Ragtime (#93)

Coneixia els principis de la fotografia però també veia que les pel·lícules depenien de la capacitat dels humans, animals o objectes de deixar en penyora un fragment d'ells mateixos, residus d'ombra i llum que quedaven enrere. Escoltava la Victrola amb fascinació i hi posava el mateix disc una vegada i una altra, fos quin fos, com per assegurar-se de la resistència d'un esdeveniment duplicat. 

Ragtime (1975) d'E. L. Doctorow (1931-2015) és una novel·la molt recomanable. La trama està ambientada a la primera dècada del segle vint, i principalment parla de la fundació de l'estil de vida dels Estats Units i del seu discurs oficial, des de la visió lúcida i contestatària de qui mira al passat amb la minuciositat del col·leccionista de rareses. La trama està plena de col·leccionistes i també d'una gran varietat de rareses, i el missatge principal que transmet als lectors és que s'ha d'aprendre a mirar precisament amb aquesta intensitat, perquè és en les anècdotes i els detalls on podem trobar informació bàsica sobre la imatge de conjunt. Al llarg del seu desenvolupament, la mostra de personatges, històrics i ficticis, que hi apareix ens presenta com la gran ideologia de l'Amèrica capitalista es construeix a base de deixar gent als marges d'aquest discurs, i com aquests últims, en la seva lluita per la justícia social o directament per la seva dignitat humana, queden estigmatitzats com els altres o els indesitjables a qui cal marcar, evitar, i combatre. 

Ara bé, la velocitat vertiginosa i la fragmentació amb què se'ns ofereixen els esdeveniments ens donen una idea del tipus de relat que hi trobarem: d'alguna forma és un relat d'orígens, és un relat del desmantellament d'Europa i la seva resurrecció en una forma diferent als Estats Units, és també un relat del naixement de les indústries de l'entreteniment i del mite de l'empresari fet a si mateix. És també un relat de tensions racials i socials d'una violència extrema. Poc més es pot explicar d'una col·lecció d'històries a petita escala, més aviat un mosaic de diversos retrats, personatges, anècdotes vàries, i també decisions vitals que marquen les vides dels personatges. Costa de descriure aquesta novel·la sense més, perquè és un llibre que actua de forma absorbent quan el comences a llegir: és difícil no deixar-se portar pel ritme del relat i abans que te'n puguis adonar ja ets a l'última pàgina. En aquest sentit, l'estil musical que dóna títol a la novel·la és força il·lustratiu del que hi trobarem: un compàs uniforme i constant, quasi com un soroll de fons, i la variació juganera i canviant dels diferents temes principals. 

Sinopsi: L'any 1902, el Pare trasllada tota la família a New Rochelle, un dels exclusius barris residencials de Nova York. L'arquitecte Stanford White desmantella Europa per portar-la als seus nous edificis, a la vegada que Harry Houdini presenta els seus espectacles i Henry Ford desenvolupa la cadena de muntatge. L'anarquista Emma Goldman esperona les classes treballadores amb el seu discurs igualitari, i un pianista negre, Coalhouse Walker, va a veure la seva promesa amb el seu Ford T. Les vides de tots els membres de la família estan a punt de canviar, però ells encara no ho saben. 

M'agrada: Els petits detalls i sorpreses que van apareixent escampats per l'argument.  

Fragments de Toni Morrison

La seva saviesa, en explicar el paper opressor, i d'altra banda el paper purificador i creador, del llenguatge. Podeu llegir el text sencer de la seva conferència de recepció del Premi Nobel de Literatura (1993) en el següent enllaç: 

http://www.nobelprize.org/nobel_prizes/literature/laureates/1993/morrison-lecture.html

El saqueig sistemàtic de la llengua es pot reconèixer per la tendència dels seus usuaris d'abandonar les seves propietats matisades, complexes, de donar a llum, en favor de l'amenaça i la subjugació. El llenguatge opressiu fa més que representar la violència: és violència; fa més que representar els límits del coneixement: limita el coneixement. Tant si és el llenguatge abstrús de l'estat o el fals llenguatge dels mitjans de comunicació sense pensament; tant si és l'orgullós però calcificat llenguatge de l'acadèmia o el llenguatge subordinat a la comoditat de la ciència; tant si és el llenguatge maligne de la llei-sense-ètica, o el llenguatge dissenyat per a l'estranyament de les minories, que amaga el saqueig racista en la seva galta literària -- ha de ser rebutjat, alterat i denunciat. És el llenguatge que beu sang, que embolica vulnerabilitats, que entafora les botes feixistes sota els erminis de respectabilitat del patriotisme mentre avança sense aturador vers l'enfonsament de la ment que ha tocat fons. El llenguatge sexista, el llenguatge racista, el llenguatge teista -- tots són típics de la política dels llenguatges de dominació, i no poden permetre nous coneixements o encoratjar l'intercanvi mutu d'idees. 

La lliçó convencional de la història de la Torre de Babel és que el col·lapse va ser una desgràcia. Que va ser la distracció, o el pes de massa llengües que va precipitar l'arquitectura defectuosa de la torre. Que una llengua monolítica hauria accelerat la construcció i que s'hauria arribat al cel. El cel de qui?, es pregunta ella. I de quina mena? Potser la consecució del Paradís era prematura, una mica precipitada si ningú podia prendre's el temps de comprendre altres llengües, altres perspectives, altres períodes narratius. Si ho haguessin fet, el cel que imaginaven l'haurien pogut trobar als seus peus. Complicat, exigent, sí, però una visió del cel com a vida; no com a cel després-de-la-vida. 

La vitalitat de la llengua rau en la seva habilitat per demarcar les vides reals, imaginades o possibles dels seus parlants, lectors o escriptors. Tot i que de vegades el seu equilibri s'assoleix desplaçant l'experiència, no és un substitut per aquesta. S'arqueja cap al lloc on resideix el significat. Quan un president dels Estats Units va reflexionar sobre el cementiri en què el seu país s'havia convertit, va dir, "El món no se n'adonarà ni recordarà per gaire temps el que diguem aquí. Però mai no oblidarà el que es va fer aquí," les seves paraules resulten estimulants en les seves propietats de mantenir la vida, perquè refusen encapsular la realitat de sis-cents-mil morts en una guerra racial cataclísmica. Refusant de monumentalitzar, desdenyant la paraula "definitiva", la síntesi precisa, reconeixent la "incapacitat de sumar o restar", les seves paraules fan deferència a la incapturabilitat de la vida per la qual ploren. És el reconeixement que el llenguatge no pot estar mai a l'alçada de la vida definitivament. Ni ho hauria d'estar. El llenguatge mai pot arribar a "fixar" l'esclavitud, el genocidi, la guerra. Ni hauria d'aspirar a l'arrogància de ser capaç de fer-ho. La seva força, el seu èxit, es troba en el seu intent d'abastar l'inefable. 

Toni Morrison

Feliç dia

Feliç dia, lectors i lectores! Gràcies per seguir endavant en això de salvar els mots.

Arc d'Esperança, El Prat de Llobregat

Fragments de les Tesis de Benjamin

Els he traduït al català comparant les dues versions castellanes disponibles on line: la traducció de Bolívar Echeverría (2004) i la de Jesús Aguirre (1973). 

Walter Benjamin

El cronista que narra els esdeveniments sense distingir entre els grans i els petits respon amb això a una veritat: que res del que ha esdevingut alguna vegada ha de donar-se per perdut per a la història. (III)

La veritable imatge del passat passa de llarg veloçment. El passat només es pot atrapar com la imatge que pampallugueja, per no tornar mai més, en l'instant en què es fa cognoscible. (...) La veritable imatge del passat és una imatge que amenaça amb desaparèixer en tot present que no es doni per al·ludit en ella. (V)

Articular històricament el passat no significa conèixer-lo "com va ser veritablement". Significa apropiar-se del seu record tal com aquest rellueix en l'instant de perill. (...) El perill amenaça tant la permanència de la tradició com la seva recepció. En tots dos casos, el perill és el mateix: prestar-se com a instrument de la classe dominant. En cada època cal provar d'arrencar la tradició de mans del conformisme, que sempre està a punt de sotmetre-la. (VI)

Tots els qui fins a dia d'avui s'han fet amb la victòria desfilen en la marxa triomfal dels dominadors del present, que passa per sobre dels que han quedat per terra. I com és costum, el botí de guerra també marxa en el seguici triomfal. El seu nom és béns culturals, i el materialista històric els ha d'observar com a espectador distanciat. Ja que els béns culturals que abasta amb la mirada, tenen tots sense excepció una procedència en què no es pot pensar sense horroritzar-se. La seva existència no es deu només a la fatiga dels genis que els han creat, sinó també a la servitud anònima dels seus contemporanis. No hi ha cap document de la cultura que no ho sigui també de la barbàrie. I igual que ell mateix no està lliure de barbàrie, tampoc ho està el seu procés de transmissió. Per això el materialista històric es distancia d'aquest en la mesura que pot. Considera com a missió raspallar la història a contrapèl. (VII)

Hi ha un quadre de Klee que es titula Angelus Novus. S'hi veu un àngel que sembla allunyar-se de quelcom en què clava la mirada. Té els ulls desorbitats, la boca oberta i les ales esteses. I aquest ha de ser l'aspecte de l'àngel de la història. Té el rostre girat vers el passat. El que nosaltres veiem com a cadena d'esdeveniments, ell ho veu com a catàstrofe única, que amuntega als seus peus ruïna sobre ruïna, incessantment. A l'àngel li agradaria aturar-se, despertar els morts i restaurar el que s'ha destruït. Però un huracà bufa des del paradís, i s'enreda en les seves ales, i és tan fort que l'àngel ja no pot plegar-les. Aquest huracà l'arrossega irresistiblement cap al futur, al qual dirigeix l'esquena, mentre els munts de ruïnes creixen davant d'ell fins al cel. Aquest huracà és el que nosaltres anomenem progrés. (IX)

La teoria de la socialdemocràcia, i encara més la seva pràctica, s'ha determinat per un concepte de progrés que no s'atén a la realitat, sinó que té pretensions dogmàtiques. Tal i com apareix en els caps dels socialdemòcrates, el progrés és, en primer lloc, el progrés de la humanitat mateixa (no sols de les seves habilitats i coneixements). En segon lloc, és un progrés sense fi (en correspondència amb una perfectibilitat infinita de la humanitat). En tercer lloc, passava per ser essencialment imparable (recorrent un curs automàtic, en línia recta o en espiral). Cadascun d'aquests predicats és controvertible, i en cadascun d'ells es pot iniciar una crítica. (...) La idea d'un progrés del gènere humà en la història és inseparable de la representació del seu avanç a través d'un temps homogeni i buit. La crítica d'aquesta representació del moviment històric ha de constituir la base de la crítica a la idea de progrés. (XIII)

En la idea de la societat sense classes, Marx va secularitzar el temps messiànic. I això està bé. La desgràcia comença quan la socialdemocràcia eleva aquesta idea a "ideal". L'ideal va ser definit en termes neokantians com a "tasca infinita". (...) Un cop definida la societat sense classes com a tasca infinita, el temps buit i homogeni es va transformar, per dir-ho així, en una sala d'espera, en la qual s'esperaria amb més o menys paciència l'adveniment de la situació revolucionària. En realitat, no hi ha instant que no pugui ser oportunitat revolucionària --només que aquesta s'ha definir en la seva singularitat específica, és a dir, com a oportunitat d'una solució completament nova davant d'una tasca completament nova. Al pensador revolucionari, l'oportunitat revolucionària pròpia de cada instant històric se li confirma a partir d'una situació política donada. Però també se li confirma, i no en menor mesura, per la clau que dota aquest instant de la capacitat d'obrir un determinat recinte del passat, que fins llavors havia estat tancat. L'entrada en aquest recinte coincideix estrictament amb l'acció política; i és a través d'ell, que aquesta, per radical que sigui, es dóna a conèixer com a messiànica. (XVIII)

Segur que els endevins que preguntaven al temps pels secrets que guarda dins seu no l'experimentaven com a homogeni o buit. Qui té això ben present pot arribar potser a fer-se una idea de la forma com el passat era entès en la rememoració, és a dir, precisament com a passat. Se sap que els jueus tenien prohibit investigar el futur. La Torà i la pregària els instrueixen, en canvi, en la rememoració. Això els alliberava de l'encanteri del futur, al qual sucumbeixen aquells que busquen informació en els endevins. Malgrat això, el futur no es va convertir per als jueus en un temps homogeni i buit. Perquè en el futur, cada segon era una petita porta per la qual podia passar el Messies. (Apèndix B)

Angelus Novus, de Paul Klee

Síria, la paraula de l'exili

Magnífica exposició de fotografies i testimonis que trobem a l'entrada de la biblioteca Antonio Martín fins al 22 d'abril. La mirada i la paraula, que s'agafen la mà davant l'horror. 

http://www.elprat.cat/agenda/detallAgenda/_7VkxCaTOLCN_Mp1SyOVd6jcG4VV5_I7Dmm4Blvtu0DvzIPQXtPMHzg

Mireu la notícia al següent enllaç:

http://el-prat-tv.xiptv.cat/elprattv/capitol/nova-mostra-de-suport-pratenc-cap-a-les-persones-refugiades#

Starman

Ell és l'home dels estels...

Tolkien i la modernitat

http://www.nuvol.com/opinio/contra-tolkien/

Aquesta discussió va tenir lloc fa dos anys i, al meu parer, no arriba ni a polèmica. És inútil provar de conciliar opinions inconciliables, especialment quan depenen de gustos personals. Per començar, partim de la base que llegir el que a un li agrada no fa mal a ningú. L'autor de l'article diu que el Silmaríl·lion de Tolkien fa avorrir les pedres i que El Senyor dels Anells és llarg i feixuc. Si aquesta és la seva experiència, cap problema: jo vaig haver de deixar de llegir La cançó de gel i foc de Martin perquè literalment em queia de les mans. També he llegit El nom del vent de Patrick Rothfuss i ni de bon tros em va semblar "un llibre esplèndid". 

Per tant, no cal emprenyar-se amb un article que es basa en l'opinió personal pel fet que expressi opinions personals. Ara bé, reconec que em va molestar una mica l'estil de l'escrit, no només perquè intenti passar opinions personals per afirmacions objectives, sinó, bàsicament, pel to prescriptiu que adopta: "és hora que sortiu de l'armari i confesseu en públic allò que penseu en privat". Sense comentaris. 

Ara bé, hi ha un matís que ni l'autor de l'article ni ningú dels qui el van comentar va destacar, i m'agradaria que quedés dit aquí, per si a algú li pot resultar aclaridor. Té a veure amb la crítica al conservadorisme tolkienià, que bàsicament s'acostuma a reduir al seu rebuig de la modernitat. Subscric completament la caracterització de Tolkien com a "fervent catòlic oposat a la modernitat" i del to dels seus textos com a "to nostàlgic cap a un passat rural suposadament idíl·lic". Afirmar el contrari seria faltar a les dades objectives, i als escrits de Tolkien mateix. Ara bé, en aquest cas, conservadorisme no és el mateix que reaccionarisme, i hauríem d'entendre ben bé a què s'està referint Tolkien amb modernitat. 

És evident que modernitat implica la mecanització i urbanització de l'antic món rural. Tanmateix, per a ell, modernitat implica també, i aquest és un aspecte bàsic per tal d'entendre la seva obra, la mecanització de la guerra a un nivell mai vist abans de l'any 1914, amb el conseqüent augment exponencial de la seva brutalitat. Aquesta va ser l'experiència del Tolkien soldat a la batalla del Somme l'any 1916, una de les més sagnants de la Primera Guerra Mundial. La seva experiència personal va ser: "acabada la guerra, tots els meus amics, excepte un, eren morts". Això no vol dir que El Senyor dels Anells sigui cap mena d'alegoria de res, però només des d'aquesta experiència vital es pot entendre la perseverança contra tot pronòstic dels humans i l'apatia de tall existencialista dels elfs. I, és clar, les fantasmagòriques imatges de cadàvers sota l'aigua (cadàvers de guerres passades) a l'episodi del Marjal dels Morts a Les Dues Torres. Recordem també, per exemple, episodis com el Tossal dels Túmuls. Per a ell, doncs, el passat pot resultar espectral, pertorbador i completament desolat, com podem veure en molts passatges de la seva obra en què apareix preocupat per la incapacitat humana de poder arribar a "guarir el món". 

La Primera Guerra Mundial va canviar la cultura europea irrevocablement. Els traumes de guerra van poblar les obres d'autors britànics i alemanys de diferents estils i formes d'expressió artística. El trauma de Tolkien no és menys que el de ningú per haver trobat un lloc a la literatura fantàstica. I, evidentment, no és el tema exclusiu de la seva obra, tot i que hi jugui un paper important. Òbviament, això no el converteix en un autor progressista, ni molt menys, ni afegeix cap factor d'entreteniment a una obra tan avorrida per a alguns. Ara bé, jo subscric la tesi de Lloyd Alexander, que la fantasia no és una evasió de la realitat sinó una forma de comprendre-la i, en aquest sentit, comprendre el context en què apareix una obra literària ens pot ajudar a comprendre'n també les complexitats. 

Respecte a la participació de Tolkien a la batalla del Somme i la influència d'aquesta experiència a la seva obra, uns articles força informatius: 

http://news.bbc.co.uk/2/hi/uk_news/magazine/5133000.stm

http://www.telegraph.co.uk/history/world-war-one/inside-first-world-war/part-two/10356085/jrr-tolkien-war.html

Detall d'una il·lustració de Tolkien per a El Hòbbit

Song of Solomon (#92)

No pots marxar volant i deixar enrere un cos. 

El protagonista d'aquesta novel·la, Milkman Dead, ha lamentat tota la vida el fet de no poder volar. De fet, el seu naixement als anys 30 va venir marcat per un altre vol, el del seu veí Robert Smith, que va provar de volar des del terrat de l'hospital de Mercy, Michigan. Les seves ales blaves omplien l'escena i causaven l'expectació dels curiosos, però ell es va esclafar contra el paviment en un bassal de sang. Aquest és el punt d'arrencada de Song of Solomon (1977) de Toni Morrison, una de les novel·les més representatives del realisme màgic a la literatura dels Estats Units. 

A partir d'aquest moment el que tenim són les aventures vitals i existencials de Milkman, en forma de viatge iniciàtic, per arribar a trobar les seves arrels, i descobrir si finalment serà capaç de volar, i encara més important que això, quin en pot ser el preu. La novel·la, de fet, està escrita com a revisió dels mites clàssics, i barreja la tradició occidental amb la tradició del folklore africà transmesa de pares a fills pels descendents dels primers esclaus africans. La seva resistència a l'opressió dels blancs i el desig de llibertat, així com les contradiccions que aquesta escapada comporta, conformen un dels motius principals de l'argument, que ens porta, amb un ritme quasi frenètic, del present als orígens i dels orígens de tornada al present. En aquest sentit és una novel·la que tracta la comunitat afroamericana des del punt de vista polític, i planteja els dilemes que han d'afrontar davant la violència dels blancs, però també davant l'opressió dins la pròpia comunitat negra. 

A la vegada, els personatges femenins són exemples d'un altre tipus de resistència, la de qui es queda als marges o és contínuament deixada enrere. Així és com Milkman es troba enmig de la tensió existent entre el seu pare, Macon Dead, el potentat del barri, i la seva tia Pilate, que ha sobreviscut als marges de la "bona" societat a base de mantenir-se fidel al passat i als seus relats. De la mateixa forma, es troba al mig de la tensió entre el seu pare i la seva mare, Ruth, un personatge que viu una existència petita, a mig camí entre la resistència i la desesperació. Tanmateix, no serà fins al final de tot que les peces del trencaclosques encaixin i finalment esbrinem què significava poder arribar a volar i quin cost comporta això per al cos que queda enrere. El cos, per això, també és una de les grans inquietuds de l'autora: què fem amb el patiment físic, què significa que el propi cos ens pertanyi, de quina forma la societat ens pressiona perquè li donem forma i a què s'ha de renunciar per poder emprendre el vol.

Sinopsi: Quan Milkman Dead passa de la trentena, comença a sentir-se insatisfet amb la buidor de la seva vida: les necessitats emocionals dels membres de la seva família li resulten una càrrega; decideix trencar la seva llarga relació amb la seva amant, que també és la seva cosina, sense més explicació; comença a distanciar-se del seu millor amic. Quan el seu pare li explica la història d'un sac d'or que la seva tia va robar d'una cova a Virginia, després de l'assassinat del seu avi, i li mana que vagi a buscar-lo, Milkman veu aquest suposat tresor com una via d'escapada de tot el que no li agrada de la seva vida. Tanmateix, el viatge li farà descobrir la veritat sobre els seus avantpassats i aprendre les lliçons que s'amagaven rere el seu egoisme. 

M'agrada: És una novel·la que va creixent a mesura que avança, des d'un plantejament més aviat misteriós, a través de les històries individuals dels diferents personatges, i així d'aprenentatge en aprenentatge fins a un desenllaç literalment apoteòsic. D'aquesta forma, tot el que al principi sembla inconnex acaba encaixant en la imatge de conjunt. 

Memòries d'Adrià (#91)

Tots els problemes de l'imperi em preocupaven alhora, però el meu propi pesava més. Volia el poder. El volia per imposar els meus plans, assajar els meus remeis, restaurar la pau. Sobretot el volia per ser jo mateix abans de morir. 

Avui proposo la recomanació d'un llibre molt interessant i en cert sentit força curiós, Memòries d'Adrià (1951) de l'autora belga Marguerite Yourcenar (1903-1987). És un llibre que a mi personalment no m'ha canviat la vida, però que agradarà especialment als amants de la ficció històrica menys comercial, i a tothom a qui agradi la cultura clàssica i vulgui gaudir d'un escrit de ficció amb un to nostàlgic i de reflexió poètica i filosòfica. 

La novel·la proposa l'autobiografia fictícia de l'emperador Adrià, en un dels moments àlgids del poder i l'hegemonia política de l'imperi romà. Per tant, ens hem de situar en context: va viure entre els anys 76 i 138, i va ascendir al poder el 117. Va ser el continuador de l'expansió territorial del seu antecessor, Trajà i, en aquest sentit, va actuar de pacificador dels territoris recentment annexats. Per als qui ho hàgiu estudiat als llibres d'història, va pertànyer a la dinastia dels Antonins, la dels "emperadors bons", que és un qualificatiu que sempre m'ha fet molta gràcia, principalment perquè la seva mesura és relativa, no absoluta. En aquest moment el cristianisme encara no passava de moviment anecdòtic entre les innumerables sectes religioses i mistèriques del moment. La cultura romana seguia essent essencialment grega, tot i que el pragmatisme i els imperatius de l'administració romana ben sovint la reduïen a meres formalitats. Tanmateix, Adrià és format en els ideals de la bellesa i la virtut gregues i, de fet, aquesta tensió entre l'ideal i la realitat és un dels fils conductors de la novel·la, i també una de les fonts principals de contradicció en la veu narrativa. 

De fet, la gràcia de la novel·la és una primera persona que es presenta a ulls del lector amb tota la seva humanitat i els seus defectes, amb una vanitat, fins i tot, que revela l'home de poder per sobre de cap altra cosa. D'una banda es troba la qüestió de l'expansió de l'imperi, i l'etern conflicte entre nosaltres i els altres. Adrià, en aquest cas, encarna el nosaltres més estricte: és incapaç d'entendre que els pobles bàrbars no facin bots d'alegria davant dels incomptables beneficis de la pau romana. Un dels conflictes més sagnants del seu regnat, sense anar més lluny, serà amb els jueus radicals a Palestina. D'altra banda, un dels fils principals del llibre serà també la seva passió per l'adolescent Antínous i la mort d'aquest, les causes exactes de la qual segueixen sent un misteri històric. Yourcenar opta per la possibilitat del suïcidi ritual, i dedica les pàgines més belles i poètiques del llibre a la descripció d'aquest personatge, i a l'entendridor record que l'emperador acaba guardant d'ell. En aquest sentit, el llibre val la pena perquè en tot moment la vivacitat i immediatesa de la veu narrativa et fa oblidar que és una obra de ficció. En definitiva, un llibre amè, molt ben escrit i que manté l'interès al llarg de tota la lectura. 

Sinopsi: El llibre representa ser el manuscrit autobiogràfic de l'emperador Adrià, ja moribund, el destinatari del qual és el futur emperador Marc Aureli. L'argument repassa els principals fets de la vida de l'emperador, posant especial èmfasi en les campanyes exteriors i en la relació amorosa amb Antínous. 

M'agrada: L'ambient i el context històric estan molt ben recreats. 

L'amant (#90)

Molt aviat, a la meva vida, va ser massa tard. Als divuit anys ja era massa tard. Entre els divuit anys i els vint-i-cinc el meu rostre va emprendre un camí imprevist. Als divuit anys em vaig fer vella.  

Després d'un intent fallit de ressenyar aquesta lectura, i amb certa recança de deixar-la al calaix d'esborranys descartats, vaig donar-li una segona oportunitat al llibre sencer i, ara sí, potser a la segona va la vençuda, i trobo les paraules per descriure un llibre que en una primera lectura pot no agradar o interessar a tothom, i que en una segona lectura es revela com més del que sembla inicialment. Marguerite Duras (1914-1996) va escriure L'amant (1984) quan ja tenia 70 anys, i la seva publicació va ser molt ben rebuda. M'imagino que l'aura d'autobiografia encoberta que l'acompanyava devia ajudar en aquest sentit, tot i que la història a la vida real sembla haver estat encara menys romàntica i més fugaç del que se'ns presenta a la novel·la. I hauríem de preguntar, és realment una novel·la romàntica, en el sentit convencional? En realitat no. Crec que una de les seves millors virtuts és l'actitud distanciada i freda de la veu narradora, com si estigués explicant la història d'una altra persona, de fet, la història de la persona que ella era dels quinze als divuit anys. 

A la vegada, la narració no es limita només a la seva aventura amb un empresari xinès més gran que ella a la Indoxina francesa dels anys vint. Moltes vegades se l'ha classificada com a novel·la eròtica i no trobo que sigui un qualificatiu just. La novel·la és quelcom més que això, realment. Aquesta premissa argumental, de fet, queda en segon pla la major part de la novel·la, perquè el fil principal de l'argument és el creixement de l'autoconsciència de la protagonista, tant pel que fa a la seva pròpia maduració psicològica, com a la relació que acaba establint amb els membres de la seva pròpia família. Impersonal en l'enfocament, i a la vegada profundament personal en les implicacions, la novel·la explora com la noia protagonista s'acaba veient a sí mateixa i com acaba decidint que el que vol fer a la vida és escriure. En aquest sentit, les relacions fallides amb la mare, el germà gran i el germà petit, així com el teló de fons del món colonial, hi tenen tant a veure com la relació amb l'amant. 

En la meva opinió resulta una obra mestra de la concisió, ja que amb poc més de cent-cinquanta pàgines concentra tota una història familiar reduint-la només a allò essencial: com ens percebem o deixem de percebre'ns, com ens estimem o deixem d'estimar-nos. En aquest sentit, L'amant resulta una història sòrdida més que romàntica, en què la consciència de la misèria, la desesperació i la mort acaben eixordant la trama de l'amor o el desig sexual. L'estil en què està escrit, sense un ordre cronològic determinat però fent voltes constantment al voltant dels mateixos temes i sentiments fan de la lectura una experiència a moments confusa, però també a moments profundament reveladora. 

Sinopsi: La protagonista és una jove francesa de quinze anys que viu a la Indoxina dels anys vint. La seva família està arruïnada i sobreviuen com poden intentant mantenir sense èxit una certa aparença de benestar. La noia s'acaba veient abocada a prostituir-se amb un empresari xinès més gran que ella i els seus propis sentiments pel que fa a aquesta relació queden en tot moment en un marcat pla d'ambigüitat. Juntament al llarg d'aquesta història, es desenvolupa també la història de les relacions familiars de la protagonista amb la seva mare i els seus germans, que s'acaben quedant a mig camí entre l'amor i l'odi. 

M'agrada: No res en concret dins d'aquesta novel·la, però sí l'experiència de llegir-la.