Aquest recull de relats de l'autora neozelandesa Katherine Mansfield (1888-1923) es va publicar el 1922, poc abans de la mort de l'autora, i quan aquesta ja era molt conscient del poc temps que li quedava a causa de la seva malaltia. En aquest sentit els relats tenen un to agredolç, i mantenen el focus d'interès en la brevetat de l'existència humana i la seva qualitat fugissera, i en la percepció del moment present en tota la seva immediatesa i riquesa de matisos. Mansfield va viure a cavall entre la seva Nova Zelanda natal i Anglaterra, on va estudiar i va desenvolupar la seva carrera artística, en contacte amb altres figures preeminents del modernisme, com D. H. Lawrence i Virginia Woolf. De fet, la seva narrativa és molt similar a la de Woolf en inquietuds i ambicions literàries: ambdues es revelen preocupades per l'experiència de la vida domèstica des del punt de vista de les dones, amb tot el que això implica de denúncia de l'opressió i la buidor existencial experimentada per aquestes en un sistema patriarcal. D'altra banda, ambdues ho fan amb un alt nivell d'experimentació formal que en el cas de Mansfield no arriba tan lluny com el flux de consciència de Woolf, i es queda en una mena d'estil indirecte lliure que va saltant d'un personatge a un altre amb un sentit d'urgència que imprimeix un ritme accelerat a les narracions.
Si bé els contes de Mansfield deixen el dubte obert d'on podria haver arribat la seva carrera si no hagués mort tan jove, la influència va en totes dues direccions. En una carta, Woolf va confessar que l'escriptura de Mansfield era l'única que li havia provocat gelosia, i llegint la seva prosa àgil i extremadament planera no costa gaire fer-se'n a la idea. Potser Mansfield era una Woolf en potència, però el seu estil narratiu és tan peculiar i la seva veu tan autènticament singular que costa fer-se a la idea de com hauria sonat si hagués tingut més temps per madurar. Mansfield fa senzill i espontani el que en Woolf de vegades sembla un punt massa calculat i mesurat sobre la pàgina: potser l'accent de Mansfield en l'experiència del moment present, en tota la seva bellesa, hi té alguna cosa a veure. "La festa al jardí" és un breu relat sobre els preparatius d'una festa al jardí privat d'una família benestant, on no cal dir que la compra de flors hi té un paper decisiu. Només hi ha una petita ombra sobre la festa: al mateix carrer, tan sols a unes quantes portes dels Sheridan, ha mort un pare de família a causa d'un accident laboral i ha deixat desemparats una vídua i sis fills petits. Una de les filles de la família rica se sent mínimament interpel·lada per la tragèdia, però aviat se n'oblida, aclaparada per l'èxit de la festa. Costa no veure en la persona de la Laura quelcom del que anys després es revelaria en les inquietuds de la senyora Dalloway, tot i que el relat de Mansfield no sigui ni de bon tros tan ambiciós com la novel·la posterior de Woolf.
En aquest sentit, el rerefons polític i de denúncia social que hi ha als contes de Mansfield pot passar una mica desapercebut en una lectura superficial i és quelcom que queda més aviat apuntat, i que s'ha d'anar llegint entre línies o desxifrant a partir de petites pistes i detalls sobre les preocupacions de les protagonistes. Les narracions estan farcides de senyores que s'han quedat solteres per desídia de la família, per falta d'inciativa, o simplement, com en la majoria de casos, per manca d'un cop de sort fortuït que faci decantar la balança. També hi ha una dona feliçment casada que es troba profundament infeliç en la seva maternitat, al primer dels contes, "At the Bay". També hi ha dues esposes bohèmies i modernes que porten de corcoll els seus marits, més tallats pel patró de les convencions socials: en un dels contes, "Marriage à la Mode", el protagonista se sent desplaçat i menystingut a causa de les idees artístiques de la seva esposa, que es mou en un grup d'artistes bohemis; en l'altre cas, "The Stranger", la tensió entre el matrimoni protagonista és una mica més subtil, i qui s'introdueix a pertorbar l'estabilitat del matrimoni protagonista és un pobre mort que viatjava al mateix vaixell que l'esposa. Ara bé, potser el màxim exponent que ens mostra el recull de denúncia de l'opressió del patriarcat és l'absolut terror en què viuen les filles solteres de l'ancià coronel difunt un cop han enterrat el seu pare, ja que es veuen incapaces de prendre cap decisió per si mateixes sense l'aquiescència del mort, que, lògicament, ara ja no pot donar-la.
En tots casos, les relacions familiars i amoroses s'aguanten per l'edifici de convencions socials i normes no escrites que encara les afermen, però la subjectivitat dels protagonistes, encara que sigui inconscientment, el sacsegen en tot moment, com si es tractés d'un castell de cartes virtuosament muntat. L'altre pol de la denúncia política que fa Mansfield toca les relacions de classe, un altre edifici de normes socials que ja no s'aguanta per enlloc però que ningú gosa tocar: com en un encanteri màgic, sembla que s'esfondraria per si mateix si algú gosés verbalitzar el problema. A "La festa al jardí", la tensió principal del conte és, precisament, el contrast entre l'orquestra que toca a la festa de la família benestant i la situació dels veïns pobres del mateix carrer, que es troben vetllant un difunt recent a unes dues cases de distància. A través del recull també assistim a les peripècies vitals de dues serventes: a "La vida de Ma Parker", la protagonista es dol per la mort recent del seu nét mentre el que preocupa el seu senyor, un jove escriptor, és trobar la cullerada que falta al pot del cacau. A "The Lady's Maid", la donzella d'una dama anciana explica a la seva nova senyora els sacrificis que ha hagut de fer al llarg de la seva vida a causa de la seva feina.
La festa al jardí és un recull de contes que ens ofereixen un equilibri extraordinari entre els seus temes aparentment senzills en els retrats de la vida burgesa de principis de segle vint, i l'experimentació amb els punts de vista i la cronologia que el modernisme havia introduït en la literatura. Mansfield sempre troba la forma de posar la nota amarga a aquestes escenes que d'entrada, en començar a llegir, es poden fer excessivament ensucrades o romàntiques. L'objectiu de Mansfield no és quedar-se en aquestes estampes decoratives de la vida quotidiana, sinó revelar, a base de contrastos i petits detalls, el seu rerefons més fosc i inquietant. En aquest sentit l'autora s'hi revela com a pionera a l'hora de donar a entendre a través de detalls molt subtils, sorprendre a través del contrast i, fins i tot de vegades, desarmar les expectatives dels lectors amb un humor subtil i molt fi.
Continguts: La festa al jardí és un recull de quinze contes breus que retraten petites escenes de la vida familiar dels protagonistes, i en què els conflictes principals giren al voltant dels rols de gènere que s'han d'assumir dins la família, i la desigualtat de classes entre els senyors i els servents. Encara que aparentment els contes no despleguin un gran argument, la subtilesa dels conflictes que s'hi descriuen ofereix un gran retrat social de la societat britànica - tant a la metròpoli com a les colònies - del tombant del segle vint.
M'agrada: Ha estat la descoberta d'una veu narrativa profundament original i arriscada en les seves decisions formals. No és d'estranyar que Mercè Rodoreda reconegués la influència de Mansfield en la seva obra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada