Després de sopar, quan tothom dorm al campament, Aquil·les es queda desvetllat vora el mar entre plors i lamentacions. Quan finalment s'adorm, se li apareix l'ànima de Pàtrocle en somnis, que li suplica que li faci el funeral immediatament, ja que mentrestant ha de vagar sense destí i sense poder entrar a l'Hades. Pàtrocle també li demana que, un cop Aquil·les ja sigui mort, els ossos de tots dos siguin guardats a la mateixa urna, recordant la infància que havien passat junts a Ftia. Aquil·les li promet acomplir els seus desitjos i, quan intenta abraçar-lo, Pàtrocle se li escapa dels braços com el fum.
 |
| Aquil·les abraçant l'ombra de Pàtrocle de Heinrich Füssli (1803) |
De bon matí, Agamèmnon mana als seus homes que vagin a buscar llenya per a la pira. Posen la llenya sobre el túmul i els mirmídons, armats per al combat, fan una processó amb els seus carros en honor a Pàtrocle. Es tallen els cabells (símbol de vigoria i energia vital) i els ofrenen al difunt. Aquil·les tanca la processó en el darrer lloc, aguantant el cap de Pàtrocle. Un cop col·locat aquest a la pira funerària, Aquil·les es talla els cabells: havia promès al seu pare que se'ls tallaria en honor al riu Esperquios que rega la seva terra natal, quan tornés a casa. Com que ara ja sap que el seu destí és morir davant de Troia, fa aquesta ofrena a Pàtrocle. Aquil·les demana a Agamèmnon que faci dispersar l'exèrcit perquè vagin preparant el sopar, de forma que al voltant de la pira només s'hi queden els més íntims. Fan sacrificis d'animals davant la pira, i també hi ofereixen àmfores de mel i oli. Aquil·les hi posa cavalls i gossos sacrificats, i també fa executar els dotze joves troians per posar-los a la foguera.
Un cop encès el foc, Aquil·les dona per acomplerta la promesa que li va fer a Pàtrocle, però es proposa donar el cadàver d'Hèctor als gossos perquè sigui devorat. Tot i així, els déus preserven el cos d'Hèctor amb els seus olis i perfums perquè no quedi desfigurat. Apol·lo també el protegeix de la llum del sol amb un núvol de foscor. La pira de Pàtrocle no acaba de cremar bé, i Aquil·les prega als vents Bòreas i Zèfir que bufin per estendre les flames. Així ho fan, i la pira crema durant tota la nit, davant les lamentacions i els plors d'Aquil·les.
En arribar el matí, Aquil·les s'adorm un cop la pira ja s'ha consumit. En despertar-se, es dirigeix a Agamèmnon i li demana que extingeixi la pira i posi els ossos de Pàtrocle en una urna, on més endavant també s'hi guardaran les seves pròpies restes. Al voltant de la pira, els homes posen els fonaments per al túmul de Pàtrocle i hi enterren l'urna i les restes del foc. Aleshores Aquil·les convoca l'assemblea i treu regals sumptuosíssims de la seva tenda per als guanyadors dels jocs esportius.
- La cursa de carros: Els premis són (1) una dona i un trípode, (2) una euga prenyada d'un mul, (3) una caldera sense estrenar, (4) dos talents d'or i (5) una copa amb dues nanses sense estrenar. Aquil·les decideix no competir a la cursa amb els seus cavalls meravellosos per respecte a Pàtrocle, que era qui els cuidava i els conduïa. Hi participen Eumel, Diomedes, Menelau, Antíloc (animat pel seu pare, Nèstor) i Meríones (l'auriga d'Idomeneu). Aquil·les posa l'ancià Fènix a fer de jutge de la cursa. Eumel i Diomedes es disputen el primer i el segon lloc, afavorits respectivament per Apol·lo i Atena. Eumel s'accidenta amb el carro, però, i queda en la darrera posició. Antíloc avança Menelau amb una maniobra imprudent. Finalment, la cursa acaba així: (1) Diomedes, (2) Antíloc, (3) Menelau, que es queda a molt poc d'avançar Antíloc, (4) Meríones, que portava els cavalls més lents i era el pitjor conductor, i (5) Eumel. Aquest últim desperta la compassió d'Aquil·les, ja que era el millor auriga, així que li ofereix el segon premi. Antíloc s'indigna amb aquesta decisió i es resisteix a entregar l'euga a Eumel, així que li suggereix a Aquil·les que aporti un premi extra per compensar el contratemps d'Eumel. Aquil·les regala a Eumel una cuirassa de bronze i estany de la seva tenda. Ara bé, Menelau també s'indigna, perquè considera que ell mereixia el segon lloc en comptes d'Antíloc, en tant que els seus cavalls eren millors - en el fons, considera que la maniobra d'Antíloc ha estat il·lícita. Antíloc, assenyat, decideix cedir-li l'euga per no enemistar-s'hi. Menelau, commogut pel gest, rebutja el premi i regala l'euga a Antíloc. Menelau i Meríones es queden el tercer i el quart premi, respectivament, i Aquil·les regala la copa amb dues nanses a Nèstor com a record fora de competició.
- El pugilat: Els premis són una mula sense domar per al guanyador i una copa amb dues nanses per al vençut. Es presenten com a voluntaris Epeu i Euríal, un parent llunyà de Diomedes. Epeu guanya el combat.
- La lluita: Els premis són un trípode valorat en dotze bous per al guanyador i una dona valorada en quatre bous (sense comentaris!) per al vençut. Els participants són Àiax Telamoni i Odisseu, i aquest últim guanya avantatge amb un estratagema. La lluita és tan renyida que Aquil·les finalment declara un empat i aporta un nou premi de valor similar al primer.
- La cursa a peu: Els premis són (1) una cratera d'argent (que Emeu, en nom de Príam, havia donat a Pàtrocle com a rescat de Licàon), (2) un bou gros i (3) un talent d'or. Participen Àiax fill d'Oileu, Odisseu i Antíloc. La cursa va molt renyida quan, per obra d'Atena, Àiax cau a terra sobre els fems dels bous. El resultat queda així: (1) Odisseu, (2) Àiax i (3) Antíloc. Antíloc accepta el tercer premi, dedicant lloances als altres dos competidors, que tenen més edat que ell. Aquil·les, satisfet per la seva eloqüència, li dona mig talent d'or més.
- El combat: Els premis són una espasa tràcia per al guanyador, més les armes de Sarpèdon a repartir entre els dos combatents. Es planteja com un combat a primera sang, i hi participen Àiax Telamoni i Diomedes. Quan Aquil·les s'adona que Diomedes apunta al coll del seu rival, ataura el combat i declara l'empat. Diomedes s'emporta l'espasa.
- El llançament de disc: El premi per al guanyador és un bloc de ferro no treballat que els competidors fan servir com a disc. El resultat de la competició queda així: (1) Polipetes, (2) Àiax Telamoni, (3) Leonteu i (4) Epeu.
- El tir amb arc: Els premis són deu destrals de doble tall per al guanyador, que ha de tocar un colom lligat amb un cordill a una estaca, i deu destrals d'un tall per a qui toqui el cordill. Teucre dispara primer i toca el cordill, així que el colom alça el vol i s'escapa. Meríones reacciona ràpidament i encerta el colom al vol.
- El llançament de javelina: Els premis són (1) una caldera no estrenada valorada en un bou i (2) una llança. Quan s'hi presenten Agamèmnon i Meríones, Aquil·les els impedeix competir i dona directament el primer premi a Agamèmnon, en ser, segons ell, el millor tirador de tots dos.
La còlera d'Aquil·les (revisitada)
En aquest capítol del poema hem vist com Aquil·les compensa el perdedor de la primera cursa amb un premi equivalent a un dels primers, i com Antíloc, un dels concursants més joves, compensa la seva falta d'experiència amb una eloqüència que el fa congraciar-se amb Menelau, en un cas, i amb Àiax i Odisseu en una altra de les proves - en tots dos casos guerrers molt més poderosos i experimentats que ell. També veiem com Nèstor, com a ancià que no pot participar a les proves, és honorat de forma especial. I al final de tot de la competició, prou significativament, veiem com Aquil·les mateix impedeix que Agamèmnon posi en risc la seva pròpia credibilitat, i el declara guanyador directament sense necessitat de celebrar la prova.
Què hauria passat, si s'hagués celebrat el llançament de javelina? Pot permetre's Agamèmnon perdre una competició davant dels seus homes? Quin interès té Aquil·les, ara, a protegir la imatge de qui, en les seves pròpies paraules, li era tan odiós com les portes de l'Hades? Al cant dinovè, vam veure com Aquil·les i Agamèmnon feien les paus oficialment i l'episodi de la còlera quedava tancat definitivament. Potser aquesta nova actitud d'Aquil·les respon precisament a aquest fet: ara que la situació a l'exèrcit grec ha tornat a la normalitat i el conflicte ha estat superat, Aquil·les ha d'acceptar el lloc d'Agamèmnon en la jerarquia i dedicar-li aquesta deferència especial. La renúncia a la còlera hauria suposat, així doncs, la renúncia d'Aquil·les a la vara de mesurar basada en el mèrit. Sense entrar necessàriament en lectures psicologistes dels personatges, l'actitud d'Aquil·les en aquest episodi entra en contradicció, si més no, amb les seves paraules i accions al principi del poema.
En aquell moment, vam proposar dues lectures possibles per al conflicte: una que considerava la còlera com un tret negatiu per a Aquil·les, i que podia esdevenir un punt anacrònica en tant que dota el personatge d'una psicologia moderna, més aviat romàntica i tràgica; i una que considerava la còlera d'Aquil·les com a tret positiu i que, per tant, equiparava Aquil·les als déus mateixos en la seva capacitat d'actuar portats per la rauxa del moment, de forma arbitrària i sense necessitat de donar explicacions a ningú. Segons aquesta última lectura, l'actuació completament desfermada d'Aquil·les un cop torna a la lluita reflectiria la brutalitat i l'arbitrarietat del cosmos mateix, com si es tractés de la natura mateixa que per si sola no té compassió. D'aquí l'associació de divinitat amb bestialitat segons aquesta cosmovisió homèrica. Si aquesta era la situació inicial, a quina de les dues lectures donaria suport aquest canvi d'actitud que llegim en aquest capítol?
- Si llegíem la còlera com a valor negatiu, i el poema sencer com si fos una tragèdia, aquest episodi reforçaria l'aprenentatge o la lliçó que n'ha tret Aquil·les, de tot plegat: on abans teníem un líder arrauxat i brutal, només preocupat pel reconeixement que mereixia a títol personal, ara Aquil·les hauria après la lliçó de l'empatia, la compassió, i la seva connexió amb els altres. El seu rol d'àrbitre assenyat simbolitzaria el seu retorn a una comunitat ben ordenada, on els conflictes es dirimeixen a través de la paraula i la negociació, i on Aquil·les reconeix el valor d'altres guerrers per a la comunitat encara que no hagin representat el seu mèrit obertament i en públic - és el cas del seu reconeixement de Nèstor o Agamèmnon, per exemple, que reben honors més aviat per qui són o per la posició on han arribat. Tot i així, a mi em sembla una solució de compromís, un punt massa moralista, que desvirtua fins a cert punt el caràcter mateix d'Aquil·les - fins i tot si hem de llegir-lo, d'acord amb aquesta interpretació, donant-li la psicologia d'un personatge modern.
- L'altra lectura, al meu parer, també és possible en aquest context: si llegíem la còlera com a valor positiu, com a prerrogativa que el guerrer pot exercir en virtut de la seva força i que vindria sancionada pels déus, la posició d'Aquil·les no hauria canviat essencialment i seguiria essent el mateix que al principi del poema. Com llegir l'episodi de la competició esportiva, en aquest context? D'una banda, hauríem d'interpretar que la mort de Pàtrocle ha capgirat el que pogués ser el conflicte entre els dos reis, i, per tant, un fet tan impactant i significatiu com aquest ha fet saltar pels aires totes les vares de mesurar. Potser Aquil·les no ha canviat essencialment, però ha reorganitzat les seves prioritats: potser el fet de considerar-se mort a partir d'aquí té a veure amb aquest canvi. Sense anar més lluny, en aquest capítol l'hem vist organitzar no sols el de Pàtrocle, sinó també el seu propi funeral. Una lectura un punt més prosaica seria llegir, simplement, que després del carnatge en què l'hem vist immers en capítols anteriors Aquil·les ha accedit a una mena d'estatus superior que ara ningú s'atrevirà a posar en dubte: ara és ell qui pot fer i desfer lliurement amb el repartiment de premis com si, a la pràctica, hagués assolit la capacitat d'acció i decisió de què gaudia Agamèmnon al primer capítol.
Això és el que se m'acut mirant el text i posant en comparació els dos episodis: el del cant primer i el d'aquest cant vint-i-tresè. No crec que hi hagi interpretacions definitives, i en particular aquest capítol sempre m'ha fet la impressió que deixa més preguntes obertes que no pas respostes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada