Aquesta novel·la de l'autora russa Lidia Txukovskaia (1907-1996) es va publicar el 1972 al mercat occidental, tant en rus com en la seva traducció anglesa, ja que les obres d'aquesta autora estaven prohibides a la Unió Soviètica. Txukovskaia va ser una de les veus més crítiques amb la repressió política soviètica durant el règim estalinista i també dècades després, quan aquesta persecució teòricament s'havia suavitzat. Els seus enfrontaments oberts amb figures influents del règim soviètic van portar a la seva expulsió del Sindicat d'Escriptors el 1974, la qual cosa equivalia a un ostracisme oficialitzat. Immersió és la seva segona novel·la, i és molt més autobiogràfica fins i tot que la primera, Sofia Petrovna. A Immersió, la protagonista, Nina Sergueievna, obté un permís del Sindicat d'Escriptors per a tres setmanes de vacances en un hotel als boscos finesos. Aquest és un mitjà perquè els autors puguin centrar-se a escriure les seves obres, ja que a la ciutat, en pisos compartits amb diverses famílies, és difícil trobar la tranquil·litat i la intimitat per poder-ho fer. Ara bé, Nina es troba en estat de xoc per la desaparició del seu marit durant el terror estalinista de 1937 i, per a ella, aquesta estada al bosc representarà una oportunitat per reconnectar amb les seves emocions perdudes i posar per escrit un testimoni d'aquells dies de la seva vida.
La novel·la sembla senzilla a simple vista: una sèrie d'entrades de diari, ordenades cronològicament, que ens expliquen d'una forma lenta i molt atmosfèrica l'estada de la protagonista al bosc, i els seus intercanvis amb els seus companys, escriptors com ella. Ara bé, el relat aviat es transforma en un hàbil joc de miralls: a través dels flashbacks de la protagonista s'estableix una doble línia cronològica, entre el terror de 1937 en què milers i milers de ciutadans soviètics van ser acusats de traïdors a la pàtria i van ser empresonats en camps de treball o directament executats sense cap mena de judici ni d'explicació, i la nova onada de repressió política que la protagonista comença a experimentar en el moment present, el 1949, en què el govern ha iniciat una campanya antisemita contra les idees "cosmopolites". Mentre que els altres escriptors fan com si no passés res, Nina se sent molt alarmada per la repetició de la història, sobretot quan comença a sentir la mateixa retòrica pels canals oficials que en aquell moment havia justificat la persecució.
El relat també és dual en un altre aspecte: la novel·la es titula Immersió perquè la "immersió" és una paraula que utilitza la protagonista per referir-se a aquest estat mental en què pot pensar amb claredat i rescatar del seu record el testimoni dels dies de terror. Al seu voltant, el que la cultura oficial demana són relats glorificadors de patriotisme soviètic i de sacrifici abnegat i obedient a una causa més gran que els ciutadans mateixos. La repressió, patida per gairebé tothom que l'envolta, és quelcom que ha de quedar silenciat de la vida quotidiana, que la gent comparteix com si es tractés d'un codi secret, però que ha de quedar soterrat de la vida pública perquè podria empitjorar la precària situació present. És així que Nina Sergueievna s'assabenta que tots aquells que van ser deportats el 1937 han estat etiquetats com a "reinicidents", i poden ser tornats a deportar en qualsevol moment perquè són sospitosos d'entrada, com li passa a la germana de la patrona de l'hostal, o a un dels altres residents, Bilibin, amb qui estableix una relació ambigüa marcada simultàniament per l'atracció i la repulsió.
D'aquesta forma, l'arbitrarietat i la injustícia del sistema queda ben palesa al llarg de tota la novel·la, tot i que formi part d'aquest món soterrat de comentaris a mitja veu i dobles sentits que només pot sortir a la superfície si algú es decideix a explicar-los. Els personatges jueus van apareixent al llarg de la novel·la com a víctimes d'una persecució política sense més motiu que la seva pròpia identitat, mentre que els vilatans que fan les feines per als escriptors són considerats pel règim ciutadans de segona com a càstig perquè el poble va ser ocupat pels alemanys durant la segona guerra mundial. No és d'estranyar, per tant, que aquests vilatans observin els escriptors que s'allotgen a l'hotel amb recel i menyspreu, mentre els veuen gaudir del seu lleure, apàtics i insconscients del seu propi privilegi. Ara bé, totes aquestes injustícies de què Nina és testimoni són irreproduïbles sobre el paper, i l'escriptora sap que el relat que està escrivint, sobre la desaparició del seu marit dotze anys abans, quedarà silenciat i sense publicar per sempre.
La novel·la estableix aquest contrast colpidor entre el silenci dels que no poden perpetuar el seu relat per por, i la retòrica omnipresent i eixordadora de les autoritats a través del seu altaveu cultural. Aquest contrast queda encarnat per la protagonista, defensora de la poesia experimental de Pasternak i dels clàssics russos, i el personatge de Bilibin, que és perfectament conscient de la injustícia de la seva situació com a ex-presoner però que posa la seva narrativa al servei de la perpetuació dels valors del règim. Nina se sent incomodada pel persistent flirteig de Bilibin, però a la vegada sap que aquest és el seu últim contacte amb el món dels camps, i la seva oportunitat última per saber com va ser el destí del seu marit. Com li va passar a la mateixa Lidia Txukovskaia, dotze anys després de la desaparició del seu marit Nina encara ha d'interpretar què significa la condemna a "deu anys d'internament sense dret a correspondència". Bilibin serà qui, com un hoste no desitjat, li haurà d'interpretar l'equívoc dels termes i li obrirà els ulls definitivament.
Quan Nina finalment torni a Moscou, ho farà havent tancat aquest episodi de la seva vida. El seu és un caràcter resilient a la força, que entén la necessitat de seguir endavant encara que només sigui per la memòria dels perduts, i que ho fa fins i tot quan sap que la seva veu no serà escoltada durant la seva pròpia vida. És un contrast molt vívid i punyent amb el personatge de Sofia Petrovna: la protagonista d'aquesta novel·la havia de conviure amb la contradicció de la innocència del seu fill i la infalibilitat del règim soviètic. En cap moment no arribava a ser conscient de la injustícia que estava patint, i quedava condemnada a perdre el cap intentant conciliar aquestes dues veritats inamovibles per a ella. Aquí, en canvi, Nina Sergueievna és molt més conscient i articulada que la seva predecessora: fins i tot el seu silenci impotent pot esdevenir molt més eloqüent que qualsevol mentida perpetuada pels mecanismes oficials.
Sinopsi: Durant els mesos de febrer i març de 1949, la traductora i escriptora Nina Sergueievna es trasllada a un hostal del camp amb altres escriptors, per a unes vacances que els permetran dedicar-se exclusivament a la seva obra. Durant aquesta etapa de desconnexió, la protagonista reflexiona sobre l'episodi de la desaparició del seu marit, mentre al seu voltant veu com el clima de terror i repressió perpetuat per les autoritats soviètiques es torna a repetir.
M'agrada: M'ha agradat el seu to combatiu i la seva aposta per la denúncia fins i tot des de la impotència més immensa. El seu joc de miralls i de contrastos entre diferents episodis aparentment inconnexos, entre diferents relats, entre paraula i silenci, creen una tensió soterrada dins del relat que colpeix especialment en una novel·la que pot semblar lineal i senzilla en aparença.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada