Matèria de Bretanya (#402)

Ja no és un somni enfebrat el record d'aquells dies, però visc tan lligada a tot el que es va fondre, que a vegades un crit que sona en la distància em sembla que és la veu del passat que em reclama. 

Aquesta novel·la de l'autora valenciana Carmelina Sánchez-Cutillas (1921-2009) es va publicar per primer cop el 1976, i va gaudir d'un èxit immediat i d'una gran popularitat al País Valencià gràcies al Premi Andròmina de narrativa. Es va reeditar l'any 2016 i va gaudir d'una nova popularitat mediàtica l'any passat, en ocasió del centenari de l'autora. A hores d'ara es considera un clàssic de la literatura valenciana i per a mi ha resultat una autèntica descoberta. Matèria de Bretanya és una ficció autobiogràfica en què l'autora explora els records del seu poble d'infància, Altea. És el temps de la República, i la protagonista pertany a una família acomodada. Es podria considerar una novel·la de creixement, tot i que s'ocupa tant dels sentiments i percepcions de la nena quan és petita com de la forma com la persona adulta processa aquests records, com si es tractés de materials mítics i remots, retalls delicats i preciosos d'una existència passada que cal contemplar i preservar amb cura i estimació. 

De fet, es fa difícil descriure el contingut del llibre, perquè amb prou feines té un argument definit. Es tracta d'una sèrie d'episodis més o menys inconnexos que retraten la vida quotidiana al poble, marcada sobretot per les feines rurals organitzades al voltant dels cicles de les estacions, les relacions socials que s'estableixen entre els seus habitants, i les tradicions folklòriques i mítiques que es transmeten de generació en generació. La protagonista va assimilant poc a poc totes aquestes experiències típiques de la infància, els jocs, els aprenentatges i les descobertes, i ho fa des d'una òptica particularment sagaç i desperta, que desenvolupa una mena de duplicitat entre el món interior i el món de les convencions socials compartides amb els adults. És així com els infants comencen a descobrir els secrets del món i la vida a la seva manera, però no poden compartir el que coneixen amb els adults: ens trobem als anys trenta, i temes com el sexe, la mort o la relació amb el propi cos són tabú per a la mentalitat religiosa pròpia de l'època, que esdevé un autèntic codi cultural compartit. 

Aquest sentit de duplicitat recorre el text sencer i el dota d'una particular textura, quasi mítica per no dir directament onírica: el realisme del relat i el seu acuradíssim retrat social es combinen en tot moment amb una experiència un punt més íntima per a la protagonista que té a veure amb el món del somni i de la mort. Aquest es fa tangible en la narració a través d'una prosa poètica en tot moment directa i vibrant. És així que la fantasia desfermada dels relats i les rondalles que transmeten les ancianes del poble, per exemple, xoquen amb la mentalitat un punt obtusa de les monges de l'internat, i el text es basteix, de fet, a base d'aquestes dualitats. El poble queda dividit per aquestes barreres invisibles però evidents, no sols la que separa els senyors i els treballadors, sinó també el dalt i el baix, el convent i l'església, els llauradors i els pescadors, la feina diürna i el contraban nocturn, els homes i les dones, la gent del poble i el col·lectiu dels firaires, captaires i altres personatges desarrelats i itinerants. Aquesta fractura primordial, que en realitat el text transmet com si es tractés de fenòmens naturals i indiscutibles, s'estén també a la psicologia de les persones, que poden tenir "dret i revés". 

I és per això que quan aquestes divisions passen al terreny polític, com es va fent més patent cap al final de la novel·la, ja hem estat avisats prèviament, encara que sigui subconscientment, del perill de voler aixafar la realitat amb simplificacions. Com que totes aquestes barreres ja són ben presents al poble abans que es produeixi la fractura política bàsica que desembocarà en la guerra civil, la Carmelina ja adolescent se n'adonarà que cada cop li resulta més difícil distingir entre els "bons" i els "roïns". El text també cobreix aquest desvetllament polític i una naixent consciència social fins i tot des de l'òptica infantil de la protagonista: un sentit d'injustícia latent que es manifesta, per exemple, en un exercici hipòcrita i paternalista de la caritat dels rics envers els pobres. 

Tot i així, aquest vessant més polític no arriba mai a ocupar el centre del relat, que gira més aviat al voltant de la memòria i l'efecte que provoca en la persona que rememora en el moment present, un cop des de l'edat adulta. El "solc de dies cendrosos" en què es converteixen tots aquests records acaba conjurant un món quasi palpable, que reviu per als lectors durant l'experiència de lectura amb una immediatesa aclaparadora i que acaba implicant tots els sentits. Proust ho fa amb voluntat de recrear un macrocosmos de set volums de pes; Sánchez-Cutillas ho fa amb ànim miniaturista i ho aconsegueix en poc més que unes cent pàgines. Matèria de Bretanya és una narració preciosa i colpidora sobre el món d'abans de la guerra, sobre la memòria com a refugi i la infància com a paradís perdut. Una lectura que val la pena descobrir o redescobrir i que agradarà a tothom amb un mínim de sensibilitat. 

Sinopsi: Poc abans de l'esclat de la guerra civil, la protagonista relata en primera persona els seus records d'infància a Altea, el poble dels seus avis, i la forma com comença a percebre les subtileses i complexitats de les tradicions i convencions socials que observa en els seus habitants. 

M'agrada: L'estil profundament poètic i fluït de la narració, que captiva des de la primera pàgina fins l'última.