Portar l'ideal al límit

En un moment de la pel·lícula, una de les filles del protagonista ressenya en veu alta Lolita de Nabokov, en termes molt encertats, quan es refereix a la novel·la dient que ens sentim obligats a simpatitzar amb el protagonista, perquè el seu amor és tan bonic (i tan extrem, possiblement), però que en realitat és un abusador i un violador, i som conscients com a lectors que això està malament. Em penso que aquesta escena és una crida d'atenció, no gaire subtil d'altra banda, respecte al contingut de Captain Fantastic (2016) de Matt Ross com a conjunt. Fàcilment es podria haver triat una altra novel·la per ressenyar si el propòsit hagués estat únicament fer crítica literària. Captain Fantastic ens presenta una relació abusiva, que frega el maltractament físic i psicològic en moltes ocasions del metratge, entre un pare i els seus sis fills, després de la mort de la mare. A més, tot i que queda només suggerit en el film, també se'ns donen motius per suposar que la malaltia mental de la mare va ser agreujada per l'actitud del pare. Però és clar, és un amor tan bonic i tan extrem i tan gran i tan visual i tan naturista, i tan ben encarnat i executat per la figura desarrapada i paternal de Viggo Mortensen, que la pel·lícula, com la novel·la de Nabokov, ens condueix a voler empatitzar amb el protagonista més del que potser faríem en la vida real amb un cas similar que trobéssim als diaris. 

El film planteja el debat present als països anglosaxons (no en els nostres, on l'escolarització és obligatòria) sobre el home-schooling, o educació a casa a càrrec dels progenitors o de qualsevol altre professional qualificat. L'idealisme de la proposta queda reflectit en la pel·lícula des del primer moment: els sis fills de la família Cash són criats en ple contacte amb la natura, on se'ls ensenya a caçar i a sobreviure lluny de la civilització, on desenvolupen unes capacitats físiques d'atletes d'elit i un bagatge intel·lectual digne d'un professor d'universitat d'extracció russa als Estats Units dels anys 50 i 60. (El moment en què es posen a parlar en esperanto ja va ser la cirereta del pastís). I el debat queda obert precisament en el moment en què se'ns planteja l'educació dels infants com a repte polític, i la inevitable qüestió de si hem de preparar les noves generacions per al món real o per al millor dels móns possibles. L'elecció de Ben Cash, el protagonista, és la segona opció, tot i que quan els seus fills es vegin obligats a confrontar el món real començaran a fer-se palesos els dilemes intrínsecs d'aquesta proposta. Tot i que als Estats Units tot comença amb Walden de Thoreau, aquí les implicacions d'aquest idealisme originari es van fent cada cop més perilloses quan l'ideal inclou també la possessió de ganivets de caça, matxets, arcs i fletxes, i multiplicitat d'infraccions de la llei vigent i riscos per a la integritat física dels infants. La proposta política, basada en una crítica radical al capitalisme sense cap mena de matís, suposo que també es fa més fàcil de comprendre als Estats Units, on l'individualisme extrem predicat pel neoliberalisme també fa la injustícia fundacional molt més evident, que aquí a Europa, on possiblement estem més familiaritzats amb la tradició de l'estat del benestar. 

En la profunditat dels boscos del nord-oest dels Estats Units, Ben Cash cria els seus sis fills en la comunió amb la natura i l'odi a la civilització americana, tal com està plantejada des del capitalisme com a sistema que converteix l'individu en consumidor. Tanmateix, aviat ens assabentem del suïcidi de l'esposa de Cash i mare de les criatures, que havia estat ingressada en un hospital quan les complicacions derivades de la seva bipolaritat s'havien fet insostenibles en l'entorn natural. A partir d'aquí, Ben i els seus fills decideixen viatjar fins a Nou Mèxic, on se celebrarà el funeral de la mare, decidits a alliberar el seu cos i donar-li el funeral que ella desitjava. Al llarg del viatge, els nens hauran de començar a afrontar les contradiccions entre l'estil de vida que han portat fins ara i el món al qual estan retornant, que inclou també els avis per part materna i els oncles i cosins per part del pare. En aquest viatge, potser la revelació principal per a l'espectador serà la de la figura paterna com a filòsof-rei molt més intransigent i tirànic que els propis feixistes a qui menysprea. Captain Fantastic és una crítica a la societat americana, tot i que no és una crítica gaire brillant. En aquesta direcció, Little miss Sunshine és una proposta molt més efectiva i menys pretenciosa. Tot i així, el film de Matt Ross és una bona proposta per tal de plantejar el debat, i també és positiu que el final tendeixi més al compromís i a la moderació de postures que no a atrinxerar els personatges en les seves posicions inicials. En aquest sentit és un film que planteja el seu propi relat a contrapèl: ens presenta el protagonista com una figura heroica, quan en realitat no ofereix cap motiu per veure'l així, i ens planteja la resta de personatges, tot i que antagònics, sota una llum positiva. 

D'altra banda, després d'una forta arrencada la història es va desdibuixant a mesura que passa el metratge, i la majoria de vegades el guió s'esforça una mica massa a deixar clar el seu missatge i passa de puntetes pels temes més polèmics o per les conseqüències més negatives de les decisions del personatge principal. En determinades escenes, el sentimentalisme queda massa accentuat, i al llarg de tota la pel·lícula l'accent resideix més en la transmissió del saber i la cultura de pares a fills (en masculí) mentre que les dones queden reduïdes a figures subsidiàries, que la majoria de vegades tan sols fan bonic o proporcionen claus per entendre les postures dels homes. En aquest sentit, el seu pecat imperdonable consisteix a eliminar el relat i la perspectiva de la mare, figura que queda objectificada i mediatitzada en tot moment. Cal veure-la, doncs, per opinar. Potser cal agafar-la com el que és: un intent curiós i suggerent, però que no passa d'intent.

Ray Charles canta la cançó

En la calor de la nit sembla que em cau una suor freda pel front / En la calor de la nit d'alguna forma em sento orfe / Des del cel em vigilen estels amb ulls malignes ... La veu de Ray Charles ens introdueix d'aquesta forma en la nit calorosa d'un poble de Mississippi, on s'acaba de cometre un crim. L'encarregat de resoldre'l serà un foraster que passava per allà, més entenimentat i amb més experiència que l'incompetent cos de policia local. Si ens ho mirem així, podria ser la senyora Fletcher de camí cap a un congrés, però en aquest cas és un detectiu d'homicidis de Philadelphia interpretat per Sidney Poitier. In the Heat of the Night (1967), dirigit per Norman Jewison, és un film que pot semblar simple donades les premisses, fins i tot matèria de telefilm, però el que hi trobem des del primer segon de metratge fins l'últim és una mostra extraordinària de tècnica cinematogràfica i interpretacions brillants, amb un guió sobri, quasi sintètic, que confia més en el poder de la imatge, del so i del silenci que pròpiament en els diàlegs dels personatges. 

A finals dels anys 60 al sud dels Estats Units, les tensions racials no són exactament una presència amenaçadora i latent que pugui esclatar en qualsevol moment, sinó més aviat una realitat violenta, patent en totes les dimensions de la vida humana, en les relacions humanes i socials, en el llenguatge, en el tracte, o fins i tot en el paisatge mateix. La pel·lícula és extraordinàriament original en provar de retratar sense alliçonar, i en no donar la informació mastegada sinó deixar-la tan sols apuntada, de formes subtils i lleugerament reveladores. Hi ha una escena en què uns perdonavides de barri assalten el protagonista i proven d'apallissar-lo. Aquest fuig corrents i entra en una nau industrial aparentment abandonada, on els pinxos l'acorralen i ell prova de defensar-se amb una barra de ferro. Sobre els seus caps, es llegeix un cartell que diu: "Let us be alert. We don't want anyone hurt." Em refereixo a detalls com a aquests. El tradicional tractament de boy, per exemple, que infantilitzava els negres en mans dels seus patrons blancs, aquí adquireix un matís particularment grotesc quan observem qui l'utilitza en cada moment i en quin tipus de situacions. El racista amo de la plantació de cotó, el terratinent de dalt del turó, cuida les seves orquídies com si fossin els seus negres. Els protagonistes el troben en una escena del film que ha esdevingut emblemàtica per la confrontació que s'hi dóna: intercanvi breu de paraules i dues bufetades, una guionada i l'altra no, que trenquen el silenci alliberant tota la tensió acumulada en qüestió de segons. Abans d'arribar-hi, però, hem recorregut en cotxe la plantació de cotó on els anys 60 els negres encara recol·lecten com si no hagués passat un segle sencer des de l'abolició.

Al petit poble imaginari de Sparta, Mississipi, la troballa d'un cadàver amb signes de violència al mig d'un carrer de matinada dóna pas a la detenció d'un foraster negre, Virgil Tibbs, que s'espera a l'estació de tren. Vestit com els blancs i amb una quantitat considerable de diners a la cartera, el foraster no encaixa en cap mena d'estereotip conegut, i el cap de policia Gillespie, interpretat per Rod Steiger, de seguida se n'adona que l'experiència de Tibbs com a inspector d'homicidis els pot resultar útil. El dia següent detenen un fugitiu que té en la seva possessió la cartera de la víctima, un industrial adinerat que planejava obrir una fàbrica al poble. La vídua del finat, que també ve del nord, s'horroritza en veure els prejudicis amb què els policies tracten els sospitosos, i pressiona les autoritats locals perquè no apartin Tibbs del cas. La tensió va creixent amb la introducció de nous sospitosos i possibles motius del crim, fins que finalment el crim es resol de forma abrupta i inesperada. 

Si alguna cosa contribueix a l'efectivitat comunicativa i la sobrietat del film és l'ús intel·ligent i espars que fa de la música: si és intradiegètica vol dir que pertany al món narrat, com quan per exemple un personatge posa un disc o escolta una cançó a la ràdio. La música extradiegètica és aquella que s'afegeix al metratge per decisió dels seus creadors, però que els personatges no senten perquè queda sobre-impressionada des de fora del món narrat. I bé, en aquest cas, la majoria de la música utilitzada és intradiegètica, amb l'excepció del tema interpretat per Ray Charles i alguns moments puntuals en què la banda sonora de Quincy Jones acoloreix les escenes de més tensió. Aquest ús de la música sembla força estudiat: hi ha el lament interpretat per Ray Charles i les raelettes, la música negra que els personatges de la història no arriben a sentir mai, i el country que els personatges blancs escolten contínuament. Però fins i tot més poderós que la música és l'ús que la pel·lícula fa del silenci i de l'edició del so: lluny de trobar un silenci absolut, el que fa el so és destacar precisament la tensió dramàtica de certes escenes, o emfasitzar-ne detalls que ens passarien fàcilment desapercebuts. La calor que els personatges pateixen es veu gràficament a través de la suor en els primers plans, per exemple, però es fa realment ominosa quan la sentim a través del so estrident de l'aire condicionat avariat. Quan els agents de policia es troben el cos per primer cop i han de decidir com actuar al respecte, la seva perplexitat queda condensada en el soroll que fa el cap Gillespie en mastegar xiclet. Aquests són exemples innocus però força gràfics de com el so comunica en aquesta pel·lícula d'una forma completament original. El problema, sense anar més lluny, vindrà quan el silenci sigui trencat per bufetades o per objectes contundents que s'utilitzaran com a armes sense cap mena de mirament.

La dona comestible (#140)

Em diuen que visc en un món de fantasies. Però almenys les meves són més o menys meves, les escullo i en certa forma m'agraden, de tant en tant. Però tu no sembles gaire contenta amb les teves. 

Publicada el 1969 però escrita quatre anys abans, la primera novel·la de l'autora canadenca Margaret Atwood va esdevenir un text revelador per al moviment feminista emergent a finals dels anys 60, tot i que l'autora no el concebés originalment amb cap intenció programàtica. Més que partir de conceptes o abstraccions, el text parteix de l'experiència bàsica de la identitat femenina: la relació amb els homes, la maternitat, les expectatives socials respecte al rol femení, la imatge prefabricada de la feminitat i la masculinitat que transmet la publicitat. En el fons de tot, el relat acaba girant al voltant del desig, i de la qüestió de si desitgem quelcom abastable o si estem condemnats a perseguir sempre un ideal. 

La novel·la és una aproximació fresca, força còmica i completament original a la subjectivitat femenina, que descriu el procés d'alienació de la protagonista amb una precisió quasi clínica, però que també obre un ventall de possibilitats per al lector que desafia constantment els estereotips. Amb un ritme frenètic en tot moment i un to vodevilesc, la gran fita de La dona comestible és que, per més paròdiques que semblin les situacions descrites, la caracterització dels personatges és tan sòlida que en tot moment sorprenen, intriguen i desafien les expectatives, arribant fins i tot a minar els seus propis interessos i el sentit comú. El vernís de realitat de la proposta, per tant, és sorprenent quan intentem analitzar els personatges des de tipus determinats: en tot moment eviten les categoritzacions, i així doncs trobarem homes que adopten el rol de mares o d'infants, pares que es transformen en amants, amants que es transformen en fills, noies respectables que es transformen en meuques i viceversa, i així successivament. Tot això és possible precisament perquè la identitat de tots ells es revela com a quelcom inestable i fluctuant, i els rols socials estables com a fantasies fruit d'una neurosi col·lectiva. 

La dona protagonista, Marian, transitarà des d'una situació inicial de seguretat i confiança fins a trobar totes les seves certeses desestabilitzades i la seva identitat posada en qüestió, tal com li passava a la protagonista de The Blindfold de Siri Hustvedt. Ara bé, la seva capacitat de redefinir-se vindrà donada també per la seva capacitat d'adaptar-se a les circumstàncies i, així, aconseguir una nova identitat. La fluctuació de la primera persona a la tercera persona en la narració marca aquesta inestabilitat en la protagonista, així com, també, la seva evolució al llarg de la novel·la anirà en la direcció d'aprendre a afirmar-se a si mateixa enlloc d'acceptar les distincions imposades des de fora sobre la seva feminitat. 

En un món en què una dona amb estudis ha de buscar feina només per fer temps fins al matrimoni i la maternitat, la idea de no ajustar-se a aquest model ideal provoca un daltabaix en la comunitat sencera. En prometre's amb el seu xicot, la pressió de l'elecció es tradueix en la seva vida en forma d'ansietat, i la idea de ser consumida pels qui l'envolten comença a traduir-se en la seva incapacitat de menjar qualsevol cosa que provingui d'un ésser viu. El llenguatge del màrketing amb què treballa diàriament acaba colonitzant totes les relacions al seu voltant, fins que s'acabi plantejant fins a quin punt pot arribar a tolerar aquesta mena d'intercanvi en tots els aspectes de la seva vida. 

Sinopsi: A la ciutat de Toronto als anys 60, Marian MacAlpin treballa en una empresa d'enquestes al consumidor després de graduar-se en humanitats. Quan es promet amb el seu xicot advocat, Peter, es comença a plantejar el seu futur i les expectatives que tothom té posades en ella. A la vegada, inicia una relació amb un estudiant de filologia que no sembla gaire estable mentalment, i mentre decideix quina direcció prendre en el futur, comença a desenvolupar una progressiva aversió a tot tipus d'aliments. 

M'agrada: És una novel·la completament original i suggestiva. El millor del relat és la forma com la subjectivitat dels protagonistes apel·la a la realitat en tot moment, per més extravagant que resultin les seves anades i vingudes. 

La diferència

quina és la diferència / entre la llum i la foscor / que sembla sobreeixir a través dels meus ulls / mig oberts, des del meu seient rovellat / no puc distingir si és la brillantor de les cadenes / dins la cel·la, o el déu de la natura / rere la paret

Liu Xiaobo, "A trenc d'alba" 30 de juny de 1997

https://www.theguardian.com/world/2017/jul/13/liu-xiaobo-nobel-laureate-chinese-political-prisoner-dies-61

http://www.bbc.com/news/world-asia-china-40597514

https://www.nytimes.com/2017/07/13/world/asia/liu-xiaobo-dead.html?mcubz=0

http://www.telegraph.co.uk/news/2017/07/13/human-rights-activist-nobel-winner-liu-xiaobo-dies/

La política del cos

M'estaré d'escriure l'article, i encendré una espelma, tan sols. Que algú, si troba les paraules adequades, n'escrigui algun dia un poema. 

http://shanghaiist.com/2017/07/12/liu_xiaobo-health-failing.php

https://www.theguardian.com/world/2017/jul/12/diplomats-fear-beijing-is-stalling-on-allowing-liu-xiaobo-out-of-china

https://www.nytimes.com/2017/07/12/world/asia/china-liu-xiaobo-health-condition.html?mcubz=0

A History of Loneliness (#139)

Si no puc veure quelcom de bo en cadascun de nosaltres i esperar que el dolor que tots compartim s'acabarà, aleshores quina mena de sacerdot sóc? Quina mena d'home? 

John Boyne, acostumat a les recreacions històriques en les seves novel·les, aquí apunta més a prop de casa quan enfoca els maldecaps de la seva pròpia cultura irlandesa, que l'estigmatitzava en la seva adolescència pel fet de ser homosexual. La repressió exercida per l'església catòlica en la seva subjectivitat és part de la gènesi d'aquesta novel·la, tot i que el tema que s'hi tracta afecta tota la societat irlandesa en bloc, en un conflicte que en les últimes dècades ha canviat la cultura (probablement també la identitat) irlandesa irrevocablement. 

En aquesta novel·la de 2014, l'autor presenta una aproximació al conflicte al voltant dels abusos sexuals a menors per part de sacerdots catòlics a Irlanda. L'escàndol va començar a esclatar al llarg dels anys 90, i no va accedir als tribunals amb les primeres condemnes en ferm fins ja entrat el segle vint-i-u. Tanmateix, el que ha horroritzat la societat irlandesa en les últimes dècades ha estat la magnitud de la injustícia comesa en termes de xifres: davant la impossibilitat de parlar de casos aïllats, la magnitud de l'escàndol ha acabat apuntant no tan sols a la complicitat sistemàtica de l'església catòlica com a institució en afavorir l'encobriment, sinó també al silenci, la inacció i la ceguesa de tota la població catòlica irlandesa. L'informe Murphy, publicat el 2009, que presentava els resultats d'una investigació exhaustiva del govern sobre els escàndols, va revelar la naturalesa recurrent dels casos almenys des dels anys 40 fins al present, i va donar detalls respecte als continus trasllats de parròquia dels sacerdots implicats. I possiblement ens costa arribar a entendre l'impacte que aquests descobriments han tingut en la societat irlandesa perquè ens costa entendre, des de fora, la seva història i la seva realitat social. 

El catolicisme de tall reaccionari va esdevenir un tret identitari a la República d'Irlanda, especialment a partir de la seva independització política. La fortíssima pressió social determinava que tothom es conformés als requeriments del catolicisme, encara que només fos formalment, ja que la paraula dels sacerdots podia marcar l'exclusió social de la persona que no anava a missa, per exemple. En aquest context, tenir un sacerdot a la família es podia percebre com un símbol d'estatus social, i en aquest sentit moltes vocacions, com la del protagonista de la novel·la, resultaven més forçades per pressió externa que no pas reflexionades per l'aspirant en qüestió. Ara bé, A History of Loneliness ens planteja el pes de la responsabilitat per les decisions que prenem, i la impossibilitat de reduir aquesta responsabilitat en últim terme només a factors socials, històrics o culturals. En un procés de progressiva revelació per al protagonista, aquest s'acabarà adonant que el que ell interpretava com a bondat o innocència en realitat era una ceguesa patològica per part seva, i d'aquesta forma acabarà acceptant una responsabilitat implícita associada al seu silenci. 

La trama de la novel·la es construeix al voltant d'aquests buits d'informació: les pistes del misteri es troben presents en les diferents subtrames perquè els lectors les puguem interpretar abans fins i tot que hi arribi el protagonista. Per això la lectura es fa àgil i dinàmica en tot moment. El domini de la cronologia, fent voltes constantment als mateixos esdeveniments vistos des de diferents perspectives, també és un dels punts més forts d'aquesta lectura. De totes formes, potser no és un relat del tot equilibrat: en determinats moments recorre més als tòpics i a les pinzellades gruixudes que no pas a una caracterització consistent dels seus personatges, i d'altra banda, em va fer la impressió que pretenia ser massa ambiciós quan m'hagués semblat més aclaridor que se centrés en una de les trames principals més que pretendre explicar-les totes. Tot i així, és una lectura molt interessant i fins i tot necessària per als qui no coneguin aquest episodi històric, en què l'abús de poder d'uns pocs i la força de l'assentiment social van provocar tant de dolor injust.

Sinopsi: El protagonista, el pare Odran Yates, és un sacerdot catòlic que ha viscut tota la seva vida fidel als seus principis d'integritat moral. Tot i que la seva vocació va ser influïda per la seva mare, convertida en catòlica fervent després d'una tragèdia familiar, ell ha provat de donar sentit a aquesta decisió a través de la seva feina i la seva vida personal. Quan els escàndols d'abusos a menors comencen a afectar l'opinió pública irlandesa, ell mateix comença a qüestionar el seu passat i les seves pròpies relacions personals i familiars, fins a arribar a revelacions inesperades per a ell.

M'agrada: És un retrat molt interessant de les contradiccions implícites de la subjectivitat del protagonista. Tot i la duresa dels fets retratats, és una lectura àgil i clara, que fa un esforç d'empatia sorprenent respecte a tots els implicats.

No m'agrada: És un relat un punt desigual, amb seccions que potser no afegeixen gaire rellevància a la trama en general, i moments en què les situacions dels personatges poden no resultar del tot realistes. 

One for the highway

Bye bye, hasta otro ratito!

Tot se'n va en orris (#138)

Els nostres pares mai no van somiar una cosa així, mai no van matar els seus germans. Però mai no els va venir un home blanc. Així que hem de fer el que els nostres pares no haurien fet mai. 

Publicada el 1958, aquesta novel·la de l'autor nigerià Chinua Achebe (1930-2013) és un dels moments fundacionals de la literatura postcolonial en llengua anglesa. Things Fall Apart explica una història que sembla fàcil de comprendre, però que rere la seva aparent simplicitat va deixant més preguntes obertes que no pas respostes. El relat, ambientat a Nigèria al segle dinou, se centra en els primers contactes entre el poble Igbo i els missioners cristians que iniciaran la colonització. Perquè amb la religió arriba el govern, com molt agudament aclareix la veu narradora. Tanmateix, el relat resultaria menys pertorbador si es limités a plantejar una dicotomia blanc-negre entre colonitzador i colonitzat, entre el natiu i l'estranger. 

El que és curiós i resulta més xocant en llegir la novel·la és la lectura que Achebe fa de les arrels de la seva pròpia cultura. Curiosament, el més estrany de vegades es troba al cor de la llar. Lluny de suavitzar la crítica al colonialisme, però, gran part de la novel·la es dedica a explorar les tensions i els matisos de la relació entre Okonkwo, el protagonista, i la seva comunitat. El poble Igbo es regeix per cultes i tradicions ancestrals, i els déus marquen els seus escollits, els qui tenen un chi afirmatiu, a través de l'èxit material i social. Ara bé, els déus poden ser extraordinàriament generosos i extraordinàriament cruels a la vegada. I d'altra banda, qui interpreta la voluntat dels déus, i de quina manera? Qui decideix qui són els forts i qui són els febles, qui és masculí i qui és efeminat? 

Okonkwo es trobarà massa ocupat a reafirmar la seva pròpia masculinitat i el seu poder dins la comunitat com per plantejar-se aquestes qüestions, però d'altra banda, també es veurà turmentat per aquestes mateixes contradiccions. Tot i que no n'és sempre conscient, el seu ascens propicia el seu descens. L'execució d'Ikemefuna, per exemple, que comença a sacsejar el seu món rígid encara que sigui de forma mínima, apunta en la direcció que potser no hi ha una única visió del món ni una única perspectiva que correspongui al poble Igbo, com tampoc no en trobarem l'equivalent a cap altre poble. La multiplicitat de personatges pertanyents al poblat del protagonista, les seves reflexions i els seus records, contribueixen a crear un tapís amplíssim de punts de vista i concepcions de la vida, que amb el prejudici racista de la mirada occidental tendim a simplificar una vegada i una altra. En aquest sentit aquesta novel·la és altament reveladora del fet que no hi ha una Àfrica primigènia i arcàdica més que en la imaginació dels éssers humans. L'única Àfrica que hi ha és la seva gent. 

Sinopsi: El relat segueix la vida del protagonista, Okonkwo, que es converteix en un dels líders del seu poblat a base de treballar dur i distanciar-se de tot allò que encarnava el seu pare. El seu èxit sembla marcat per un destí inexorable, però quan aquesta certesa comença a esfondrar-se per una sèrie d'esdeveniments fortuïts, la pregunta comença a ser quin era realment el seu destí. 

M'agrada: La sobrietat i concisió de la veu narradora, sobretot, i el constant recurs als detalls més fortuïts i inesperats, que fa de la lectura una experiència sorprenent i apassionant. 

Vés i aposta un sentinella (#137)

L'illa de cada home, Jean Louise, el sentinella de cadascú, és la seva consciència. No n'hi ha una de col·lectiva. 

Després de deixar-les reposar les dues al prestatge durant un temps cautelar, em vaig decidir a rellegir Matar un rossinyol de Harper Lee (1926-2016), i seguidament llegir per primer cop Vés i aposta un sentinella, la seqüela/preqüela que tantes controvèrsies i rius de tinta va desencadenar als Estats Units i que aquí va deixar tothom més o menys indiferent. D'una banda, és fàcil d'entendre la decepció i el descontentament als Estats Units si s'entén la mitificació de la novel·la original com a un pèl excessiva d'entrada. L'actitud purista de "els clàssics no es toquen" entra en contradicció amb el mirall que reflecteix fidelment la realitat més que magnificar-la o endolcir-la, o el dit que s'introdueix a la nafra oberta sense cap mena de compassió o mirament. 

Era fàcil estimar l'advocat defensor dels negres a l'Alabama racista dels anys 30, per més que no ens sorprengués que el judici quedés perdut d'entrada, i que ens semblés normal que en una societat racista un testimoni fals pesi més que la vida d'una persona. Ara bé, quan l'advocat defensor dels negres se'ns presenta com a fill del seu temps i del seu moment, arrelat a la cultura racista que l'ha criat, i per tant, un segregacionista irredempt a l'Alabama racista dels anys 50, ens trobem en una cruïlla de camins no gaire diferent, possiblement, del dilema que se li presenta a la protagonista de la novel·la. L'elecció queda entre desestimar la mitificació operada a Matar un rossinyol i acceptar una caracterització realista del personatge; o oblidar la proposta sencera i conservar la idea de l'original. 

Ara bé, si es decideix donar una oportunitat a Vés i aposta un sentinella, el que trobarem és una versió adulta i reflexionada de la situació política a l'inici dels moviments pels drets civils: els negres ja no es conformaran tan fàcilment amb la benevolència paternalista dels blancs; ara reclamaran el que és seu de ple dret i, per tant, representaran una amenaça a l'statu quo molt més directa i real que en la novel·la original, que girava quasi exclusivament al voltant de les decisions morals preses pels blancs. En la meva opinió, el clàssic presentava la solució còmoda, el punt de vista de la infància que, conseqüentment, podia resultar càndida i innocent quan es confrontava a la realitat. Potser la proposta no era tan política, al capdavall, com podíem arribar a pensar. En canvi, Vés i aposta un sentinella ens proposa el pas a la majoria d'edat, amb les decepcions reals sobre les preconcepcions d'infància i una visió del panorama polític general una mica més àmplia i complexa. 

D'altra banda, també ens pot ajudar a pair una mica millor el resultat de tot plegat si veiem aquesta novel·la com la versió primigènia del clàssic: el fet que Harper Lee partís de l'Scout adulta i l'Atticus maculat per després refer-los en la versió de mite fundacional ens hauria d'ajudar a acceptar la legitimitat de l'esborrany, més que a desestimar-lo. Potser, al capdavall, els lectors nord-americans de finals dels anys 50 no estaven preparats per a una novel·la com Vés i posa un sentinella, que precisament gira al voltant de la metàfora de treure's la bena dels ulls. En aquest sentit, potser la jove Harper Lee tenia una visió molt més lúcida i realista del racisme com a problema polític que la seva editora. 

Ara bé, això ens hauria de fer reflexionar també sobre la recepció de la novel·la en el moment de la seva publicació a dia d'avui: lluny d'haver creat una societat igualitària, les tensions racials segueixen essent un motiu central de la vida política americana. D'altra banda, el discurs de l'oncle Jack en contra de les decisions governamentals i a favor de l'individu ressona carregat de ressonàncies trumpianes. Potser en aquest sentit la reacció enfadosa del públic americà sigui un indicador molt més acurat de l'escenari polític on es troben actualment que no pas una polèmica aïllada causada per un fenomen editorial.

Sinopsi: Uns 20 anys després dels fets esdevinguts a Matar un rossinyol, Jean Louise Finch torna per vacances al poble de Maycomb on va créixer, a visitar el seu pare i els seus oncles. Fa uns quants anys que viu a Nova York, i no sembla voler tornar a instal·lar-se a Maycomb definitivament. El seu xicot insisteix a casar-se amb ella, però ella segueix posposant la decisió. Un dia troba fortuïtament un pamflet racista entre els objectes del seu pare, i assisteix a un discurs racista en un comitè de l'ajuntament del poble del qual el seu pare i el seu promès formen part. A partir d'aquest moment, ha de començar a acceptar la idea que la imatge que havia format del seu pare durant la infància no era prou acurada, i ha de decidir si trencarà definitivament amb la seva família.

M'agrada: El gir argumental al voltant de Calpurnia, i també la varietat d'arguments i de veus que els personatges acaben mostrant per exposar la complexitat de la situació política i ideològica del moment. 

Trumbo (#136)

De petit i de jove era brillant, tolerablement brillant, però no crec que tingués cap talent especial per l'escriptura, perquè el talent s'hauria de desenvolupar més de pressa. Vaig trigar anys a aprendre a escriure. Existeix una mena de talent que no es pot negar. Quan el veus el reconeixes. Però jo en vaig haver d'aprendre. 

L'any 1976, el periodista nord-americà Bruce Cook (1932-2003) s'embarca en l'aventura d'escriure la biografia de Dalton Trumbo (1905-1976), amb la col·laboració del seu protagonista i els testimonis d'un conjunt d'amics i familiars que el coneixien bé tant a nivell personal com professional. Dalton Trumbo, amb una salut molt deteriorada a causa del càncer i una condició cardíaca, esmerça esforços ingents a parlar amb Cook, en el que sembla un compte enrere per tal que el carismàtic autor de Jonnhy Got his Gun expliqui la seva pròpia versió de la seva vida. Al capdavall, mai no ha deixat de ser, principalment, un narrador d'històries. 

Tot i ser un relat completament verídic i documentat, es llegeix amb l'adrenalina del relat de ficció, potser perquè Trumbo mateix va decidir ser fidel al seu personatge fins a límits insospitats. Potser és que ens agraden els herois que pateixen, i ens agraden els finals feliços, i tot plegat té un aire de conte de fades made in Hollywood que precisament sobta per la seva realitat. Els seus inicis d'heroi americà a l'estil de Gatsby, i les seves aventures d'alienació i injustícia social a l'estil de Sinclair Lewis ens fan sentir empatia amb l'heroi que s'ha de fer a si mateix, i potser contribueixen a la interpretació de les contradiccions més flagrants a la vida de Trumbo. Per estrany que pugui semblar, l'historial de privacions i desgràcies familiars de les primeres dècades del segle vint alimenta de la mateixa forma la seva consciència de classe amb la posterior afiliació al partit comunista, que seria la font dels seus problemes, i la seva obsessió malaltissa per fer sempre més diners i aparentar un tren de vida per a ell i la seva família que no sempre podia mantenir. 

Per això el llibre que ens ocupa queda molt lluny del retrat d'heroïcitat i de l'hagiografia: quan pretenem llegir-lo en aquests termes, les contradiccions del personatge ens colpegen amb la seva evidència al llarg de tota la lectura. Una altra d'elles, per exemple, és el fet que sempre posposés l'escriptura de les novel·les serioses que hauria tingut talent sobrat per escriure si s'hi hagués posat. Alguns testimonis coincideixen a pensar que Eclipse i Johnny Got his Gun van ser només un petit tast del que podria haver arribat a ser el Trumbo novel·lista, però els productes per a la pantalla s'escrivien més ràpid i eren més fàcils de vendre. Tanmateix, és quan arriba la Guerra Freda i la paranoia respecte a l'enemic intern que arribem a copsar la magnitud de la tragèdia de la lluita política americana i la injustícia implícita en l'episodi de la llista negra. 

Si bé l'experiència per a Dalton Trumbo acaba essent superada, i en aquest sentit trobem un final relativament feliç, també queda clar que la justícia no s'acaba imposant per a molta altra gent que van estar en la mateixa situació i que potser no van tenir el talent -o la sort- del protagonista. Els Hollywood Ten, el conjunt de deu guionistes i directors de cinema que el 1947 van haver de respondre per la seva pertinença al partit comunista davant del Comitè que perseguia les "activitats anti-americanes", van acabar anant a la presó per les seves idees polítiques, i no sols això, sinó que van ser condemnats a l'ostracisme professional pel pacte entre productores de cinema. Els esforços de més d'una dècada per trencar les llistes negres van recollir els seus fruits quan aquests guionistes van començar a guanyar Òscars per les pel·lícules que escrivien sota pseudònim o amb un nom prestat. Ara bé, molts no van poder tornar a reconstruir la seva carrera i, d'altra banda, aquest anonimat relativament fàcil per als autors no era a l'abast d'actors i directors. 

Dalton Trumbo, amb totes les seves complexitats i contradiccions, esdevé una icona de la lluita per la llibertat d'expressió i la llibertat de pensament, anant sempre fins al límit per defensar els seus ideals i la seva integritat creadora a la vegada que, d'altra banda, també va ser capaç de posar-se a la pell dels informadors al final de la seva vida per tal d'avaluar la situació en tota la seva complexitat. Bruce Cook en fa un relat molt mesurat, provant en tot moment d'encabir diferents perspectives i records sobre el personatge, en una obra que es fa molt amena pel relat micro del seu protagonista i pel relat macro del clima polític i històric que reflecteix. Agradarà als amants del cinema de l'època daurada del Hollywood clàssic, precisament perquè darrere del daurat hi veurem les misèries i mesquineses humanes d'una indústria que treballa, principalment, creant il·lusions per als espectadors.

Continguts: El llibre exposa la biografia de Dalton Trumbo, des de la seva infància a Grand Junction, Colorado, a través de les seves penúries econòmiques durant la joventut i la seva carrera primer com a periodista i després com a guionista de Hollywood. Una guerra entre sindicats del món del cinema comença a suscitar alarmes respecte al comunisme, i al final una vintena de persones són posades al punt de mira, entre les quals hi ha Trumbo i el dramaturg Bertolt Brecht. El 1947 els deu de Hollywood compareixen davant d'un Comitè del Congrés dels Estats Units i són qüestionats sobre la seva pertinença al partit comunista. Els drets civils dels acusats queden en suspens quan són enviats a la presó per negar-se a contestar. Un jove Richard Nixon assisteix a una de les audiències preliminars. Juntament amb l'any de presó, els acusats són rebutjats per la indústria del cinema en bloc, amb uns acords que veten els seus noms per participar a qualsevol producció dels grans estudis. El mercat negre dels guions es posa en marxa: els autors segueixen escrivint, aquest cop sota pseudònim i per a productores més petites. No serà fins després de més d'una dècada, a principis dels 60, que grans produccions com Espartac o Èxode tornin a posar el nom de Trumbo a les portades dels diaris.

M'agrada: És força aclaridor de les condicions i els factors que van portar a l'escalada d'animadversió contra les esquerres al sector del cinema, i en aquest sentit el relat és tan detallat que dóna una bona idea de la imatge de conjunt. I al nivell més individual, també és una aproximació fascinant a la personalitat d'un escriptor excèntric i amb un caràcter completament únic.