Ciutats de la plana (#165)

Un somni dins d'un somni no pot ser un somni. 
Ha de considerar la possibilitat. 
A mi em sona a superstició. 
I què és això? 
Superstició? 
Sí.
Bé. Suposo que és quan creus en coses que no existeixen. 
Com demà? O ahir? 

Finalment he acabat la trilogia de la frontera, de Cormac McCarthy, amb la seva tercera entrega, Cities of the Plain, publicada el 1998. Cal dir que és una bona conclusió per a les altres dues novel·les, que conté informació que desenvolupa les històries personals dels protagonistes, i que en tot moment transita llocs coneguts, desenvolupant aquests personatges que ja coneixíem dels altres dos volums de forma coherent en la seva predictibilitat. És una bona lectura després d'haver batallat a través de les altres dues, perquè es fa més curta i més àgil, i la conclusió arriba com a molt merescuda recompensa. 

Suposo que no deu ser el mateix per als incondicionals de Cormac McCarthy, però reconec que no he entrat a formar part d'aquest grup. No és un autor que recomanaria a tothom; ni tan sols és l'autor que destacaria en novel·la americana contemporània. El problema de Ciutats de la plana és únicament que és massa dependent de les altres dues novel·les, no ofereix res realment nou pel qual valgui la pena llegir aquesta última entrega si no és per connectar-la a les anteriors. Les altres dues novel·les, Tots aquells cavalls i A la frontera, es poden llegir sense necessitat de seguir llegint cap de les altres. 

Ciutats de la plana en realitat no té cap autonomia pròpia, és simplement seqüela de les altres dues, ja que hi figuren els personatges principals de cadascuna, i potser hagués estat més bona idea introduir un tercer argument que li donés caràcter propi i que funcionés com a contrapunt de tot el que ja havíem vist. En lloc d'això, Ciutats de la plana esdevé una mena de variacions Goldberg de les altres dues novel·les; hi reconeixem els temes, els tipus i els personatges, amb alguns canvis mínims, i John Grady i Billy Parham continuen essent els mateixos que eren, sense evolucionar ni aprendre gaire, realment. 

En les meves ressenyes de les entregues anteriors, vaig destacar que John Grady Cole és el personatge que s'embarca en un viatge iniciàtic que no el canviarà essencialment, sinó que el deixarà en un punt de partida, mentre que Billy Parham és el personatge que aprèn molt més del que voldria, a base de pèrdues, dolor, violència i patiment. Aquesta dinàmica continua essent la mateixa en aquesta tercera novel·la: John Grady emprèn un altre viatge iniciàtic frustrat; Billy Parham torna a convertir-se en figura paterna en contra de la seva voluntat, i torna a recollir els bocins de l'aventura com l'antiheroi que sempre ha estat. Aquesta és una de les parts més interessants del relat: com els cercles es tanquen de nou, i l'estereotip o el relat primigeni acaba desintegrant-se, aquest cop sí que irremeiablement. 

Aquí el tema de la frontera queda definitivament desenvolupat, almenys en comparació amb els altres dos volums. Tanmateix, el resultat és una mica decebedor en tant que xocant: el somni americà que, com hem vist, acaba desintegrant-se sense remei queda confrontat amb el malson mexicà com en un reflex especular, i així doncs, en aquest maniqueisme sense matisos és en el que em sembla que la trama de la novel·la va més fluixa. És una lectura molt interessant, poètica, i profunda, com les altres dues novel·les, però que només recomano a persones molt interessades en Cormac McCarthy, que hagin llegit els altres dos volums i vulguin veure el desenllaç d'aquests dos relats.

Sinopsi: Tres anys després dels fets que s'esdevenen a Tots aquells cavalls i uns deu anys després de A la frontera, els dos protagonistes, John Grady i Billy Parham, es troben treballant plegats en un ranxo de New Mexico que està a punt de ser expropiat per l'exèrcit dels Estats Units. John Grady inicia una aventura amorosa que el porta de nou a Mèxic, però aquest cop els riscs i les conseqüències últimes de les seves decisions seran fins i tot més perillosos que els que ha afrontat en el passat. A la vegada, Billy Parham, que no ha aconseguit superar mai la pèrdua del seu germà petit, esdevé una figura paterna i protectora per a John Grady. 

M'agrada: Descobrir el desenllaç de les històries d'aquests dos personatges després d'haver llegit les altres dues novel·les de la trilogia. 

No m'agrada: Aquesta novel·la no està a l'alçada de les altres, i no m'agrada tampoc el desequilibri en el tractament dels personatges. John Grady esdevé l'heroi de la història mentre que Billy Parham continua en un segon pla, i crec que la novel·la hagués estat més interessant si hagués deixat més espai al relat d'aquest últim. 

A la frontera (#164)

La tasca del narrador no és fàcil, va dir. Aparentment se li demana que esculli un relat d'entre tots els possibles. Però aquest no és el cas, per descomptat. El cas és més aviat fer-ne molts de només un. L'esforç del narrador és sempre crear en contra de l'afirmació de l'oient - potser expressada, potser no - que ja ha sentit el relat anteriorment. Ell descriu les categories en què després l'oient desitjarà que la narració encaixi a mesura que l'escolta. Però ell entén que la narració en si mateixa no és cap categoria sinó més aviat la categoria de totes les categories perquè no hi ha res que quedi fora de la seva jurisdicció. Tot és narració. No en tinguis cap dubte. 

La segona novel·la de la trilogia de la frontera de Cormac McCarthy és potser més programàtica que l'anterior respecte al seu projecte literari. Aquest queda més clar a la segona novel·la, no d'entrada, però sí havent passat el seu primer terç, més o menys, quan comença a fer voltes sobre el tema de les narracions i la seva relació amb els esdeveniments històrics i les experiències individuals. És una novel·la molt més metatextual que l'anterior, i si Tots aquells cavalls desafiava les expectatives del seu gènere a base d'introduir petits detalls, petites decepcions dins la imatge de conjunt, que en realitat no trencaven amb una estructura ja coneguda, A la frontera (1994) fa un pas més enllà per introduir-nos en una narració que és en si mateixa un laberint de fils conductors, de direccions, de narracions dins les narracions, i de personatges que competeixen a ulls del lector pel protagonisme de la proposta. 

És una novel·la un pèl més llarga i feixuga que l'anterior, en què les línies argumentals parteixen de moments coneguts i apunten en determinades direccions, però on ben aviat aquests rastres comencen a esborrar-se o a fer-se difícils de reconèixer, comencen a tenir lloc esdeveniments inesperats, i no sols inesperats, sinó cada cop més estranys, de forma que el resultat final és massa diferent de qualsevol altra novel·la o tipus de relat que puguem conèixer. Amb quatre seccions que sembla que parteixin la narració arbitràriament, però que tal vegada mantenen certa coherència interna, el relat segueix el viatge iniciàtic d'un altre adolescent, Billy Parham, que seguirà les passes del cowboy errant, misteriós i solitari. La seva aventura per tal de caçar una lloba que amenaça el ranxo de la seva família el porta a creuar la frontera de Mèxic per tal d'alliberar l'animal en el seu hàbitat original. 

Com deia, aquí ens movem en terreny conegut: un cert aire a Jack London, fins i tot en certs moments prenent el punt de vista de l'animal mateix més que del seu protagonista. Tanmateix, aquesta aventura arriba a un final abrupte i inesperat, i a la resta de la novel·la Billy va acompanyat del seu germà petit, Boyd, l'aventura del qual esdevé completament diferent, però les implicacions últimes de la qual només es van descobrint com més s'apropa la novel·la al seu final. 

Un desenllaç, per tant, que esdevé més una experiència de maduració i d'aprenentatge que totes les aventures de John Grady Cole a la novel·la anterior, perquè aquesta és més introspectiva, basada més en el testimoni silent i reflexiu de les aventures i els relats dels altres que no pas en l'acció. Si John Grady era un aprenent d'heroi solitari, amb molt més a perdre que a guanyar, però que arriba al final del seu viatge amb una sensació important de punt de partida, l'aprenentatge de Billy Parham es fa més evident fins i tot en el seu punt d'arribada, havent-ho perdut tot i sense cap possibilitat de tornar a començar. 

A la vegada, totes les narracions que John Grady escoltava al llarg del seu viatge havien d'acabar tenint alguna relació amb el seu propi creixement intern, quedaven relacionades amb la història principal com si fossin les branques d'un arbre. Aquí, en canvi, l'estructura és laberíntica perquè aquests relats dipositats en Billy Parham acaben adquirint una autonomia pròpia, i tant aquests com l'experiència mateixa de Billy acaben esdevenint compartiments estancs, incommensurables tots ells en la seva apel·lació al dolor i a la desolació de l'existència humana.

Sinopsi: Billy Parham, un adolescent de setze anys que viu amb els seus pares i el seu germà en un ranxo a l'estat de New Mexico, es disposa a perseguir una lloba que ha començat a matar el bestiar de la seva família. El seu viatge el porta a creuar la frontera de Mèxic per tal d'alliberar l'animal, però acaba essent molt diferent del que ell mateix havia previst.

M'agrada: És una novel·la molt més original i única que l'altra. El seu recurs a la guerra com a trauma, per exemple, que ja era present en la novel·la anterior, però que aquí acaba trobant paral·lelismes entre diferents moments de la narració. A principis dels anys 40, on se situa l'acció, els mexicans segueixen vivint en el record del conflicte armat de la revolució mexicana, però a la vegada es prepara la segona guerra mundial, que també tindrà un paper en l'evolució del protagonista.

No m'agrada: El ritme de la novel·la és excessivament lent, i la seva prosa es fa excessivament feixuga la major part del temps. 

Tots aquells cavalls (#163)

... i per un moment va allargar les mans com per recuperar l'equilibri o com per beneir el sòl que trepitjava o potser com per alentir el món que s'escapolia i que semblava no tenir en compte ni els ancians ni els joves ni els rics ni els pobres ni els foscos ni els pàl·lids ni ells ni elles. Ni les seves lluites, ni els seus noms. Ni els vius ni els morts. 

Aquesta novel·la de Cormac McCarthy, publicada el 1992, és una d'aquelles novel·les que es reconeixen com a obres mestres en el moment de llegir-les, tot i que costi posar en paraules els motius exactes. El meu intent: All the Pretty Horses explica una història altament atractiva perquè és altament arquetípica, el viatge iniciàtic d'un adolescent de setze anys que, a més, és un viatge d'anada i de tornada perfecte. 

L'estructura de la seva aventura és circular, i desenvolupa al llarg dels seus diferents episodis variacions sobre els mateixos temes i les mateixes imatges - el destí, la passió, la llibertat, la violència, la mort - reprenent una vegada i una altra fils de la història que havien quedat enrere, en altres punts de la novel·la. El mite és el de l'home fet a si mateix sense cap tipus d'ancoratge o d'arrelament; l'escenari és el de les planures americanes, els ranxos de bestiar del sud de Texas i el nord de Mèxic, i la frontera que es dibuixa com a separació física i també mental, emocional, per aquells qui la traspassen. Així doncs, se'ns prepara una de cowboys a l'estil clàssic: el mite fundacional del pistoler errant i solitari, que marxarà d'aquest lloc o arribarà a un altre sense encomanar-se a res o a ningú. 

Tot i així, ben d'entrada entenem que McCarthy explorarà aquests trops amb matisos i reticències, amb una mirada distant i de vegades irònica, desplegant una prosa poètica sòbria i punyent, però que en tot moment desafia els estereotips mateixos en la ment del lector a base d'estirar-los fins als extrems. El viatge dels adolescents protagonistes és un viatge quixòtic, desmesurat, que no sembla del tot descabellat en determinats moments del relat, però que desafia constantment la lectura romàntica a través d'un recurs constant a la violència i a l'esfondrament de les certeses donades. 

De seguida, en començar, ens adonem que el mite mateix i la seva narrativa van de baixada: l'acció se situa el 1949, aquest escenari idíl·lic pertany més aviat al passat que al futur, i dues guerres mundials separen el protagonista, John Grady Cole, d'aquests seus avantpassats errants i solitaris. El ranxo de la seva família està en venda. La seva fugida és una fugida endavant, però no és perfectament conscient de tot el que pot arribar a perdre pel camí. I per si així no queda prou clar, aquest no és l'únic recurs que McCarthy utilitza per desmantellar el seu marc narratiu: n'hi ha un altre, potser fins i tot més subtil, que a mi m'ha semblat definitiu. Tots els aprenentatges i experiències de John Grady Cole són un viatge iniciàtic en tota regla, però quan el protagonista torna del viatge i aconsegueix tancar els cercles oberts, segueix essent adolescent. Segueix necessitant mentors i segueix desesperat per aconseguir respostes que no es presenten de forma òbvia davant seu. No és que no hagi après res; la seva experiència ha estat altament constructiva, altament alliçonadora i profunda, però el seu viatge de descoberta del món no ha fet res més que començar. 

I en aquest sentit és el desenllaç perfecte, un final obert que planteja la naturalesa cíclica de la vida, però que també deixa la trajectòria del protagonista en l'aire, i potser, ens tempta també a llegir les altres dues novel·les de la trilogia. Pel camí queden personatges secundaris autènticament fascinants en la seva sobrietat, la seva saviesa o en la seva honestedat, fins i tot més interessants que el propi protagonista. Així, doncs, les històries que queden als marges de la narració, els fils argumentals no desenvolupats, les narracions dins la mateixa narració, contribueixen a fer d'aquesta novel·la una experiència commovedora en la seva riquesa i la seva originalitat. 

Sinopsi: John Grady Cole, un adolescent de setze anys, abandona casa seva després de la mort del seu avi, a Texas el 1949. Els seus pares estan divorciats. El seu pare, un veterà de guerra, prova de compartir la seva saviesa amb ell des de la distància, i la seva mare intenta donar-li el que és millor per a ell sense oblidar les seves pròpies necessitats. Quan la mare posa en venda el ranxo familiar, ell i el seu amic Lacey Rawlins es disposen a creuar la frontera de Mèxic i buscar feina cuidant bestiar. Aviat se'ls uneix un altre noi fugat, Blevins, que d'una banda presenta unes habilitats prodigioses per a la supervivència i la caça, i d'una altra banda sembla una caricatura de si mateix. Els problemes comencen poc després de creuar la frontera amb Mèxic, on la justícia els persegueix perquè considera robats els cavalls que ells havien extraviat. Rawlins i Cole troben feina en un ranxo on de seguida es congracien amb l'amo amb la seva habilitat per domar cavalls. Cole també inicia una relació amorosa amb la filla de l'amo de la finca. Poc a poc tots aquests fronts que han començat a obrir comencen a tancar-se sobre ells, i les conseqüències del seu propi relat acabaran essent molt més doloroses per a tots ells del que podien arribar a pensar. 

M'agrada: És un relat que s'atura a reflexionar sobre els seus propis temes més que basar-se en l'acció, i que troba formes inesperades i completament suggestives i originals de desafiar les expectatives. 

No m'agrada: El seu ritme és excessivament lent en determinats moments. A mi això no m'ha suposat un problema en general, però és cert que la novel·la no fa gaire per cuidar els seus lectors en aquest sentit.