En Bayard observa en Simon amb una curiositat sincera i, en un to indulgent, li respon:
- ¿Ets ruc o què? La realitat és el que vivim, i ja està.
Per fi arriba el seu vaporetto i, mentre fa la maniobra per atracar, en Bayard dóna copets a l'espatlla d'en Simon:
- No et facis tantes preguntes, home.
La setena funció del llenguatge és una novel·la de l'autor francès Laurent Binet que es va publicar per primer cop l'any 2015. És un text molt sorprenent, dirigit a un sector en concret del públic més que a tothom en general, i que agradarà als fans de les novel·les filosòfiques d'Umberto Eco. De fet, La setena funció del llenguatge sembla d'entrada tot un homenatge a Eco, al seu estil metatextual a l'hora de pressionar els límits de la novel·la i a la voluntat enjogassada de presentar una ficció com a divertiment semiòtic que ens posa davant les mancances mateixes del llenguatge a l'hora de representar la realitat. En alguns aspectes m'ha recordat els passatges més esbojarrats i absurds de Baudolino i El pèndol de Foucault. Com també passa amb la ficció d'Eco, la novel·la de Binet no és un intent seriós de presentar-nos una proposta filosòfica, sinó més aviat una sàtira dels discursos filosòfics i acadèmics mateixos, que tot sovint empantanen encara més la realitat en el seu intent de clarificar-la.
Ens trobem a París al febrer de 1980. El semiòleg i crític literari Roland Barthes (1915-1980) és atropellat per una furgoneta i morirà un mes després a l'hospital de les seqüeles de l'accident. L'incident no passa d'anècdota dins la història de la filosofia contemporània, però es dóna una coincidència que serveix de detonant de la trama de la novel·la: Barthes sortia d'un dinar amb François Miterrand, aleshores candidat a la presidència de la república francesa contra el president del moment, Giscard d'Estaing. Aquest encarrega a un inspector de policia de tarannà conservador, Bayard, que localitzi un document que Barthes portava a sobre en sortir del dinar però que misteriosament ha estat sostret durant l'accident, o posteriorment a l'hospital: es tracta d'una còpia d'un fragment inèdit dels Assaigs de lingüística general de Roman Jakobson, que teòricament exposaria la setena funció del llenguatge, una potència invocatòria que donaria a l'emissor el poder absolut sobre el receptor. La trama és així d'absurda: obligat a navegar en l'ambient universitari del moment, dominat pel discurs postestructuralista i els estudis semiòtics, Bayard de seguida se n'adona que no podrà dur a terme la investigació sense un traductor de l'argot del llenguatge acadèmic dels intel·lectuals amb qui es veu obligat a tractar, caracteritzat per una opacitat de cara al públic que a estones sembla deliberada i a estones inconscient. Els que hàgiu estudiat filosofia contemporània de seguida entendreu de què es tracta. Amb aquest propòsit, Bayard recluta un jove professor de semiòtica, Simon Herzog, que es convertirà en el seu guia dins d'aquest submón universitari.
A partir d'aquesta premissa arrenca una trama esbojarrada d'anades i vingudes dels dos protagonistes rere diversos fils de la investigació, que els portaran a Bolonya a entrevistar-se amb Umberto Eco; a Ithaca, Nova York, a un congrés de lingüística; a Venècia, on s'aniran ajuntant tots els fils de la trama, i finalment de tornada a París, on el desenllaç acabarà lligant tots els caps solts. L'argument segueix els tòpics del thriller policíac d'acció, amb múltiples agents internacionals amb intencions ocultes i interessos creuats, ramificacions polítiques, i una societat secreta dedicada al combat retòric que podria ocultar intencions tèrboles que haurem d'anar descobrint. Les escenes d'acció se succeeixen intercalades amb debats o exposicions filosòfiques que ens aniran afegint nivells interpretatius a la trama. La part més divertida del relat és que els filòsofs del moment aniran fent les seves aparicions al llarg de la novel·la: alguns amb un paper força discret, que no passa de cameo, d'altres amb més protagonisme dins la trama, i alguns amb autèntiques aparicions estel·lars. Fins i tot quan alguns girs del guió es fan previsibles, la lectura segueix mantenint l'interès obert per arribar al desenllaç i veure com lliguen tots els caps solts. L'altra part interessant de la trama és que Binet barreja molt hàbilment diversos fets reals històrics amb la seva trama de ficció: a part de l'accident de Barthes, l'atemptat amb bomba a l'estació de Bolonya l'agost d'aquell mateix any, l'assassinat d'Hélène Rytmann per part del seu marit, Louis Althusser, al novembre, i el resultat de les eleccions presidencials l'any següent en són els més destacats.
Aquesta superposició de realitat i ficció és el que aporta l'element metatextual a la novel·la. Quan es va publicar, va causar controvèrsia dins del panorama de la intel·lectualitat francesa per l'ús que feia de persones reals com a personatges de ficció, especialment els que encara eren vius en el moment de la publicació, i que es podien haver sentit més utilitzats per Binet. Julia Kristeva i el seu marit Philippe Sollers en surten especialment malparats. Tanmateix, crec que Binet resol bé el potencial dilema ètic a l'hora de plantejar la trama des de l'humor extremat: les nombroses caricatures d'intel·lectuals francesos que apareixen a la novel·la donen moments d'una comicitat gloriosa, però són tan estripades que automàticament ens veiem obligats a reconèixer l'obra com a ficció i res més que ficció. Michel Foucault hi esdevé un antagonista pagat de si mateix, però al capdavall la seva presència queda reduïda a l'acudit; John Searle i Jacques Derrida tindran papers estel·lars en un dels clímaxs narratius de la novel·la, i portaran l'històric enfrontament entre continentals i analítics a un altre nivell; i el mateix inspector Bayard, que encarna la tradició de la novel·la detectivesca francesa, participarà en un trio amb Judith Butler i Hélène Cixous, en un dels moments més lisèrgics de la novel·la sencera. Passa el mateix amb el paper que acabarà jugant Umberto Eco dins l'argument, que val més no revelar per no esguerrar la sorpresa a qui no la vegi venir.
Així doncs, la possibilitat performativa del llenguatge se'ns porta fins al màxim extrem en aquesta trama en què el protagonista mateix, Herzog, començarà a qüestionar els límits de la seva realitat i a plantejar-se la possibilitat de ser ell mateix personatge dins d'una novel·la. Crec que l'equilibri entre trama de misteri i d'acció, basada en la ficció més pulp, i la voluntat d'experimentació metatextual amb els límits de la ficció està molt ben trobat. Fins i tot el desenllaç de la novel·la, que opta per una resolució del misteri més aviat convencional i coherent dins les expectatives del gènere, encara guarda alguna sorpresa per al final, en un epíleg en què el protagonista tindrà l'oportunitat, novament, d'esdevenir l'heroi de la seva pròpia història. M'ha semblat una novel·la molt entretinguda i especialment agraïda si es coneixen els autors que s'hi retraten i el seu pensament. Fins i tot quan la trama triga una mica a arrencar, amb unes seccions inicials que són més aviat expositives, a partir més o menys de l'aparició del Logos Club la lectura es va fent cada cop més addictiva. Em sembla una bona recomanació, tot i que potser no és per a tothom, ja que l'humor es gaudeix molt més des del context intel·lectual i històric que retrata i, a més, demana que els lectors entrin dins del joc metatextual i experimental que proposa.
Sinopsi: El febrer de 1980, el crític i semiòleg Roland Barthes és atropellat per una furgoneta quan sortia d'un dinar amb el candidat a la presidència de França, François Miterrand. Aviat es revela que l'accident podria haver estat provocat, ja que Barthes tenia en la seva possessió un document d'importància vital, que contenia la setena funció del llenguatge, una arma dialèctica que pot tenir efectes devastadors si cau en males mans. L'inspector Bayard de la policia recluta el jove professor de semiòtica Simon Herzog perquè l'ajudi amb una investigació que els portarà pels cercles postestructuralistes de l'acadèmia del moment.
M'agrada: El Logos Club, per descomptat.

Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada