ésser humà a escala global, l'adquisició d'una nova llengua en el cas dels refugiats que arriben a l'illa i s'hi estableixen, la idea de l'edèn com a lloc utòpic i realitzable a la vegada i, en definitiva, les múltiples referències a la vida i a la mort com a reflexos de l'existència humana. La idea recurrent sempre és l'inici, el naixement d'una cosa nova com a contestació implícita a la mateixa idea de la desaparició o dissolució. La idea de permanència davant de la imparable destrucció del medi ambient i de les identitats petites es va fent reconfortant al llarg de la lectura: aquesta idea que establir lligams perdurables amb els altres que tenim a prop i introduir petits canvis en el nostre entorn immediat acabarà salvant la humanitat.
D'altra banda, és precisament aquest missatge, o el seu simplisme bonhomiós més aviat, el que m'ha deixat amb un fort sentit d'ambivalència en acabar la lectura. Si bé m'ha agradat molt la descripció de l'ambient, i els seus moments reflexius són dels punts més forts de la novel·la sencera, he trobat que li falta profunditat a nivell polític. La situació de privilegi econòmic de la protagonista no fa sinó crear una mena de dissonància cognitiva amb el discurs de salvar el món a petita escala que crea la novel·la. El projecte de reforestar la pròpia petjada de carboni sona fascinant en si mateix, i més com a motor d'una narració, però la dimensió mateixa de la tasca, i la insistència amb què se'ns presenta, em feien assentir cada cop que la Betty, la germana de l'Alba, presentava les seves objeccions, força realistes i pragmàtiques al capdavall. Més que voler crear un paradís a la terra, l'Alba sembla fugir desesperadament de la seva vida passada, per trobar un lloc on amagar-se per sempre més i poder oblidar la destrucció que efectivament s'està produint al seu voltant. El triomf final de l'empresa explotadora de la glacera veïna és una esmena força sinistra al conjunt, en aquest sentit.
L'altre aspecte que m'ha grinyolat una mica de la trama és la presència dels refugiats, i especialment la de l'adolescent adoptat per l'Alba, que sembla una mica massa instrumental a l'hora de transmetre el missatge que la protagonista està deixant una empremta significativa en el món que l'envolta. El trauma de migració de l'adolescent sempre queda referit de forma tènue i el·líptica, perquè la narració s'entossudeix amb la idea del nou inici i, per això, n'esborra força matusserament qualsevol rastre de memòria o arrelament previs. Per exemple, se'ns posa l'accent en l'aprenentatge de l'islandès per part d'en Danyel i la complexitat que deu suposar, però en cap moment se'ns esmenta quina llengua (ni quin país, ni quina identitat) ha de deixar enrere en aquest procés. Igual de problemàtic m'ha semblat el fet que adopti un menor just després de sortir d'una relació inapropiada amb un alumne de la universitat, que a més tota l'illa sembla conèixer per efecte del boca-orella.
És per tots aquests motius que el final de la novel·la, amb el seu desenllaç altisonant, m'ha decebut una mica, de la mateixa manera com em va decebre Orbital de Samantha Harvey, en el sentit que defugen mirar els conflictes del món actual directament i pretenen substituir-los amb una retòrica benintencionada sobre el paper, però que resulta un punt buida a la pràctica. En definitiva, Edèn és una novel·la que m'ha agradat força d'entrada, tot i que crec que les premisses són més prometedores del que després acaba realitzant. M'hauria agradat que s'hagués aturat més en les relacions veïnals i familiars de la protagonista, que em semblaven les més interessants de la trama, i les fes créixer una mica més, especialment pel que fa als personatges del pare i la germana de l'Alba i la dinàmica familiar entre tots tres. Són precisament aquests dos personatges els que brillen més amb les seves reflexions sobre la vida i el nostre pas per la terra, i en aquest sentit són un contrapunt força entranyable a la fredor de la protagonista. Amb el que em quedo són els fragments més assagístics, que em sembla que és on hi havia més potencial per explorar metàfores i imatges d'inicis i finals.
Sinopsi: Després d'una revelació inesperada, l'Alba Jakobsdóttir, una professora d'universitat islandesa de mitjana edat, decideix fer un gir radical a la seva vida i se'n va a viure a un poblet on es proposa plantar milers d'arbres per compensar la seva petjada de carboni. Gran part de la novel·la són les seves interaccions amb els nous veïns, amb un grup de refugiats que acaben d'arribar al poble, i amb els seus propis familiars, sorpresos pel canvi inesperat en el seu estil de vida.
M'agrada: Els moments més metafòrics del text, que relacionen natura, comunitat i llengua, i el perill de les identitats lingüístiques i culturals petites davant de les tendències uniformadores globals. Com a retrat de resistència a escala petita, m'ha semblat que tenia un potencial interessant.
No m'agrada: La trama de la novel·la m'ha semblat una mica massa simplista. Tots els canvis a la vida de la protagonista semblen un punt massa convenients i senzills, i els personatges no estan gaire desenvolupats psicològicament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada