Aquest assaig del periodista britànic Frank Victor Dawes es va publicar per primer cop el 1973, i tot just ara Periférica n'acaba de publicar la traducció al castellà. És una crònica molt detallada i documentada sobre el servei domèstic intern, un aspecte molt típic de la vida social a Gran Bretanya durant els segles divuit, dinou i vint, però sovint poc conegut, o edulcorat fins a cert punt a través dels productes audiovisuals que recreen aquestes èpoques. En ple apogeu de popularitat de la sèrie de televisió Upstairs, Downstairs, Dawes, la mare del qual havia estat serventa des dels tretze anys, es va decidir a escriure un reportatge sobre aquesta casta social i la seva cultura pròpia. La crida que el periodista va fer en un diari perquè la gent li enviés testimonis de la seva vida de servei va rebre una resposta desbordant, i aquest volum fa una crònica molt exhaustiva del context social i històric que dona peu a aquest sistema econòmic, i el conjunt de prejudicis de classe i relacions de poder que van portar la perpetuació d'aquesta institució, basada en l'explotació laboral.
El que trobarem en aquest llibre és el retrat històric i social d'un col·lectiu que va sobreviure en unes condicions laborals pèssimes però que, per qüestions culturals, mai es va veure afectat per les millores laborals i socials que van afectar altres sectors professionals. L'edat d'or dels servents interns es va donar a mitjans del segle dinou, en plena era victoriana, principalment perquè donava una seguretat econòmica a les persones de classe baixa que no tenien una altra sortida laboral, en un context en què les condicions de treball eren pèssimes també en el sector industrial. El cos de servents domèstics estava format en una gran majoria per dones joves, que començaven a servir a partir dels dotze o tretze anys, i per a qui l'única via d'escapada d'una vida sencera dedicada a la servitud era el matrimoni. L'incentiu principal d'aquest tipus de feina era, precisament, que incloïa l'allotjament gratuït, i això era una via de sortida per als orfes i les famílies pobres amb nombrosos fills.
Les contrapartides eren, d'una banda, el sou de misèria i, de l'altra, la llarga jornada laboral, de setze a divuit hores normalment, amb una tarda lliure a la setmana i, com a molt, un dia lliure al mes. Amb aquests horaris de feina era impossible sindicar-se: els pocs sindicats del sector que es van formar a partir del segle vint no van aconseguir cap millora tangible, i el sistema es va anar esfondrant pel seu propi pes durant el període entre les dues guerres, més que per les accions concretes que poguessin emprendre les seves víctimes. El potencial de resistència també es veia ofegat per una jerarquia interna dins del propi servei, en què els servents de rang superior i, per tant, més propers al pis de dalt, exercien el seu poder contra els servents menys qualificats. A més, la institució es reforçava culturalment i ideològica a través de la religió, que s'encarregava de perpetuar una jerarquia de classe que s'acceptava com a estat de coses natural i inherentment bondadós. En aquest context, el sistema de contractació també era abusiu: es basava en un sistema de referències no contrastables que eren obligatòries per accedir a una nova feina, però voluntàries i totalment subjectives per part dels senyors que emetien els informes.
La gran crisi del sistema no va arribar fins la segona dècada del segle vint a través d'una sèrie de factors coincidents en el temps: l'obligatorietat de l'educació fins als dotze anys s'havia instaurat amb el tombant de segle, de forma que l'educació secundària s'anirà estenent i normalitzant durant les dècades següents. D'altra banda, amb la primera guerra mundial i una part important de la població masculina al front, s'obren noves oportunitats de treball per a les dones al comerç i a la indústria. Després de la guerra, moltes dones es negaran a tornar al servei, tot i que el sistema de seguretat social es va encarregar de discriminar-les en aquest sentit, negant-los les prestacions d'atur si abans de la guerra s'havien dedicat a servir. Aquest canvi fa esclatar un ressentiment cultural que feia generacions que s'anava covant, i que va donar peu a un fenomen cultural molt estès durant la primera meitat del segle vint, anomenat informalment "el problema del servei": mentre que al segle dinou aquest mercat de treball estava sobresaturat i hi havia més demanda de feina que oferta, després de la primera guerra mundial aquesta tendència s'inverteix, i costa trobar personal disposat a treballar jornades llarguíssimes, interns en una casa sense llibertat de moviments per un sou ínfim. La conseqüència va ser que les condicions de treball i el salari van haver de millorar per força.
D'altra banda, el retrat social que ofereix el llibre també és més complex i matisat que simplement una confrontació entre dues classes socials: en un sistema profundament conservador basat en el classime i una jerarquia social inamovible, les classes mitjanes van ser les que inconscientment van acabar per esfondrar un sistema que ja estava en declivi. Com Orwell ja apuntava molt sàviament a El camí de Wigan Pier, ens trobem davant d'un sector de la població que pretén emular l'estil de vida de les classes altes sense poder-s'ho permetre econòmicament i, per tant, en aquest cas, es conformaran amb "salvar les aparences". Tot sovint una sola dona, aïllada de tota relació social, havia de realitzar el mateix volum de feina que, en una casa més rica, portava a terme un equip sencer de persones. Per tant, les classes mitjanes més o menys acomodades i els nous rics van consolidar la devaluació del treball dels servents, oferint cada cop salaris més baixos i condicions laborals més dolentes, de forma que aquest empobriment va acabar afectant el sector sencer. Aquesta crisi del servei només va veure una sortida quan va començar a contractar-se personal extern i les jornades laborals es van anar homogeneïtzant en un sistema de torns. Tanmateix, aquests canvis van arribar massa tard, i després de la segona guerra mundial el nombre de servents interns que quedaven al país era totalment residual.
Tots els intents governamentals de regulació d'aquest sistema van acabar essent inútils a causa de l'oposició social de les classes alta i mitjana: una gran majoria de la població confiava en el servei per fer les feines domèstiques, mentre que els servents mateixos gaudien d'un desprestigi social que els col·locava en l'estatus més baix de respectabilitat, només per damunt de les prostitutes i els sense-llar. Nunca delante de los criados és també la crònica d'aquesta doble vara de mesurar de la societat britànica: la hipocresia dels senyors que miren amb menyspreu, en el pitjor dels casos, o paternalisme, en el millor, les persones que els renten la roba i els buiden els orinals, i que conceben la caritat com a únic mecanisme regulador, i aparentment totpoderós, d'aquest sistema injust. Fins a quin punt era inconsciència o directament cinisme per part de les classes acomodades és una pregunta que el llibre deixa lleugerament oberta: estem parlant d'un fenomen tan habitual i d'un període de temps tan llarg que es fa difícil jutjar només des de la comoditat del titular. En aquest sentit el llibre fa un gran esforç per oferir una gran varietat de testimonis que cobreixen tot l'espectre possible d'explicacions: des dels criats desencantats i indignats amb la seva situació, i perfectament conscients de l'explotació de què són víctimes, com els nostàlgics de temps millors, que també hi són presents.
Continguts: El llibre fa una repassada de la situació social, econòmica i laboral del servei domèstic, sobretot durant la segona meitat del segle dinou i la primera del vint, tot i que també fa apunts històrics per contextualitzar certs aspectes d'aquesta relació laboral que es remunten al passat. El primer capítol acota el marc històric, i explica les causes de l'apogeu del servei domèstic així com les causes de la seva crisi posterior. El capítol dos analitza l'actitud de condescendència i hipocresia dels senyors respecte als criats, en un ampli espectre que va des de la crueltat a la condescendència, passant també per comptats moments de complicitat. El tercer capítol parla de la gestió del sexe i el seu tabú, i de com els senyors sovint també fiscalitzaven el comportament sexual de les seves criades. El capítol quatre parla del paper de la religió a l'hora de justificar ideològicament la jerarquia social en què es basa el servei domèstic. El capítol cinc parla de les jerarquies internes dins del servei. El capítol sis està dedicat a l'allotjament i l'alimentació dels criats. El capítol set parla de l'horari laboral dels criats. El capítol vuitè parla dels uniformes, una marca de diferenciació de classe que, a més, les dones havien de costejar del seu propi salari, mentre que els servents homes no. El capítol nou parla del mercat laboral i la contractació, de les agències de col·locació i el sistema de referències, i analitza la millora de condicions que es produeix a partir de la caiguda de la demanda d'aquest tipus de feina després de la primera guerra mundial. El capítol deu analitza els salaris i la seva evolució a través de les dècades. El capítol onze parla de l'oci i el temps lliure del servei. El capítol dotze, que és el darrer, analitza la situació de crisi de servei que es va donar entre les dues guerres, i els intents fallits per part del govern per regular aquest sector laboral.
M'agrada: És un text que analitza molt exhaustivament i també amb una òptica crítica els testimonis en primera persona dels servents que relaten les seves experiències. Destaca la seva feina de contextualització històrica.
Aquest també m'agradaria llegir-lo...
ResponEliminaFet! Molt fàcil solució...
ResponElimina