Aquesta novel·la de 2018 de l'autora gal·lesa Manon Steffan Ros ha estat un gran èxit de la narrativa en llengua gal·lesa dels últims anys i, de fet, és la primera traducció directa que ens ha arribat al català des de la llengua gal·lesa. El seu encant rau en el magnífic equilibri entre el seu enfocament local pel que fa a l'ambientació en el paisatge i la llengua gal·lesos, i la seva ambició de reflexionar sobre temes que ens afecten globalment i que qualsevol, des de qualsevol racó del món, es podria arribar a plantejar com a perspectiva de futur. La història que se'ns narra és força senzilla: després d'una catàstrofe nuclear en què ha mort gairebé tothom al voltant, una dona de la localitat de Nebo, Rowena, i el seu fill de catorze anys, Siôn, inicien un diari a quatre mans per descriure el seu dia a dia i explicar com han arribat a aquesta situació.
Siôn tenia sis anys quan es va produir el Final, com ells l'anomenen, i s'ha anat adaptant a la perfecció a la nova vida plena de privacions, que consisteix en una lluita diària per la supervivència: la seva habilitat manual i la seva intel·ligència el transformen en constructor i cuidador, i l'hort que cultiva al jardí de casa seva i al jardí dels veïns és el seu màxim orgull. La seva secció del diari ens explica el dia a dia de la vida després del Final, i al llarg de les seves pàgines veiem com ha anat madurant l'adolescent que és en el moment present. D'altra banda, la secció escrita per Rowena ens dona detalls esparsos sobre com era la vida abans del Final i sobre les conseqüències immediates després de la catàstrofe, mentre reflexiona sobre la diferència entre el món d'abans i el d'ara, amb una evident preferència pel món d'ara. La narració també ens presenta un misteri sobre la paternitat de Siôn i la de la seva germana petita Dwynwen, que amb prou feines té dos anys i va néixer, evidentment, després de la catàstrofe.
Un dels grans punts forts de la novel·la és com l'autora manté aquestes dues veus totalment separades i diferenciades en tot moment. Tot i que el llenguatge és senzill i planer en tots dos casos, les seves inquietuds i reflexions són tan diferents que en tot moment les preocupacions dels personatges són clarament distingibles. Quan comencen el diari, mare i fill es prometen mútuament no llegir mai la part que ha escrit l'altre. Sembla força plausible que mantinguin la promesa, ja que al llarg de la narració van aflorant els secrets que guarda cadascun i que l'altre no sap. A través de l'escriptura del diari, el llibre reflexiona sobre aquesta necessitat humana de construir significats a través de la paraula escrita, en tant que, a amb el llibre blau, els dos personatges intenten deixar un testimoni sobre la seva vida present, igual que ho han fet les cròniques gal·leses a través dels segles. Una de les primeres decisions que va prendre Rowena quan va veure que es quedaven sols al poble va ser saquejar la biblioteca local i treure'n tots els llibres en llengua gal·lesa: d'aquesta forma, mare i fill fan perviure la seva cultura pròpia a través de la paraula, i creen un món de significats dins del seu aïllament que els connecta a un llegat més ampli i a una memòria viva de la seva tradició nacional.
Aquest és un dels encants més singulars de la novel·la sencera: acostumats com estem als relats catastròfics que ens enfoquen problemes de resolució global, El Llibre Blau de Nebo ens proposa un retorn al món preindustrial en què la vida és local i aïllada, profundament arrelada en la llengua materna i la fe dels avantpassats. Aquesta tensió pel desig de tornar al passat és un dels elements més ben travats del relat. Siôn accepta la vida present com a millor dels móns possibles perquè no té una memòria gaire clara de com era el món d'abans de la catàstrofe. A través de la lectura de la Bíblia, acaba assumint la fe cristiana com a pròpia, tot i que la Bíblia no és l'únic text que provoca aquest efecte en l'adolescent. Siôn accepta la paraula escrita com a sagrada perquè és l'únic que li ofereix estabilitat en un món extremadament precari i canviant.
L'arrelament de la seva mare a la realitat és força diferent, però. Ella recorda amb claredat el món d'abans de la catàstrofe, en què les persones vivien per al consum i per fer aparentar les seves vides a l'aparador de les xarxes socials. La novel·la podria caure en la temptació dels simplismes i oferir-nos un atac aferrissat al sistema capitalista com a tot. Tanmateix, Rowena mira aquest món d'abans, en què tot era fàcil i segur, amb nostàlgia i desig, mentre que al seu fill se li fa difícil comprendre aquest món del passat en què tot era còmode, i les satisfaccions dels desitjos eren immediates i constants. Tot i així, Rowena també reconeix les coses que ha guanyat després de la catàstrofe: ha passat d'un món d'anonimat forçós a tenir una vida plena de sentit. El seu ateisme, comprensible veient tots els patiments i dissorts que ha hagut de suportar, i la lluita que ha hagut de sostenir amb la realitat per tirar els seus fills endavant, xoca amb la confiança del seu fill en un futur millor. L'esclat d'aquest conflicte entre mare i fill és el moment de màxima tensió en una narració on no hi ha massa acció, i que es basteix principalment a base de retalls de records del passat i fragments introspectius per part dels dos personatges.
Malgrat la seva brevetat, El Llibre Blau de Nebo condensa en el seu interior la profunditat d'un món sencer. El paisatge i la cultura gal·leses adopten un protagonisme absolut dins la narració, i és d'agrair en un relat del gènere postapocalíptic, en què tot sovint se'ns ofereixen escenaris impersonals i globalitzats, que podrien ser intercanviables per qualsevol altre. Steffan Ros opta per la via oposada: quan s'esdevingui la catàstrofe final, ens salvaran els llibres i la llengua materna. Sembla un plantejament un punt idealista expressat d'aquesta manera, però la narració aconsegueix un gran equilibri entre aquest plantejament idealitzat de l'existència preindustrial i els riscos físics reals que els protagonistes han de patir: la malaltia que afronten, per exemple, després que els passi per sobre el núvol tòxic de la central nuclear, n'és un exemple. També hi ha molts altres exemples més quotidians: la desnutrició permanent n'és el més punyent, possiblement. En definitiva, una lectura molt profunda i recomanable en la seva brevetat, que va un pas més enllà de la narrativa postapocalíptica a què estem acostumats.
Sinopsi: El Llibre Blau de Nebo és el testimoni a quatre mans d'una mare i un fill, Rowena i Siôn, que sobreviuen com poden després d'una catàstrofe nuclear que va tenir lloc fa vuit anys, i que sembla haver assolat tota la vida dels voltants. Centrats en la seva supervivència més immediata, mare i fill han après a valorar el món present que tenen entre tots dos i a arrelar en el món de la seva tradició a través de la llengua gal·lesa.
M'agrada: És un relat molt colpidor de la condició humana en circumstàncies límit. Un dels punts més forts del relat és la seva aposta per la resposta local al conflicte, i també per diluir-ne l'idealisme o l'optimisme aparents.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada