Cant XXIV de la Ilíada
Acabada la competició, cadascú torna a les tendes a sopar i a dormir. Aquil·les, però, no pot dormir pensant en Pàtrocle. Durant la nit s'aixeca de tant en tant per passejar vora el mar i per seguir arrossegant el cos d'Hèctor amb el carro. Apol·lo, compadit d'Hèctor fins i tot després de mort, en protegeix el cos màgicament. Només Hera, Posidó i Atena segueixen enutjats contra els troians. Al cap de dotze dies, Apol·lo es dirigeix als déus per proposar la necessitat que Hèctor rebi funerals. Fa un comentari força revelador sobre la personalitat d'Aquil·les, tan inflexible i obsessiu ara en el seu dol com ho havia estat en la batalla: fins i tot l'arriba a qualificar d'impietós. Hera li contesta que Aquil·les, com a fill d'immortal, gaudeix d'un estatus superior que Hèctor, però Zeus decideix que Hèctor mereix un funeral pel seu comportament pietós en vida. Fins i tot considera arribar a robar el cos, però davant l'actitud d'Aquil·les, que arribats a aquest punt és com una bomba de rellotgeria, conclou que el més assenyat és fer-li acceptar un rescat pel cos.
El poema tanca un cercle, així doncs: el conflicte es va iniciar pel rescat de Criseida, i ara conclourà amb el rescat d'Hèctor. Zeus mana a Iris que vagi a buscar Tetis, que es troba molt afligida per la mort imminent del seu fill. Vestida amb un vel negre, es presenta davant de Zeus. Aquest li demana que parli amb el seu fill i li expliqui l'enuig dels déus davant del tractament que està rebent el cos d'Hèctor. Tetis s'apareix a Aquil·les a la seva tenda i li explica la situació. Aquil·les accepta alliberar el cos a canvi d'un rescat.
Mentrestant, Iris va a Troia a parlar amb Príam en nom de Zeus. Príam es troba totalment cobert amb un mantell, i s'ha estat escampant excrements pel cap i el coll. Iris mana a Príam que vagi al campament grec a rescatar el cos, i que hi vagi sol, acompanyat només d'un altre ancià que li condueixi el carro: Príam no ha de témer per la seva vida perquè Aquil·les l'atendrà com a suplicant. Hècuba intenta dissuadir-lo d'anar-hi: al capvadall, Aquil·les és l'assassí dels fills de Príam, i presentar-s'hi sol sembla una bogeria. Príam està convençut d'anar-hi fins i tot arriscant la seva vida. Així doncs, prepara tota una col·lecció de vestits i objectes de metalls preciosos, i quan troba els nou fills que li queden vius, els avergonyeix, retreient-los la mort dels altres. Aquests preparen el carro per al seu pare. Abans de marxar, Hècuba ofereix al seu marit fer una libació a Zeus per demanar-li un auguri favorable a la seva missió. Príam fa la libació, i Zeus li envia una àguila com a senyal.
Príam es posa en marxa, i Zeus envia Hermes a acompanyar-lo perquè el protegeixi. Hermes es fa passar per un jove príncep mirmídon, Políctor, que els surt a trobar pel camí en el moment que els ancians es troben aturats abeurant els cavalls i les mules al riu. Els ancians s'espanten, però Hermes tranquil·litza Príam i aquest el reconeix com a emissari dels déus. Sota la seva identitat falsa, Hermes informa a Príam que el cos encara es troba al campament dels grecs i que no està desfigurat. Quan arriben al mur que protegeix les naus, Hermes fa adormir els sentinelles per fer entrar Príam, i després li obre també la porta de la palissada que protegeix el recinte del campament d'Aquil·les. Aleshores Hermes li revela la seva veritable identitat i el deixa sol perquè supliqui a Aquil·les.
Dins la tenda, Príam troba Aquil·les amb dos dels seus homes, Automedont i Alcimedont, que han acabat de sopar. Aquil·les es queda totalment aclaparat per la presència de Príam davant seu, i aquest li suplica recordant-li el seu ancià pare, Peleu, que encara té esperança de tornar a veure'l viu. Príam recorda els seus fills morts i commou Aquil·les profundament, que es posa a plorar per Pàtrocle i per l'ancià Peleu.
Respecta els déus, Aquil·leu, i tingues pietat de mi, tot recordant el teu pare. Jo encara sóc més digne de compassió. He gosat fer allò que cap altre mortal de la terra no ha fet fins ara, acostar la meva boca a la mà de l'home que matà el meu fill. (p 523)
Quan acaba de plorar, Aquil·les reflexiona sobre els dons dels déus, que atorguen felicitat i desgràcies a cadascú, i ofereix la seva hospitalitat a Príam, que aquest rebutja. Aquil·les està a punt d'enutjar-se novament, però nota que si Príam ha arribat al campament sense ser vist ha de ser perquè compta amb el favor dels déus, així que, atemorit de violar l'ordre de Zeus si s'arriba a deixar portar per la ira, recull els obsequis del rescat del carro de Príam i prepara el cos perquè se'l puguin emportar. Aquil·les mana a les serventes que rentin i ungeixin el cos perquè Príam no arribi a veure el seu estat anterior.
 |
El rescat d'Hèctor. Museu Sackler, Cambridge, MA.
Fotografia de Daderot. Font |
Un cop carregat el cos en una llitera al carro de Príam, Aquil·les persuadeix l'ancià perquè accepti la seva hospitalitat: fins i tot Níobe, que va ser castigada pels déus amb la mort dels seus dotze fills i filles, i que és l'encarnació de les llàgrimes sense consol, va haver de menjar durant el seu dol. Així doncs, convida a Príam a compartir el banquet amb ell, i a reprendre el dol quan hagi recuperat forces. Un cop preparat el banquet, Aquil·les i Príam es miren l'un a l'altre amb admiració. Després de sopar, Príam decideix adormir-se, ja que no ha aclucat l'ull encara des de la mort del seu fill. Aquil·les fa parar dos llits per a Príam i el seu servent al porxo, i li proposa fer una treva mentre durin els funerals d'Hèctor. Príam proposa una treva d'onze dies, que Aquil·les accepta, i tots se'n van a dormir.
Durant la nit, Hermes avisa Príam del perill que suposa dormir al campament enemic, en tant que si Agamèmnon el descobrís el faria captiu i demanaria un rescat immens als seus fills. Príam, espantat, desperta el seu herald: sota la protecció d'Hermes, tots dos marxen del campament sense ser vistos. Quan arriben a la ciutat, la primera a rebre'ls és Cassandra, que dona la notícia a la ciutat. S'inicia així el dol per Hèctor, encapçalat per Hècuba i Andròmaca, que es llencen sobre el cos. Príam els demana, però, que esperin que el cos sigui a dins del palau.
El poema tanca amb els tres discursos fúnebres de les tres dones de la família, com en un eco de les tres converses que l'heroi hi havia tingut al cant sisè. Andròmaca, la primera, lamenta el destí de la ciutat de Troia, ara condemnada a la destrucció, i lamenta la mort que espera al seu fill i el destí de captivitat que patiran ella i les dones troianes. Hècuba, en el seu discurs, s'admira del destí del cos d'Hèctor que, tot i que Aquil·les s'ha esforçat a profanar, els déus han preservat "fresc com la rosada" (p 530) - de nou la metàfora de la bella mort. Helena és qui fa el tercer discurs, lamentant la seva arribada a Troia. Helena dedica a Hèctor el discurs més familiar dels tres, destacant que va ser l'única persona de la ciutat, tret de Príam mateix, que l'havia tractat amb amabilitat i sense retrets un cop a Troia (fins i tot el destaca per sobre del seu marit Paris). Els troians encenen la pira d'Hèctor i després n'enterren els ossos en una tomba.
 |
| Les dones troianes amortallen Hèctor d'Alan Lee (1993) |
El dol d'Aquil·les
Doncs bé, hem arribat al final. Si al final de l'Odissea apareixia Laertes, l'ancià rei emèrit d'Ítaca, i acabava acaparant el protagonisme i encarnant la terra d'Ítaca amb la seva sola presència, el darrer capítol de la Ilíada queda en mans d'un altre rei ancià i vulnerable, Príam, que en aquest moment s'atrevirà a fer quelcom que, almenys en el text, sembla traspassar un límit difícil d'imaginar. Recordeu Aquil·les fent treure de l'aigua els dotze joves troians i fent-los executar per adornar la pira de Pàtrocle? Recordeu com no es va commoure davant la súplica de Licàon, un altre dels fills de Príam? Recordeu com arrossegar el cadàver d'Hèctor lligat al seu carro és l'únic que li aporta consol davant la pèrdua de Pàtrocle? Príam s'enfronta ara a aquest mateix Aquil·les, que podria matar-lo en qualsevol moment sense ni tan sols necessitar un motiu, en tant que és violent i implacable com els déus mateixos, i que no guarda cap rastre de compassió en el seu cor.
I si fa uns quants capítols parlàvem de dobles d'Aquil·les, en aquesta escena memorable el protagonista es troba amb el seu doble possiblement més dolorós: Aquil·les i Príam comparteixen una mateixa pena, encara que no puguin trobar-se en situacions més oposades. La trajectòria de Príam al llarg del poema ha anat d'una posició de poder com a rei de la ciutat a la vulnerabilitat més absoluta, que el porta fins i tot a posar-se en mans de l'assassí del seu fill, que té el potencial de destruir-lo no sols a ell, sinó la seva ciutat sencera. Aquil·les ha passat del seu exili autoimposat a la tenda, que el marcava com un ésser marginal en la seva comunitat, a recuperar un estatus que l'equipara fins i tot als reis més poderosos dins la jerarquia. Fins i tot aclaparat per la imatge de l'ancià rei, Aquil·les encara es permet amenaçar-lo amb la seva violència. Tanmateix, tot i aquesta distància que els separa, la seva forma d'entendre el dol i d'exterioritzar-lo davant les seves respectives pèrdues fa paleses les semblances entre aquests dos personatges: l'exteriorització dels gestos de dol és una forma molt significativa de representar la mort de l'ésser estimat en aquest context, més si tenim en compte que no podem avaluar els "sentiments" d'aquests personatges en uns textos que no ens ofereixen cap pista sobre la seva interioritat.
A l'inici del capítol, veiem Príam cobrint-se el cap i el coll d'excrements, de la mateixa manera que Aquil·les al campament s'havia cobert el cap de pols i de terra en assabentar-se de la mort de Pàtrocle. Vam parlar en el seu moment de l'ultratge al cos de l'enemic com una manifestació més de la guerra, i com aquest anava destinat a esborrar la memòria i la possibilitat de retre homenatge al caigut. Aquí opera un procés similar, però qui ho fa és la persona que es dol sobre si mateixa. Hem vist molts exemples al llarg del poema en què la persona que ha perdut l'ésser estimat reacciona com si estigués escenificant la seva pròpia mort: Príam s'ha cobert el cap d'excrements perquè així és com es troba el cap del seu fill, que no oblidem que ha anat per terra, a aquestes alçades, ja en incomptables ocasions. També vam veure com, en el moment de rebre la notícia de la mort d'Hèctor, Andròmaca es treia el vel nupcial que la marcava com a dona casada, en tant que desposseïda ja del seu estatus dins del palau. El seu gest corria en paral·lel a la despossessió operada en el cos d'Hèctor, despullat de les seves armes primer i desprovist de la seva integritat física en ser arrossegat d'un carro com un objecte sense valor.
De la mateixa manera, vam veure com el vel nupcial també tenia un paral·lel en les muralles de la ciutat, que no trigaran a caure davant l'embat enemic: per tant, també vam veure com en el moment de morir Hèctor la ciutat sencera va escenificar el seu dol com si ja es trobés cremant a mans dels enemics. Potser Homer no ens ofereix el desenllaç de la guerra de Troia, però les nombroses evocacions al destí últim de la ciutat en boca de diversos personatges fan aquest desenllaç més que present en el text, potser fins i tot encara amb més poder que si se'ns relatés explícitament: sempre com una amenaça latent, que ataca el moment present amb la ominositat del que encara està per arribar.
Un dels signes exteriors d'aquesta mort simbòlica, pert tant, és l'embrutament físic, que fa caure els personatges en una mena d'estat d'impietat: la participació en els sacrificis als déus no podia tenir lloc si prèviament no hi havia hagut una purificació ritual, per això aquest embrutament físic marca una línia molt clara entre el món social dels rituals que es deuen als déus, i aquesta mena d'estat de destitució o d'abandonament últim de la persona que es dol. Al capítol anterior, també vam veure com Aquil·les rebutjava el bany que li oferia Agamèmnon fins que no hagués dipositat el cos de Pàtrocle a la pira. De la mateixa manera que Pàtrocle i Hèctor es troben en un estat proper al no-res, ni vius ni morts, mentre es veuen privats dels rituals funeraris que els retornaran la seva identitat i el seu lloc a la memòria, les persones que se'n dolen accedeixen a aquesta mena d'estat de destitució extrema que és, fins i tot, tallar el lligam amb el món ordenat de les relacions rituals amb els déus.
El dejuni i la privació de son també són part d'aquest procés. Vam veure en el capítol dinou com Aquil·les es negava a menjar abans d'anar a la batalla mentre no hagués venjat Pàtrocle; també hem vist repetidament com es resisteix a dormir, o potser simplement n'és incapaç, mentre dura el seu dol per Pàtrocle. La presència del cos d'Hèctor al campament té la seva rellevància, en aquest cas: Aquil·les es veu incapaç de dormir i en la necessitat de seguir profanant el cos fins i tot després d'enterrat Pàtrocle, quan teòricament ja l'hauria d'haver donat per venjat. De la mateixa manera, al principi d'aquest capítol sabem que Príam s'ha negat a menjar i dormir mentre el cos del seu fill es trobava en terreny enemic. I aleshores passa una cosa inèdita en el món de la guerra tal com Homer ens l'ha descrit al llarg de tots aquests capítols: Aquil·les i Príam es troben l'un a l'altre i trenquen el seu dol compartint aliments i son.
Aquil·les posa en marxa els rituals de l'hospitalitat amb el seu enemic; no sols això, sinó que el persuadeix hàbilment, amb arguments ben treballats, de la necessitat de menjar i dormir per primer cop després de la mort del seu fill. Sabem que Aquil·les ha cedit a alliberar el cadàver a petició dels déus, i en aquest sentit podem pensar que no és el seu mèrit personal. Aquest exercici impecable de l'hospitalitat, però, sembla el salt de qualitat en l'actitud del protagonista: si bé està obligat per Zeus mateix a entregar Hèctor contra la seva voluntat, ningú no l'ha obligat a mostrar compasió per Príam. Veiem a través del seu discurs com Príam ha aconseguit guanyar-se el cor d'Aquil·les posant-se al lloc del seu pare, l'ancià Peleu. Potser no és gaire, però sembla que el més terrible dels aqueus ha tret un mínim de compassió del fons del seu cor.
Els funerals d'Hèctor tanquen un cercle, així doncs, que s'havia obert amb la mort de Pàtrocle a la batalla. Si el funeral de Pàtrocle havia estat un pas necessari cap a aquesta cloenda, el relat no queda finalitzat fins que Troia mateixa no tanca el seu propi cercle. Aquil·les ha acceptat la seva mort imminent, que ja ha estat predita pels déus, així com el seu no-retorn: la seva elecció de la vida breu i la bella mort li ha vetat el nostos de què gaudiran els altres herois, amb més o menys sort pel camí. De la mateixa manera, la ciutat de Troia ha acceptat la seva ruïna total i imminent, que també està ja escrita pels déus, i l'escenifica amb tota la grandesa possible al funeral d'Hèctor. Els discursos d'Andròmaca, Hècuba i Helena tanquen la narració, fent un eco de les tres converses que Hèctor havia tingut en vida amb cadascuna d'elles dins la muralla. El discurs d'Helena, a qui tothom observa com a mitjà implacable de la ruïna imminent de la ciutat, tanca el dol fúnebre amb l'elogi més tendre i personal cap al difunt. No es pot acabar la narració en un punt més alt.
Respecte dels rituals del dol, especialment en el personatge d'Aquil·les als darrers capítols de la Ilíada:
Si voleu fer un recorregut visual per la
Ilíada, podeu veure les magnífiques il·lustracions que en va fer Jean Morris
aquí.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada