Almenys que no mori sense lluita ni glòria

Cant XXII de la Ilíada

Arribem a un altre dels punts culminants de la narració, ja molt a prop del seu desenllaç. Els troians descansen i es refan un cop dins de la ciutat, mentre els aqueus avancen cap a la muralla. Hèctor encara és a fora, davant les portes Escees. Apol·lo, que anava disfressat d'Agènor, increpa Aquil·les i revela la seva veritable identitat, així que Aquil·les s'adona de l'engany operat per tal que els troians se salvin. Príam i Hècuba observen el seu fill des de la muralla, i tots dos supliquen a Hèctor que entri a la ciutat. Príam es lamenta amb dolor pels seus fills perduts, sense saber encara què se n'ha fet, de Polidor i Licàon. Aleshores Príam prediu el futur, i explica la caiguda de Troia, que suposarà una mort segura per a dones, infants i ancians:

Compadeix-te de mi, que encara tinc seny, malaurat. A mi, el pare Crònida, al llindar de la meva vellesa, em consumirà en un destí penós, després d'haver vist moltes desgràcies, fills morts a la batalla, filles captives, cambres destruïdes, infants petits precipitats a terra en un carnatge terrible i nores arrossegades per les mans funestes dels aqueus. A mi mateix, finalment, els gossos carnívors m'estiraran fins a la primera de les portes, tan bon punt algú em colpegi de prop o em dispari de lluny amb el bronze esmolat i em llevi la vida dels membres. (p 468) 

En el seu discurs, Príam també compara la mort bella d'un guerrer en la flor de la joventut amb la mort vergonyosa que l'espera a ell, ancià i deshonorat. Hècuba li suplica a Hèctor que torni ensenyant-li el pit amb què l'havia alletat de nadó. Tanmateix, Hèctor espera l'enfrontament amb Aquil·les i no accedeix a les súpliques dels seus pares. Hèctor es lamenta per a si mateix per no haver seguit el consell encertat de Polidamant (que vam llegir al cant divuitè). Se sent avergonyit d'haver fet arriscar l'exèrcit imprudentment, i intenta compensar aquest error tàctic enfrontant-se ara a Aquil·les en combat singular. També arriba a pensar a treure's les armes i dirigir-se a Aquil·les per suplicar-li que accepti un rescat per la ciutat i el retorn d'Helena. És un passatge suggerent, en tant que Hèctor parla de presentar-se-li nu com una dona (és a dir, desarmat), i de negociar amb ell com ho faria un xicot flirtejant amb una noia. Ja hem vist en altres passatges com els guerrers associen la paraula al món de les dones, mentre que la guerra és un món plenament masculí. 

Ara bé, quan veu que se li apropa Aquil·les en tot el seu esplendor, Hèctor s'atemoreix  i surt corrent al voltant de la muralla, amb Aquil·les perseguint-lo de prop. Passen la talaia, la figuera borda i els safareigs d'aigua calenta on les dones van a fer la bugada, i la persecució continua fins que han fet tres voltes senceres a la ciutat. Zeus observa la persecució, profundament compadit d'Hèctor, i es debat entre salvar-lo o fer-lo caure a mans d'Aquil·les com és el seu destí. Atena li contesta que salvar-lo aniria en contra de la voluntat de l'assemblea dels déus. La persecució es fa veritablement ominosa: sense la intervenció dels déus ni de cap altre home, ja que Aquil·les ha prohibit als grecs disparar sobre Hèctor perquè ningú li tregui la glòria de matar-lo, els dos guerrers recorren a la seva pròpia força. En l'últim moment, Apol·lo dona força a Hèctor per seguir fugint, però Zeus posa a la balança les parques de la mort dels dos guerrers, i la que pesa més és la d'Hèctor, cosa que segella el seu destí. Apol·lo es retira i Atena li revela a Aquil·les el seu pla d'enganyar a Hèctor perquè se li enfronti. 

Aquil·les persegueix Hèctor al voltant de les muralles d'Alice i Martin Provensen (1956) 
Font

Atena s'apareix a Hèctor fent-se passar per Deífob, el seu germà, i l'anima a enfrontar-se a Aquil·les tots dos junts. Hèctor se n'alegra, convençut que el seu germà ha sortit de la ciutat expressament per ajudar-lo. Hèctor s'enfronta a Aquil·les i li promet solemnement que no ultratjarà el seu cos si guanya, sinó que el tornarà als grecs perquè li facin funerals. Aquil·les, però, es nega a fer-li la mateixa promesa, en tant que "no hi ha juraments lleials entre els lleons i els homes" (474). Una afirmació força irònica, que posa de manifest novament aquesta ambigüitat intrínseca del poema sencer: qui és el lleó i qui és l'home? 

Hèctor esquiva la llança que li dispara Aquil·les, però Atena la recull i la torna a donar a Aquil·les sense que el seu enemic se n'adoni. La pica d'Hèctor li rebota a Aquil·les al bell mig de l'escut. Com que Hèctor s'ha quedat sense llança, crida Deífob perquè l'assisteixi: aquí és quan se n'adona que els déus l'han enganyat i que s'ha acomplert el seu destí. Decidit a fer-se valer com a guerrer, malgrat tot, ataca Aquil·les directament amb l'espasa. Com que aquest va millor armat, l'atac és inútil, i Hèctor rep finalment la llança d'Aquil·les al coll. Tot i així, no li traspassa la tràquea, cosa que li permet encara dir unes últimes paraules per demanar-li a Aquil·les novament que respecti el seu cos. Aquil·les li respon amb la fatxenderia habitual, menyspreant tots els rescats que li oferiria Príam pel cos del seu fill. En la seva última intervenció, Hèctor accepta l'autèntic caràcter d'Aquil·les i li prediu la mort: 

A mesura que et vaig mirant et reconec prou bé i, és clar, no t'havia de convèncer, perquè en el teu interior el cor és de ferro. Amb tot, vigila ara que no esdevinguis motiu d'ira dels déus aquell dia en què, a les portes Escees, Paris i Febos Apol·lo et matin, per molt valent que siguis. (p 476) 

Tenir un cor inflexible és quelcom que Paris havia reconegut en Hèctor al capítol tercer: una fermesa que es pot llegir en positiu, com a coratge, o també en negatiu, com a manca de compassió. Hèctor acaba de reconèixer que no pot esperar compassió o flexibilitat d'algú com Aquil·les, que d'entrada no en porta en el seu caràcter. Torna a haver-hi un joc de miralls, aquí, i potser Hèctor també s'hi ha reconegut, en el seu enemic. Aquil·les despulla el cos d'Hèctor de les seves armes, i la resta de guerrers grecs se li apropen per escarnir-lo: Hèctor és comparat a una donzella "en deixar-se palpar" (p 477), ara que no es pot defensar. Aquil·les s'emporta el seu cos al campament, i li forada els peus per poder-hi fer passar una corretja i arrossegar-lo lligat al seu carro, de forma que la part que li arrossega pel terra és el cap. 

Aquil·les arrossega el cos d'Hèctor 
Museu de Belles Arts de Boston. Font

Mentrestant, a Troia, Hècuba i Príam inicien el dol pel seu fill, que encomanen ràpidament a tota la ciutat. D'alguna forma, és com si la destrucció d'Ílion acabés de començar en aquest moment: "Tot plegat semblava com si l'encimbellada Ílíon fos consumida pel foc de dalt a baix." (p 478) Príam es llança cap a les portes per anar a rescatar el cos del seu fill, però els homes el retenen per la força. Hècuba inicia el lament de les dones reconeixent que la ciutat ara ja està perduda. Andròmaca es troba dins del seu palau, teixint i preparant un bany per a Hèctor, quan sent els laments que hi ha a fora, i surt a la muralla tot just per veure el cadàver del seu marit arrossegat. Els seus gestos de dol emmirallen la despossessió en què tots dos han caigut: es treu del cap el vel i els ornaments que l'havien marcat com a núvia, igual que Hèctor ha perdut les seves armes de guerrer. També lamenta la vida en captivitat que els espera a ella i al seu fill, ara que la ciutat ja es troba sense defensa. 

La guerra en femení

Hem vist, i encara veurem en els capítols que falten per arribar al final del poema, com les dones juguen un rol destacat en determinats moments de la trama, cosa que pot resultar sorprenent en un text que es dedica quasi íntegrament als esforços dels homes al camp de batalla. Com que el món homèric ens presenta una divisió funcional molt marcada entre homes i dones, amb els seus rols i espais perfectament separats dins d'aquesta societat, veiem també com aquesta dualitat entre masculinitat i feminitat es converteix fins i tot en un trop o imatge recurrent dins del poema: el món femení queda restringit a l'espai interior, a cobert, on es concentren les tasques domèstiques; el món masculí és el món de l'acció en l'espai exterior i públic, on es dirimeix el destí últim tant d'homes com de dones.

Metafòricament, també vam veure com el bàndol troià queda feminitzat, adquirint aquest rol més defensiu de part agredida, mentre que el bàndol grec, com a atacant, assumeix aquest rol més actiu, simbòlicament associat a la iniciativa en la guerra i en la seducció. Així és com pren sentit el comentari que fa Aquil·les quan desitja fer caure les muralles de la ciutat com si fossin el vel que cobreix una dona. Per als homes, derrota significa mort; per a les dones, derrota significa captivitat i violació. Les conseqüències de la victòria o de la derrota queden dividides en funció del gènere, per tant: els homes s'exposen a una mort violenta, que els portarà a la glòria divina a través de la preservació de la memòria; a les dones els espera un futur de captivitat i esclavitud a l'albir de l'enemic. Aquest futur comprèn, dins d'aquest context, la humiliació d'haver sobreviscut a la guerra i ara haver de servir un amo que ha assassinat els marits, pares, fills i germans. Per no parlar de la violència sexual: en aquest context també sabem que l'esclavitud passava per la cohabitació amb l'enemic, i per haver-ne d'infantar els fills. 

És en aquesta clau que hem de llegir els discursos funeraris i les nombroses lamentacions per part dels personatges femenins que veurem en el text: els homes poden lamentar la pèrdua dels seus companys en la flor de la vida, i evocar-ne les qualitats i habilitats en la batalla; les dones, a través del lament a l'home caigut, evoquen la seva pròpia vulnerabilitat i els riscos i els perills que han d'afrontar un cop la seva derrota es converteix en una realitat. D'altra banda, també veurem que el lloc destacat que ocupen les dones en les rituals funeraris és rellevant a la llum d'aquesta divisió funcional: si els homes són els qui han de lluitar en defensa de la ciutat al preu de la pròpia vida, s'entén que siguin les dones, a la rereguarda, les qui hagin de preservar el seu llegat i la seva memòria, que siguin les dipositàries d'aquest relat. 

Dins d'aquest capítol, a més, el monòleg d'Hèctor esdevé molt suggestiu d'aquesta tensió que s'estableix entre els móns femení i masculí. Si ser un home implica, en aquest context, abraçar el món i la cultura de la guerra que transmeten els pares als fills, i que prova d'assegurar la supervivència de la comunitat en un món hostil, la temptació de retraure's al món femení, de retornar a l'abraçada de la mare o de l'esposa, és sempre present en la ment del guerrer. Al primer capítol vam veure l'Aquil·les llagrimós que somicava davant la seva mare demanant-li una solució al seu deshonor; al capítol sisè vam veure Hèctor entrant a l'interior de la ciutat durant la batalla i trobant-se successivament amb les dones de la seva família; aquí tornem a veure Hèctor retraient-se a aquest món femení, encara que ara només sigui a través de la imaginació, i amb una fantasia tan irrealitzable com la de provar de convèncer Aquil·les, a través de la paraula, de no lluitar.

La informació per a aquests apunts l'he treta de: 

• Hélène Monsacré, The Tears of Achilles. Washington DC: Center for Hellenic Studies, 2018. (Part 3 - Capítol 3: "The Tears of Women"). https://chs.harvard.edu/book/monsacre-helene-the-tears-of-achilles/

• Thomas Van Nortwick, "Like a Woman: Hector and the Boundaries of Masculinity". Arethusa 34 (2001) 221-235. L'autor llegeix el monòleg d'Hèctor en aquest capítol a la llum de les converses i actituds d'aquest personatge al capítol 6 i fa una reflexió sobre el concepte de masculinitat a la cultura homèrica.