El consentiment (#432)

M'estic molts anys fent voltes dins la gàbia, els meus somnis són tot crim i venjança. Fins un dia que per fi arriba la solució, com una evidència: enxampar el caçador amb la seva pròpia trampa, tancar-lo en un llibre. 

Aquest llibre de memòries de l'editora francesa Vanessa Springora es va publicar per primer cop fa dos anys i va sacsejar immediatament el món literari francès, en ple embat del moviment #MeToo, en presentar una denúncia pública i totalment eloqüent dels abusos sexuals que va patir per part de l'escriptor Gabriel Matzneff, que ara té vuitanta-cinc anys, quan ella tenia catorze anys i ell vora cinquanta. El llibre de Springora no denuncia uns fets aïllats, però. Matzneff va fer gala durant tota la seva carrera literària de les seves múltiples relacions sexuals amb adolescents menors de setze anys d'ambdós sexes, que seduïa a la sortida dels instituts de París, o els serveis dels quals contractava en aventures de turisme sexual a l'estranger. El seu assaig Els menors de setze anys, publicat el 1974, feia una apologia completa d'aquest tipus de relacions. Ara bé, el silenciament de les víctimes va formar part d'un moviment més ampli de complicitat amb l'abusador per part dels cercles intel·lectuals i filosòfics d'esquerres, que defensaven els posicionaments de Matzneff  a la llum de l'alliberament sexual promulgat pel maig del 68. 

De fet, El consentiment es transforma també en crònica i denúncia d'aquesta complicitat. A principis dels anys setanta, es va publicar una carta oberta en diversos diaris del país en què es reclamava la despenalització de les relacions sexuals entre adults i menors, i que va ser signada per filòsofs com Simone de Beauvoir, Jean-Paul Sartre, Roland Barthes, Gilles Deleuze i d'altres. Una mostra d'aquest ambient de permissivitat i admiració es troba a l'entrevista de Matzneff al programa Apostrophes el 1990 a la televisió francesa, en què tant presentador com tertulians li van riure les gràcies públicament, amb l'única crítica de la periodista canadenca Denise Bombardier, que va quedar retratada per l'opinió pública com la histèrica moralista de torn. Un altre episodi molt colpidor del llibre de Springora relata l'intent de consolació que el filòsof Emil Cioran, mentor de Matzneff, fa a la protagonista, justificant la necessitat de sotmetre's als desitjos del seu amant pel bé del seu art, i assegurant-li que el seu estimat mai no canviarà. 

Springora també analitza de forma molt punyent aquesta ambigüitat entre l'art i la moralitat: la suposada llibertat sexual esgrimida per Matznieff per tal de justificar els seus abusos es transforma en llibertat de creació quan retrata les seves aventures sexuals en els seus llibres. Springora pateix aquesta doble explotació, per tant: no sols la manipulació psicològica i l'abús físic per part del seu seductor, sinó també la manipulació de la relació que aquest du a terme en els seus escrits, que la converteixen en personatge literari i creació seva. Però és aquí on Springora exerceix la seva via d'escapada: si Matzneff ha convertit la seva història en material literari, publicant sense permís fotografies de la Vanessa adolescent i cartes d'amor que ella li havia escrit, la lletra escrita també es pot convertir en una eina d'alliberament per a la protagonista, que elabora així un relat en primera persona del que li va passar durant la seva adolescència, reclamant la veu que el seu botxí li havia negat i transformant aquest, al seu torn, en producció literària. El resultat és catàrtic, em penso, tant per a l'autora com per als lectors. Reconec que aquesta crònica de Vanessa Springora ha estat, per a mi, el primer contacte amb la figura de Matzneff, a qui no coneixia en absolut d'abans, i és saludable adonar-se'n durant la lectura. Potser és senyal que els temps han canviat i que, quan ho fan, no sempre és a pitjor. En paraules de Springora cap al final del llibre, l'alliberament de la moral també allibera la paraules de les víctimes. La merescuda irrellevància en què ha caigut l'obra de Matzneff a través dels anys indica que el públic, avui dia, mira en una altra direcció. 

Un dels punts més forts d'aquesta lectura és l'habilitat de Springora de crear una narrativa articulada i coherent sobre el seu patiment. Comença amb la descripció de les condicions familiars i socials durant la seva infància que la van fer vulnerable, per continuar amb tots els passos del comportament predador de Matzneff i la manipulació que exerceix sobre ella quan amb prou feines té catorze anys: la seducció inicial, l'aïllament progressiu respecte de tots els seus amics i familiars, el creixent sotmetiment i control que comença a exercir sobre la seva vida, i la relació en termes literaris que s'estableix entre ells, d'autor a musa i de mentor a admiradora, que justifiquen en tot moment el desequilibri en la relació. Quan Springora comença a descobrir les mentides i infidelitats del seu amant i la relació es comença a dissoldre, la manipulació continua a través del victimisme, primer, i molts anys més tard a través de l'assetjament i la continuada explotació de la relació com a material literari en les successives publicacions de Matzneff. Aquestes no expliquen, però, les seqüeles que les relacions deixen en les adolescents victimitzades, que Springora detalla amb cruesa i que s'allarguen fins a molts anys després de tenir lloc els fets. 

Un altre dels punts forts d'aquest relat és l'accent que fa l'autora en el consentiment com a concepte extremadament delicat i ambigu, per tal d'explicar la complexitat d'aquest desequilibri. La justificació més estesa en l'època d'aquest tipus de relacions és que eren consentides per part dels menors, i Springora no amaga en cap moment aquest aspecte de la relació. El que qüestiona és si, en una relació tan desigual, aquest consentiment és autènticament possible: a França no es va fixar una edat mínima de consentiment legal ben bé fins l'any passat, amb l'esclat de l'escàndol pels nombrosos abusos sexuals a menors en el si de la família. L'altre consentiment a què apunta el títol és, precisament, el d'una societat sencera que tria mirar cap a una altra banda, o una elit intel·lectual que consagra l'èxit públic de l'escriptor a costa del patiment de les seves víctimes. L'estructura ens remet als contes de fades que actuen com a advertència per al comportament dels predadors, temptadores, llops i caçadors que amenacen la llibertat de consentiment de les adolescents. Exposar-lo així, en termes literaris, és la forma que tria Springora per derrotar el seu maltractador al seu propi camp i en els seus propis termes. 

Continguts: Aquest breu volum de memòries de Vanessa Springora detalla la relació sentimental i sexual que va mantenir quan era adolescent amb l'escriptor Gabriel Matzneff, trenta-cinc anys més gran que ella, i que es va basar en la manipulació i el control per part d'ell sobre l'adolescent. Lluny de ser un cas aïllat, va ser un exemple emblemàtic del patró de conducta d'aquesta persona, que va fer apologia de la pederàstia en els seus escrits durant els anys setanta, vuitanta i noranta. 

M'agrada: La claredat i la distància amb què l'autora explica els successius passos de la relació, començant per la descripció de les condicions prèvies de vulnerabilitat, i després la seducció, la manipulació i el control, així com totes les seqüeles que la relació va deixar en la seva edat adulta. En aquest sentit és un text extremadament didàctic i clar. La reflexió més àmplia que fa l'autora sobre la relació de la vida amb l'art, i el sentit de compleció i de justícia poètica que deixa el text en el seu desenllaç en desemmascarar l'agressor amb les seves pròpies armes. L'exposició de les complicitats del món editorial i literari amb aquest tipus de comportaments, que no són úniques a França, també m'ha semblat molt lúcida i aclaridora.