Vés i aposta un sentinella (#137)

L'illa de cada home, Jean Louise, el sentinella de cadascú, és la seva consciència. No n'hi ha una de col·lectiva. 

Després de deixar-les reposar les dues al prestatge durant un temps cautelar, em vaig decidir a rellegir Matar un rossinyol de Harper Lee (1926-2016), i seguidament llegir per primer cop Vés i aposta un sentinella, la seqüela/preqüela que tantes controvèrsies i rius de tinta va desencadenar als Estats Units i que aquí va deixar tothom més o menys indiferent. D'una banda, és fàcil d'entendre la decepció i el descontentament als Estats Units si s'entén la mitificació de la novel·la original com a un pèl excessiva d'entrada. L'actitud purista de "els clàssics no es toquen" entra en contradicció amb el mirall que reflecteix fidelment la realitat més que magnificar-la o endolcir-la, o el dit que s'introdueix a la nafra oberta sense cap mena de compassió o mirament. 

Era fàcil estimar l'advocat defensor dels negres a l'Alabama racista dels anys 30, per més que no ens sorprengués que el judici quedés perdut d'entrada, i que ens semblés normal que en una societat racista un testimoni fals pesi més que la vida d'una persona. Ara bé, quan l'advocat defensor dels negres se'ns presenta com a fill del seu temps i del seu moment, arrelat a la cultura racista que l'ha criat, i per tant, un segregacionista irredempt a l'Alabama racista dels anys 50, ens trobem en una cruïlla de camins no gaire diferent, possiblement, del dilema que se li presenta a la protagonista de la novel·la. L'elecció queda entre desestimar la mitificació operada a Matar un rossinyol i acceptar una caracterització realista del personatge; o oblidar la proposta sencera i conservar la idea de l'original. 

Ara bé, si es decideix donar una oportunitat a Vés i aposta un sentinella, el que trobarem és una versió adulta i reflexionada de la situació política a l'inici dels moviments pels drets civils: els negres ja no es conformaran tan fàcilment amb la benevolència paternalista dels blancs; ara reclamaran el que és seu de ple dret i, per tant, representaran una amenaça a l'statu quo molt més directa i real que en la novel·la original, que girava quasi exclusivament al voltant de les decisions morals preses pels blancs. En la meva opinió, el clàssic presentava la solució còmoda, el punt de vista de la infància que, conseqüentment, podia resultar càndida i innocent quan es confrontava a la realitat. Potser la proposta no era tan política, al capdavall, com podíem arribar a pensar. En canvi, Vés i aposta un sentinella ens proposa el pas a la majoria d'edat, amb les decepcions reals sobre les preconcepcions d'infància i una visió del panorama polític general una mica més àmplia i complexa. 

D'altra banda, també ens pot ajudar a pair una mica millor el resultat de tot plegat si veiem aquesta novel·la com la versió primigènia del clàssic: el fet que Harper Lee partís de l'Scout adulta i l'Atticus maculat per després refer-los en la versió de mite fundacional ens hauria d'ajudar a acceptar la legitimitat de l'esborrany, més que a desestimar-lo. Potser, al capdavall, els lectors nord-americans de finals dels anys 50 no estaven preparats per a una novel·la com Vés i posa un sentinella, que precisament gira al voltant de la metàfora de treure's la bena dels ulls. En aquest sentit, potser la jove Harper Lee tenia una visió molt més lúcida i realista del racisme com a problema polític que la seva editora. 

Ara bé, això ens hauria de fer reflexionar també sobre la recepció de la novel·la en el moment de la seva publicació a dia d'avui: lluny d'haver creat una societat igualitària, les tensions racials segueixen essent un motiu central de la vida política americana. D'altra banda, el discurs de l'oncle Jack en contra de les decisions governamentals i a favor de l'individu ressona carregat de ressonàncies trumpianes. Potser en aquest sentit la reacció enfadosa del públic americà sigui un indicador molt més acurat de l'escenari polític on es troben actualment que no pas una polèmica aïllada causada per un fenomen editorial.

Sinopsi: Uns 20 anys després dels fets esdevinguts a Matar un rossinyol, Jean Louise Finch torna per vacances al poble de Maycomb on va créixer, a visitar el seu pare i els seus oncles. Fa uns quants anys que viu a Nova York, i no sembla voler tornar a instal·lar-se a Maycomb definitivament. El seu xicot insisteix a casar-se amb ella, però ella segueix posposant la decisió. Un dia troba fortuïtament un pamflet racista entre els objectes del seu pare, i assisteix a un discurs racista en un comitè de l'ajuntament del poble del qual el seu pare i el seu promès formen part. A partir d'aquest moment, ha de començar a acceptar la idea que la imatge que havia format del seu pare durant la infància no era prou acurada, i ha de decidir si trencarà definitivament amb la seva família.

M'agrada: El gir argumental al voltant de Calpurnia, i també la varietat d'arguments i de veus que els personatges acaben mostrant per exposar la complexitat de la situació política i ideològica del moment. 

Matar un rossinyol (#74)

... no s'amoïni, ho tenim guanyat -va dir sàviament-. No veig com un jurat l'hauria de condemnar després del que hem sentit. 
-No estigui tan confiat, senyor Jem, jo no he vist mai cap jurat que resolgués a favor d'un home de color i en contra d'un blanc... 

Aquesta és la tendresa de Matar un rossinyol (1960) de Harper Lee: la confiança innocent i cega en la justícia dels infants protagonistes, Jem i Scout, quan saps que la decepció els serà inevitable i que no hi haurà gir dels esdeveniments que els vingui a donar la raó en la seva convicció errònia. Perquè el judici arrenca, perdut d'entrada, a l'estat d'Alabama l'any 1935, és a dir, en un context en què la paraula d'un negre amb prou feines té validesa jurídica, i les acusacions basades en testimonis falsos - mirem, per exemple, el cas dels nois d'Scottsboro - no eren la cosa més estranya del món. 

L'única novel·la de l'autora (encara no sabem ben bé què fer-ne, de Ves i posa un sentinella) consisteix en un viatge de creixement i aprenentatge que portarà als protagonistes a comprendre una mica millor l'ambient en què viuen. La novel·la avança força lentament en tota la seva primera part, fins que, a més de la meitat, comença el judici, moment en què el ritme s'accelera una mica més fins al desenllaç. Tot i així, crec que és una bona experiència assaborir el conjunt sense presses i recreant-se en els detalls, en especial perquè al final del relat una de les trames que havia començat a descriure's al principi pren especial rellevància, donant un gir final dels esdeveniments que, si bé no pot canviar el resultat del judici, almenys sí que actua amb una mena de lògica compensatòria. Els que conegueu la novel·la o la pel·lícula ja sabreu de què parlo, i per als que no, és millor deixar-se sorprendre. 

D'altra banda, i independentment dels fets relatats, la novel·la es gaudeix per les descripcions detallades i per la inoblidable galeria de personatges que hi habiten, cadascun amb les seves peculiaritats i trets de caràcter, i cadascun deixant una impressió concreta en el record de la narradora. És cert que no fa falta a anar a Ves i posa un sentinella per començar a baixar Atticus Finch del pedestal en què la pel·lícula l'havia posat: el plantejament racial de la novel·la és un pèl paternalista, perquè és bàsicament un relat escrit des del punt de vista dels blancs, i força il·lustratiu en aquest sentit de la mentalitat, creences, prejudicis i costums de l'època. Aprendre a distingir els blancs "bons" dels blancs "dolents" adquireix més importància al llarg del relat que fer-se a la idea de com era el dia a dia dels negres. Tanmateix, crec que l'element redemptor de tot plegat és la lliçó que els nens van aprenent pàgina rere pàgina: que per prendre decisions en consciència primer t'has de posar a la pell de l'altre.

Sinopsi: La novel·la és una sèrie d'episodis en forma de memòries en què Scout, la protagonista, narra les seves aventures d'infància amb el seu germà Jem i Dill, el seu amic de les vacances d'estiu. Jem i Scout viuen en un poble d'Alabama als anys 30, amb el seu pare Atticus Finch, que treballa com a advocat. Entre els esdeveniments que més els marquen es compten els seus intents de desentrellar el misteri de Boo Radley, un home de la localitat que viu reclòs a casa seva, i el judici en què Atticus defensa Tom Robinson, un negre acusat falsament de violació.

M'agrada: L'estil amb què el llibre està escrit, més que la història en si mateixa. En determinats moments, la tendresa en el llenguatge i en la perspectiva dels protagonistes, que contrasta amb la duresa dels esdeveniments narrats. Això es percep especialment en Scout, que narra des del punt de vista de la persona adulta que rememora la infància sense sentimentalismes gratuïts, i en Dill, un nen estranyament precoç i eloqüent -ell no és cínic, només diu la veritat- que sembla un adult atrapat en un cos de nen i que, de fet, està basat en Truman Capote, que va ser amic d'infància de Harper Lee.