Aquesta novel·la de l'autor rus Nikolai Gógol (1809-1852) es va publicar per primer cop el 1842, i és una lectura molt curiosa que us pot agradar si us interessen els clàssics russos. Jo la vaig llegir fa uns quants anys, no me'n recordava de gaire res a part de la impressió que era força divertida, i ara que l'he rellegit puc dir que és una lectura realment recomanable. L'únic inconvenient que té és que, de fet, la novel·la va quedar inacabada, almenys en el projecte que en va fer l'autor. Les ànimes mortes es va idear per ser una trilogia, en què el seu quixotesc protagonista, Pàvel Ivànovitx Txítxikov, havia d'emprendre el seu particular viatge a través del territori rural rus en tres etapes, que correspondrien a l'Infern, el Purgatori i el Paradís. D'aquestes tres parts, només la primera va arribar a la impremta en la seva forma completa, l'any 1842, mentre que la segona part va quedar en estat fragmentari després que l'autor en cremés el manuscrit poc abans de morir. Per això, quan finalment llegim la novel·la hi trobem una primera part que té una coherència interna, mentre que la segona part és una col·lecció de fragments inacabats, amb buits pel mig, que pot resultar una mica més confusa, i que afegeix encara un nivell més a l'absurdesa de l'argument. Tot i així, ens dona una idea força aproximada de la direcció que podia haver pres el relat i del que podria haver estat el conjunt acabat.
Les ànimes mortes és la història d'una estafa sobre la qual no coneixem gran cosa fins ben entrada la novel·la. Per començar només tenim la personalitat del seu protagonista que, envoltat de misteri, es presenta en un poble de províncies on no el coneix ningú per començar a congraciar-se amb els propietaris locals. D'ell no en sabem gaire més en començar a llegir que el caràcter que desplega sobre la pàgina en aquesta situació: Txítxikov afalaga els que tenen més propietats amb un servilisme que ratlla la vilesa, mentre que a les persones més febles o menys poderoses que ell mateix les maltracta despietadament. Aviat veiem que en porta alguna de cap: en tots els tractes que té amb els terratinents que se li posen per davant acaba relluint-hi només una certesa, que Txítxikov està intentant comprar els títols de les ànimes mortes que aquests encara tenen censades. Ens trobem abans de l'abolició de la servitud, i els serfs que estan lligats a una determinada propietat es poden comprar, vendre o hipotecar igual que la terra o qualsevol altra possessió. Ara bé, en un país tan gran, el cens oficial només s'actualitza molt de tant en tant, i per tant els propietaris segueixen pagant impostos pels pagesos que ja han mort. No passa res, perquè els naixements no s'han actualitzat, tampoc, i quan finalment es produeix el nou cens es regularitza la situació i no s'hi ha guanyat ni perdut gaire.
Ara bé, quin interès té Txítxikov a comprar ànimes mortes? Aquesta és la pregunta que plana sobre el text ben bé durant més de la meitat de la novel·la, i que intriga els personatges que l'envolten, que aviat començaran a sospitar sobre les veritables intencions del protagonista i a investigar el seu passat tèrbol. Poc a poc, i a través de pàgines i pàgines de marrades, descripcions, escenes pintoresques de la vida quotidiana de les classes acomodades i anècdotes col·laterals que no tenen gaire res a veure amb la trama principal, es van descobrint els detalls del veritable pla de Txítxikov. El seu projecte consisteix a assumir la propietat nominal d'aquestes ànimes que, a la pràctica, no existeixen però que segueixen generant una responsabilitat fiscal, per poder aprofitar-se dels beneficis associats a aquesta propietat, com per exemple el prestigi social que comporta el fet de ser propietari, o la capacitat de demanar hipoteques o préstecs posant aquesta propietat com a aval. Bàsicament com qui especula en borsa amb els valors d'unes empreses sobre el seu rendiment futur, i que tècnicament no existeixen encara. Efectivament, ens trobem davant d'un capitalisme incipient al territori rus, que potser pel fet de ser incipient, presenta sobre la pàgina la seva faceta més agressiva, expansionista i acumuladora. Les vastes estepes no són més que una oportunitat pels nobles i els nous rics d'enriquir-se encara més o, en paraules literals d'algun dels personatges, "territori per colonitzar'", i l'administració d'un imperi tan gran només pot acabar operant a través d'un sistema burocràtic extremadament absurd basat en els suborns i els contactes personals.
Txítxikov aprèn de seguida la lliçó que qui hi inverteix uns milers de rubles obté un percentatge de benefici, però qui té milions per invertir arriba a duplicar o triplicar la quantitat amb facilitat. Provar d'agafar una drecera en aquest camí cap a la fortuna pot arribar a semblar fins i tot disculpable si observem Txítxikov com a reflex de la societat en què viu, i que Gógol ens descriu amb un nivell de detall que fa riure en els moments més còmics i absurds i fa feredat en els moments de crítica social més aguda. Arreu on mirem només hi trobem una classe privilegiada que menysprea o directament ignora els subordinats a qui explota parasitàriament, per més que cada nou terratinent que aparegui al relat escenifiqui la seva pròpia situació provant de presentar-la sota la millor llum possible. És un relat, per tant, que es basa principalment en aquest joc d'aparences: Txítxikov capitalitza el seu exterior respectable en el petit període que transcorre entre la seva presentació en societat i la revelació dels seus tripijocs presents i passats. A la pràctica, però, aquest és el joc que fa tothom qui l'envolta: ja sigui sota l'aparença d'administradors diligents i industriosos, burgesos exemplars, cristians caritatius i filantrops, depressius contagiats d'una decadència d'origen europeu, militars de passat gloriós, ancians garrepes o senyors arruïnats pel seu mal cap, la desfilada de desferres que va passant pel llibre ens presenta un mosaic de caricatures de la societat privilegiada del moment, les autèntiques ànimes mortes del relat.
Sinopsi: En una província indeterminada de l'imperi rus, l'ex-funcionari de duanes Pàvel Ivànovitx Txítxikov fa la seva aparició per esbarriar la vida ordenada dels terratinents de la contrada, a qui proposa un curiós negoci de compravenda d'ànimes mortes.
M'agrada: És un llibre que es gaudeix sobretot en els detalls més que per la imatge de conjunt. Hi ha moments en què la sàtira social i política és tan penetrant i la comèdia tan àcida que s'ha de riure perquè no queda més remei.
No m'agrada: El conjunt de la novel·la es ressent una mica del seu estat fragmentari, que deixa la lectura amb la incògnita de saber com n'haurien estat les seqüeles.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada