The Last Enchantment (#79)

Ximple, em vaig dir a mi mateix, ximple. Ara ja va per lliure. El vas deixar anar, i el vas perdre; aquest és un falcó que mai més no tornarà a portar caputxa. Queda't a l'ombra, profeta del rei; tingues les teves visions i somnia els teus somnis. Deixa-li a ell la vida, i espera que et necessiti. 

Aquest és el tercer volum de la trilogia de Merlí de Mary Stewart, i es va publicar el 1979. Estic contenta d'haver arribat fins aquí perquè el primer i el més evident que puc dir sobre la trilogia en conjunt és que es fa molt llarga. Però potser aquest últim volum val tot l'esforç d'haver arribat fins aquí. Aquí és on es concentren més esdeveniments, on l'argument reprèn les línies més conegudes de la llegenda artúrica i, a mi en general, és el que se m'ha fet més amè de tots tres. 

Aquí finalment trobem un Merlí molt més madur i resignat, disposat a cometre i a acceptar els propis errors molt més que en els anteriors dos volums. A la vegada, Artur li treu una part del protagonisme de la trilogia, i aquí veurem com el rei del passat i del futur ha d'afrontar els dilemes del seu regnat la majoria de vegades sense l'ajut del seu profeta i el seu conseller. De fet, gran part de la novel·la desenvolupa la relació entre aquests dos personatges, que és potser més entendridora que mai perquè Merlí comença a perdre facultats i Artur assumeix un rol molt més protector respecte a ell. D'altra banda, els fets de la llegenda artúrica - les aventures d'Artur, Ginebra i Lancelot, i també les malifetes de la germana d'Artur, Morgause - també se'ns ofereixen a un ritme més ràpid que en els altres dos volums. En aquest sentit, la perspectiva del tercer llibre també és diferent, perquè normalment a Merlí aquests episodis li arriben per referències mentre ell prou feina té amb sobreviure'n al marge. Com ja no ens sorprendrà a aquestes alçades, la fatalitat li arribarà en forma d'amor de tardor amb implicacions inesperades. L'únic inconvenient, potser, és que la història de Mordred i el desenllaç del relat per a Artur no queden conclosos, i per això l'autora va afegir un quart volum a la saga, en què explicava el mateix relat des del punt de vista de Mordred.

Sinopsi: Merlí rememora els fets principals del regnat d'Artur de la Gran Bretanya, marcats sobre tot per la pacificació del territori (sí, sona una mica eufemístic) i també els seus afers més personals, sobretot els que afecten la reina Ginebra. A l'ombra del seu regnat hi ha la incertesa sobre el fruit de la seva relació incestuosa amb la seva germana Morgause. D'altra banda, Merlí afronta la recta final de la seva vida des de l'acceptació de la seva incapacitat de tornar a predir el futur. Tanmateix, els fils dels destins de tots aquests personatges segueixen entrecreuant-se de formes insospitades (tot i que ben conegudes per als iniciats en la llegenda artúrica).

M'agrada: Com ja em va passar amb Colleen McCullough i la seva cançó de Troia, m'agrada revisitar una història ja coneguda explicada amb paraules diferents.

No m'agrada: Malauradament, en aquesta entrega més que en les altres dues es fa més evident que mai el tall misogin de la narració, no en tots els casos de personatges femenins, però sí en certs moments. És cert que les fonts originals són les que són, però de vegades és més una qüestió de perspectiva que no pas de canviar la història original. Després de tot, Marion Bradley ho va fer, i aquesta renovació de la perspectiva per fer-la una mica més favorable a les dones és el que més he trobat a faltar en Mary Stewart. 

L'assignatura pendent

El fet de veure un actor carismàtic defensar un guió tòpic i mediocre no ens hauria de resultar una novetat a aquestes alçades. Però el títol de la nova sèrie de ficció de TV3, "Merlí", ambientada en l'àmbit educatiu, hauria de resultar un avís per a navegants: malgrat les aparences, és una sèrie de fantasia. És una sèrie sobre un ambient educatiu de fantasia, sobre relacions familiars i personals de fantasia, i on l'assignatura pendent, sense cap mena de dubte, és el tractament del gènere. En tots aquests àmbits les situacions són poc creïbles: començant per la situació familiar del protagonista, el seu enfocament sobre l'educació i la relació amb els altres docents, la seva relació amb els alumnes. Si al final de tot de la temporada el protagonista es despertés i anunciés que tot ha estat un somni, almenys la sèrie respondria millor a la impressió que en vaig tenir com a espectadora del primer capítol: una mena de collage no gaire ben muntat de situacions certament extravagants i (suposadament) divertides. 

Però és en la qüestió del gènere en què la sèrie em va semblar més coixa i desaprofitada. La frase amb què el protagonista Merlí entrava a una companya professora feia una cosa així com que una dona tan bonica, o espavilada, com aquella hauria d'estar amb un home més madur. Això és un comentari sexista. No es tracta de correccions o d'incorreccions polítiques, no es tracta de puritanismes ni escàndols: és que la violència comença en el llenguatge. I el que més em va sorprendre de tot és que davant d'una dona (aparentment) formada i que s'estimava a si mateixa la insinuació funcionés. 

Tanmateix, això és anecdòtic davant del que em va semblar el veritable error de la sèrie: en aquesta situació educativa de fantasia, el missatge implícit és que el coneixement es transmet de mascle a mascle. Els aprenentatges més significatius sempre els experimentaven els nois (el noi agorafòbic, el noi repetidor, el noi tímid, el sacrificat fill de Merlí). El professor amb prou feines interaccionava amb les noies de la classe; aquestes amb prou feines passaven d'espatlles on anar a plorar i receptores de les preocupacions dels seus companys masculins, que eren els autèntics protagonistes de la sèrie. A aquestes alçades tampoc no ens sorprèn, és clar, perquè ja ho hem vist massa vegades. Perquè una història interessi a la totalitat del públic, els protagonistes han de ser masculins. Si són femenins, probablement el relat només interessarà a la meitat del públic. És el fenomen Harry Potter. Ara, em va decebre profundament que tot això estigués ambientat en un àmbit educatiu. 

I si no em creieu, mireu qualsevol de les fotografies promocionals de la sèrie i mireu la proporció de personatges masculins i femenins: 

Time after time

El nostre trosset d'història (3)

http://www.telegraph.co.uk/finance/economics/11849126/Why-Catalonias-bid-for-independence-is-Europes-next-headache.html

http://www.theguardian.com/world/2015/sep/11/catalonia-pro-independence-rally-barcelona-spain

http://www.scotsman.com/news/politics/top-stories/catalan-independence-movement-refuses-to-die-1-3883439

http://www.france24.com/en/20150911-hundreds-thousands-rally-catalan-independence-barcelona-spain

http://www.rt.com/news/315070-catalan-independence-rally-barcelona/

http://bigstory.ap.org/article/e216d589da5f4bb687ffbc77ca62f1c9/catalan-separatists-launch-campaign-secede-spain

Feliç diada a tothom!!

The Hollow Hills (#78)

Aquí, també, a la cova de vidre que quedava en les profunditats del turó, havia tingut les primeres visions, i m'havia trobat a mi mateix com a vident. "Algun dia," havia dit Galapas, "aniràs on ni tan sols amb la Visió no puc seguir-te." Havia estat cert. L'havia deixat, per anar on el déu em conduís; on ningú tret de mi, Merlí, podia haver anat. Però ara la voluntat del déu era acomplerta, i aquest m'havia abandonat. 

Aquesta és la segona part de la trilogia de Merlí de Mary Stewart, i es va publicar l'any 1973. No és cap novetat que les segones parts de trilogies sempre són més difícils que els inicis i els desenllaços. Pel fet d'estar situades al mig, els manca un pèl d'estructura: arribes amb els esdeveniments en marxa, i aquests possiblement no tindran un final satisfactori. Aconseguir compensar aquestes mancances com ho fa Les Dues Torres és molt complicat. 

Tot i així, m'ha agradat continuar la història de Merlí on havia quedat en la primera entrega de la trilogia, The Crystal Cave, ja que, com a relat artúric, la història en si mateixa no havia fet més que començar. Em va sorprendre una mica que l'acció arrenqués exactament en el mateix punt que l'anterior llibre s'havia quedat; suposo que m'esperava alguna mena d'el·lipsi narrativa a un punt posterior. Deu ser que, en el fons, m'agraden les conclusions i no sóc gaire de cliff-hangers. Però, després de resolt el cliff-hanger, l'acció de la segona entrega es tornava a posar en marxa i ara sí que la història transitava camins una mica més coneguts. 

Aquesta entrega de la trilogia comprèn des de la concepció i gestació d'Artur fins al seu reconeixement com a rei després de la mort d'Uther. Els turons buits que donen títol a l'obra fan referència a les contrades gal·leses on Merlí es refugia cada cop que els esdeveniments crucials de les sagues artúriques no el concerneixen: i és conegut que ara s'estarà uns anys a l'exili, ja que la relació que manté amb Uther no és ni de bon tros la que mantenia amb Ambròs ni la que després establirà amb Artur. Després de la seva dosi d'acció al final de l'anterior volum, Merlí comença aquesta nova entrega retirant-se temporalment de l'escenari polític per planejar la seva propera maniobra: com ocultar Artur, un cop nat, dels seus potencials enemics. Ara, però, no se sent tant poderós com en el volum anterior: la mort del duc Gorlois el fa sentir culpable i, amb això, part dels seus poders l'han abandonat. A la vegada, mentre que en la primera entrega era una infant que es formava i buscava referències en els seus adults, ara s'ha de preparar per a assumir nous deures: començar a tenir cura d'altres persones sota la seva responsabilitat. 

Sinopsi: Just després de la incursió secreta de Merlí i Uther al castell de Tintagel, la relació entre tots dos es refreda, mentre Merlí espera el naixement d'Artur per emprendre les següents etapes del seu pla. Tanmateix, la intenció d'Uther és tenir un altre hereu per no haver de reconèixer Artur. Mentre Artur creix en l'anonimat, Merlí marxa de viatge, primer a Roma i finalment a Constantinoble, esperant el seu moment per poder tornar a entrar en acció. En el seus viatges troba les pistes clau per aconseguir l'espasa Excalibur. Cap a la segona part del llibre, Merlí emprèn l'educació de l'infant Artur, i aquesta portarà als esdeveniments que el faran rei després d'Uther. 

M'agrada: La filiació que Mary Stewart inventa per a Merlí aporta capes de profunditat a l'argument, de forma que, en aquest volum de la trilogia, l'ambigüitat que es crea entre Merlí i Uther és un dels aspectes més interessants de la història. 

No m'agrada: Aquesta entrega és encara més lenta que la primera, i hi ha alguns episodis entremig que no aporten gaire a la línia principal de l'argument. Cap a la segona meitat, quan els fets es tornen més coneguts, la novel·la torna a adquirir interès.  

The Crystal Cave (#77)

Quan hi entrava de nit m'arraulia en el jaç de palla manllevada de l'estable i mirava els estels que rodaven lentament, i feia la meva pròpia aposta amb el firmament, que era: si la lluna apareixia sobre la biga mentre jo hi era, el dia següent m'acompliria el desig del meu cor. 

Aquesta novel·la, publicada l'any 1970, és la primera de la trilogia de Merlí de Mary Stewart (1916-2014). Si us agrada la ficció artúrica, la trilogia és un clàssic imprescindible en aquest camp. Explica els fets ja coneguts del relat artúric, però aquest cop des del punt de vista de Merlí. Per tant, la font que l'autora utilitza és més Geoffrey de Monmouth que no pas Malory, almenys per a aquesta primera entrega. De fet, el primer llibre abasta només el principi del principi, ja que comença quan Merlí és nen a la cort del seu avi, un rei gal·lès, i amb prou feines arriba al regnat d'Uther i la concepció d'Artur. 

Així doncs, absteniu-vos-hi si no sou pacients i no us agraden les històries desenvolupades amb tot tipus de detalls i descripcions, i una acció lenta que es va dilatant davant dels ulls al seu propi ritme, sense revelar massa informació tota de cop. En aquest sentit, us adonareu de seguida que els llibres de la trilogia no són independents els uns dels altres, i amb aquestes coses sempre va bé avisar abans de començar. El que és interessant del relat que en fa Mary Stewart és que planteja un Merlí molt humà. De fet, tot i que té visions que li ajuden a predir el futur i suposem que en les dues properes entregues aprendrà a controlar-les millor, en realitat no té poders màgics en si mateixos, en el sentit que no pot canviar la realitat al seu albir. Al contrari, el que tenim aquí és un heroi assenyat, decidit, i agosarat en la justa mesura. Com que no és un guerrer nat, i sembla ser-ne molt conscient des de la primera pàgina del relat, l'opció que li queda és la d'erudit. La seva educació, per tant, el porta sobre tot a identificar les febleses dels poderosos i usar-les per al que ell li sembla millor, amb el seu propi criteri. Tanmateix, aquí ens trobem davant d'un relat d'inicis, i Merlí encara ha d'aprendre moltes coses abans de convertir-se en el personatge que tots coneixem: una de les més importants serà la seva autèntica filiació. 

Sinopsi: Merlí és fill il·legítim de la princesa Niniane de Gal·les, i aquesta sempre s'ha negat a revelar la identitat del seu pare, per la qual cosa les males llengües el fan fill del dimoni. Per aquest motiu, viu a la cort del rei de Gal·les entre el menyspreu del seu avi i la desconfiança del seu oncle. La seva infància passa feliçment amb l'ajut del seu primer mentor, el savi ermità Galapas. Quan la seva vida es veu amenaçada, fuig de Gal·les i acaba essent recollit pels homes del rei Ambròs, el germà petit del qual, Uther, esdevindrà el seu successor. En una missió de reconeixement per a Ambròs, Merlí passa a ser captiu del seu enemic, el rei Vortigern, que pretén utilitzar-lo per als seus designis. Merlí pronuncia davant de Vortigern la famosa profecia dels dos dracs: que el drac blanc acabarà caient sota el poder del drac roig, i la resta de la novel·la acaba desentrellant les implicacions d'aquesta, ja que el drac roig, emblema del líder romà Ambròs, acabarà identificant el llinatge dels Pendragons. 

M'agrada: Dóna una explicació natural i plausible als fets extraordinaris de les fonts originals, però tampoc es dedica a deixar el mite original esguerrat. Més aviat juga al doble discurs, com passa amb The Mists of Avalon de Marion Bradley: t'ofereix les dues versions de la història i, com a lectors, ens podem quedar en un ambigu terme mig que, en la meva opinió, és la millor opció.

No m'agrada: En determinats moments, el ritme de la narració és excessivament lent. 

Anna Karènina (#76)

A moments, la seva ment dubtava contínuament si el tren anava cap endavant, cap enrere, o estava aturat. Era l'Anushka qui seia al seu costat, o una estranya? Això que penja del braç del seient, és un abric de pell o una bèstia? I sóc aquí, jo mateixa? Sóc jo mateixa o una altra? 

Aquesta és una novel·la molt difícil de ressenyar perquè és tan complexa, té tants nivells i, a la vegada, conté tantes històries i tants retrats, tanta psicologia profunda i tantes digressions inacabables. No la pots qualificar simplement com a cruixent, dolça, amarga o afruitada perquè ho té tot: és un àpat complet de dia de festa, i que potser, i només potser, al cap de vuit-centes pàgines pot resultar lleugerament embafador. Quan la vaig llegir per primera vegada no m'esperava que m'enganxés com ho va fer i a més, que em demanés tornar-hi repetidament. Ja fa uns quants anys que la llegeixo, i és un relat tan gran que sempre ofereix quelcom de nou, quelcom que havies passat per alt en una lectura anterior. A més, com a personatge, sempre compadiré Anna Karènina més del que puc expressar amb paraules. 

El segle dinou a Rússia és molt complicat d'explicar així d'entrada perquè hi entren molts factors socials i històrics. El gran resum de la novel·la podria ser aquest: en igualtat de condicions, la societat està més disposada a perdonar els homes que les dones. Les diferents línies argumentals que s'estenen a ulls del lector van en aquesta direcció, sempre desplegant inacabables dualitats i jocs de miralls: diferents matrimonis, diferents infidelitats, el camp i la ciutat, la nació i l'estranger, els homes i les dones. La legalitat vigent en aquell moment respecte el divorci, per exemple, ens pot tenir una bona estona cavil·lant sobre les anades i vingudes dels personatges. El que vaig descobrir a partir de l'última lectura és això: quan dos cònjuges es divorciaven a causa d'una infidelitat, la part que havia estat infidel no es podia tornar a casar, només la part innocent. Per això, l'única opció perquè Anna i Vronski es puguin casar després del divorci és que Karenin fingeixi una relació extramatrimonial fictícia. Per tant, l'acte últim de caritat passava per l'autosacrifici. Sona així d'estrany, però així eren les coses. 

Anna Karènina de Lev Tòlstoi (1828-1910) té dos punts forts, al meu parer: el paper que el lector juga en interpretar-la i el tren. Però anem per parts. 1) Anna Karènina és dues novel·les diferents: la novel·la que llegeixes per primera vegada, i una novel·la que quasi no té res a veure amb la primera en les següents lectures. La primera vegada que la llegeixes intentes buscar culpables, acabar d'encaixar totes les responsabilitats dels personatges en un trencaclosques perfecte. La impressió que t'acabes emportant de la novel·la, però, és que res no és culpa de ningú, perquè els personatges queden atrapats en una xarxa de desitjos, il·lusions i inseguretats massa àmplia i complexa com per buscar responsabilitats directes. I això es fa inquietant quan com a lectors, tendim a quedar-nos més tranquils amb la seguretat d'haver desemmascarat el culpable. Però això no és possible, perquè la novel·la està escrita en clau: hi ha un munt d'esdeveniments i de comentaris que només adquireixen sentit a la llum d'esdeveniments que passaran, posem, sis-centes pàgines després. Somnis premonitoris, episodis premonitoris de tot tipus (la mort de l'empleat ferroviari i la mort de l'euga, per exemple, que queden en la memòria molt de temps després d'haver llegit la novel·la), comentaris aparentment casuals, però mai inofensius: tot queda preparat perquè el lector que ja coneix per on aniran les coses vagi collint tots aquests detalls al seu pas. 

2) D'altra banda, tots coneixem a aquestes alçades que no hi hauria novel·la sense tren. L'obra s'articula al voltant d'una línia de tren que porta els personatges incessantment de Petersburg a Moscou i de tornada. Em vaig oblidar de comptar-les, però podries fer una llista amb totes les vegades que diversos personatges (no sols la protagonista) pugen a un tren. Aquesta línia, òbviament, no esgota la novel·la. Als marges del ferrocarril i de les dues ciutats hi ha el camp i l'agricultura, hi ha les complexes relacions entre els habitants del camp (ex-serfs) i els terratinents, i entre aquests i les seves propietats, també. Al llarg del relat tens la sensació, lleugerament pertorbadora, que a les futures generacions dels Oblonski els espera un 1917, com a mínim, complicadet. Però tornant al tren, aquest també és una fatalitat, un destí, com en la tragèdia grega. No sols pel desenllaç, sinó també pels seus inicis: recordem l'episodi en què Anna decideix fugir de Moscou per evitar prendre mal amb el seu enamorament. Com Èdip fugint de casa dels seus pares, què hi trobarà, al tren que va a Petersburg? De vegades, com en aquest cas, l'obra aconsegueix el to sublim de la tragèdia i de vegades explota desvergonyidament el melodrama. Tot forma part de l'experiència. Fins que no arriba l'últim tren, el tren que va a Sèrbia, no es comença a enfilar un desenllaç, com en les grans novel·les, lleugerament obert i definitiu a la vegada.

Sinopsi: Anna Karènina explica la història d'aquesta dama esmentada al títol, que s'embarca en una relació extramatrimonial en l'ambient de l'alta societat russa de la dècada de 1870. Tanmateix, la novel·la no sols segueix aquesta trama, sinó també la de Constantin Levin, alter ego de Tolstoi, amb tots els seus problemes vitals i existencials, i la dels Oblonski, la família del germà d'Anna, que forma un contrapunt, a vegades lleugerament humorístic, a vegades directament grotesc, respecte a la trama principal.

M'agrada: És un relat que demana compassió a totes bandes i en tots moments, perquè totes les perspectives i tots els punts de vista hi són presents, fins i tot els de personatges secundaris que no tenen gaire a veure amb les trames principals. Quan has fet un judici, al cap de dues pàgines l'has de canviar, perquè només pots jutjar els protagonistes des del seu vessant impecable, heroic, mentre que la major part del temps queden marcats pels seus propis defectes, el seu propi patetisme. Per exemple, dues dames de l'alta societat russa parlant de contracepció. Aquesta novel·la treu perles d'aquestes quan menys t'ho esperes. 

Mr Holmes fa adéu amb la mà

Mr Holmes no ha usat mai la imaginació; ell en té prou amb els fets. El que desconeix és que la imaginació ens ancora a la realitat, omplint aquesta de significats que no van associats als fets per si mateixos. La imaginació ens pot ajudar a trobar el camí de tornada a casa. I aquesta és l'última lliçó que aprendrà el llegendari investigador a Mr. Holmes (2015) de Bill Condon. En una batalla contra si mateix, contra l'oblit, i contra les seves minvants facultats, un nonagenari Sherlock Holmes trobarà ancoratges que mai no s'hauria esperat, mentre tracta de resoldre l'últim cas de la seva carrera: un cas que, de fet, ja havia resolt trenta anys enrere, però la solució del qual no aconsegueix recordar. El tractament que els personatges reben en aquest film esquiva constantment el melodrama i la llagrimeta fàcil per oferir-nos un retrat adult i reposat de la senilitat, la consciència de la mort i la pèrdua dels éssers estimats. Ian McKellen encarna brillantment tant la intel·ligència com la vulnerabilitat del detectiu creat per Arthur Conan Doyle, sense arribar a trair la lletra del personatge original. L'estructura del film ens interroga constantment amb les seves anades i vingudes, en una cronologia no lineal que ens ofereix tres històries en una: la de 1920, el cas que Holmes ha d'intentar recordar abans no sigui massa tard, la del viatge a un Japó devastat i derrotat per la bomba atòmica caiguda a Hiroshima, i la del seu retorn a casa després del viatge. Un cop a Anglaterra, Holmes prova de recordar el màxim possible del primer cas, mentre forma vincles inesperats amb Roger, el fill de la majordoma, un noi curiós i espavilat que l'encoratja a acabar la seva última missió. 

L'any 1947, Sherlock Holmes torna del Japó al seu retir voluntari al sud d'Anglaterra. L'objectiu del seu llarg viatge ha estat aconseguir el pebrer japonès, un arbre les propietats del qual l'han d'ajudar a superar la pèrdua de memòria que amenaça amb destruir la seva pròpia identitat. Holmes s'ha proposat escriure la resolució del seu últim cas, un fracàs que, just després de la primera guerra mundial, l'havia decidit a retirar-se de la investigació per sempre. Ara, però, no pot recordar el gran error de la seva carrera, i oblidar-lo seria una traïció a la seva passió per la lògica i els fets objectius. Tanmateix, res no és tan senzill com sembla i, en el seu camí per tal d'esbrinar la veritat, Holmes haurà de destriar els esdeveniments reals del seu passat de les figuracions imaginatives pròpies del personatge de ficció. D'altra banda, el misteriós brot de mortalitat entre les abelles del seu apiari i els detalls del seu viatge a Japó comencen a interferir amb la seva malmesa memòria fins al punt que escriure el relat de la seva pròpia història es transformarà en l'aventura més exigent de la seva vida. Molt lluny del thriller policíac, el que Mr. Holmes ens ofereix és una crònica del deteriorament de l'heroi a un ritme lent i pausat, fins que la reconciliació amb el seu passat i l'acceptació de la seva pròpia fal·libilitat el porti a reconèixer el valor de la ficció com a salvadora de vides. 

La por a la llibertat (#75)

El caràcter autoritari adora el passat. El que ja ha estat, serà eternament. Desitjar quelcom que no ha existit abans o treballar-hi constitueix un crim o una bogeria. El miracle de la creació -i la creació és sempre un miracle- queda més enllà de l'abast de la seva experiència emocional. 

Això, que podria haver dit perfectament Hannah Arendt, aquí surt de la ploma d'Erich Fromm (1900-1980), en el seu assaig La por a la llibertat (1941). És una obra molt interessant sobre què significa la llibertat en els nostres temps. De fet, va ser escrit en un moment en què el nazisme encara no havia estat derrotat i, per tant, aquest règim polític és una de les preocupacions principals del llibre. La tesi principal és que l'autoritarisme en política sorgeix de la por col·lectiva a la llibertat, un cop els individus s'han alliberat d'aquelles restriccions històriques (religioses, metafísiques, socials, econòmiques) que els lligaven irremeiablement a un conjunt però, a la vegada, els donaven seguretat. 

Aquesta és una paradoxa aparent que Fromm es dedica a aclarir a través del raonament dialèctic al llarg de tot el llibre: la llibertat ens dóna màniga ampla per donar-nos una identitat i realitzar-nos com a persones; al mateix temps aquesta sensació de no saber qui som i d'estar desconnectats d'un tot ens provoca ansietat, por i dubtes que resolem a través de mecanismes compulsius, és a dir, defugint la responsabilitat de prendre decisions en lloc d'abraçar aquesta llibertat nova de trinca. En això es basa la seva distinció entre llibertat negativa i llibertat positiva: mentre que al llarg de la història hem aconseguit alliberar-nos progressivament de les restriccions de la llibertat negativa i conquerir noves esferes i marges d'acció, la llibertat positiva autèntica encara està per conquerir. 

Per tant, Fromm ens ofereix una lectura de la història en clau psicològica, però no cau en simplismes del tipus la psicologia dels individus influeix els esdeveniments històrics. Aquí, segueix en funcionament el raonament dialèctic: la psicologia dels individus que conformen el grup crea unes condicions per als esdeveniments històrics; de la mateixa manera, els canvis històrics, socials i econòmics modelen la psicologia dels individus (rebuda del grup mateix a través de la socialització) i, per tant, influeixen determinades reaccions històriques. El que, exposat així, sembla una mica agafat amb pinces, al llarg del llibre es va desenvolupant a través d'una argumentació molt sòlida i acurada, de forma que, per als escèptics d'entrada, el llibre pot ser una bona sorpresa. 

Continguts: El capítol 1, "La llibertat com a problema psicològic", parteix de l'òptica micro de la persona i revisa certes idees de la teoria freudiana del desenvolupament de l'individu. El capítol 2, "L'emergència de l'individu i l'ambigüitat de la llibertat", parla dels dos vessants -aparentment contradictoris- de la llibertat: la llibertat positiva i la negativa, i com el sentit de la llibertat positiva es desenvolupa en la persona. El capítol 3, "La llibertat en l'època de la Reforma", inicia l'anàlisi històrica del llibre, que es dedica a distingir la societat medieval del model que apareix posteriorment a partir del Renaixement, no per fer divisions cronològiques estrictament marcades, sinó per descriure un canvi de model que repercutiria decisivament en la història. La seva anàlisi dels textos dels principals teòrics de la Reforma va dirigida a mostrar com, rere l'aparença de conquesta de llibertat per a l'individu, aquests teòrics comencen a posar les bases del que ell anomena en el llibre "caràcter autoritari". El capítol 4, "Els dos aspectes de la llibertat per a l'home modern", continua el raonament a partir de la perspectiva històrica i es dedica a explicar els dos vessants de la llibertat des del punt de vista social. El capítol 5, "Mecanismes d'evasió", torna a la perspectiva psicològica, la de l'individu, per tal d'explicar l'autoritarisme, la destructivitat i la conformitat automàtica com a ressorts psicològics que l'individu utilitza per superar l'ansietat de la seva desconnexió dels vincles primaris. Tanmateix, les implicacions polítiques a nivell col·lectiu comencen a quedar força clares ja en aquest capítol. El capítol 6, "La psicologia del nazisme", exposa el context històric en què sorgeix el nazisme en termes psicològics, no per establir una relació directa causa-efecte, però sí per a explicar aquestes condicions psicològiques i socials com a factor que certament afavorirà el creixement polític del partit nazi. El capítol 7, "Llibertat i democràcia", obre les mires per analitzar les societats democràtiques amb els mateixos termes que anteriorment ha usat amb les autoritàries, i reflexiona sobre els riscos que la llibertat pateix també en les democràcies presents. 

M'agrada: El llenguatge és planer i fàcil de seguir, i la relació entre psicologia individual i factors materials i històrics, a part de ser original, es defensa amb una argumentació sòlida. En certs moments, la seva elucidació del problema del nazisme em sembla més planera que la de Hannah Arendt a Els orígens del totalitarisme, tot i que és cert que aquesta obra ofereix molts més detalls, un context històric més ampli i més exemples.

No m'agrada: El seu plantejament de solucions per a superar la situació d'alienació present i aconseguir abastar la llibertat positiva queda en un pla força utòpic i que pot sonar un pèl simplista, especialment tal com ho planteja a l'últim capítol. 

Matar un rossinyol (#74)

... no s'amoïni, ho tenim guanyat -va dir sàviament-. No veig com un jurat l'hauria de condemnar després del que hem sentit. 
-No estigui tan confiat, senyor Jem, jo no he vist mai cap jurat que resolgués a favor d'un home de color i en contra d'un blanc... 

Aquesta és la tendresa de Matar un rossinyol (1960) de Harper Lee: la confiança innocent i cega en la justícia dels infants protagonistes, Jem i Scout, quan saps que la decepció els serà inevitable i que no hi haurà gir dels esdeveniments que els vingui a donar la raó en la seva convicció errònia. Perquè el judici arrenca, perdut d'entrada, a l'estat d'Alabama l'any 1935, és a dir, en un context en què la paraula d'un negre amb prou feines té validesa jurídica, i les acusacions basades en testimonis falsos - mirem, per exemple, el cas dels nois d'Scottsboro - no eren la cosa més estranya del món. 

L'única novel·la de l'autora (encara no sabem ben bé què fer-ne, de Ves i posa un sentinella) consisteix en un viatge de creixement i aprenentatge que portarà als protagonistes a comprendre una mica millor l'ambient en què viuen. La novel·la avança força lentament en tota la seva primera part, fins que, a més de la meitat, comença el judici, moment en què el ritme s'accelera una mica més fins al desenllaç. Tot i així, crec que és una bona experiència assaborir el conjunt sense presses i recreant-se en els detalls, en especial perquè al final del relat una de les trames que havia començat a descriure's al principi pren especial rellevància, donant un gir final dels esdeveniments que, si bé no pot canviar el resultat del judici, almenys sí que actua amb una mena de lògica compensatòria. Els que conegueu la novel·la o la pel·lícula ja sabreu de què parlo, i per als que no, és millor deixar-se sorprendre. 

D'altra banda, i independentment dels fets relatats, la novel·la es gaudeix per les descripcions detallades i per la inoblidable galeria de personatges que hi habiten, cadascun amb les seves peculiaritats i trets de caràcter, i cadascun deixant una impressió concreta en el record de la narradora. És cert que no fa falta a anar a Ves i posa un sentinella per començar a baixar Atticus Finch del pedestal en què la pel·lícula l'havia posat: el plantejament racial de la novel·la és un pèl paternalista, perquè és bàsicament un relat escrit des del punt de vista dels blancs, i força il·lustratiu en aquest sentit de la mentalitat, creences, prejudicis i costums de l'època. Aprendre a distingir els blancs "bons" dels blancs "dolents" adquireix més importància al llarg del relat que fer-se a la idea de com era el dia a dia dels negres. Tanmateix, crec que l'element redemptor de tot plegat és la lliçó que els nens van aprenent pàgina rere pàgina: que per prendre decisions en consciència primer t'has de posar a la pell de l'altre.

Sinopsi: La novel·la és una sèrie d'episodis en forma de memòries en què Scout, la protagonista, narra les seves aventures d'infància amb el seu germà Jem i Dill, el seu amic de les vacances d'estiu. Jem i Scout viuen en un poble d'Alabama als anys 30, amb el seu pare Atticus Finch, que treballa com a advocat. Entre els esdeveniments que més els marquen es compten els seus intents de desentrellar el misteri de Boo Radley, un home de la localitat que viu reclòs a casa seva, i el judici en què Atticus defensa Tom Robinson, un negre acusat falsament de violació.

M'agrada: L'estil amb què el llibre està escrit, més que la història en si mateixa. En determinats moments, la tendresa en el llenguatge i en la perspectiva dels protagonistes, que contrasta amb la duresa dels esdeveniments narrats. Això es percep especialment en Scout, que narra des del punt de vista de la persona adulta que rememora la infància sense sentimentalismes gratuïts, i en Dill, un nen estranyament precoç i eloqüent -ell no és cínic, només diu la veritat- que sembla un adult atrapat en un cos de nen i que, de fet, està basat en Truman Capote, que va ser amic d'infància de Harper Lee.