"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

26 d’agost de 2022

Solaris (#434)

No volem conquerir el cosmos, només volem estendre les fronteres de la Terra a les fronteres del cosmos. Per a nosaltres, un planeta és àrid com el Sàhara; un altre, glaçat com el Pol Nord, i un altre exuberant com la conca de l'Amazones. Som humanitaris i cavallerosos; no volem esclavitzar altres races, només volem llegar-los els nostres valors i a canvi apropiar-nos del seu patrimoni. Ens creiem els Cavallers del Sagrat Contacte. Una altra mentida. Només busquem l'Home. No necessitem altres móns. Necessitem miralls. No sabem què fer-ne, d'altres móns. Tan sols ens cal una sola paraula, la nostra, però no la podem acceptar pel que és. Busquem una imatge ideal del nostre propi món: anem a la recerca d'un planeta, d'una civilització superior a la nostra però desenvolupada sobre la base d'un prototip del nostre passat primigeni. A la vegada, hi ha quelcom dins nostre que no volem afrontar, quelcom de què intentem protegir-nos, però que segueix allà tanmateix, ja que no deixem la Terra en un estat d'innocència originària. Arribem aquí tal com som en realitat, i quan es passa el full i se'ns revela aquesta realitat - la part de la realitat que preferiríem passar per alt en silenci - aleshores ja no ens agrada. 

Aquesta novel·la de Stanisław Lem (1921-2006) es va publicar per primer cop l'any 1961 en l'original en polonès, i ha esdevingut, a través de les seves traduccions a nombroses llengües, un clàssic de la ciència-ficció del segle vint. És la primera obra que llegeixo d'aquest autor, i m'ha semblat una novel·la excel·lent, i un exercici molt curiós d'equilibri - i de compromís, possiblement - entre la ciència-ficció dura (d'inspiració científica) i la ciència-ficció tova (d'inclinacions més humanístiques). A mi, de fet, m'ha semblat més aviat ciència-ficció tova disfressada de relat científic: més que desenvolupar els conceptes científics que proposa, el que fa la novel·la és reflexionar sobre els límits mateixos de la ciència com a forma d'explicar el món, i proposa la història d'un mateix problema científic a través d'un segle d'estudis i investigacions infructuoses. Més enllà de les aventures del psicòleg Kris Kelvin a l'ignot planeta Solaris, la novel·la ens relata també la història sencera de la descoberta científica d'aquest planeta misteriós, les múltiples hipòtesis proposades per tal d'explicar la seva naturalesa i el seu estrany comportament, i les rivalitats que divideixen diferents escoles científiques que donen explicacions variades sobre els fenòmens observats a Solaris. 

La forma com Lem desenvolupa la història és extremadament intel·ligent. No és casual que les narratives de contacte amb civilitzacions alienígenes sempre ens presentin els extraterrestres com a éssers antropomorfs, perquè tendim a representar allò que coneixem, fins i tot quan ens plantegem l'alteritat com a problema. L'oceà que cobreix el planeta Solaris és un ésser vivent i pensant que no té cap mena de punt en comú amb un ésser humà: és quelcom completament altre. El seu pensament es manifesta a través de formacions orgàniques i geomètriques que canvien la superfície del seu plasma, però no hi ha forma de saber què són aquestes, ni què representen, ni per què el planeta Solaris es comporta com ho fa. És a dir, és com trobar-nos davant d'un significant sense significat o, més aviat, davant de quelcom que interpretem com a significant però que tampoc tenim garanties que ho sigui realment. 

Aquest és el problema que afronten a través de les dècades els estudiosos de Solaris, o solaristes, com ells mateixos es denominen. Un d'aquests científics, el neuropsicòleg Kris Kelvin, arriba a la base instal·lada al planeta Solaris per assistir els tres científics que ja hi treballen. Tanmateix, la seva arribada a Solaris és pertorbadora i desconcertant: el seu mentor, Gibarian, s'acaba de suïcidar; mentre que els altres dos companys es troben en un estat d'ansietat i de paranoia extremes. Un d'ells, Snaut, esdevé el seu únic contacte amb la realitat, mentre que Sartorius, el cap del laboratori, es nega a veure cap dels altres i només es comunica amb ells per telèfon. Sembla que, desesperats per trobar unes respostes inexistents al comportament del planeta, els científics han realitzat un experiment amb raigs X sobre la superfície de l'oceà, i a partir d'aquest moment tots han rebut la visita d'alguna persona estimada de la seva vida anterior. 

Tots interpreten que el planeta els està manipulant les ments amb aquestes aparicions, tot i que n'ignoren la intenció última. En tot cas, el que saben és que no són meres il·lusions, sinó organismes de carn i ossos que semblen retenir quelcom de la seva personalitat passada. Qualsevol intent d'eliminar-los és inútil: els seus teixits es regeneren automàticament, i semblen incapacitats per sobreviure lluny del seu hoste. Fins i tot després de mort, la visitant de Gibarian, una dona negra explícitament caracteritzada amb trets exòtics, encara s'aferra al seu cos. Sartorius resta tancat al laboratori amb el seu visitant, un infant, mentre que no sabem res del visitant de Snaut. Poc després d'arribar a la base espacial, Kelvin rep la visita de la seva difunta esposa, Harey, que es va suïcidar després d'una baralla de parella. De fet, aquest és l'altre gran motor de la narració: la presència dels visitants a les seves vides esdevé un altre enigma afegit que els científics han de desxifrar. És tan sols un senyal que els envia el planeta, o un experiment que opera sobre ells, de la mateixa forma que ells el bombardegen amb raigs X? És per fer-los tornar bojos? És per torturar-los amb un joc psicològic que no tenen mitjans per guanyar? 

I és l'actitud que adopten davant dels visitants que apunta a la pregunta més àmplia de la narració, sobre la dinàmica del coneixement científic, i la relació entre subjecte i objecte de coneixement. La racialització de la visitant de Gibarian, que bé es pot interpretar com a racisme per part de Lem, també pot apuntar soterradament a l'etnocentrisme inherent a la mentalitat de la raó científica occidental: l'altre considerat com a misteri exòtic que cal reduir i explicar en els nostres propis termes. La relació que s'estableix entre Kelvin i la Harey de Solaris també ens apunta a aquest tipus de defectes: Harey no té més tret de personalitat que ser l'acompanyant abnegada i sempre servil del seu estimat, i Kelvin mai no qüestiona aquest aspecte de la relació. El seu tracte paternalista envers Harey no revela altra cosa que la seva forma de concebre el món, i en aquest sentit també és significativa la relació sexual que s'estableix entre la parella, sempre centrada en els impulsos i sensacions de Kelvin més que no pas en els de Harey. Fins i tot l'episodi del suïcidi es pot llegir, en la novel·la, en aquests mateixos termes: Kelvin se sent culpable del suïcidi de Harey perquè se'n considera el causant directe, però en cap moment arribem a copsar si ella tenia alguna altra motivació a l'hora de prendre aquesta decisió. De la mateixa forma, un cop a la base espacial amb la segona Harey, les accions d'aquesta sempre acaben prenent Kelvin per sorpresa i colpint-lo amb el seu misteri. 

Solaris planteja aquesta problematicitat del coneixement humà i de la pregunta per l'altre a través de tota aquesta sèrie de motius recurrents. No podem conèixer quelcom que és absolutament altre perquè el nostre coneixement està lligat a la nostra pròpia visió del món; per això donem forma humana a qualsevol cosa que no puguem conèixer. El misteri del planeta Solaris és equivalent al del noumen kantià: allò que se'ns escapa de la realitat perquè no depèn de les nostres pròpies estructures cognitives. Solaris és també la història de com un misteri es pot arribar a transformar en fe: els solaristes mantenen la pregunta oberta fins i tot després que es demostri la inutilitat de tots els seus estudis i que els governs terrestres retirin el finançament per al projecte. Fins i tot després d'acceptar que mai l'arribaran a conèixer, els científics solaristes segueixen esperant que algun dia el "Contacte" es produirà. La darrera explicació que dona Kelvin sobre la naturalesa de Solaris fa una síntesi força curiosa entre ciència i religió: aquest tipus de digressions que es poden arribar a donar en la narrativa especulativa i que en altres gèneres potser no s'aguantarien tan bé. 

Ara bé, la seva racionalitat cientifista també encega els personatges a una altra possible explicació de les aparicions que només s'intueix cap al desenllaç, i possiblement quan ja és massa tard: que potser els visitants són un regal que el planeta els ofereix, un gest de bona voluntat cap a l'altre desconegut que ve a colonitzar-lo? L'aparició de Harey sembla una oportunitat per a Kelvin de reiniciar la seva vida de nou justament abans que tot anés pel pedregar, d'enfocar la relació d'una altra manera o, simplement, de gaudir el present que li és ofert com un do. La seva incapacitat de fer-ho, així com les variades reaccions neuròtiques dels altres científics davant la mateixa situació, apunten a aquesta crítica força subtil i reveladora d'una concepció determinada del coneixement. Em penso que no és casualitat que almenys dos dels visitants siguin dones, que una d'elles sigui una dona explícitament racialitzada, i ho sigui en termes racistes, i que el problema més gran que afrontin els investigadors protagonistes sigui, principalment, un tema de comunicació: no sols la suposada comunicació que intenten establir amb Solaris, sinó que també s'interposi entre ells un creixent aïllament que els impedeix arribar a confiar plenament els uns en els altres. 

En aquest sentit, aquest clima de paranoia també es reflecteix sovint en la ficció especulativa del període de la Guerra Freda, en què l'altre sempre es pot revelar com un enemic disfressat o un espia. I, al capdavall, potser no és el clima adequat per desenvolupar una investigació científica, o bé, quan aquesta es desenvolupa, sempre oculta una agenda política, industrial o colonial al darrere. Aquesta concepció de la ciència xoca amb la motivació altruista i desinteressada del protagonista, que valora tan sols el coneixement pel coneixement i que sembla capaç d'arribar a qualsevol extrem per tal de respondre la pregunta que el preocupa: per això el desenllaç de la novel·la resulta tan colpidor i desolador sobre la pàgina. Solaris és una bona recomanació per als qui us agradin les novel·les de cocció lenta i que exploren idees filosòfiques de forma especulativa. A mi m'ha resultat tota una sorpresa en positiu: me l'esperava molt més "dura" en termes científics, i el que hi he trobat ha estat una reflexió deliciosa, pertorbadora i a estones angoixant sobre la naturalesa humana i les seves cruïlles de camins. 

Sinopsi: L'investigador Kris Kelvin és enviat en una missió a la base espacial que estudia el planeta Solaris. Quan hi arriba, es troba els seus companys en un estat lamentable: un d'ells s'acaba de suïcidar, un altre es nega a comunicar-se amb ningú, i l'altre es troba en un estat de confusió i angoixa extremes. De seguida li recomanen que no es refiï de cap presència o aparició a la nau que no sigui la dels científics mateixos. 

M'agrada: És un text molt ric en imatges i metàfores del que intenta a explicar, i a la vegada també és molt clar sobre les idees que exposa. Sobretot, m'ha agradat la reflexió que fa sobre la ciència - i la seva evolució al llarg dels anys - i les implicacions més filosòfiques del relat pel que fa a la naturalesa del coneixement i al concepte mateix d'alteritat. 

No m'agrada: El marcat tractament misogin de l'únic personatge femení que té protagonisme a la novel·la. S'entén dins del context del relat, però tot i així. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons