Time's Going Somewhere

Bill Fay. 

El do del temps

Un tret essencial del regal o del do del temps és la relació asimètrica que crea. Com diu Derrida: "Perquè hi hagi do, cal que no hi hagi reciprocitat, ni devolució, ni intercanvi, ni contradò, ni deute". 

Josep Maria Esquirol, El respirar dels dies. Barcelona: Paidós, 2009. (p 89)

Composició 8 de Vassili Kandinski (1923)
Font

Resum de l'any 2025

Tanco un altre any al blog amb una mirada retrospectiva a les lectures i reflexions d'enguany. Ha estat un any de lectura una mica desigual, en què he avançat a batzegades i sense un rumb gaire definit d'entrada. A l'estiu em va costar molt desconnectar i abaixar el ritme i, quan finalment ho vaig aconseguir, també em va costar molt reprendre el ritme de lectura un cop començat el curs. Sigui com sigui, aquest n'és el resum: 

• Pel que fa a ressenyes de llibres, em situo una mica per sobre de la cinquantena, com és habitual la majoria d'anys. Vint-i-una, més d'un terç del total, són de préstecs de la biblioteca pública, tant físics com digitals. 

• L'abril passat vaig celebrar el quinzè aniversari del blog amb una llista de recomanacions destacades de lectures dels últims cinc anys, i una metaentrada sobre la direcció general del blog, que combinava informe de progrés i declaració d'intencions.  

• La descoberta d'aquest any ha estat l'autora mallorquina Antònia Vicens, amb dues novel·les colpidores: Crideu la mort errant, digueu-me on va, la seva última novel·la publicada, i el seu debut com a novel·lista, 39º a l'ombra, ambdues molt bones recomanacions. 

• El tema de l'any ha estat una història alternativa de l'art. Tot va començar amb l'assaig El cuadro completo d'Alice Procter, i de seguida s'hi va afegir una relectura: Maneres de mirar de John Berger. La Història de la bellesa i la Història de la lletjor, curades per Umberto Eco, em van refrescar la memòria sobre la història de les idees estètiques, i finalment també s'hi van afegir Mil anys d'alegries i tristors d'Ai Weiwei, i El mirall màgic de M. C. Escher de Bruno Ernst. 

• El premi al millor assaig de l'any aquest any recau en El cuadro completo d'Alice Procter, que il·lustra l'origen dels museus tal com els coneixem i en desafia la idea mateixa, i Els somnàmbuls de Christopher Clark, una anàlisi brillant sobre els orígens de la primera guerra mundial. 

• Els finalistes a millor llibre de l'any han estat El palau de gel de Tarjei Vesaas, Journey's End de R. C. Sherriff, Manifest delictiu de Colson Whitehead, Retorn a Killybegs de Sorj Chalandon i Tothom sap que la teva mare és una bruixa de Rivka Galchen. 

• El millor llibre llegit aquest any ha estat Quadern d'Aram de Maria Àngels Anglada, una novel·la molt intensa i ben fonamentada sobre el genocidi d'Armènia. Amb aquest resum acomiado l'any al blog, amb els millors desitjos i pensaments per a les festes i per a l'any nou que estem a punt de rebre. A reveure! 

Armènia, 1923 de Martiròs Sarian
Font

Tothom sap que la teva mare és una bruixa (#627)

El pastor Binder em va recordar que les ancianes es pensen que són bruixes, es pensen que poden fer mal, però que en realitat són impotents. De vegades hi ha ancianes que tenen vilesa al cor. Que desitgen el mal als altres. Però és Déu qui decideix. Seria un error creure que una bruixa pot anul·lar el pla de Déu. 

Aquesta novel·la de l'autora canadenca Rivka Galchen es va publicar el 2021, i ha estat una sorpresa d'última hora per anar tancant l'any al blog. És una recreació fictícia d'uns fets històrics que van tenir lloc a principis del segle disset: el procés per bruixeria que va haver d'afrontar Katharina Kepler (1546-1622), la mare septuagenària del matemàtic i astrònom Johannes Kepler (1571-1630).  La trama es posa en marxa a la ciutat de Leonberg, al ducat de Württenburg, on la viuda Kepler és acusada de bruixeria per una veïna que es queixa d'uns forts dolors. La trama de la novel·la es va construint a partir de l'anècdota, o el que d'entrada sembla un fet anecdòtic, una denúncia davant del representant ducal en un context de xerinola i d'indiscreció. Quan el representant del duc recupera la sobrietat, les acusacions han pres la seva pròpia volada, i el procés judicial va avançant amb unes implicacions que cada cop es van fent més greus, i que afecten tota la família i els cercles de coneguts de l'acusada. 

Un dels aspectes que m'ha agradat més de la novel·la és com està construïda des de l'exposició dels fets, reconstruïts històricament, però no els arriba mai a explicar ni a interpretar, de forma que ens va presentant tot un cúmul d'anècdotes i detalls que els lectors hem d'anar connectant per aconseguir traçar una imatge de conjunt que sigui coherent. La novel·la es basa a contraposar els documents oficials que recullen les acusacions i els testimonis del cas amb les confessions epistolars de la protagonista i el seu principal defensor, el seu veí Simon Satler, que aporten el vessant més humà de la història i ens van familiaritzant amb el conflicte des dels efectes més immediats que té en la vida quotidiana de la protagonista. Galchen tria, així doncs, posar al centre de la seva narració una dona gran que, fins i tot com alguns personatges observen en determinats moments, no és gaire habitual trobar de protagonista als relats ni a les novel·les, una aposta per una saviesa alternativa que m'ha recordat força la idea de fons de Llaureu sobre els ossos dels morts d'Olga Tokarczuk. Des del seu lloc marginal a la societat, així doncs, la vídua Kepler se'ns presenta en tota la seva humanitat, i ens va relatant de primera mà la xarxa d'enveges i interessos econòmics que es van estenent rere una acusació dirigida a desposseir de les seves propietats una anciana de mitjans independents i amb un fill que ha assolit una posició destacada a la cort del Sacre Imperi. 

Un altre punt fort de la novel·la és el to irònic i lleugerament humorístic que recorre tot el text: és cert que tendeix una mica a trencar la quarta paret, i apel·la a la complicitat dels lectors amb les seves referències textuals i culturals. Ara bé, a mi m'ha semblat una aposta intel·ligent per traçar un fil conductor entre el passat i el present sense arribar a alienar els personatges històrics ni fer-los caure en l'anacronisme. En aquest sentit, l'equilibri està ben aconseguit, perquè els personatges esdevenen tots molt humans i van revelant-se amb les seves contradiccions, mancances i febleses, principalment a través de les seves converses els uns amb els altres. D'altra banda, la novel·la també ens ofereix una construcció lenta i angoixant d'un clima de persecució i de paranoia col·lectiva, que cada cop s'anirà fent més asfixiant per a la protagonista, de forma que el relat es llegeix amb un sentit creixent de tensió, i amb una escalada final que ens situa a la ment de la protagonista, i ens transmet de primera mà la seva lucidesa a través del patiment. 

El subtext feminista es va fent evident a mesura que llegim, però tampoc no queda imposat sobre els fets històrics. Es basa, més aviat, a contraposar dos personatges i les seves formes de veure el món i de provar d'encaixar-hi. D'una banda, hi ha el món de l'astròleg, que estudia el cel i els astres i pretén descobrir el patró matemàtic que els mou; mentre que la seva mare és una dona analfabeta dipositària d'una saviesa lligada a la terra, que es basa en els cicles agrícoles i ramaders, i profundament arrelada al món natural. Ara bé, la imatge de conjunt es va fent més complexa a mesura que veiem, al costat de la Katharina, un seguit de dones d'una generació més jove, ja cultivades i amb un sentit molt més pràctic de les decisions que cal prendre a cada moment. D'altra banda, a la impotència de la Katharina, i de totes les altres dones acusades injustament d'un crim fabricat també es contraposa el món de les lleis, sovint totalment arbitrari, i amb una lògica interna que només se'ns va revelant a mesura que anem descobrint la xarxa d'interessos materials que el mouen. 

D'altra banda, aquest motiu del coneixement d'una generació madura que va quedant enrere, encarnada per la Katharina i en Satler, només per acabar sobresegut per la potència i la vitalitat d'una generació més jove, representada pels fills, gendres i nores Kepler, també queda reforçada pel rerefons de conflicte religiós entre el luteranisme i el catolicisme, que el text va fent cada cop més ominós fins a desembocar a l'esclat de la guerra dels Trenta Anys. Mentre que el luteranisme dels Kepler representa la consciència individual com a jutge últim de la persona sencera, i els fa encarar el procés judicial amb una enteresa confiada en el pla de Déu per sobre d'acusacions i mesquineses particulars, també és cert que el nou credo també dona peu a noves formes d'hipocresia, com les dels pastors que desaproven implícitament les acusacions de bruixeria però proven de mantenir-se'n al marge fins i tot a la llum d'una flagrant injustícia. La novel·la acaba per transmetre'ns un món social, polític i cultural en convulsió, en què els esquemes mentals dels personatges s'aferren encara al pensament màgic, però al mateix temps esperen obtenir-ne un benefici ben tangible i material. 

Tothom sap que la teva mare és una bruixa és una novel·la breu i molt ben escrita, que ens porta a través de les vicissituds de la protagonista amb un sentit de tensió creixent, i sense estalviar-nos en cap moment les confusions i les angoixes del moment històric que descriu. El text mateix transmet fidelment aquest sentit de dislocació al nivell formal: compost de diferents documents i manuscrits que contribueixen a la imatge de conjunt sempre des d'aquesta visió parcial i esbiaixada dels fets. A part de la Katharina, la resta de personatges esdevenen tots secundaris, i van acolorint aquest món històric, recreat a la ficció a través del detall i la pinzellada fina, parlant tots ells amb veus molt ben definides i des de la seva pròpia personalitat. És una novel·la que m'ha sorprès en positiu, perquè quan la vaig agafar no sabia ben bé què esperar-ne, i em sembla una molt bona recomanació. 

Sinopsi: A principis del segle disset es produeix l'acusació de bruixeria de la viuda Katharina Kepler a la ciutat de Leonberg, pertanyent al ducat de Württenburg. La contrada s'ha anat veient sacsejada recentment per múltiples execucions de bruixes, així que la reacció inicial per part de la família és de por i impotència. De seguida els seus fills es mobilitzen per ajudar-la a construir una bona defensa, ja que una dona sola no pot comparèixer davant dels tribunals sense un tutor legal que la representi. En absència dels fills, serà el seu veí Simon Satler qui assumeixi aquesta funció. A mesura que vagi avançant el procés, s'anirà descobrint la xarxa d'interessos i d'enveges locals que han motivat les acusacions. D'altra banda, un dels fills de la Katharina és el famós matemàtic i astròleg Johannes Kepler, que treballa a la cort de l'emperador Rodolf II d'Habsburg. Kepler s'implicarà en la defensa de la seva mare mentre ell mateix lluita per aconseguir una posició estable com a luterà en una cort catòlica. 

M'agrada: La textura de la narració, basada en els contrastos i les oposicions, els motius recurrents que van remetent d'unes parts del text a unes altres i, sobretot, la composició d'un elenc de personatges tots molt ben dibuixats. 

El mirall màgic de M. C. Escher (#626)

Dibuixar és un engany; suggereix tres dimensions on només n'hi ha dues. I per molt que jo m'esforci a convèncer-vos que es tracta d'un engany, continuareu veient objectes tridimensionals. 

El mirall màgic de M. C. Escher, del matemàtic Bruno Ernst (1926-2021), és encara avui dia una de les aproximacions més fascinants i populars a l'obra del dibuixant i gravador neerlandès Maurits Cornelis Escher (1898-1972). Publicat poc després de la mort d'Escher, el 1976, el llibre és fruit d'anys d'intercanvis entre Ernst i l'artista mateix, que va compartir amb el seu deixeble les inquietuds matemàtiques i tècniques de la seva obra inclassificable. L'obra d'Escher, de fet, queda exclosa sovint dels manuals d'història de l'art, perquè és manté intencionalment al marge de qualsevol moviment o programa artístic prèviament definit. De vegades se l'ha volgut representar com a parent llunyà del surrealisme, però una anàlisi acurada de la seva obra de seguida ens farà notar que el seu projecte artístic té una intencionalitat i un centre d'interès totalment diferent. 

La seva obra, de fet, fins i tot escapa de la definició mateixa d'art: la seva intenció no és en cap moment expressiva ni emotiva, com el mateix Ernst ens aclareix al principi de l'exposició, ni hi ha cap missatge ni significat ocult que haguem de desxifrar del contingut de les seves imatges. La semiòtica de les imatges d'Escher porta els estudiosos de l'art per un camí interpretatiu força insospitat. Escher es va formar com a artista gràfic amb el mestre Samuel de Mesquita (1868-1944), però ben aviat el propòsit merament decoratiu va donar pas a un interès creixent pels problemes tècnics de la representació dins l'espai. Així, Escher va començar a investigar problemes matemàtics i geomètrics que abordava intuïtivament més que de forma sistemàtica, i que tot sovint sorprenien els matemàtics mateixos per la manca de coneixements teòrics de l'autor. 

Les seves obres, en conseqüència, revelen el procés d'exploració sobre aquestes qüestions matemàtiques i tècniques, i Escher mateix les anomenava "informes de progrés", que havia de presentar en un llenguatge visual que fos planer i accessible per al seu públic. D'aquí el poder hipnòtic dels seus enigmes visuals: observar-los és enfrontar-se a temps real a les mateixes inquietuds que explorava el seu autor, amb el seu propi llenguatge i tota la seva exigència. Així va ser com el que va començar com una preocupació per la partició regular de l'espai va anar desembocant en l'exploració de la perspectiva, les figures impossibles i la representació de l'infinit. Rere tots aquest problemes teòrics i tècnics roman una preocupació fonamental: la de desafiar les possibilitats de la superfície plana a l'hora de representar objectes tridimensionals. És així com el que comença com a mera exploració va conduint a una autèntica revolució sobre els límits mateixos de l'art i el que és possible representar. 

Després del relat de la biografia de l'autor i les seves inquietuds artístiques, Ernst s'endinsa en una anàlisi detallada de cadascun dels problemes matemàtics que s'exploren a l'obra d'Escher en tota la seva complexitat. Alguns d'aquests motius aniran repetint-se o ampliant-se, però, en moments diferenciats de la seva obra. Per exemple, els estudis sobre la perspectiva i la seva representació arribaran a l'extrem amb la creació de figures impossibles, com les escales infinites, o els edificis que desafien les lleis de la representació explorant la combinació de diversos punts de fuga, com Amunt i avall, Còncau i convex o Relativitat. La preocupació inicial per la partició regular de la superfície, amb els icònics mosaics de metamorfosis de peixos o animalons alats, portarà al desenvolupament d'espirals i composicions infinites cada cop més complexes. Ernst ens explica amb tota mena de detalls els processos creatius que porten a aquestes composicions, tot sovint acompanyats de dibuixos preparatoris i de gràfics que ens ajuden a entendre els conceptes matemàtics en què es basen aquestes composicions. 

Rere l'exposició s'hi entreveu la passió per la feina ben feta i la fidelitat a les pròpies intuïcions com a guia fonamental de la seva labor artística. M. C. Escher no va deixar mai de la vida de ser un artesà perfeccionista i extremadament dedicat al seu ofici, però precisament el relat que en fa Ernst ens demostra com aquesta visió sobre la pròpia obra pot resultar molt més autèntica i convincent per a l'espectador que les pretensions programàtiques de certs moviments artístics contemporanis. L'obra d'Escher és un trencament deliberat del pacte de realisme que s'estableix entre espectador i obra: si dibuixar és un engany, en comptes d'enganyar-nos amb una representació naturalista de la realitat, Escher ens fa partícips del joc de mans i dels seus mecanismes i ressorts ocults. En aquest sentit la complicitat del públic és essencial a l'hora de comprendre i gaudir de la seva obra, que sempre resulta intel·lectualment desafiadora i d'una bellesa inquietant. 

Continguts: L'exposició que Ernst fa sobre la vida i l'obra d'Escher és força sistemàtica. Els capítols de l'1 al 4 ens fan una aproximació a la seva biografia, el seu caràcter com a artista, les seves influències artístiques i la relació amb la crítica. El capítol 5 ens ofereix una anàlisi a vista d'ocell del conjunt de la seva obra, i fa una intersecció entre diversos eixos temàtics i les etapes cronològiques en què es divideix la seva producció. A partir d'aquí els capítols són temàtics, i cadascun és dedicat a un problema matemàtic o representatiu que explora Escher a la seva obra, així com algunes facetes més tècniques o materials de la seva producció artística: les relacions entre representació bidimensional i tridimensional (capítol 6), la partició regular de la superfície (capítol 7), l'exploració de la perspectiva (capítol 8), l'aplicació decorativa del seu art (capítol 9), possibles influències a l'hora de crear móns impossibles (capítol 10), les qüestions tècniques de la seva producció artística (capítol 11), els móns simultanis (capítol 12), els móns impossibles (capítol 13), l'interès pels cristalls i els cossos volumètrics regulars (capítol 14) i, finalment, les aproximacions a la noció d'infinit (capítol 15). 

M'agrada: És un llibre molt aclaridor de l'obra d'Escher, d'una banda, però alhora deixa inacabables preguntes obertes sobre la naturalesa mateixa de l'art i la seva capacitat de representació. 

Death and the King's Horseman (#625)

Elesin, et vam posar a les mans les regnes del món i has deixat que es submergís per la vora de l'amarg precipici. T'has quedat creuat de braços mentre forasters malvats desviaven el món del seu curs i l'estavellaven més enllà del confí de la buidor - vas mormolar, poc que hi pot fer un home - ens vas deixar vacil·lant dins d'un futur cec. 

Death and the King's Horseman és una obra teatral que es va estrenar a Nigèria l'any 1975, i que ha gaudit de successives posades en escena al llarg dels anys, tant al Regne Unit com als Estats Units. El seu autor, el nigerià Wole Soyinka, guanyaria el premi Nobel de literatura una dècada després, i aquest text és una bona mostra de per què en va ser mereixedor. L'acció de l'obra transcorre en una Nigèria sota domini britànic, en un moment indeterminat durant la segona guerra mundial. El protagonista, Elesin Oba, és el cavaller del rei, un càrrec de conseller reial que gaudeix de tots els honors dins la nació ioruba. Després d'una vida de luxes i privilegis, dedicada al gaudi dels plaers terrenals i a rebre tots els honors del seu poble, Elesin ha d'acompanyar el seu rei difunt a l'altre món per mostrar-li el camí i mantenir així l'equilibri sagrat del món, aquell que existeix entre els vius, els morts i els nonats. No acomplir amb aquest deure sagrat de suïcidi ritual significaria el deshonor per a si mateix i tot el seu llinatge, ja que el càrrec es transmet de pares a fills, però també la desestabilització de l'equilibri sagrat, que portaria a la ruïna la comunitat sencera. El governador local, però, tement que el ritual desencadeni aldarulls entre els natius, es disposa a aturar la mort d'Elesin. 

Soyinka es va basar en uns fets reals ocorreguts a Nigèria el 1945: després de la mort del rei, el dia del funeral el seu cavaller s'havia d'immolar, però les autoritats locals el van arrestar per impedir que se suïcidés. Tanmateix, el fill del cavaller es va suïcidar en lloc seu per no profanar el ritual. Soyinka agafa aquests fets i hi construeix al voltant una trama molt complexa de dilemes creuats i valors enfrontats: hi afegeix un nou matrimoni per a Elesin just abans de la mort, que començarà a fer trontollar la seva determinació de seguir endavant fins al món dels morts, i dóna al fill d'Elesin, Olunde, una educació occidental, per la qual cosa podrà parlar amb el governador i la seva dona, els Pilkings, d'igual a igual. Tanmateix, la complexitat de la proposta rau precisament a defugir el conflicte colonial i traslladar-lo al cor de la comunitat ioruba, que diposita tota la confiança en un líder amb peus de fang. El conflicte principal girarà al voltant d'un heroi defectuós que es veurà atrapat entre el deure i la voluntat, i que veurà com ni tan sols el conflicte colonial, de fet, li servirà d'excusa per amagar la seva pròpia feblesa. 

De la mateixa manera, els Pilkings són retratats com a incapaços de comprendre la religió ancestral dels africans, no perquè defensin un altre sistema de valors diferents, sinó perquè han deixat enrere qualsevol sentit de transcendència o ni tan sols de cultura que els arreli al món: la seva primera aparició amb les màscares rituals africanes, que ells utilitzen com a disfressa, i els seus intercanvis amb els subordinats africans, el cap de policia musulmà i el servent domèstic convertit al cristianisme, ens van donant pistes sobre aquest error bàsic d'interpretació de la situació. El senyor Pilkings no és gaire més que un dels homes buits d'Eliot, una mentalitat funcionarial que veurà com els engranatges de l'imperi no giren tan fins com hauria desitjat. Quan aparegui Olunde per explicar-los el dilema del seu pare, els Pilkings es pensaran que parlen amb un aliat, mentre que aquest farà d'intermediari entre les dues cultures, no per apropar-les de fet, cosa que és impossible en un context d'opressió colonial, sinó per aclarir el seu propi rol dins la comunitat. 

Pel que fa a l'estil i el llenguatge de l'obra, en destaca el to oral i l'accent en el folklore i les pràctiques religioses tradicionals, especialment quan es porten a terme les danses i els cants que acompanyen els rituals. Gran part del text consta de fragments poètics recitats pels diferents personatges, en gran part per Elesin, Iyaloja i el Cantaire de Lloances, que són els més connectats al batec ritual de la comunitat. D'altra banda, s'estableix un fort contrast amb les escenes intercalades a la residència del funcionari Pilkings (la segona i la quarta), que actuen com a interludis i es caracteritzen per la rapidesa dels intercanvis entre els personatges i la ruptura d'aquesta solemnitat ritual. El cerimonial decadent que es posa en escena a la mascarada que organitza el club local, i al qual assisteix el príncep de Gal·les, posa l'accent precisament en aquesta manca d'arrelament de la cultura britànica quan es troba en terreny colonial, i la seva estridència contrasta amb la solemnitat transcendent del ritual de pas que està tenint lloc entre els ioruba. En aquest sentit, veure la versió filmada de l'excel·lent muntatge que se'n va fer el 2022 al festival de Stratford (Canadà), disponible de forma íntegra i gratuïta a Youtube (Death and the King's Horseman), m'ha ajudat molt a entendre l'element visual i musical del text, i la recomano com a acompanyament a la lectura. 

Així és com Soyinka ens presenta una història aparentment senzilla però que va desplegant un interminable joc de miralls a mesura que avança la trama. A través d'una cruïlla de camins mística, entre el món dels vius i dels morts, també se'ns presenta un dilema polític: el de romandre fidel a la comunitat i a la tradició cultural o abandonar aquesta lleialtat essencial que manté la comunitat cohesionada per perseguir un altre tipus d'honors i plaers. La crítica política que fa Soyinka en el context postcolonial se centra més aviat a assenyalar el líder feble o corrupte quan no està a l'alçada de les necessitats del seu poble; tanmateix dirigeix aquesta crítica al món actual sense abandonar una forma de narrar ben arrelada a les tradicions culturals i populars de la seva pròpia gent. Elesin sembra la llavor de la seva pròpia caiguda ben bé des del principi de l'obra, quan el conflicte amb prou feines ha estat plantejat explícitament. El text ens va presentant aquestes pistes de forma subtil però sempre entenedora: el poema de l'ocell Jo-no, per exemple, n'és un bon exemple, i a mesura que avança la trama de l'obra es va revelant com a profecia autocomplerta. 

Sinopsi: L'acció es concentra en un dia i una nit, al voltant d'un ritual religiós que ha de conduir el cavaller del rei, Elesin Oba, al suïcidi ritual per propiciar l'entrada del rei difunt al món dels morts i portar, per tant, benaurança i equilibri al poble sencer. La nit del funeral, però, coincideix també amb una festa de disfresses al club dels blancs on ha d'assistir el príncep de Gal·les, que es troba de visita oficial per les colònies, i l'oficial del districte, en Simon Pilkings, està disposat a aturar les manifestacions dels natius a qualsevol preu. 

M'agrada: Ha estat una lectura molt intensa i emocionant, que es llegeix amb la tensió sostinguda d'una tragèdia grega. Els passatges poètics que formen part dels rituals, en particular, són d'una bellesa corprenedora. 

Entre dos silencis (#624)

Una cosa semblant al que ells han viscut, al que viuen: persecucions, esglais, deportacions en massa, camps de concentració... El millor que ens podria passar és que ens deixessin tornar aquí com a presoners de guerra, a llaurar i femar les terres on hem regnat despòticament i a rebre alguna puntada de peu dels nostres esclaus, els pagesos. 

Aquesta novel·la de l'autora catalana Aurora Bertrana (1892-1974) es va publicar per primer cop el 1958 en la seva versió en castellà i de forma parcial. Més tard Joan Sales va fer una traducció al català de la primera part de la novel·la que a la pràctica va resultar una reescriptura completa del material original, i que es desviava força del to i la intenció inicials de l'autora. És per això que fa uns anys Club Editor va oferir aquesta edició íntegra i traduïda al català del text original, restaurant-ne una versió definitiva que es basa en els manuscrits originals de les dues parts. Aquesta novel·la neix del voluntariat humanitari que va fer Bertrana, aleshores resident a Suïssa, al poble muntanyenc d'Étobon, a l'Alt Saona, prop de la frontera entre França i Alemanya. Després de la segona guerra mundial, el municipi es trobava destruït, i els seus habitants havien quedat marcats pel trauma de l'execució massiva de pràcticament tota la població masculina del poble, uns quaranta homes, durant l'ocupació nazi, com a represàlia pels assassinats d'oficials alemanys per part dels maquis emboscats a la muntanya. 

Durant la seva estada a Étobon, Bertrana va recopilar el testimoni de l'experiència de guerra de moltes dones del poble, que van haver de treure endavant la feina de pagès sense cap mena d'ajuda, havent perdut els seus esposos, fills i germans i, a més, havent d'allotjar a les masies els soldats del bàndol ocupant que ha desencadenat la tragèdia. És un relat d'absoluta desolació i impotència, que a la vegada també es transforma en una subtil lluita de resistència passiva per part dels supervivents. També és la història d'una comunitat profundament traumatitzada per una "desgràcia" fundacional que crea una barrera insalvable entre l'abans i el després d'aquesta violència extrema. La novel·la està dividida en dues meitats que marquen aquesta dislocació bàsica entre el temps real viscut per cada personatge individual i el temps històric, que estableix unes necessitats i unes lleis arbitràries sobre l'enemic depenent del resultat de la guerra. A la primera part, "El poble sense homes", la novel·la ens retrata la vida quotidiana del poble sota l'ocupació nazi, després de l'afusellament dels homes, i ens mostra els antecedents i les conseqüències més immediats d'aquest fet. La segona part, "Presoners de guerra", descriu el poble ja després de la guerra, a l'espera de la signatura de l'armistici, i sacsejat sobtadament per l'arribada de tres presoners de guerra alemanys enviats des d'un camp de concentració proper a treballar a les feines agrícoles. 

La novel·la es caracteritza pel seu punt de vista coral, en què els personatges ens van oferint diverses perspectives i matisos sobre el mateix conflicte i les situacions a què s'enfronten quotidianament: mentre que els personatges d'un i altre bàndol es troben separats per un mur de silenci i odi als opressors, i no arribaran a compartir mai les seves angoixes més íntimes els uns amb els altres, nosaltres com a lectors anirem descobrint els pensaments i les emocions de cadascú a través d'una narració omniscient. El resultat és un relat més aviat calidoscòpic, que a estones es llegeix com si es tractés de relats curts independents, i que va mantenint un tènue fil conductor de patiment i resistència que manté els personatges connectats els uns amb els altres. El retrat que se'ns ofereix dels personatges, en conseqüència, és d'una profunda humanitat, i posa en relleu especialment els dilemes morals que han d'afrontar en situacions límit que colpeixen precisament per la seva inexorabilitat. En aquest sentit, el tinent alemany ens ofereix un dels personatges més reflexius i turmentats per la magnitud de les decisions que ha de prendre a cada pas: obligat a mantenir la llei marcial, i profundament conscient de la injustícia que s'està perpetrant contra els habitants de la zona ocupada. 

Així doncs, la novel·la ens va desplegant poc a poc un món un punt angoixós i un punt inquietant en què els soldats poden ser monstres o persones normals i corrents, i els camperols es poden convertir en herois de la resistència o desferres humanes reduïdes al mer instint de supervivència i, de fet, en què cap d'aquestes facetes no n'exclou les altres. De la mateixa manera, a la segona part, el punt de vista dels tres presoners de guerra ens interpel·la amb tres maneres diferents de reaccionar al trauma que estan vivint, i cadascuna d'elles és perfectament comprensible dins del context i no contradiu cap de les altres: un dels presoners es fanatitza, un altre es deixa anar, i només el tercer és capaç d'imaginar-se la possibilitat de tenir un futur. Un altre exemple d'aquesta ambivalència moral en el predicament dels personatges és la tensa relació que s'estableix entre el tinent alemany i la pagesa que l'acull, la jove Marta Mons, que ha de navegar la situació extremadament traumàtica d'haver perdut tota la seva família i d'acollir l'enemic com a hoste, que li imposa una humanitat que no gosa reconèixer-se ni a si mateixa. D'altra banda, l'oficial alemany se'ns presenta com un engranatge eficient de la maquinària de guerra, i potser un dels aspectes més desoladors de la narració és precisament que la seva humanitat quedi revelada plenament només a ulls dels lectors, però quedi vetada a la resta de personatges per imposició de la lògica bèl·lica. 

Entre dos silencis és una novel·la profunda i bellament escrita, que aconsegueix fer arribar el seu missatge antibel·licista sense abaratir-lo amb retòrica, i que fa del realisme i la simplicitat una de les seves fortaleses més evidents. A mi m'ha agradat molt, amb més motiu perquè Paradisos oceànics no em va acabar de fer el pes i no sabia ben bé què esperar de Bertrana. És una bona recomanació, sens dubte, i una bona oportunitat de conèixer una autora clàssica de la literatura catalana. 

Sinopsi: Hernam, un poblet fictici ocupat per l'exèrcit alemany, queda marcat per l'afusellament de tots els homes del poble, una quarantena, com a represàlia pels actes hostils dels membres de la resistència. Els pocs supervivents a la tragèdia, majoritàriament dones, han de fer front a la feina de cada dia mentre toleren la presència al poble dels oficials de l'exèrcit invasor. Tanmateix, el final de la guerra és a tocar, i els ocupants comencen a dubtar quin serà el seu destí un cop acabat el conflicte. 

M'agrada: És un relat molt profund i complex dels seus personatges, que els posa en situacions límit amb prou feines imaginables en el seu terror i la seva desolació, però que a la vegada en preserva la humanitat i la dignitat des del detall de les seves relacions els uns amb els altres.