M'assec vora del foc i penso

Com cada any, ha arribat el Tolkien Reading Day (Dia de Llegir Tolkien) i la Tolkien Society ens proposa com a tema d'aquest any Travel and Adventure (viatge i aventura). De seguida que vaig saber el tema em vaig encaminar cap a la poesia de Tolkien, en què els viatges són un motiu recurrent i, tot sovint, una metàfora per a la vida sencera. Vaig començar a fullejar Les aventures de Tom Bombadil i, tot i que és un magnífic suggeriment per treballar aquesta temàtica, al final m'he acabat decidint per un poema breu que trobem a El Senyor dels Anells. 

A "I sit beside the fire and think" ("M'assec vora del foc i penso"), un ancià Bilbo reflexiona, des del seu retir a Rivendell, sobre la vida com a viatge i les aventures passades i futures. L'amenaça de l'Anell ha esdevingut massa gran per a ell mateix, i ara es troba en la necessitat de deixar-se anar i passar el testimoni del viatge a la següent generació. Aquest poema, que trobem al capítol 3 de la segona part de La Germandat de l'Anell, és una petita obra mestra, i resumeix de forma brillant aquest sentiment d'ambivalència que significa la renúncia al viatge - que ve de forma natural amb l'envelliment - i la necessitat d'abraçar el futur joiosament, fins i tot en aquestes circumstàncies. 

Bilbo a Rivendell d'Alan Lee

El poema es recrea especialment en imatges de paisatges recordats pel protagonista, que es van entremesclant amb la seva pròpia percepció del pas del temps, que va progressant d'una estrofa a l'altra a través de les imatges de les diferents estacions. Sembla un poema molt senzill d'entrada, però a mesura que es llegeix i es rellegeix va revelant aquesta bellesa que guarda la seva estructura interna. Primer de tot l'original del poema en anglès, després en faig una traducció prosaica que intento que sigui el més literal possible per facilitar el comentari de l'original. Després, comento la traducció del poema - en vers - a càrrec de Francesc Parcerisas. 

I sit beside the fire and think 

of all that I have seen, 

of meadow-flowers and butterflies 

in summers that have been; 

of yellow leaves and gossamer

in autumns that there were, 

with morning mist and silver sun 

and wind upon my hair. 

I sit beside the fire and think 

of how the world will be

when winter comes without a spring

that I shall ever see. 

For still there are so many things

that I have never seen: 

in every wood in every spring 

there is a different green. 

I sit beside the fire and think 

of people long ago, 

and people who will see a world 

that I shall never know. 

But all the while I sit and think 

of times that were before, 

I listen for returning feet 

and voices at the door. 

Ara el tradueixo al català: 

M'assec vora del foc i penso / en tot allò que he vist, / en prats florits i papallones / en estius que ja han passat; 

en fulles grogues i teranyines / i tardors que ja van ser, / amb boira de matí i el sol d'argent / i el vent als meus cabells. 

M'assec vora del foc i penso / en com serà el món / quan arribi l'hivern sense una primavera / que jo ja mai veuré. 

Perquè encara hi ha tantes coses / que mai no he vist: / a cada bosc a cada primavera / hi ha un verd diferent. 

M'assec vora del foc i penso / en gent de fa molt temps, / i en gent que veuran un món / que jo ja no sabré. 

Però mentre m'assec i penso / en els temps que ja van ser, / espero el so de passes que retornen / i veus rere la porta. 

El poema crea un to introspectiu per als pensaments del jo poètic, que reflecteix el seu moment vital de vellesa i fatiga mentre, a la vegada, projecta el seu pensament cap als records del passat i les esperances que té per al futur. El poema queda encaixat, així doncs, en un moment present que actua de frontissa entre aquests dos marcs temporals. D'altra banda, hi ha un eix cronològic (lineal i circular a la vegada) que segueix la reflexió del protagonista: la menció de les quatre estacions en les quatre primeres estrofes crea un fil conductor per al poema sencer, que analitza el pas del temps en un sentit cíclic, creant una metàfora entre el pas de les estacions de l'any i el pas de la vida mateixa: 

• A la primera estrofa, tenim la referència als "estius", que transmeten una imatge de vitalitat i jovenesa. 

• A la segona estrofa, el jo poètic parla de les "tardors", en què les fulles dels arbres són grogues - hi ha un contrast cromàtic amb els prats florits de la primera estrofa - i, a més, el sol és d'argent, una imatge molt gràfica d'un sol que comença a fer una llum més somorta del que podríem esperar d'un sol d'estiu, possiblement, i que s'explica per la presència de la boira al matí.

• A la tercera estrofa hi ha la metàfora central del poema, al meu parer, "l'hivern sense una primavera" que representa la vellesa i, finalment, la mort. 

• A la quarta estrofa és on hi passa el més curiós de tot, almenys pel que fa a l'hora de traduir el poema a un altre idioma. La paraula anglesa spring és ambivalent, i es pot traduir tant per "deu d'aigua" o "font" com per "primavera". El significat més obvi és el de "deu d'aigua" en el context del poema. Tanmateix, si es mira la progressió de les tres anteriors estrofes (que han tocat l'estiu, la tardor i l'hivern), la paraula "primavera" de seguida ve al cap. És quelcom molt evident quan es llegeix l'original, i el matís es perd en la traducció, en què necessàriament s'ha d'escollir una de les dues opcions. 

• La següent estrofa és pròpiament la que actua de frontissa: el jo poètic esmenta explícitament la gent que va ser en el passat i la que vindrà en el futur. 

• La conclusió del poema a l'última estrofa presenta una nota positiva a aquesta progressió més aviat descoratjadora que presentaven les anteriors estrofes: "les passes que retornen i les veus rere la porta" són les d'aquells que han prosseguit el viatge i trobaran noves aventures que podran explicar en acabat. 

El poema és força revelador de l'actitud de Tolkien envers la vida i la seva mirada sempre malenconiosa sobre el pas del temps i la impossibilitat de recuperar el passat perdut. Ara bé, la seva mirada cap al futur i el seu encoratjament vital per seguir explicant el viatge sempre són presents a la seva obra, especialment a El Senyor dels Anells, que acaba amb un últim salt al buit, una nova aventura que els personatges abracen amb la mateixa sorpresa i la mateixa meravella amb què han rebut totes les experiències passades. 

La traducció del poema que fa Francesc Parcerisas és bonica a l'hora de preservar el to nostàlgic i malenconiós de l'original, i preservar-ne part del ritme i la rima, però d'altra banda, s'hi perden alguns matisos del contingut pel camí: 

Quan m'assec vora el foc, penso

en tot allò que he viscut, 

en papallones i flors, 

dels estius que he conegut. 

Recordo el groc fullam

de tardors que jo vaig viure, 

les boires i el sol brillant

i el vent en mon cabell lliure. 

Quan m'assec vora el foc, penso

com serà el món quan l'hivern

vingui sens la primavera 

i jo dormi el son etern. 

Tant és el que em resta encara

per veure i admirar: 

cada bosc i cada font

tenen un verd per copsar. 

Quan m'assec vora el foc, penso

en gent llarg temps traspassada, 

i en els que veuran un món 

que no tindrà mes petjades. 

Però sempre que assegut penso

en hores ja traspassades, 

espero peus que retornin 

i, al llindar, veus estimades.  

La primera, tercera, quarta i sisena estrofes em semblen perfectes tal com estan. Pel que fa a la segona, em penso que es perd el matís de les descripcions que Tolkien fa en l'original i el seu contrast amb la primera estrofa. A més, en l'original la segona estrofa segueix l'enumeració que s'inicia a la primera, mentre que la traducció opta per tallar amb un punt i apart i començar una oració nova, cosa que interromp aquesta continuïtat. A la cinquena estrofa, crec que l'original és més sobri i senzill a l'hora d'establir el contrast entre les persones del passat i les del futur. 

Ara bé, els punts positius pesen més que els defectes, al capdavall, i em vull quedar només amb aquests. Pel que fa a la tercera estrofa, Parcerisas fa explícita la referència a la mort, quan parla de dormir el "son etern", quelcom que en l'original queda apuntat de forma una mica més subtil, simplement com a hivern sense una primavera que el narrador pugui arribar a veure. Tanmateix, m'agrada com rima amb "hivern", i crec que l'estrofa sencera pren un to de solemnitat que d'alguna forma li escau al poema i al personatge. Passa el mateix amb la següent estrofa: m'agrada com està resolta la rima, i el darrer vers em sembla molt bonic, per més que l'ambigüitat "font/primavera" es perdi pel camí. A la darrera estrofa em sembla que el recurs a "veus estimades" és una solució molt bonica per a la conclusió del poema. És clar que a l'original no apareix aquest matís, però és obvi que Bilbo està pensant en els seus éssers estimats, i no està de més remarcar-ho dins del poema.