No Longer at Ease (#406)

L'agent de policia està dividit entre l'amor a una dona i l'amor a Déu, i se suïcida. És massa senzill. La tragèdia no és així. Me'n recordo d'un ancià al meu poble, un convers al cristianisme, que va patir una calamitat rere una altra. Deia que la vida és com un bol de donzell bord que un es beu glopet a glopet fins a la fi del món. Entenia la naturalesa de la tragèdia. 

Aquesta novel·la de l'autor nigerià Chinua Achebe (1930-2013) es va publicar per primer cop l'any 1960 i és la darrera entrega de la trilogia africana del seu autor. Originalment es va publicar en segon lloc, perquè és la seqüela de Things Fall Apart, però algunes edicions reordenen el segon i tercer volums per l'ordre cronològic en què se situa l'acció de cada novel·la. Si Tot se'n va en orris ens situava a finals del segle dinou amb els primers contactes del poble Ibo i els colonitzadors britànics, i Arrow of God es trasllada als anys vint amb el poder colonial ja més consolidat, aquí a No Longer at Ease ens trobem a finals dels anys cinquanta, en un moment en què la independència de Nigèria ja és a tocar. Els antics administradors britànics es troben en retirada, i veuen amb recel l'ascens professional i social dels joves educats com el protagonista, l'Obi Okonkwo, el nét del protagonista de Tot se'n va en orris. 

L'Obi ha estudiat a Gran Bretanya gràcies a un préstec d'una associació d'ancians del seu poblat, Umuofia, que han recollit els diners a base de grans esforços. Tot i que havia d'estudiar Dret, finalment acaba estudiant Filologia Anglesa, i quan torna a Nigèria s'instal·la a Lagos per treballar com a funcionari del govern. Ben aviat comença a perdre el control de les seves pròpies finances a causa d'una sèrie de circumstàncies desafortunades: a causa d'un conflicte generacional i del seu orgull ferit rebutja la pròrroga per retornar el préstec que li ofereixen els ancians i decideix començar-lo a tornar immediatament, la seva família necessita ajut econòmic per pagar l'educació del seu germà petit, i el cotxe que es compra només arribar a la ciutat per poder ostentar el seu nou estatus social li comporta més despeses que no pas s'esperava inicialment. El conflicte entre els valors tradicionals del poble Ibo i la civilització occidental també intervé a la seva vida quan decideix casar-se amb la Clara, que pertany a una casta proscrita per al seu poblat i, per tant, la seva relació amb ella esdevé un tabú insalvable per a la comunitat a la qual pertany, fins i tot per als seus propis pares, conversos al cristianisme. 

Aquesta situació se'ns va desplegant a poc a poc al llarg de tota la novel·la, a mesura que Obi es va complicant la vida gradualment, i tots els seus problemes van revelant-se a mig camí entre la fatalitat i el patetisme. La novel·la obre amb l'Obi compareixent davant d'un jutge per haver acceptat suborns, i a partir d'aquest punt l'acció retrocedeix als orígens del protagonista i ens en va explicant totes les circumstàncies que han portat a aquest desenllaç. Per tant, com li havia passat al seu avi a la primera novel·la, ens trobem davant d'una altra davallada a la misèria moral i material d'un altre personatge poderós, causada per una combinació malastruga d'orgull i ambició desmesurats i conflictes culturals provocats pel colonialisme que eclosionen en drames generacionals i dilemes entre modernitat i tradició a les vides dels protagonistes. Però Things Fall Apart seria la tragèdia i No Longer at Ease seria la farsa. O, com el seu protagonista proposa, en un gir metatextual, al tribunal que l'examina per tal de donar-li el càrrec, potser hem de reavaluar el que coneixem com a tragèdia i crear-ne un concepte més prosaic i no tan romantitzat: considerar tragèdia totes aquelles petites mesquineses del dia a dia que poden enfonsar una persona normal navegant en un sistema corrupte en comptes d'intentar emmirallar-nos en els guerrers i les grans paraules del passat. 

Okonkwo és un jove prometedor dels seus temps: convençut que les tradicions ancestrals han passat a la història i que el futur es troba en mans de la nova elit educada que prendrà les regnes del país un cop arribi la independència, és prou idealista per pensar que la corrupció i els suborns són una marca de la generació anterior, i que una colla d'intel·lectuals idealistes i moralment purs podran portar les masses ineducades pel bon camí. Hi ha una part de seny en el seu raonament: davant dels nostres ulls comencen a desfilar una sèrie de personatges secundaris que conformen una sàtira despietada del sistema colonial tal com funciona a la pràctica. D'una banda, trobem una colla de funcionaris negres veterans que adopten un rol servil envers els seus patrons blancs, i d'altra banda aquests, encarnats en el superior d'Okonkwo al departament d'ensenyament, Mr. Green, que veuen amb incredulitat i recel la igualtat que reclamen els joves funcionaris negres que tornen de la metròpoli amb una educació universitària. El problema no és la corrupció que veuen com a tret distintiu dels africans, sinó que són incapaços de veure com aquesta corrupció és inherent al sistema que ells mateixos han construït en sòl africà, i que els molesten precisament els mateixos privilegis i suborns que ells consideraven com a dret propi quan manaven. I aquesta també és la ceguesa bàsica d'Obi, que s'imagina que pot mantenir-se pur i intocable en un sistema podrit per dintre. 

No Longer at Ease és una conclusió magnífica per a la trilogia, en tant que és la seva entrega més amena i entretinguda, i recull en tota la seva complexitat els conflictes i debats que ja havien estat plantejats en les altres dues entregues. Els conflictes entre modernitat i tradició, entre colonitzadors i colonitzats i entre individu i comunitat es posen aquí sota la perspectiva dels anys que han passat i en l'escenari d'un poder colonial que a la pràctica ja està trontollant. Que aquest sistema s'enfonsi arrossegant per davant les il·lusions i ambicions de gent com l'Obi Okonkwo és un fet que conté un component tràgic, com la veu narrativa no s'està de fer notar, però a la vegada la narració és la més satírica de la trilogia i hi ha moments d'una comicitat velada que fan de molt bon llegir en contrast amb la seriositat de les altres dues entregues. 

Sinopsi: A finals dels anys cinquanta, Obi Okonkwo torna a Nigèria des d'Anglaterra després d'haver-se graduat a la Universitat. Després de passar unes oposicions, accedeix a un càrrec de funcionari per al govern, en un moment en què el sistema colonial s'està començant a adaptar a l'elit de joves africans educats, que ocuparan posicions de poder un cop el país sigui independent. L'estil de vida de Lagos no pot ser més diferent que el món de tradicions ancestrals i tabús culturals que ha deixat enrere al seu poble natal, Umuofia, però d'altra banda hi està en deute perquè han estat els seus habitants que li han pagat els estudis. Aviat aquest conflicte s'agreujarà davant la impossibilitat de casar-se amb una noia d'una casta prohibida, i el descontrol en què cauran les seves finances personals. 

M'agrada: La seva aposta per l'humor en determinats moments de la trama, sense abandonar el to seriós dels conflictes generacionals proposats ni trair la seva complexitat. 

Arrow of God (#405)

El món és com una Màscara que balla. Si la vols veure bé, no et quedes parat en un sol lloc. El meu esperit em diu que aquells que no es facin amics de l'home blanc avui, demà diran Si ho hagués sabut.

Aquesta novel·la de l'autor nigerià Chinua Achebe (1930-2013) es va publicar per primer cop el 1964 i és la segona entrega de la seva trilogia africana, tot i que va ser la que es va publicar en darrer lloc. Si la primera entrega, Tot se'n va en orris, ens situava a finals del segle dinou i ens presentava l'arribada dels colonitzadors britànics al baix Níger, habitat pel poble Ibo, i els primers xocs i hostilitats, aquesta novel·la ens situa ja als anys vint del segle vint, en un moment en què el domini colonial sobre la zona ja s'ha consolidat i el poble Ibo ha après a base de revessos i decepcions que no poden guanyar una guerra oberta contra els britànics. Així doncs, han acceptat una coexistència precària amb els seus colonitzadors basada en un ventall molt complex i ambigu de relacions, que van des de la servitud interessada a les complicitats aparents, que amaguen resistències i recels molt més profunds del que sembla a simple vista. 

Igual que passava a Tot se'n va en orris, el protagonista d'Arrow of God és un home fort i respectat dins la seva comunitat, i que es manté fidel a les tradicions ancestrals del seu poble. Ezeulu és el summe sacerdot d'Ulu, la divinitat protectora d'Umuaro, una federació de sis pobles que es troben en guerra amb el poblat veí, Okperi. Si la situació ja és prou tensa per si mateixa, Okperi és, a més, la seu de l'administració britànica a la zona. Tanmateix, Ezeulu és un líder assenyat que evita les confrontacions obertes, tant amb els blancs com amb els seus enemics dins del seu propi poblat, i la seva suposada amistat amb el governador Winterbottom li han fet guanyar una fama de feblesa dins la comunitat. La seva decisió d'enviar un dels seus fills, l'adolescent Oduche, a educar-se en una missió cristiana també és un element molt polèmic dins del poblat. Ezeulu percep Oduche més aviat com un infiltrat en el món cristià per arribar a conèixer els seus enemics de primera mà o, en el pitjor dels casos, una mena d'assegurança per al seu poder en cas que les tradicions i ritus ancestrals acabin perdent l'hegemonia davant del cristianisme. 

En aquest sentit, la novel·la s'articula al voltant d'una tensió palpable entre dos codis o punts de vista enfrontats, el dels colonitzadors i el dels colonitzats, que Achebe alterna amb un pols narratiu magnífic i des d'un distanciament que es recrea en les paradoxes i ironies d'aquest xoc cultural: precisament els conflictes més importants de la novel·la es desencadenaran per gestos o decisions fortuïtes que poden ser fàcilment malinterpretats per algú que no coneix la teva cultura de primera mà. El llibre es llegeix amb un sentit de tensió creixent, que es va acumulant i accelerant cap al desenllaç. Paradoxalment, és quan Winterbottom decideix concedir a Ezeulu un càrrec de govern intermedi sobre Umuaro, que començarà una llarga cadena de gestos frustrats o conscientment malentesos pels seus protagonistes. Per més que la intervenció a vegades exasperada de traductors, intèrprets o intermediaris de tot tipus pretengui suavitzar aquesta tensió, en realitat el joc està arranjat d'entrada des del moment en què aquests dos codis no es troben en pla d'igualtat. La tragèdia a casa del protagonista es desencadenarà per la voluntat dels blancs de sotmetre i humiliar, per més que sota una pàtina de deferència hipòcrita. Els interessos polítics rere aquest pols entre súbdits i autoritats no faran més que agreujar les tensions ja presents entre les diferents comunitats natives, i que acabaran fins i tot forçant un pols entre Ezeulu i el seu propi déu, que indirectament desencadenarà la seva caiguda. 

Arrow of God és una novel·la molt ambiciosa i complexa, que es recrea encara més que la seva predecessora en la descripció de les tradicions, rituals i vida quotidiana de la nació Ibo, però que a la vegada s'entreté a retratar tota la complexitat de les tensions que viuen en aquest nou context: entre la necessitat de resistir-s'hi per no acabar sent assimilat per la cultura colonitzadora i l'interès per apropar-s'hi i treure benefici dels nous centres de poder. El contrast entre els quatre fills d'Ezeulu i els seus respectius caràcters i interessos posa de manifest aquesta complexitat de relacions internes que s'estableixen dins la tribu. El fill gran, Edogo, és intel·ligent i calculador com el seu pare, però prudent a l'hora d'actuar, mentre que el segon fill, Obika, encarna la fortalesa i virilitat que s'espera dels guerrers del seu poble, tot i que és massa arrauxat i donat als excessos. Els dos fills petits, més que personatges psicològicament complets, es transformen en emblemes de les dues religions enfrontades: mentre que Oduche és enviat a formar-se a la missió cristiana amb l'objectiu d'arribar a entendre el món i la cultura dels colonitzadors, Nwafo és vist pel seu pare com a candidat més ferm a succeir-lo al sacerdoci d'Ulu. Tanmateix, Ezeulu és tan sols la fletxa del déu, trasmissor i executor de la voluntat divina, no de la pròpia. No serà fins al final de tot de la novel·la que aquest paper d'intèrpret de la divinitat s'acabarà revelant en tota la seva ambigüitat. 

Sinopsi: A la Nigèria colonial als anys vint, el poder del sacerdot Ezeulu sobre el poble d'Umuaro  comença a trontollar. Diverses faccions dins de la seva pròpia tribu comencen a veure amb recel la seva complicitat amb l'administrador britànic de la zona, Winterbottom, així com la seva decisió polèmica d'enviar un dels seus fills a educar-se amb els cristians. Els propis fills d'Ezeulu dubten del seu lideratge, però tots per motius diferents. La tasca d'arbitratge d'Ezeulu en la guerra entre Umuaro i el poblat veí, Okperi, inspira Winterbottom a proposar-lo per a un càrrec intermedi en el comandament colonial. Ezeulu, però, no està disposat a convertir-se en titella dels blancs, i en un context tan tens, Winterbottom i els seus subordinats opten per imposar-se per la força. 

M'agrada: El to distanciat i irònic que utilitza Achebe per mostrar el màxim de punts de vista possibles sobre les mateixos fets. El desenllaç a l'últim capítol, que descarrega tota la tensió acumulada fins al moment. 

No m'agrada: El ritme es fa un punt entretallat i farragós a base de les anades i vingudes entre diversos punts de vista, incloent les perspectives de molts personatges menors que acaben fent la trama un punt confusa. 

Anthills of the Savannah (#310)

És una cosa que mai he estat capaç d'esbrinar: per què els militars, armats fins a les dents com van, arriben a trobar els civils desarmats tan amenaçadors. Per a Sa Excel·lència, tan sols va ser una fase, per això. De seguida va controlar la seva por, tot i que de vegades semblava que li'n tornessin records per turmentar-lo. No trobo cap altra explicació per a la seva por absolutament irracional i excessiva a les manifestacions, per exemple. Fins i tot les més patèticament pacífiques i obsequioses. 

Aquesta novel·la de 1987 de l'autor nigerià Chinua Achebe (1930-2013) és una lectura un punt complicada però que paga la pena en arribar al final. Desencantat amb el panorama polític a Nigèria després de la independència del país el 1963, dècades després Achebe en dóna una visió profundament crítica i distanciada, a moments fins i tot ratllant el cinisme, però també especialment informada del tipus d'elits poderoses que retrata, amb les quals Achebe havia tingut un contacte força estret en determinats moments de la seva vida pública. 

La novel·la s'ambienta a la república fictícia de Kangan, amb capital a la ciutat fictícia de Bassa, i els protagonistes pertanyen a aquesta elit privilegiada i poderosa que s'ha criat sota l'ala protectora i interessada de la metròpoli. Educat a l'escola militar de Sandhurst a Anglaterra, Sa Excel·lència ha esdevingut el dictador de Kangan després d'un cop d'estat militar. L'envolten els seus amics de joventut: Christopher, convertit en ministre d'Informació; Ikem, crític amb el nou règim i aspirant a poeta que dirigeix el diari oficialista controlat pel govern, i Beatrice, secretària al ministeri de Finances i parella de Christopher. El seu estatus privilegiat i la seva formació en universitats britàniques els encega per veure els veritables problemes que assolen la república de Kangan: la corrupció és inherent al sistema, i és el tret fonamental dels successius governs fallits, tant civils com militars que, a més, es troben tan desconnectats de l'experiència de pobresa i desempara de les classes més baixes que acaben perpetuant una i altra vegada les mateixes crueltats com si fossin una necessitat inevitable. De fet, un dels personatges reconeix obertament que un cop els opressors britànics abandonen la colònia a la seva sort, l'única alternativa possible és posar un nou opressor al poder, perquè la població no està preparada per tenir el seu propi destí a les mans. 

Aquest discurs paternalista no comença a trontollar fins ben entrada la novel·la, a mesura que aquesta ens relata el descobriment per part de Christopher i d'Ikem de la fal·làcia inherent a aquest pensament: Sa Excel·lència passa de ser percebut com un mal menor i necessari, un dictador domesticat, que no mossega, perquè ha estat educat en els antics valors cavallerescs anglesos, a ser reconegut com una veritable amenaça per a les seves vides precisament perquè els valors cavallerescs i els colonialistes són els mateixos. De riure les gràcies al dictador de torn a ser-ne la víctima hi va només un pas, i això no és una lliçó exclusiva de la història nigeriana. D'altra banda, la visió més lúcida i crítica de Beatrice, un punt més clarivident que la dels seus amics, també té els seus punts cecs: ressentida des de la infància contra la societat patriarcal a causa de la violència del seu pare, és incapaç de mirar les dones de classe baixa  - la seva serventa domèstica i la parella d'Ikem - com a iguals a ella, i no serà fins més endavant que comenci a entendre-les amb més profunditat. 

La trama es complica amb la presència d'una província rebel, Abazon, que es converteix en la font d'oposició principal al règim dictatorial. Abazon es veu assolada des de fa anys per una terrible sequera, i els seus líders tribals es troben desesperats per fer arribar les seves reivindicacions al govern central de Bassa. De fet, la veu dels ancians d'Abazon, canalitzada literàriament a través dels poemes èpics que n'elabora Ikem, es transforma en la metàfora més poderosa de tota la novel·la: oprimits al límit de la mort per un sol salvatge que es nega a enviar pluja, els habitants d'Abazon comprenen que la seva desesperació els pot fer arribar a qualsevol cosa perquè "porten la mort als ulls", igual que els seus avantpassats. De fet, se'ns suggereix en diversos moments de la novel·la que Sa Excel·lència està tallant-los els subministraments d'aigua i altres productes bàsics com a revenja per haver votat en contra en el referèndum per al seu mandat vitalici. I quan les coses es comencen a complicar, Ikem, Christopher i Beatrice començaran a observar de més a prop aquesta massa de classes baixes i oprimides que abans simplement havien ignorat, en el millor dels casos, o havien infantilitzat i donat per descomptada en el pitjor. La lliçó, però, resultarà més perillosa del que cap d'ells espera. Una novel·la molt lúcida i desafiant, que posa un mirall davant la política africana post-colonial per retratar-ne precisament totes les contradiccions. 

Sinopsi: El dictador militar de la república de Kangan veu posat en entredit el seu poder després que la població hagi tombat en referèndum el seu mandat vitalici. L'amenaça més directa prové de la província d'Abazon, que es veu abandonada a la seva sort pel govern central davant d'una terrible sequera. Tanmateix, l'elit d'intel·lectuals i polítics que envolten el dictador i formen el seu gabinet són, paradoxalment, els que menys sospiten el perill que corren en expressar les seves opinions heterodoxes obertament, ja que s'han criat amb ell a les mateixes escoles i són vells amics de joventut. Al capdavall, el fet mateix d'haver convocat un referèndum al respecte és mostra de la seva bonhomia i cavallerositat del gran líder. Ara bé, l'amenaça real cap a les seves vides comença a fer-se més tangible, però, a mesura que Sa Excel·lència comença a otorgar més i més poder als seus serveis d'intel·ligència, que es comencen a transformar en una policia política en tota regla. 

M'agrada: És una novel·la exigent, que desconcerta una mica d'entrada però que acaba tancant cercles i explicant els seus propis enigmes a mesura que avança. El seu desenllaç, rodó i satisfactori, m'ha semblat un dels seus punts més forts. 

Tot se'n va en orris (#138)

Els nostres pares mai no van somiar una cosa així, mai no van matar els seus germans. Però mai no els va venir un home blanc. Així que hem de fer el que els nostres pares no haurien fet mai. 

Publicada el 1958, aquesta novel·la de l'autor nigerià Chinua Achebe (1930-2013) és un dels moments fundacionals de la literatura postcolonial en llengua anglesa. Things Fall Apart explica una història que sembla fàcil de comprendre, però que rere la seva aparent simplicitat va deixant més preguntes obertes que no pas respostes. El relat, ambientat a Nigèria al segle dinou, se centra en els primers contactes entre el poble Igbo i els missioners cristians que iniciaran la colonització. Perquè amb la religió arriba el govern, com molt agudament aclareix la veu narradora. Tanmateix, el relat resultaria menys pertorbador si es limités a plantejar una dicotomia blanc-negre entre colonitzador i colonitzat, entre el natiu i l'estranger. 

El que és curiós i resulta més xocant en llegir la novel·la és la lectura que Achebe fa de les arrels de la seva pròpia cultura. Curiosament, el més estrany de vegades es troba al cor de la llar. Lluny de suavitzar la crítica al colonialisme, però, gran part de la novel·la es dedica a explorar les tensions i els matisos de la relació entre Okonkwo, el protagonista, i la seva comunitat. El poble Igbo es regeix per cultes i tradicions ancestrals, i els déus marquen els seus escollits, els qui tenen un chi afirmatiu, a través de l'èxit material i social. Ara bé, els déus poden ser extraordinàriament generosos i extraordinàriament cruels a la vegada. I d'altra banda, qui interpreta la voluntat dels déus, i de quina manera? Qui decideix qui són els forts i qui són els febles, qui és masculí i qui és efeminat? 

Okonkwo es trobarà massa ocupat a reafirmar la seva pròpia masculinitat i el seu poder dins la comunitat com per plantejar-se aquestes qüestions, però d'altra banda, també es veurà turmentat per aquestes mateixes contradiccions. Tot i que no n'és sempre conscient, el seu ascens propicia el seu descens. L'execució d'Ikemefuna, per exemple, que comença a sacsejar el seu món rígid encara que sigui de forma mínima, apunta en la direcció que potser no hi ha una única visió del món ni una única perspectiva que correspongui al poble Igbo, com tampoc no en trobarem l'equivalent a cap altre poble. La multiplicitat de personatges pertanyents al poblat del protagonista, les seves reflexions i els seus records, contribueixen a crear un tapís amplíssim de punts de vista i concepcions de la vida, que amb el prejudici racista de la mirada occidental tendim a simplificar una vegada i una altra. En aquest sentit aquesta novel·la és altament reveladora del fet que no hi ha una Àfrica primigènia i arcàdica més que en la imaginació dels éssers humans. L'única Àfrica que hi ha és la seva gent. 

Sinopsi: El relat segueix la vida del protagonista, Okonkwo, que es converteix en un dels líders del seu poblat a base de treballar dur i distanciar-se de tot allò que encarnava el seu pare. El seu èxit sembla marcat per un destí inexorable, però quan aquesta certesa comença a esfondrar-se per una sèrie d'esdeveniments fortuïts, la pregunta comença a ser quin era realment el seu destí. 

M'agrada: La sobrietat i concisió de la veu narradora, sobretot, i el constant recurs als detalls més fortuïts i inesperats, que fa de la lectura una experiència sorprenent i apassionant.