Christopher Nolan no ha canviat, i el seu imaginari polític, que quedava anunciat a la trilogia de Batman i a Inception, ha quedat més que confirmat i reafirmat. No he vingut a parlar de l'argument de Tenet (2020), la seva darrera pel·lícula. L'he vista dues vegades (la primera amb desconcert i un cert punt d'avorriment - la segona amb interès genuí pel laberint narratiu que planteja), m'he estudiat bé els quadrants, els esquemes i les disseccions completes de l'argument que es poden trobar fàcilment a internet. Sé perfectament quants Neils hi ha en cada moment i a cada lloc. M'ha costat entendre l'escena de l'interrogatori a Tallin, i la vaig haver de veure unes quantes vegades seguides, però ho he aconseguit. Puc dir que he entès força bé l'argument de la pel·lícula, i que es gaudeix molt més el joc de mans del guió de Nolan un cop es revisita que no pas la primera vegada que es veu. Les paradoxes i contradiccions que deixa l'argument un cop s'analitza al detall formen part de l'argument mateix i, en aquest sentit, són un punt més païbles que a Inception.
Per simplificar: Tenet és una narració que ens planteja la possibilitat dels viatges en el temps a l'estil de la tercera entrega de Harry Potter, és a dir, entenent el viatge en el temps com un bucle tancat sobre si mateix que no canvia essencialment una seqüència prèviament determinada de fets. Si, de fet, aquesta seqüència de fets s'ha esdevingut d'una determinada forma, ha estat precisament gràcies a la intervenció del viatger que prové del futur. A Harry Potter i el pres d'Azkaban el viatge en el temps durava tan sols unes tres hores i, per això, era molt més fàcil d'entendre. En Harry i l'Hermione d'un moment posterior del temps retrocedien tres hores al passat, acomplien la seva missió, i esperaven el moment de posar-se al dia amb el present, en què en Harry i l'Hermione de la línia temporal passada emprenien el viatge en el temps i, per tant, desapareixien a la pràctica. Durant aquestes tres hores, hi ha en l'univers dos Harrys i dues Hermiones coexistint simultàniament, fins que una de les dues parelles simplement s'esvaeix. A Tenet els personatges fan això mateix repetides vegades, per motius diferents i durant períodes de temps que cobreixen unes tres setmanes, de forma que la seqüència completa dels fets esdevé extraordinàriament confusa, i no s'acaba de quadrar fins bén bé al final de la pel·lícula (i llavors només d'aquella manera).
La principal diferència entre els viatges temporals a Tenet i a Harry Potter és un petit matís, i de fet aquest no canvia essencialment el resultat final: mentre que en Harry i l'Hermione viatjaven al passat a través de la màgia i de forma instantània, els personatges de Tenet viatgen al passat a través d'una màquina - que actua com una mena de torniquet temporal - que reverteix la seva pròpia percepció de la cronologia i els fa percebre el temps com si anés marxa enrere. Un cop arribats al punt on volien arribar, tornen a passar pel torniquet i la seva percepció del temps es reverteix de nou, de forma que tornen a una cronologia linial que es mou (per entendre'ns) cap endavant. La part confusa de l'argument ve precisament d'aquest petit matís: al llarg de la trama, els personatges revertits necessiten una màscara de gas per poder respirar amb cronologia inversa, però un cop després del segon pas pel torniquet, el jo del futur (que ara es troba al passat) no la necessita més perquè la seva percepció del temps torna a anar cap endavant. De forma que els mateixos personatges apareixen en versions duplicades de si mateixos en determinats moments sense cap senyal aparent per distingir-los. El que això crea és un joc de miralls enrevessat en què cada personatge torna enrere en el temps en algun moment a conveniència de la trama, cosa que fa la pel·lícula mateixa sencera en la seva estructura. Com passa amb les lletres del palíndrom TENET, just al mig del metratge assistim a l'escena de l'interrogatori en un magatzem a Tallin, en què veiem la mateixa conversa repetida dues vegades seguides però cap endavant i cap endarrere (amb resultat desconcertant però força coherent, com si es tractés d'una mena de joc del telèfon). A partir d'aquest moment la trama es replega sobre si mateixa i es reverteix temporalment, fins arribar al seu punt de partida en una mena de moviment circular.
Si he entrat a precisar detalls de la trama és, precisament, per reconèixer la seva originalitat i la seva intel·ligència. Tot i així, aquests recursos em semblen una mica desaprofitats davant d'uns personatges que en tot moment actuen com a peons d'unes forces superiors a ells mateixos i d'un pla predeterminat d'entrada (recordem que la seqüència general dels esdeveniments, en realitat, no s'arriba a modificar mai). Com que no arriben, a la pràctica, a decidir gran cosa, també es fa molt difícil empatitzar amb ells en algun moment o arribar a comprendre els seus dilemes morals i estats emocionals. El problema de l'argument, al meu parer, és polític i ideològic, com passava en les altres pel·lícules de Nolan que he esmentat abans. A Inception el conflicte principal de la pel·lícula no passava de divertiment entretingut, perquè es reduïa a una batalla estratègica entre empresaris rivals (no entrem en quin tipus de serveis o productes proporcionaven les seves empreses - la pel·lícula tampoc ho feia) i es redimia per la seva aposta estètica i per un mínim de motivació i psicologia dels personatges. Ara, a Tenet, aquest conflicte pretén adquirir dimensions globals i planetàries, fins i tot metafísiques.
En un futur indeterminat, el canvi climàtic i l'armament nuclear han portat la terra a tal límit de desgast que certes persones pretenen proporcionar a l'oligarca rus Andrei Sator (Kenneth Branagh), que viu en el present, la tecnologia necessària per revertir el temps i, per tant, destruir la Terra (és a dir, fer-li un reset complet o retornar-la cronològicament a un punt zero). Hi ha dues lectures sobre aquest terrible desenllaç: que els habitants del futur són tan nihilistes que contemplen que la destrucció de la terra els anihilarà a ells també, i el seu projecte és bàsicament una mena de suïcidi col·lectiu amb efecte retroactiu, o bé que el món no s'acaba, perquè el fet que estan enviant aquesta tecnologia al passat desmenteix immediatament la paradoxa de l'avi. En tot cas, és la pel·lícula mateixa, a través del personatge de Neil (Robert Pattinson), que ens demana que no ens hi capfiquem i que acceptem la premissa d'entrada. Paral·lelament, una organització secreta anomenada Tenet pretén fer exactament el contrari i impedir que tingui lloc la fi del món. Amb aquest objectiu, recluten un agent de la CIA, anomenat crípticament el Protagonista (John David Washington), i li proporcionen el coneixement i la tecnologia necessaris per posar en marxa un pla paral·lel i parar-li els peus a Sator. En aquest pla hi jugarà un paper molt important la dona de Sator, Kat (Elizabeth Debicki), que té com a objectiu principal recuperar el seu fill i la seva llibertat.
Així doncs, per més que la trama ens faci ballar el cap amb els viatges temporals, les cronologies lineals i revertides que es despleguen simultàniament, i les múltiples versions d'un mateix personatge que poden conviure en la mateixa escena, al capdavall tot acaba girant al voltant del malvat oligarca rus que posa en perill la continuïtat de la vida a la terra a través d'una arma poderosíssima, i el sacrificat antiheroi americà, el cavaller fosc de torn, que ha de treballar a l'ombra perquè això no passi. En aquest sentit Tenet és un clar homenatge a les pel·lícules de James Bond, tant pel que fa a aquestes línies argumentals generals com a la implausibilitat tècnica de les seves escenes d'acció. Ens trobem davant d'una nova guerra freda, que en aquest cas es lluita en el futur: el Protagonista i Sator no són gaire més que dos peons que les forces invisibles del futur estan movent sobre el tauler de la història - i encara més irritant que a Batman és que en aquest cas ambdues forces quedin convenientment invisibilitzades per la trama de la pel·lícula. Són uns pocs els qui tenen el monopoli sobre la violència i sobre la tecnologia (sovint és el mateix, en aquest tipus de narrativa) i aquests esdevenen l'autèntica mà invisible que fa que la roda del capital continuï girant.
La gent del carrer no es rebel·larà contra el sistema que els oprimeix perquè no ha tingut mai el poder i, segons l'argument de Tenet, tampoc no el tindrà mai en el futur. Mai no han sigut convidats ni agents, ni tan sols peons sense agència, en una guerra que no els pertany. Com vam veure a Batman, no es tracta del poble contra el capital i l'empresa desregulats. Inception ja ens ho anunciava: el capital, en l'imaginari de Nolan i del neoliberalisme mundial, és la malaltia i el remei a la vegada, per més contradictori que ens pugui semblar des de fora. Hi ha una anècdota que em va sobtar molt quan buscava informació i ressenyes sobre aquesta pel·lícula: quan es va estrenar Tenet, molts crítics van coincidir que la seva edició de so cau en el mateix defecte que altres pel·lícules de Nolan, a l'hora d'obscurir els diàlegs deliberadament sota una banda sonora i un so d'ambient eixordadors. En una entrevista de 2017, i defensant aquest tipus de decisions tècniques, Nolan va reconèixer que ell no edita el so per a sales de cinema de mala qualitat: només per a sales de bona qualitat. El mateix argument és extensiu als auriculars i sistemes de so que puguem tenir a casa. Es pot llegir simultàniament com a esnobisme per part de Nolan o com a perfeccionisme i amor a la feina ben feta. Al meu parer, l'explicació del director no és gens estranya quan veiem les implicacions polítiques de les seves pel·lícules. Nolan fa pel·lícules per a gaudi i emmirallament dels rics (i tan sols dels rics): si els pobres en gaudim és sempre des del galliner i amb la condició que no obrim la boca. No puc dir que el fet em sorprengui, és clar, a aquestes alçades, però ara ja em comença a irritar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada