L'amant (#90)

Molt aviat, a la meva vida, va ser massa tard. Als divuit anys ja era massa tard. Entre els divuit anys i els vint-i-cinc el meu rostre va emprendre un camí imprevist. Als divuit anys em vaig fer vella.  

Després d'un intent fallit de ressenyar aquesta lectura, i amb certa recança de deixar-la al calaix d'esborranys descartats, vaig donar-li una segona oportunitat al llibre sencer i, ara sí, potser a la segona va la vençuda, i trobo les paraules per descriure un llibre que en una primera lectura pot no agradar o interessar a tothom, i que en una segona lectura es revela com més del que sembla inicialment. Marguerite Duras (1914-1996) va escriure L'amant (1984) quan ja tenia 70 anys, i la seva publicació va ser molt ben rebuda. M'imagino que l'aura d'autobiografia encoberta que l'acompanyava devia ajudar en aquest sentit, tot i que la història a la vida real sembla haver estat encara menys romàntica i més fugaç del que se'ns presenta a la novel·la. I hauríem de preguntar, és realment una novel·la romàntica, en el sentit convencional? En realitat no. Crec que una de les seves millors virtuts és l'actitud distanciada i freda de la veu narradora, com si estigués explicant la història d'una altra persona, de fet, la història de la persona que ella era dels quinze als divuit anys. 

A la vegada, la narració no es limita només a la seva aventura amb un empresari xinès més gran que ella a la Indoxina francesa dels anys vint. Moltes vegades se l'ha classificada com a novel·la eròtica i no trobo que sigui un qualificatiu just. La novel·la és quelcom més que això, realment. Aquesta premissa argumental, de fet, queda en segon pla la major part de la novel·la, perquè el fil principal de l'argument és el creixement de l'autoconsciència de la protagonista, tant pel que fa a la seva pròpia maduració psicològica, com a la relació que acaba establint amb els membres de la seva pròpia família. Impersonal en l'enfocament, i a la vegada profundament personal en les implicacions, la novel·la explora com la noia protagonista s'acaba veient a sí mateixa i com acaba decidint que el que vol fer a la vida és escriure. En aquest sentit, les relacions fallides amb la mare, el germà gran i el germà petit, així com el teló de fons del món colonial, hi tenen tant a veure com la relació amb l'amant. 

En la meva opinió resulta una obra mestra de la concisió, ja que amb poc més de cent-cinquanta pàgines concentra tota una història familiar reduint-la només a allò essencial: com ens percebem o deixem de percebre'ns, com ens estimem o deixem d'estimar-nos. En aquest sentit, L'amant resulta una història sòrdida més que romàntica, en què la consciència de la misèria, la desesperació i la mort acaben eixordant la trama de l'amor o el desig sexual. L'estil en què està escrit, sense un ordre cronològic determinat però fent voltes constantment al voltant dels mateixos temes i sentiments fan de la lectura una experiència a moments confusa, però també a moments profundament reveladora. 

Sinopsi: La protagonista és una jove francesa de quinze anys que viu a la Indoxina dels anys vint. La seva família està arruïnada i sobreviuen com poden intentant mantenir sense èxit una certa aparença de benestar. La noia s'acaba veient abocada a prostituir-se amb un empresari xinès més gran que ella i els seus propis sentiments pel que fa a aquesta relació queden en tot moment en un marcat pla d'ambigüitat. Juntament al llarg d'aquesta història, es desenvolupa també la història de les relacions familiars de la protagonista amb la seva mare i els seus germans, que s'acaben quedant a mig camí entre l'amor i l'odi. 

M'agrada: No res en concret dins d'aquesta novel·la, però sí l'experiència de llegir-la.