Amb tant de llot el cobriré pel damunt

Cant XXI de la Ilíada

La batalla arriba a la riba del riu Escamandre (o Xantos), i la fúria d'Aquil·les acaba dividint l'exèrcit troià en dues meitats: els que es queden a la banda de la ciutat i poden retrocedir-hi, i els que queden a la banda del riu i, amb la fugida tallada, proven d'escapar-se nedant. Aquil·les es llença al riu per seguir-los matant des de l'aigua, i omple el riu de sang. Quan es cansa, fa treure dotze joves troians del riu i els envia captius cap a la seva tenda. Aleshores s'enfronta amb Licàon, fill de Príam, que ja havia estat captiu d'Aquil·les però havia estat rescatat. Aquest cop, desarmat i fatigat per la fugida pel riu, Licàon no tindrà tanta sort. El vençut s'apropa a Aquil·les per fer-li la súplica, demanant-li que li respecti la vida en tant que ell no és germà de mare d'Hèctor. Tant ell com Polidor, que Aquil·les va matar a l'anterior capítol, eren fills de Príam amb Laòtoe, una princesa dels lèlegs. Aquil·les, però, ja no té compassió pels troians, i executa Licàon amb l'espasa. A continuació llança el cos al riu perquè es perdi i no pugui rebre rituals funeraris.

El proper guerrer que mor a mans d'Aquil·les és Asteropeu, cabdill dels pèons, que lluita amb dues llances a la vegada perquè és ambidextre. Una d'elles rebota a l'escut d'Aquil·les, i l'altra li fa una rascada al colze dret. Aquil·les, després de fallar el tir de llança, el mata amb l'espasa al quart intent, vantant-se del seu llinatge que es remunta a Zeus. Aquil·les encara mata set guerrers pèons més abans que el riu Xantos, enutjat pel carnatge, se li enfronti i li retregui que els cadàvers ja li estan obstaculitzant el curs. En veure que Aquil·les no s'acovardeix, Xantos l'ataca desbordant-se i llançant-li una riuada de cadàvers. L'embat és tan fort que Aquil·les s'ha d'agafar a un arbre arrencat per no sortir arrossegat. Aquil·les utilitza l'arbre com a pont per sortir del corrent. 

Un cop a terra, el riu segueix escometent-lo amb els seus remolins, fins a tal punt que Aquil·les es pensa que Tetis l'ha enganyat i que el seu destí és morir amb deshonor arrossegat per la riuada. Atena i Posidó se li presenten a animar-lo, i Posidó li confirma que el seu destí és atacar les muralles de Troia i assolir la glòria. Per això, cal que deixi el riu i ataqui en direcció a la ciutat. El riu, enrabiat, crida el seu germà, el Simoent, perquè l'ajudi a soterrar Aquil·les amb sediments fluvials. 

Aquil·les a l'Escamandre de Max Slevogt (1916)
Font

Davant l'atac dels rius, Hera demana al seu fill Hefest que contraataqui amb foc, mentre ella reuneix els vents Notos i Zèfir per cremar l'exèrcit troià. Es produeix una batalla esfereïdora entre l'aigua i el foc, fins que el Xantos li demana a Hefest i a Hera que afluixin i que no el facin responsable pel seu suport als troians. Per això els promet que no s'oposarà a l'incendi de Troia quan arribi el moment. Hera accepta la promesa i atura l'atac. L'enfrontament entre els déus continua, però, i Ares i Atena lluiten sota la mirada satisfeta de Zeus. Ares està disposat a venjar-se d'Atena per la ferida que Diomedes li havia fet sota la protecció d'aquesta (un episodi que va aparèixer al cant cinquè), i li dispara la seva llança. Atena contraataca amb un roc, que fereix Ares al coll i el fa caure estès cap enrere. Afrodita s'emporta el seu amant de la batalla, però Hera adverteix Atena perquè els persegueixi. Atena colpeja Afrodita, que queda estesa a terra al costat d'Ares, davant les burles de la seva agressora. 

Posidó increpa Apol·lo, recordant-li l'engany del rei Laomedont perquè construïssin les muralles de Troia. Un cop fetes, Laomedont s'havia negat a pagar-los el sou que els havia promès. Davant d'això, Apol·lo decideix abandonar la lluita i deixar els mortals a la seva sort, temerós d'enfrontar-se al seu oncle. Hera desafia Àrtemis i la humilia colpejant-la a les orelles amb el seu propi arc. Àrtemis fuig de la lluita plorant, i Hermes renuncia a enfrontar-se a Leto, per por a les consorts de Zeus. Leto recull l'arc i les fletxes de la seva filla, que va a consolar-se amb Zeus a l'Olimp. 

Mentrestant, Aquil·les ha arribat a tocar de la muralla d'Ílion, sota la mirada del rei Príam, que l'observa des d'una torre. Aleshores Príam mana als seus guardes que mantinguin les portes obertes tot just perquè els troians que fugen puguin entrar, però que les tanquin tan bon punt s'apropi Aquil·les, tement que se'ls pugui arribar a ficar dins la ciutat. Els grecs persegueixen els troians de tan a prop que la ciutat només se salva perquè Agènor decideix enfrontar-se directament a Aquil·les. La llança d'Agènor li rebota a la gambera, però Apol·lo rescata Agènor de la lluita abans que Aquil·les pugui contraatacar. Apol·lo en persona repel·leix l'escomesa d'Aquil·les prenent la forma d'Agènor i fent-se passar per ell, així que el distreuen temporalment de la porta. Així és com els troians que aconsegueixen escapar de la batalla se salven entre la confusió. 

La fragilitat d'Aquil·les

Aquest és un capítol força curiós, en què veiem Aquil·les en plena fúria assassina, però en determinat moment sobrepassat per les forces de la natura que l'envolten. Mentre els déus fan i desfan en confrontació directa els uns amb els altres, fins i tot les mateixes forces de la natura queden conjurades en aquest episodi de la batalla. La batalla de l'aigua i el foc té una càrrega visual molt forta en aquest passatge, i el riu Xantos, personificat en la seva divinitat, hi té un paper destacat a l'hora de posar límits a l'acció d'Aquil·les. D'altra banda, veurem com aquesta batalla còsmica tindrà un desenllaç de compromís: la rendició de Xantos davant del poder del foc desfermat per Hera és un altre dels esdeveniments mítics que segella el destí final de Troia.

No és fins al final del capítol que la lluita es torna a replegar a les muralles de la ciutat, on veurem ben aviat com es produeix un dels enfrontaments clau del poema sencer. Mentre es troba a la plana, tanmateix, Aquil·les s'haurà de confrontar a les limitacions que li imposa el cosmos mateix. Aquestes no són les úniques. El viatge d'Aquil·les sembla una constant negociació entre la seva capacitat d'actuar i d'exercir la seva còlera i els límits d'aquesta capacitat d'acció (o d'inacció, durant tot el temps que està retirat de la batalla). 

D'una banda, la seva actuació anòmala a l'hora de retirar-se del combat, arran del seu conflicte amb Agamèmnon, el situen en una posició problemàtica dins la societat de la seva època: Aquil·les ha rebutjat un codi de conducta que regula les relacions socials en el món on viu, i un cop es retira a la seva tenda es converteix en una mena d'estrany dins la seva comunitat. Alguns autors han llegit aquesta actitud com un rebuig per part de l'heroi dels valors de la seva pròpia societat: l'expressió de la seva disconformitat apuntaria a conflictes interns dins d'aquest sistema de codis i normes socials transmesos culturalment, com vam veure en analitzar el primer capítol. Aquil·les fins i tot es queixa en dues ocasions en el text (als capítols 1 i 9) que Agamèmnon l'ha tractat com es tracta a un pidolaire o un vagabund, aquell qui no té res. La retirada a la tenda representa gràficament aquest distanciament per part d'Aquil·les respecte de la seva comunitat. 

Quan rebutja la reconciliació que li ofereix Agamèmnon, Aquil·les s'està resistint a seguir les regles que li imposa aquesta societat de les relacions humanes, i aquesta actitud al mateix temps revela els seus dubtes sobre la credibilitat d'Agamèmnon com a líder, en tant que no pot confiar en la paraula que aquest li dona. El passatge es podria llegir com una mena de resistència passiva dins del codi de conducta, basat en la confrontació i la coerció, imposat per una societat altament jerarquitzada. L'episodi de la còlera d'Aquil·les seria com una mena d'acte de desobediència civil dirigit a un nou sistema de valors que posaria les relacions humanes (Aquil·les sí que reconeix els seus amics i éssers estimats durant la seva rebel·lia) per davant de la llei del més fort. Dins d'aquest context, Aquil·les hi actuaria com a veu dissonant, de la mateixa forma que ho havia estat Tersites en un altre passatge, per exemple. 

Ara bé, aquest potencial subversiu que Homer obre dins del text mateix queda canalitzat, si no directament tallat de socarrel, a partir de la mort de Pàtrocle i la tornada d'Aquil·les a la batalla. Aquil·les ha descobert, tràgicament, que la seva passivitat, la seva resistència a actuar, comporta un preu dolorós per a la seva comunitat. I un Aquil·les desvinculat de les convencions i els rituals imposats per les relacions socials del seu context es transforma, com veiem al llarg de tots aquests capítols, en una brutal màquina de matar que exerceix una violència totalment desfermada. El darrer episodi del poema, la súplica de Príam, torna a confrontar Aquil·les amb la figura del vagabund, del desarrelat en què s'ha convertit ara el rei de Troia: lluny d'una manifestació de poder, el que l'ancià li presenta als seus peus és una vulnerabilitat absoluta. No és fins aquest moment que Aquil·les es permet el luxe d'admetre la seva pròpia vulnerabilitat, reaccionant fins i tot amb ira davant d'aquesta. 

De fet, el comentari que li fa a Príam, en el sentit que podria arribar a matar-lo amb ira arriscant-se a violar les ordres que Zeus li ha donat d'alliberar el cos d'Hèctor, apunta a una altra de les limitacions d'Aquil·les, la que li imposen directament els déus. En aquest episodi Aquil·les li diu a Príam ben explícitament que són els déus qui li han ordenat que satisfaci la seva súplica i alliberi el cos. El text suggereix que la seva voluntat íntima no és cedir, però que finalment accepta les ordres dels déus. Per tant, veiem aquí un Aquil·les sotmès a les lleis divines. 

Aquil·les i Odisseu presenten més paral·lelismes en les seves limitacions i les seves vulnerabilitats que no pas en les seves qualitats com a guerrers o en la seva manifestació de la glòria divina. Si Aquil·les es representa a si mateix com a rodamón o vagabund, tot i que s'arroga el privilegi de no haver de captar o suplicar, Odisseu mateix acaba adoptant aquest rol per tal de poder infiltrar-se a la seva pròpia llar i reposseir-la des de dins (és força expert en aquest tipus de maniobres, és el mateix que havia fet per tal de fer caure la ciutat de Troia). Si les seves aventures màgiques li mostraven a Odisseu els límits del seu propi lideratge, del seu coneixement i de la seva capacitat d'actuar, de la mateixa manera les trobades d'Aquil·les amb mortals i immortals li revelen gradualment els límits de la seva capacitat d'actuar, o les conseqüències indesitjables i imprevistes de les seves decisions. 

He tret aquestes lectures de les següents fonts: 

• Dean Hammer. "Achilles as Vagabond: The Culture of Autonomy in the Iliad". The Classical World 90:5 (1997) 341-366. Se centra principalment en les paraules d'Aquil·les en què es queixa que Agamèmnon l'ha tractat com qui tracta a un vagabund o a un captaire, algú que no té res. L'autor analitza la figura del vagabund en els textos homèrics per interpretar l'actitud d'Aquil·les com a dissonant dins l'esquema de valors i relacions socials de la seva pròpia comunitat. 

• A Search for Piety in Pity de Rajat Singh, a Lapham's Quaterly. En aquest article, l'autor analitza l'etimologia comuna de les dues paraules piety (pietat) i pity (compassió) per tal d'analitzar l'evolució de la noció moderna de compassió a partir de la més antiga de pietat. Analitza la figura d'Aquil·les al cant vint-i-quatre davant de Príam i aposta per la pietat - és a dir, la seva por a la revenja divina de Zeus - més que per la compassió a l'hora de moure l'acció d'Aquil·les.