A la frontera (#164)

La tasca del narrador no és fàcil, va dir. Aparentment se li demana que esculli un relat d'entre tots els possibles. Però aquest no és el cas, per descomptat. El cas és més aviat fer-ne molts de només un. L'esforç del narrador és sempre crear en contra de l'afirmació de l'oient - potser expressada, potser no - que ja ha sentit el relat anteriorment. Ell descriu les categories en què després l'oient desitjarà que la narració encaixi a mesura que l'escolta. Però ell entén que la narració en si mateixa no és cap categoria sinó més aviat la categoria de totes les categories perquè no hi ha res que quedi fora de la seva jurisdicció. Tot és narració. No en tinguis cap dubte. 

La segona novel·la de la trilogia de la frontera de Cormac McCarthy és potser més programàtica que l'anterior respecte al seu projecte literari. Aquest queda més clar a la segona novel·la, no d'entrada, però sí havent passat el seu primer terç, més o menys, quan comença a fer voltes sobre el tema de les narracions i la seva relació amb els esdeveniments històrics i les experiències individuals. És una novel·la molt més metatextual que l'anterior, i si Tots aquells cavalls desafiava les expectatives del seu gènere a base d'introduir petits detalls, petites decepcions dins la imatge de conjunt, que en realitat no trencaven amb una estructura ja coneguda, A la frontera (1994) fa un pas més enllà per introduir-nos en una narració que és en si mateixa un laberint de fils conductors, de direccions, de narracions dins les narracions, i de personatges que competeixen a ulls del lector pel protagonisme de la proposta. 

És una novel·la un pèl més llarga i feixuga que l'anterior, en què les línies argumentals parteixen de moments coneguts i apunten en determinades direccions, però on ben aviat aquests rastres comencen a esborrar-se o a fer-se difícils de reconèixer, comencen a tenir lloc esdeveniments inesperats, i no sols inesperats, sinó cada cop més estranys, de forma que el resultat final és massa diferent de qualsevol altra novel·la o tipus de relat que puguem conèixer. Amb quatre seccions que sembla que parteixin la narració arbitràriament, però que tal vegada mantenen certa coherència interna, el relat segueix el viatge iniciàtic d'un altre adolescent, Billy Parham, que seguirà les passes del cowboy errant, misteriós i solitari. La seva aventura per tal de caçar una lloba que amenaça el ranxo de la seva família el porta a creuar la frontera de Mèxic per tal d'alliberar l'animal en el seu hàbitat original. 

Com deia, aquí ens movem en terreny conegut: un cert aire a Jack London, fins i tot en certs moments prenent el punt de vista de l'animal mateix més que del seu protagonista. Tanmateix, aquesta aventura arriba a un final abrupte i inesperat, i a la resta de la novel·la Billy va acompanyat del seu germà petit, Boyd, l'aventura del qual esdevé completament diferent, però les implicacions últimes de la qual només es van descobrint com més s'apropa la novel·la al seu final. 

Un desenllaç, per tant, que esdevé més una experiència de maduració i d'aprenentatge que totes les aventures de John Grady Cole a la novel·la anterior, perquè aquesta és més introspectiva, basada més en el testimoni silent i reflexiu de les aventures i els relats dels altres que no pas en l'acció. Si John Grady era un aprenent d'heroi solitari, amb molt més a perdre que a guanyar, però que arriba al final del seu viatge amb una sensació important de punt de partida, l'aprenentatge de Billy Parham es fa més evident fins i tot en el seu punt d'arribada, havent-ho perdut tot i sense cap possibilitat de tornar a començar. 

A la vegada, totes les narracions que John Grady escoltava al llarg del seu viatge havien d'acabar tenint alguna relació amb el seu propi creixement intern, quedaven relacionades amb la història principal com si fossin les branques d'un arbre. Aquí, en canvi, l'estructura és laberíntica perquè aquests relats dipositats en Billy Parham acaben adquirint una autonomia pròpia, i tant aquests com l'experiència mateixa de Billy acaben esdevenint compartiments estancs, incommensurables tots ells en la seva apel·lació al dolor i a la desolació de l'existència humana.

Sinopsi: Billy Parham, un adolescent de setze anys que viu amb els seus pares i el seu germà en un ranxo a l'estat de New Mexico, es disposa a perseguir una lloba que ha començat a matar el bestiar de la seva família. El seu viatge el porta a creuar la frontera de Mèxic per tal d'alliberar l'animal, però acaba essent molt diferent del que ell mateix havia previst.

M'agrada: És una novel·la molt més original i única que l'altra. El seu recurs a la guerra com a trauma, per exemple, que ja era present en la novel·la anterior, però que aquí acaba trobant paral·lelismes entre diferents moments de la narració. A principis dels anys 40, on se situa l'acció, els mexicans segueixen vivint en el record del conflicte armat de la revolució mexicana, però a la vegada es prepara la segona guerra mundial, que també tindrà un paper en l'evolució del protagonista.

No m'agrada: El ritme de la novel·la és excessivament lent, i la seva prosa es fa excessivament feixuga la major part del temps.