Aquesta novel·la de l'autor nigerià Chinua Achebe (1930-2013) es va publicar per primer cop el 1964 i és la segona entrega de la seva trilogia africana, tot i que va ser la que es va publicar en darrer lloc. Si la primera entrega, Tot se'n va en orris, ens situava a finals del segle dinou i ens presentava l'arribada dels colonitzadors britànics al baix Níger, habitat pel poble Ibo, i els primers xocs i hostilitats, aquesta novel·la ens situa ja als anys vint del segle vint, en un moment en què el domini colonial sobre la zona ja s'ha consolidat i el poble Ibo ha après a base de revessos i decepcions que no poden guanyar una guerra oberta contra els britànics. Així doncs, han acceptat una coexistència precària amb els seus colonitzadors basada en un ventall molt complex i ambigu de relacions, que van des de la servitud interessada a les complicitats aparents, que amaguen resistències i recels molt més profunds del que sembla a simple vista.
Igual que passava a Tot se'n va en orris, el protagonista d'Arrow of God és un home fort i respectat dins la seva comunitat, i que es manté fidel a les tradicions ancestrals del seu poble. Ezeulu és el summe sacerdot d'Ulu, la divinitat protectora d'Umuaro, una federació de sis pobles que es troben en guerra amb el poblat veí, Okperi. Si la situació ja és prou tensa per si mateixa, Okperi és, a més, la seu de l'administració britànica a la zona. Tanmateix, Ezeulu és un líder assenyat que evita les confrontacions obertes, tant amb els blancs com amb els seus enemics dins del seu propi poblat, i la seva suposada amistat amb el governador Winterbottom li han fet guanyar una fama de feblesa dins la comunitat. La seva decisió d'enviar un dels seus fills, l'adolescent Oduche, a educar-se en una missió cristiana també és un element molt polèmic dins del poblat. Ezeulu percep Oduche més aviat com un infiltrat en el món cristià per arribar a conèixer els seus enemics de primera mà o, en el pitjor dels casos, una mena d'assegurança per al seu poder en cas que les tradicions i ritus ancestrals acabin perdent l'hegemonia davant del cristianisme.
En aquest sentit, la novel·la s'articula al voltant d'una tensió palpable entre dos codis o punts de vista enfrontats, el dels colonitzadors i el dels colonitzats, que Achebe alterna amb un pols narratiu magnífic i des d'un distanciament que es recrea en les paradoxes i ironies d'aquest xoc cultural: precisament els conflictes més importants de la novel·la es desencadenaran per gestos o decisions fortuïtes que poden ser fàcilment malinterpretats per algú que no coneix la teva cultura de primera mà. El llibre es llegeix amb un sentit de tensió creixent, que es va acumulant i accelerant cap al desenllaç. Paradoxalment, és quan Winterbottom decideix concedir a Ezeulu un càrrec de govern intermedi sobre Umuaro, que començarà una llarga cadena de gestos frustrats o conscientment malentesos pels seus protagonistes. Per més que la intervenció a vegades exasperada de traductors, intèrprets o intermediaris de tot tipus pretengui suavitzar aquesta tensió, en realitat el joc està arranjat d'entrada des del moment en què aquests dos codis no es troben en pla d'igualtat. La tragèdia a casa del protagonista es desencadenarà per la voluntat dels blancs de sotmetre i humiliar, per més que sota una pàtina de deferència hipòcrita. Els interessos polítics rere aquest pols entre súbdits i autoritats no faran més que agreujar les tensions ja presents entre les diferents comunitats natives, i que acabaran fins i tot forçant un pols entre Ezeulu i el seu propi déu, que indirectament desencadenarà la seva caiguda.
Arrow of God és una novel·la molt ambiciosa i complexa, que es recrea encara més que la seva predecessora en la descripció de les tradicions, rituals i vida quotidiana de la nació Ibo, però que a la vegada s'entreté a retratar tota la complexitat de les tensions que viuen en aquest nou context: entre la necessitat de resistir-s'hi per no acabar sent assimilat per la cultura colonitzadora i l'interès per apropar-s'hi i treure benefici dels nous centres de poder. El contrast entre els quatre fills d'Ezeulu i els seus respectius caràcters i interessos posa de manifest aquesta complexitat de relacions internes que s'estableixen dins la tribu. El fill gran, Edogo, és intel·ligent i calculador com el seu pare, però prudent a l'hora d'actuar, mentre que el segon fill, Obika, encarna la fortalesa i virilitat que s'espera dels guerrers del seu poble, tot i que és massa arrauxat i donat als excessos. Els dos fills petits, més que personatges psicològicament complets, es transformen en emblemes de les dues religions enfrontades: mentre que Oduche és enviat a formar-se a la missió cristiana amb l'objectiu d'arribar a entendre el món i la cultura dels colonitzadors, Nwafo és vist pel seu pare com a candidat més ferm a succeir-lo al sacerdoci d'Ulu. Tanmateix, Ezeulu és tan sols la fletxa del déu, trasmissor i executor de la voluntat divina, no de la pròpia. No serà fins al final de tot de la novel·la que aquest paper d'intèrpret de la divinitat s'acabarà revelant en tota la seva ambigüitat.
Sinopsi: A la Nigèria colonial als anys vint, el poder del sacerdot Ezeulu sobre el poble d'Umuaro comença a trontollar. Diverses faccions dins de la seva pròpia tribu comencen a veure amb recel la seva complicitat amb l'administrador britànic de la zona, Winterbottom, així com la seva decisió polèmica d'enviar un dels seus fills a educar-se amb els cristians. Els propis fills d'Ezeulu dubten del seu lideratge, però tots per motius diferents. La tasca d'arbitratge d'Ezeulu en la guerra entre Umuaro i el poblat veí, Okperi, inspira Winterbottom a proposar-lo per a un càrrec intermedi en el comandament colonial. Ezeulu, però, no està disposat a convertir-se en titella dels blancs, i en un context tan tens, Winterbottom i els seus subordinats opten per imposar-se per la força.
M'agrada: El to distanciat i irònic que utilitza Achebe per mostrar el màxim de punts de vista possibles sobre les mateixos fets. El desenllaç a l'últim capítol, que descarrega tota la tensió acumulada fins al moment.
No m'agrada: El ritme es fa un punt entretallat i farragós a base de les anades i vingudes entre diversos punts de vista, incloent les perspectives de molts personatges menors que acaben fent la trama un punt confusa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada