Un altre any ha arribat el Tolkien Reading Day i enguany la Tolkien Society ha proposat el tema de l'amor i l'amistat a les obres de Tolkien. I un altre any he posposat la relectura de El Senyor dels Anells, a contracor, i he encarat els meus propis conflictes de gestió del temps, per poder rellegir altre cop "La fulla" d'en Niggle, un relat de Tolkien que sempre és una meravella de revisitar. Aquest és un relat sobre l'amor d'un artista per la seva obra, i sobre com aquest amor s'acaba traduint en quelcom més gran, igual que un paisatge que es va ampliant progressivament davant dels ulls així que el vas mirant. També és la història d'una amistat improbable, la que Niggle estableix amb el seu veí el senyor Parish, i l'apropament de posicions que els permet treballar plegats amb un propòsit comú.
D'entrada, l'inici del conte ja ens prepara per al seu to pausat i introspectiu. Més que situar-nos en una contrada en concret o enfilar un argument definit, la narració es recrea en la descripció del seu protagonista, el pintor Niggle, el seu caràcter i els seus conflictes interiors. Aquesta descripció també introdueix unes prioritats: en primer lloc, el gran viatge que l'espera i que Niggle no pot defugir; després, les constants interrupcions que s'interposen entre ell i el seu art, entre elles el seu peculiar exercici de la bondat, que viu com una imposició i exerceix amb sentit del deure, tot i que el seu cor i el seu cap segueixin centrats en el seu art. No és fins després d'introduir-nos a tot aquest seguit de molèsties mundanes que se'ns introdueix el projecte artístic d'en Niggle i la forma com aquest va creixent al llarg de la seva vida:
Era la mena de pintor que pinta les fulles millor que els arbres. Podia passar-se molt de temps pintant una sola fulla, provant de copsar-ne la forma, i la brillantor, i la lluïssor de les gotes de rosada per les vores. Però ell volia pintar un arbre sencer, amb totes les seves fulles del mateix estil, i totes diferents.
Hi havia un quadre en particular que se li resistia. Havia començat amb una fulla atrapada pel vent, i es va convertir en arbre; i l'arbre va créixer, fent brotar incomptables branques, i impulsant les arrels més fantàstiques. Hi van arribar ocells estranys i es van instal·lar als seus branquillons, i se n'havia de tenir cura. Aleshores, pertot al voltant de l'arbre, i per darrere, a través de les escletxes entre les branques i les fulles, es va començar a obrir una contrada; i s'hi entreveia un bosc que envaïa la terra, i muntanyes amb el cim cobert de neu. En Niggle va perdre l'interès pels altres quadres; o bé els agafava i els enganxava a les vores del seu gran quadre. Aviat la tela es va fer tan gran que va haver d'agafar una escala, per on pujava i baixava, fent un retoc aquí, o esborrant un trosset per allà. Quan la gent venia de visita, es comportava amb educació, tot i que joguinejava una mica amb els llapis que tenia a la taula. Els escoltava, però en el fons pensava tota l'estona en la seva gran tela, que era al cobert que havia construït al jardí (en un tros on abans hi havia fet patates). (286-287) *
 |
| Bedoll (1869) Font |
És entre negligències i interrupcions que se'ns presenta com de passada la primera referència que apareix al text sobre l'amistat:
Un dia, en Niggle es va apartar una mica de la pintura i la va jutjar amb una atenció i un distanciament inusuals. No s'acabava de decidir sobre quina opinió en tenia, i va desitjar tenir un amic que li digués què pensar. De fet, a ell li semblava totalment insatisfactòria, i tot i així molt bonica, l'únic quadre preciós de tot el món. El que li hauria agradat en aquell moment hauria estat veure's a si mateix entrar per la porta, fer-se un copet a l'esquena i dir-se (amb òbvia sinceritat): "Quina absoluta meravella! Veig exactament el que vols aconseguir. Continua així, i no et preocupis per res més! T'aconseguirem una pensió pública perquè no ho hagis de fer." (287)
Com es veu clarament, Niggle no busca veritablement un amic, sinó algú que reafirmi les seves pròpies postures sobre l'art, o que li aporti un reconeixement que en aquest moment troba a faltar en tots els qui l'envolten. Fins i tot el seu desig d'una pensió per poder-se dedicar exclusivament al seu art expressa aquesta actitud entotsolada de l'artista que no pot desconnectar ni un sol moment de la seva obra. Aquests passatges mostren part de la pròpia actitud obsessiva de Tolkien per la seva obra, que es va acabar convertint en un projecte vital. La narració pren un to distanciat, però, i es mira l'artista des de fora quan emet la següent valoració:
M'atreviria a dir que no era una pintura gaire bona, tot i que tenia alguns detalls bons. L'Arbre, en tot cas, era curiós. Totalment únic a la seva manera. Igual que en Niggle; tot i que també era un home molt ordinari i força ximplet. (288)
Diguem que els problemes que té en Niggle per gestionar el seu temps es van complicant progressivament, a mesura que les visites, els encàrrecs, les reponsabilitats i els contratemps del senyor Parish li van amargant cada cop més l'existència. Arriba un temporal que destrossa la teulada dels Parish, i en Niggle ha d'anar al poble a avisar els paletes i el metge perquè visiti la senyora Parish, que es troba al llit amb febre. Totes aquestes coses no les pot realitzar en Parish mateix perquè és coix d'una cama. A totes aquestes, en Niggle acaba al llit amb un refredat, i no es capaç de posar-se a pintar fins al cap d'uns dies. Ja refet, torna a la seva pintura per ser interromput de nou.
Aquest cop rep la visita d'un home vestit de negre, l'Inspector, que sotmet Niggle a un primer judici: l'Inspector li retreu que no reparés la teulada dels Parish quan hi era a temps, encara que fos amb el seu propi quadre i els materials del seu taller. La seva negligència ha comportat perjudicis per al pressupost municipal. En Niggle li contesta espolsant-se les responsabilitats de sobre, de fet, amb una resposta que evoca lleugerament el bíblic "no sóc el guardià del meu germà". Tot de sobte, l'estrany es revela com a conductor, i s'emporta en Niggle de viatge. Com passa amb aquestes coses, el viatge agafa en Niggle totalment desprevingut, i finalment es troba dalt d'un tren que es fica en un túnel fosc. Un cop arribat a destí, segueix un període de quarentena en una mena d'hospital que sembla més aviat una presó, i on és obligat a fer feines manuals monòtones en un taller. Estirat al llit en la foscor, comença la seva reflexió privada, encoratjada pels guardians del lloc:
Hi havia una cosa que no deixava de repetir-se, estirat en la foscor: "Tant de bo hagués anat a can Parish el primer matí que va començar la ventada. Ho volia fer. Les primeres teules que ballaven haurien estat fàcils de reparar. Llavors potser la senyora Parish no s'hauria refredat. Llavors jo tampoc no m'hauria refredat. Llavors hauria tingut una setmana més." Però amb el temps va oblidar per què hauria volgut una setmana més. (296)
És en aquest estat de repòs que es produeix, finalment, el Judici que duen a terme les Veus. En Niggle no pot veure qui són, però les sent posar en perspectiva la bondat o l'egoisme de totes les seves accions passades. Si heu llegit Mentre no tinguem rostre de C. S. Lewis, entendreu el gir que hi opera - aquí força més senzill, és evident. La narració es replega sobre si mateixa i ens analitza tot el que s'hi ha esdevingut fins ara, oferint una nova interpretació a fets que ja coneixem. Les dues veus fan d'acusació i defensa per a la vida anterior d'en Niggle, com en tots els judicis. Finalment, és la defensa qui guanya el cas, i l'actitud humil i generosa d'en Niggle, aquest cop sí que genuïnament preocupat pel benestar d'en Parish, acaba decantant la balança.
Aquí comença la segona part del viatge, i la narració sencera sembla que agafi un to completament diferent. Ara la llum del sol ha substituït la foscor omnipresent de la primera etapa, i el confinament anterior del protagonista, primer al seu cobert de pintor, després a l'hospital, queda totalment aplanat per la vastesa del paisatge que es desplega davant dels seus ulls. El segon tren l'ha portat a un paratge que li sembla familiar tot i que no recorda per què. I aleshores es produeix la sorpresa, al centre del conte:
Davant seu hi havia l'Arbre, el seu Arbre, acabat. Si es podia dir això d'un Arbre que era viu, amb les fulles obrint-se, les branques creixent i vinclant-se amb el vent que en Niggle havia sentit o imaginat tan sovint, i que tan sovint no havia aconseguit copsar. Va mirar fixament l'Arbre, i va alçar els braços lentament, obrint-los de bat a bat. - És un do! - va dir. Es referia al seu art, i també al seu resultat; però va utilitzar la paraula literalment. (302-303)
Aquí trobem un petit problema de traducció: "gift" es pot traduir simultàniament per "regal" o per "do", i el text es refereix a totes dues coses alhora. L'amor d'en Niggle pel seu arbre era solipsista i egocèntric quan depenia del seu propi esforç i del seu propi temps, i era incapaç de desvincular-lo de si mateix com a autor. Ara, per primer cop, l'observa amb desinterès: és la seva pròpia obra, sí, però el poder de crear-la li ha estat donat, el seu talent artístic és un do. El regal és ara la seva obra completada: potser el que Tolkien ofereix aquí és el desig autosatisfet de l'artista, i potser per això és una de les eucatàstrofes més subtils i evocadores de tota la seva obra. L'obra ara és real: Niggle ha quedat immers al seu propi món i comença a veure-hi les possibilitats de treballar-hi des de dins. Ara bé, la tasca requereix quelcom d'altri, perquè finalment el pintor se n'adona que no en té prou amb ell mateix per completar aquesta obra:
El que necessito és en Parish. Hi ha un munt de coses sobre la terra, les plantes i els arbres que ell sap i jo no. Aquest lloc no es pot convertir en el meu parc privat. Necessito ajut i consell: els hauria d'haver buscat abans. (305)
No cal dir que, com en els contes de fades, el desig es realitza immediatament, només verbalitzar-lo. En Parish es materialitza davant d'en Niggle, fascinat pel fet que tot el que veu al seu voltant sigui l'obra del seu veí, i es produeix un intercanvi curiós en els seus rols: ara Niggle és un gestor eficient del temps, pragmàtic, que sap el que cal fer a cada moment. Ara és en Parish, l'expert en plantes i en tot allò que creix, que queda astorat per la bellesa del paratge que l'envolta.
El viatge d'en Niggle no acaba amb el seu arbre: és només una etapa més del viatge que segueix, que l'aproparà al límit fixat per les muntanyes. Un cop en Parish i ell es troben el pastor, que arriba de més enllà de les muntanyes, aquest els exposa la teoria de la subcreació de Tolkien, que podem trobar també a l'assaig Sobre els contes de fades, i que compartia amb els altres membres dels Inklings. De fet, és en aquest moment, possiblement, on Tolkien s'apropa més a la Nàrnia de Lewis: el quadre d'en Niggle era només una llambregada de l'Arbre real, pertanyent a un món real que s'estén davant dels protagonistes i que no té límit conegut.
El conte té una doble cloenda, que es correspon a aquesta estructura dual - a la manera platònica - que presenta. Al món anterior, a casa, els funcionaris de l'ajuntament destrueixen el que queda de l'obra d'en Niggle, jutjant-la com a totalment inútil: és un final força pessimista venint de l'escapada màgica dels protagonistes, és clar, però d'altra banda, el discurs utilitari dels funcionaris és satiritzat hàbilment per Tolkien, que els acaba deixant com a cecs i ximples per no ser capaços d'apreciar el que en Niggle i en Parish han aconseguit veure, una mica com li passava al Noakes d'El Ferrer de Wootton Major.
Sempre romancejant amb les fulles i les flors. Una vegada li vaig preguntar per què. Em va dir que creia que eren boniques! T'ho pots creure? Boniques, va dir! "El què? Els òrgans digestius i genitals de les plantes?" li vaig dir; i es va quedar sense saber què respondre. Quin tros d'inútil. (310)
L'últim fragment supervivent de l'obra d'en Niggle queda relegat a un museu local, que finalment queda destruït en un incendi i passa a l'oblit. El conte no acaba així, però, acaba amb el riure d'en Niggle i en Parish ressonant a les muntanyes. De quin amor i de quina amistat ens parla Leaf by Niggle, doncs? Una noció de l'amistat en què l'amic es posa les sabates de l'altre, més que esperar una rèplica perfecta o una reafirmació de la seva pròpia visió del món, renunciant a la zona de confort per provar de copsar com veuen el món els altres. I una noció de l'amor que surt d'un mateix per acceptar la realitat com a regal més que com a imposició. Hi estarem a l'alçada?
* Les cites del text per a aquest article són extretes de l'edició anglesa del text: "Leaf by Niggle" a J. R. R. Tolkien, Tales from the Perilous Realm. Londres: HarperCollins Publishers, 2008. La traducció al català és meva.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada