Telèmac: Encara que les seves mans s'assemblin al foc

Cant XX de la Ilíada

Mentrestant, a l'Olimp, Zeus convoca una assemblea dels déus. Els demana a tots que intervinguin a la lluita lliurement en tant que, davant la fúria d'Aquil·les, perilla fins i tot el seu propi pla: Zeus té por que Aquil·les arribi a abatre directament la muralla de Troia i rendeixi la ciutat aquell mateix dia. Els déus se'n van a la batalla alineats en diferents bàndols:

Hera, Atena, Posidó, Hermes i Hefest defensen el campament grec.

Ares, Apol·lo, Àrtemis, Leto, el riu Xantos (o Escamandre) i Afrodita lluiten a favor dels troians.

Aquí comença la quarta jornada de lluita. Amb la intervenció d'Aquil·les, els grecs comencen a guanyar avantatge i els déus intenten decantar el resultat cadascun cap al seu bàndol. Posidó (déu no sols del mar sinó també dels terratrèmols) sacseja la terra amb tanta força que Hades mateix se'n queixa per por que els estatges infernals quedin al descobert. Mentre els déus lluiten entre ells, Aquil·les es dirigeix a atacar Hèctor, però primer li surt al pas Eneas, que s'hi enfronta amb fúria inspirada per Apol·lo en la forma de Licàon, un dels fills de Príam. Eneas es queixa que Aquil·les és invulnerable perquè té la protecció dels déus, però Apol·lo li recorda a Eneas el seu rang superior, en ser fill d'una divinitat major (Afrodita) en contrast amb Aquil·les, fill d'una divinitat menor. L'enfrontament, però, està tan equilibrat que Posidó proposa als déus que se'n retirin per no provocar discòrdia entre els immortals.

Aquil·les increpa Eneas i l'acusa de voler succeir Príam al tron de Troia. Eneas li dirigeix una llarga descripció del seu llinatge que es remunta al rei Dàrdan abans de la construcció de la ciutat. Després l'apressa a deixar les discussions, que són cosa de dones, i passar a l'acció. Eneas dispara una llança contra l'escut d'Aquil·les, però només li traspassa dues de les cinc capes que li havia fet Hefest. La pica d'Aquil·les en canvi traspassa l'escut d'Eneas completament. Aquil·les ataca amb l'espasa i Eneas amb una pedra, però Posidó en aquest moment decideix intervenir per salvar Eneas (a qui Aquil·les hauria mort de ben segur) i poder preservar així el llinatge de Dàrdan, fill de Zeus mateix. Tant Anquises (pare d'Eneas) com Príam procedeixen d'aquest llinatge, però la branca de Príam ha caigut ja en desgràcia, destinada a desaparèixer, i Posidó pronostica que Eneas esdevindrà el següent rei de Troia. Posidó se l'emporta màgicament a un altre punt de la batalla, i li prediu que no morirà en aquesta lluita sempre que eviti l'enfrontament directe amb Aquil·les. Aquil·les observa com Eneas ha desaparegut, i interpreta que ha rebut l'ajut d'algun déu.

Kouros de Kroisos
Museu Nacional d'Arqueologia d'Atenes
Fotografia de Benjamín Núñez González
Font

Tant Aquil·les com Hèctor animen les seves tropes a seguir lluitant, i aquí comença l'aristeia d'Aquil·les, que s'estendrà als propers capítols i culminarà amb la mort d'Hèctor. Apol·lo li recomana a Hèctor que no s'enfronti a Aquil·les directament, sinó que es quedi lluitant entre els seus homes. Aquil·les mata una llarga llista de guerrers troians, entre els quals hi ha Polidor, el fill més petit de Príam, que havia desobeït la prohibició del seu pare d'anar a la batalla. Aleshores Hèctor s'enfurisma i, oblidant el consell d'Apol·lo, s'enfronta a Aquil·les directament. La seva percepció de la lluita sembla obrir una escletxa a l'atzar dins d'aquest món fermament determinat:

Sé que tu ets valent i que jo no ho sóc tant com tu; però, així i tot, està en els genolls dels déus si jo, encara que sigui inferior a tu, et llevo la vida, ferint-te amb la llança, que la meva arma també està esmolada des de fa temps. (p 446)

Tot i així, els déus decideixen intervenir, Atena desviant el tret de llança d'Hèctor per protegir Aquil·les, i Apol·lo amagant Hèctor amb un núvol perquè Aquil·les no el pugui encertar. Veient que el déu li ho impedeix, Aquil·les decideix desistir d'atacar-lo. Aleshores fa una gran matança de guerrers troians, amb una violència molt explícita, i sense atendre les súpliques dels caiguts.

La guerra de Troia: desenllaços

Vam veure en el seu moment com havien passat moltes coses abans que s'iniciés l'acció a la Ilíada. Aquest poema és la història de la còlera d'Aquil·les, no el desenvolupament de la guerra sencera. També hi ha molts esdeveniments mítics que tindran lloc després i que conduiran al final de la guerra. Vegem-ne uns quants:

Pentesilea i les amazones: Pentesilea, filla d'Ares, era la reina de les amazones, i va acudir en ajut de Príam un cop mort Hèctor. Aquil·les la va matar, però es va enamorar d'ella just en el moment que moria. Tersites es va burlar de la situació, i va treure els ulls al cadàver de Pentesilea. Aquil·les, enrabiat, va matar Tersites amb les seves pròpies mans i després va anar a purificar-se a Lesbos per aquest assassinat.

La mort d'Aquil·les: depenent de la versió, o bé Paris o bé Apol·lo, el déu arquer, és qui el va matar finalment colpint-lo amb una fletxa al taló, el seu punt vulnerable. Es va produir una lluita aferrissada al voltant del seu cadàver, que finalment Àiax Telamoni i Odisseu van poder rescatar.

El conflicte sobre les armes d'Aquil·les: aquests dos herois es van barallar per les armes d'Aquil·les, que Tetis havia promès al guerrer grec que hagués inspirat més terror als troians. Aquest era clarament Àiax, però els presoners troians, per venjar-se'n, van decidir designar Odisseu com el més temible de tots. Aleshores Àiax va embogir i va matar els ramats d'ovelles del campament grec. Quan al matí següent va recuperar el seny i va veure el que havia fet, es va suïcidar per vergonya.

Filoctetes: com que una profecia havia predit que els grecs no podrien envair Troia fins que Filoctetes no tornés amb les armes d'Hèracles, finalment els grecs el van anar a buscar a l'illa on estava desterrat. Amb les seves fletxes enverinades va matar Paris.

Les profecies d'Helen: Helen era fill de Príam i Hècuba, i tenia la capacitat de predir el futur igual que la seva germana bessona, Cassandra. Després de la mort de Paris, Helen i Deífob van rivalitzar per la mà d'Helena, que Príam va concedir a Deífob, tot i que era més jove que Helen. Aquest, ressentit, es va retirar de la guerra i va marxar al mont Ida, on Odisseu va segrestar-lo i el va interrogar. Helen va revelar tres profecies que garantien la victòria dels grecs: aquesta només es produiria si (1) s'hi incorporava Neoptòlem, el fill d'Aquil·les, (2) els grecs capturaven els ossos de Pèlops i (3) capturaven el Pal·ladi, una estàtua d'Atena que els troians custodiaven a la ciutat. Un cop recuperats els ossos de Pèlops i incorporat Neoptòlem a la lluita, Odisseu i Diomedes es van infiltrar a la ciutat per robar el Pal·ladi. Odisseu, disfressat de captaire, va ser reconegut per Helena, que va ajudar-los a acomplir el seu objectiu.

El cavall de Troia: va ser un parany que va dissenyar Odisseu per poder envair la ciutat finalment. Els grecs van fingir que abandonaven la lluita i van deixar una gran estàtua d'un cavall a la vora del campament, que els troians van interpretar com una ofrena a Posidó per afavorir-los el retorn. Els troians van portar l'estàtua a la ciutat, en contra dels consells de Cassandra i Laocoont, un dels sacerdots. Cassandra va ser ignorada, perquè Apol·lo l'havia maleït de forma que les seves profecies, tot i certes, no eren cregudes, mentre que Laocoont va ser mort, juntament amb els seus fills, per unes serps marines que li va enviar Posidó. Un cop el cavall va ser dins de la ciutat, els guerrers grecs que s'hi havien amagat a dins van sortir i van poder obrir les portes de la ciutat des de dins.

El saqueig de Troia: Neoptòlem va matar Príam. Menelau va matar Deífob i va portar Helena a la seva nau. Àiax fill d'Oileu va violar Cassandra davant l'estàtua d'Atena, i aquest acte d'impietat seria l'origen de la maledicció d'Atena, que va condemnar els guerrers a tenir un retorn dissortat. Un cop la ciutat va ser cremada, Agamèmnon es va emportar Cassandra com a botí de guerra, Neoptòlem es va emportar Andròmaca i Odisseu es va quedar amb Hècuba. Segons la llegenda, aquesta es va resistir i va intentar venjar la mort dels seus fills amb tanta força que els déus la van transformar en una gossa amb ulls de foc. Astíanax, el fill d'Hèctor i Andròmaca, va ser llençat daltabaix de les muralles de Troia, en tant que els grecs estaven interessats a acabar la línia reial i evitar possibles revenges futures.

Retorn d'Agamèmnon: quan Agamèmnon va tornar a Micenes, es va trobar que la seva dona Clitemnestra hi regnava juntament amb el seu amant, Egist, i aquests dos el van assassinar a sang freda mentre es banyava. A Cassandra també la van assassinar. Anys després, Agamèmnon va ser venjat pels seus fills Electra i Orestes, que van matar Clitemnestra i Egist.

Retorn d'Àiax petit: a causa de la seva impietat al temple d'Atena, els déus el van condemnar a no retornar mai, i va morir ofegat al mar quan la seva nau va naufragar.

Retorn de Neoptòlem: aquest va tornar al seu regne amb Helen i Andròmaca com a captius. Amb Andròmaca va tenir diversos fills, però es va casar en matrimoni concertat amb Hermíone, la filla de Menelau i Helena. Hermíone, que no l'estimava, va fer un complot amb el seu promès anterior, Orestes, per matar-lo. Un cop mort Neoptòlem, Hermíone i Orestes es van casar. Andròmaca finalment es va casar amb el seu cunyat, Helen.

Retorn de Teucre: en arribar a Salamina, el seu pare Telamó el va jutjar i el va desterrar per no haver venjat el seu germà Àiax. Gràcies a la protecció del rei de Síria, Teucre es va traslladar a l'illa de Xipre, on va fundar una nova dinastia.