Aquest assaig del biblista Julio Trebolle es va publicar per primer cop el 2008 i és una aproximació força original a l'estudi de la Bíblia des d'un vessant sociocultural, posant un accent especial en la força narrativa de les seves metàfores i símbols. El plantejament parteix de la literatura comparada i de la filosofia hermenèutica per situar el text en un context històric, polític, religiós, social i cultural més ampli, i fer-lo dialogar amb textos de la mateixa època d'altres cultures veïnes. El resultat es fa realment sorprenent a moments, en tant que acaba desmitificant fins a cert punt el suposat fet diferencial del poble d'Israel per inscriure els seus mites i narracions en el marc més ampli de les cultures antigues - cananees, mesopotàmiques, egípcies i gregues principalment - al llarg de diversos segles. Lluny de ser compartiments estancs cadascuna amb el seu propi contingut, aquestes cultures van presentant els seus paral·lelismes de forma que acaben pertanyent totes a un mateix substrat de relats i imatges compartits.
L'argumentació de l'assaig parteix de la denúncia d'un error habitual des de la mentalitat moderna i il·lustrada: el d'atorgar un nivell més alt de puresa o refinament a les religions del llibre, o basades en la paraula i, per tant, a un suposat esquema de pensament racional, per sobre de la noció d'imatge o representació gràfica de la realitat sagrada. Llegint la història de les religions linealment, les representacions gràfiques de les divinitats pertanyerien a un estadi més primigeni o infantil de la religió, mentre que amb la fixació de textos sagrats l'accent en la paraula aniria depurant els cultes cada cop més d'aquestes imatges, fins a fer-los anicònics - basats en la representació abstracta o simbòlica, no antropomorfa, de les divinitats - o fins i tot directament iconoclastes. Tanmateix, posar la paraula per sobre de la imatge, i la concepció d'un temps lineal per sobre de la noció de lloc o moments sagrats, no deixa de ser un prejudici que imposa a priori una visió predeterminada sobre l'estudi de les religions. Les religions monoteistes, tradicionalment identificades amb el llibre, presenten una història de riquíssima representació iconogràfica, i no sols això, sinó que el llenguatge mateix dels textos sagrats, simbòlic i metafòric, quan no directament narratiu, més que no pas discursiu o argumentatiu, reclamen l'associació imaginativa per tal d'interpretar-los.
La forma d'esmenar aquest error històric el proposa l'accent de l'hermenèutica en la fusió d'horitzons, és a dir, l'apropament dels lectors a la cultura que ha donat origen a aquests textos, entenent els lectors també com a profundament immersos en el seu horitzó o cultura propis. Per a aquest propòsit, Trebolle subscriu la revalorització del símbol com a forma de representació de la realitat i de comunicació per a l'ésser humà que reivindiquen autors com Eliade, Cassirer o Jung, davant la desacreditació operada pels positivismes i materialismes del segle vint. L'estudi comparat de religions i literatures, basat en el pensament simbòlic i l'hermenèutica, reacredita així la metàfora com a seu de significat que cal interpretar imaginativament. Així doncs, la forma de llegir la Bíblia que proposa Trebolle en aquest llibre és posant l'accent en la seva dimensió literària i estètica, més que no pas en les seves implicacions morals o polítiques.
D'aquesta forma, les imatges que s'exploren en les narracions bíbliques acaben fent referència a un marc molt més ampli d'elements culturals compartits per les tribus i pobles cananeus de l'època, al qual pertanyeria un jahvisme originari que, com tots aquests altres cultes, era inicialment politeista. La comparativa dels textos de l'Antic Testament amb altres textos mítics, narratius i cúltics de les cultures mesopotàmiques veïnes revelen curioses coincidències i aires de família entre aquest jahvisme primigeni i les religions veïnes, totes elles politeistes. De fet, Trebolle apunta a una suavització de l'antropomorfisme i de les referències al politeisme a través de les traduccions posteriors que s'han anat fent dels textos bíblics. Per exemple, una expressió com "assemblea divina", que en els textos homèrics es llegeix inequívocament com assemblea dels déus, a la Bíblia va acompanyada de nombroses notes al peu que parlen sobre éssers angèlics, o pretenen matisar o explicar el concepte per eliminar-ne qualsevol residu conceptual de politeisme. El mateix passaria, per exemple, amb el relat de l'àngel caigut, que presenta paral·lels molt sorprenents amb relats de batalles originàries entre déus en altres tradicions. No seria fins més endavant que es produiria una progressiva reforma del culte que aniria dirigida a suprimir els ritus i les representacions que feien referència a altres divinitats i dirigir tota l'atenció en una sola divinitat. Aquest esforç per consolidar una monolatria a la pràctica aniria posant els fonaments del que després seria el monoteisme.
Amb el pas de l'Antic Testament al Nou Testament, es produeixen intercanvis culturals amb moltes altres tradicions, i és quan tot aquest pòsit de creences, imatges i pràctiques rituals toparien amb la tradició grecollatina. Trebolle analitza aquesta cruïlla històrica, amb les seves paradoxes incloses i en tota la seva complexitat, posant en pla d'igualtat com a documents històrics i testimonis de l'època tots els manuscrits trobats al Qumran, tant els canònics com els anomenats "apòcrifs". En aquest sentit, el darrer capítol és una reflexió molt suggestiva sobre la violència dins les religions monoteistes tal com s'ha anat donant al llarg de la història. La conclusió final del llibre, però, es queda més aviat amb l'ambivalència intrínseca d'un pensament basat en imatges i associacions imaginatives. La tradició del monoteisme ens deixa amb una tensió bàsica entre moviments violents i no violents, entre el poder monàrquic o autoritari, imposat des de dalt, i la crítica o la contestació des de baix a aquest mateix poder, així entre l'exercici d'hegemonia sobre un territori i el sentiment de despossessió que va associat a la diàspora i a l'exili.
Continguts: El primer capítol "Imatge i paraula", explora la tensió entre aquests dos elements bàsics del text bíblic, i ofereix una retrospectiva molt completa de les tensions històriques entre moviments anicònics i icònics, especialment en el cristianisme fins a dia d'avui. Aquest capítol posa la Bíblia en diàleg amb l'art contemporani, i reivindica la imatge, el moment i l'espai simbòlic davant d'una visió més racional-il·lustrada de la història com a camí lineal. El segon capítol, "Símbols i icones", analitza símbols i imatges, especialment de l'Antic Testament, i els posa en relació amb les cultures mesopotàmiques i cananees que conformen el seu context. El tercer capítol, "Literatures de l'antic Orient" explora els mites bíblics dins d'un marc més ampli de literatures orientals. El capítol quart, "De la metàfora a la narració", segueix explorant imatges i mites bíblics, en aquest cas centrant-se més en els elements que diferencien el judaisme primigeni - i el posterior cristianisme - de les altres manifestacions literàries i religioses del seu context que no pas en els elements comuns. El capítol cinc, "Idees i creences", tracta més aviat del plantejament ètic i pràctic que es deriva de totes aquestes imatges. El sisè capítol, "Del politeisme al monoteisme", aprofundeix en el context històric que dona peu al jahvisme. El darrer capítol, "Quietisme i acció", és el que pròpiament posa l'accent en la política, i explora els moviments violents que s'han associat històricament amb les religions monoteistes, des de temps bíblics fins a dia d'avui, trobant un fil conductor d'imatges que els motiven.
M'agrada: La reivindicació de la imatge en el seu sentit més ampli, no tant sols en suport visual sinó també en el seu sentit de metàfora, d'imatge construïda a través de les paraules. M'ha semblat un llibre molt aclaridor pel que fa al vessant més cultural i històric del text bíblic, i m'ha agradat especialment l'espai que dóna a la cita dels textos originals.
No m'agrada: De vegades el fil conductor que lliga tots els capítols no queda del tot clar, i els salts temàtics o les repeticions fan l'exposició un pèl confusa. El llibre en conjunt sembla més aviat un recull de textos que originalment anaven separats que no pas un tot unitari. Tanmateix, aquesta estructura laxa té certa coherència amb les tesis principals defensades pel llibre.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada