El mirall màgic de M. C. Escher, del matemàtic Bruno Ernst (1926-2021), és encara avui dia una de les aproximacions més fascinants i populars a l'obra del dibuixant i gravador neerlandès Maurits Cornelis Escher (1898-1972). Publicat poc després de la mort d'Escher, el 1976, el llibre és fruit d'anys d'intercanvis entre Ernst i l'artista mateix, que va compartir amb el seu deixeble les inquietuds matemàtiques i tècniques de la seva obra inclassificable. L'obra d'Escher, de fet, queda exclosa sovint dels manuals d'història de l'art, perquè és manté intencionalment al marge de qualsevol moviment o programa artístic prèviament definit. De vegades se l'ha volgut representar com a parent llunyà del surrealisme, però una anàlisi acurada de la seva obra de seguida ens farà notar que el seu projecte artístic té una intencionalitat i un centre d'interès totalment diferent.
La seva obra, de fet, fins i tot escapa de la definició mateixa d'art: la seva intenció no és en cap moment expressiva ni emotiva, com el mateix Ernst ens aclareix al principi de l'exposició, ni hi ha cap missatge ni significat ocult que haguem de desxifrar del contingut de les seves imatges. La semiòtica de les imatges d'Escher porta els estudiosos de l'art per un camí interpretatiu força insospitat. Escher es va formar com a artista gràfic amb el mestre Samuel de Mesquita (1868-1944), però ben aviat el propòsit merament decoratiu va donar pas a un interès creixent pels problemes tècnics de la representació dins l'espai. Així, Escher va començar a investigar problemes matemàtics i geomètrics que abordava intuïtivament més que de forma sistemàtica, i que tot sovint sorprenien els matemàtics mateixos per la manca de coneixements teòrics de l'autor.
Les seves obres, en conseqüència, revelen el procés d'exploració sobre aquestes qüestions matemàtiques i tècniques, i Escher mateix les anomenava "informes de progrés", que havia de presentar en un llenguatge visual que fos planer i accessible per al seu públic. D'aquí el poder hipnòtic dels seus enigmes visuals: observar-los és enfrontar-se a temps real a les mateixes inquietuds que explorava el seu autor, amb el seu propi llenguatge i tota la seva exigència. Així va ser com el que va començar com una preocupació per la partició regular de l'espai va anar desembocant en l'exploració de la perspectiva, les figures impossibles i la representació de l'infinit. Rere tots aquest problemes teòrics i tècnics roman una preocupació fonamental: la de desafiar les possibilitats de la superfície plana a l'hora de representar objectes tridimensionals. És així com el que comença com a mera exploració va conduint a una autèntica revolució sobre els límits mateixos de l'art i el que és possible representar.
Després del relat de la biografia de l'autor i les seves inquietuds artístiques, Ernst s'endinsa en una anàlisi detallada de cadascun dels problemes matemàtics que s'exploren a l'obra d'Escher en tota la seva complexitat. Alguns d'aquests motius aniran repetint-se o ampliant-se, però, en moments diferenciats de la seva obra. Per exemple, els estudis sobre la perspectiva i la seva representació arribaran a l'extrem amb la creació de figures impossibles, com les escales infinites, o els edificis que desafien les lleis de la representació explorant la combinació de diversos punts de fuga, com Amunt i avall, Còncau i convex o Relativitat. La preocupació inicial per la partició regular de la superfície, amb els icònics mosaics de metamorfosis de peixos o animalons alats, portarà al desenvolupament d'espirals i composicions infinites cada cop més complexes. Ernst ens explica amb tota mena de detalls els processos creatius que porten a aquestes composicions, tot sovint acompanyats de dibuixos preparatoris i de gràfics que ens ajuden a entendre els conceptes matemàtics en què es basen aquestes composicions.
Rere l'exposició s'hi entreveu la passió per la feina ben feta i la fidelitat a les pròpies intuïcions com a guia fonamental de la seva labor artística. M. C. Escher no va deixar mai de la vida de ser un artesà perfeccionista i extremadament dedicat al seu ofici, però precisament el relat que en fa Ernst ens demostra com aquesta visió sobre la pròpia obra pot resultar molt més autèntica i convincent per a l'espectador que les pretensions programàtiques de certs moviments artístics contemporanis. L'obra d'Escher és un trencament deliberat del pacte de realisme que s'estableix entre espectador i obra: si dibuixar és un engany, en comptes d'enganyar-nos amb una representació naturalista de la realitat, Escher ens fa partícips del joc de mans i dels seus mecanismes i ressorts ocults. En aquest sentit la complicitat del públic és essencial a l'hora de comprendre i gaudir de la seva obra, que sempre resulta intel·lectualment desafiadora i d'una bellesa inquietant.
Continguts: L'exposició que Ernst fa sobre la vida i l'obra d'Escher és força sistemàtica. Els capítols de l'1 al 4 ens fan una aproximació a la seva biografia, el seu caràcter com a artista, les seves influències artístiques i la relació amb la crítica. El capítol 5 ens ofereix una anàlisi a vista d'ocell del conjunt de la seva obra, i fa una intersecció entre diversos eixos temàtics i les etapes cronològiques en què es divideix la seva producció. A partir d'aquí els capítols són temàtics, i cadascun és dedicat a un problema matemàtic o representatiu que explora Escher a la seva obra, així com algunes facetes més tècniques o materials de la seva producció artística: les relacions entre representació bidimensional i tridimensional (capítol 6), la partició regular de la superfície (capítol 7), l'exploració de la perspectiva (capítol 8), l'aplicació decorativa del seu art (capítol 9), possibles influències a l'hora de crear móns impossibles (capítol 10), les qüestions tècniques de la seva producció artística (capítol 11), els móns simultanis (capítol 12), els móns impossibles (capítol 13), l'interès pels cristalls i els cossos volumètrics regulars (capítol 14) i, finalment, les aproximacions a la noció d'infinit (capítol 15).
M'agrada: És un llibre molt aclaridor de l'obra d'Escher, d'una banda, però alhora deixa inacabables preguntes obertes sobre la naturalesa mateixa de l'art i la seva capacitat de representació.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada