"L'esperança se'ns ha donat en favor dels qui no en tenen". W. Benjamin

4 de setembre de 2021

Que posin les belles armes sobre la terra nodridora

Cant III de la Ilíada 

En aquest cant comença la primera jornada de lluita de la Ilíada. Amb els dos exèrcits formats a la plana, d'entre els troians s'avança Alexandre (Paris, fill de Príam, que havia originat la guerra amb el rapte d'Helena) i desafia els guerrers grecs a lluitar amb ell. Quan el veu, Menelau salta del carro cap a ell disposat a venjar-se, però quan Paris el veu apropar-se retrocedeix de nou, atemorit. El seu germà Hèctor l'increpa per la seva covardia, fent notar el contrast entre el seu aspecte extern i la seva actitud dins del seu cor. 

Paris accepta el retret, lloant el seu germà pel seu cor "inflexible com una destral" (p 95) i es justifica argumentant que els dons d'Afrodita també provenen dels déus. A continuació proposa una sortida per acabar la guerra: un combat singular entre ell i Menelau, en què el guanyador es quedarà amb Helena i rebrà una compensació material. Un cop escoltada la proposta, Menelau l'accepta immediatament, i així tots dos bàndols deixen les armes a terra en senyal de treva i es disposen a fer sacrificis als déus. 

Dins del palau, mentre Helena teixeix imatges de la guerra en un mantell, se li apareix Iris en la forma d'una de les seves cunyades, i li explica la situació. En sentir això, Helena experimenta un desig sobtat de tornar a Esparta amb el seu primer marit i tornar a veure la família. Seguida per dues serventes, es dirigeix cap a les portes occidentals de la ciutat, on es troben asseguts Príam, el rei de Troia, i els ancians troians. 

Príam li demana que segui amb ell i li pregunta pels guerrers grecs que veu davant seu. Primer li demana pel d'aspecte més bell i majestuós, que resulta ser Agamèmnon. Després li pregunta per Odisseu, que passa revista a les tropes. Aquí intervé Antènor, un dels ancians, i li relata un episodi en què Odisseu i Menelau se li havien presentat com a missatgers: primer els va jutjar per l'aspecte físic, però en començar a fer el seu discurs Odisseu es va revelar com el millor dels oradors. Helena segueix parlant dels altres guerrers, però en troba a faltar dos: Càstor i Pòl·lux, els seus germans, que no hi poden ser perquè ja són morts i enterrats a la seva Lacedemònia natal. 

Helena a les muralles de Troia de Gustave Moreau
(finals s.XIX) Font

A continuació arriba un herald que li demana a Príam que baixi a l'esplanada a fer els sacrificis als déus abans del combat. Un cop és a l'esplanada, Agamèmnon fa el jurament, explicitant els termes del pacte, i aleshores Príam es retira de nou a la ciutat per no veure com lluita el seu fill. Odisseu i Hèctor mesuren el terreny i treuen les sorts del primer tir de llança, que li toca a Paris. Després d'armar-se tots dos guerrers, comença el combat i la primera llança rebota sobre l'escut de Menelau. Aquest suplica a Zeus que l'ajudi a venjar l'ofensa comesa per Paris en trencar la relació d'hospitalitat que els havia unit (o xènia, una relació sagrada que esdevé un dels motius principals dels poemes homèrics). 

La llança de Menelau traspassa l'escut i la cuirassa de Paris i li arriba a esqueixar la túnica. A continuació Menelau colpeix Paris al casc amb l'espasa, però aquesta se li trenca a trossos, així que aixeca Paris pel casc i l'arrossega fins on són els grecs, de forma que Paris queda escanyat per la corretja que li agafa el casc a la barbeta. Paris només se salva perquè Afrodita, que juga al seu favor, li talla la corretja per alliberar-lo. Menelau llença el casc als grecs, i es disposa a rematar Paris amb la seva llança (una incongruència del text, aparentment) quan Afrodita s'emporta Paris a la seva cambra enmig d'una boira espessa. 

A continuació Afrodita s'apareix a Helena en forma d'una anciana filadora, i li mana que vagi a la cambra on l'espera Paris. Helena reconeix la deessa, i li retreu el seu estratagema que, de fet, l'ha omplerta de vergonya. Helena li dedica a Afrodita una resposta èpica, mai millor dit, i ens hauria de donar una idea de la talla d'aquest personatge que gosi contestar-li així a una deessa que podria destruir-la amb un sol gest. Bàsicament, Helena acusa la deessa d'alcavota, i potser en el seu ressentiment s'hi pot llegir el disgust i la fatiga d'una dona utilitzada com a moneda de canvi: 

Dea venturosa, ¿per què desitges seduir-me d'aquesta manera? ¿Em portaràs encara més lluny, a una de les ciutats ben poblades de Frígia o de l'amable Meònia, si és que també hi tens algun amic entre els homes mortals? ¿Perquè ara Menelau, després d'haver vençut el diví Alexandre, vol endur-se'm a casa, detestable com sóc, per això ara tu t'has presentat aquí meditant enganys? Vés-te'n, asseu-te al seu costat i renuncia als camins dels déus i amb els teus peus no gosis tornar a l'Olimp, sinó lamenta't sense parar per ell, fins que et faci la seva esposa o bé la seva esclava. Allí, jo no hi aniré - seria digne de retret - a preparar-li el llit. Més tard les troianes es riurien de mi. Ja tinc prou penes en el meu cor. (p 106)

En aquesta relació de tu a tu amb els déus, Helena és possiblement només comparable a Aquil·les mateix dins del poema, i tots dos comparteixen més qualitats en el text que no pas semblaria en un principi. Ara bé, Afrodita l'amenaça amb fer caure la ciutat i fer-la víctima d'un destí pitjor, així que Helena s'atemoreix i se'n va a casa de Paris. Quan hi arriba, li retreu al seu marit la seva covardia, però aquest es justifica novament en el pla que els déus tenen traçat per a tothom i la convida a ficar-se al llit amb ell. Mentre la parella fa l'amor, Agamèmnon es troba indignat al camp de batalla, i declara la victòria de Menelau. 

La guerra de Troia: orígens

El poema va començar sense plantejament, llençant-nos directament enmig dels fets sense posar-nos en antecedents sobre com havíem arribat aquí. Com vam veure, la Ilíada és la història de la còlera d'Aquil·les, no de la guerra de Troia en si mateixa. Possiblement altres poemes èpics cobrien altres esdeveniments relacionats amb la guerra i les gestes dels seus herois. D'altres fonts, però, ens han arribat molts retalls de mites que tenen a veure amb l'origen dels seus personatges, fins i tot amb els orígens de la ciutat mateixa. Com que la seva destrucció forma part del pla diví, de fet, ens podríem remuntar tan enrere com volguéssim a l'hora de rastrejar aquest relat. Com comença, la història? Amb el judici de Paris? O anem abans, al naixement d'Helena? Per què Aquil·les tenia un taló d'Aquil·les? Per què era Príam el rei de Troia, i no cap dels seus germans més grans? Sempre que es comença a explicar la història, aquesta s'inicia o pel naixement d'Helena o pel judici de Paris. Per què no comencem amb l'origen de Troia, per variar? 

  • El llinatge de Dàrdan: Dàrdan va ser el primer rei de Troia i, de fet, qui va construir la ciutat. Era originari d'Arcàdia, però després de matar el seu germà es va exiliar i va ser acollit pel rei Teucre, a la Tròada, que li va donar terres per fundar la nova ciutat. Dàrdan és el rebesavi de Laomedont, el pare de Príam. 
  • El rapte de Ganímedes: Ganímedes era fill del rei Tros (net de Dàrdan) i era tan formós que Zeus se'n va enamorar i el va raptar. El va fer immortal i el va convertir en coper dels déus, i al rei Tros, en compensació, li va regalar uns cavalls immortals, una mena de dot pagada al pare a canvi del noi. Això sembla que no tingui relació amb la història que ens ocupa, però els cavalls hi jugaran un petit paper. 
  • Les muralles de Troia: Laomedont era el net de Tros (nebot de Ganímedes), i regnava a Troia quan Apol·lo i Poseidó van enfurismar Zeus amb un pla per destronar-lo. Com a càstig, Zeus els va obligar a servir el rei Laomedont. Si no n'hi havia prou amb els cavalls immortals, ara tenia dos déus servint-lo. Tanmateix, no sabia que Zeus estava posant a prova el seu orgull. Laomedont va demanar a Apol·lo i Posidó que construïssin unes muralles inexpugnables per a la ciutat, i els va prometre pagar-los un salari a canvi. Els déus van complir, però Laomedont es va negar a pagar-los un cop feta la feina. Així que els déus, enutjats, van enviar un monstre marí sobre la ciutat. 
  • Primer saqueig de la ciutat: per alliberar-se del monstre marí, Laomedont tenia la intenció de sacrificar la seva filla Hesíone, com li havia dit un oracle, però va aparèixer Hèracles i es va oferir a matar la bèstia i salvar Hesíone a canvi dels cavalls immortals. Laomedont va tornar a faltar a la seva promesa, així que Heràcles se'n va venjar saquejant la ciutat amb una expedició de sis naus. Un dels herois que va saquejar la ciutat era Telamó, el pare d'Àiax. Aquest va rebre Hesíone com a botí de guerra, i amb ella va infantar el germà d'Àiax, Teucre (com veurem, la lògica de la conquesta fa que Teucre lluiti amb l'exèrcit del seu pare contra la ciutat del seu oncle i els seus cosins per part de mare). Hesíone va oferir un rescat pel seu germà Príam, així que aquest va ser l'únic dels fills mascles de Laomedont que va sobreviure, i per tant es va convertir en el nou rei de Troia. 
  • La violació de Leda: Leda era una princesa etòlia que es va casar amb Tindàreu, el rei de Lacedemònia. Zeus es va enamorar d'ella i la va violar en forma de cigne. La mateixa nit, també va tenir relacions sexuals amb Tindàreu, de forma que va quedar prenyada de tots dos. Leda va pondre dos ous, i de cadascun dels ous van sortir dos fills: d'un ou van néixer Helena i Pòl·lux, fills de Zeus, i de l'altre van néixer Clitemnestra i Càstor, fills de Tindàreu. Segons la llegenda, Helena era la dona més formosa que havia existit mai. 
  • El pacte de Tindàreu: quan Tindàreu va decidir casar Helena, aquesta va tenir tants pretendents nobles que el rei no es podia decidir a escollir-ne un per por d'ofendre els altres. Odisseu, un dels pretendents, li va oferir una solució a canvi de la mà de Penèlope (neboda de Tindàreu i cosina d'Helena i Clitemnestra). El pla era que els pretendents fessin un jurament prometent que acceptarien la decisió i que defensarien el marit d'Helena si mai entrava en conflicte amb algú altre. De fet, això és el que va passar quan es va desencadenar la guerra de Troia. Finalment, l'escollit va ser Menelau, rei d'Esparta, que era el germà d'Agamèmnon, el rei de Micenes. Aquest es va casar amb Clitemnestra, la germana d'Helena. 
  • Naixement i infància de Paris: quan estava embarassada de Paris, la seva mare, la reina Hècuba de Troia, va tenir un somni en què infantava una torxa encesa que incendiava la ciutat sencera. Òbviament, es va interpretar que l'infant causaria la destrucció de Troia, i els pares van decidir abandonar-lo. Va ser recollit per uns pastors, que el van criar. Quan va ser gran, però, va tornar a la ciutat disposat a provar la seva identitat, i es va a donar a conèixer perquè va guanyar totes les competicions esportives en què va participar. 
  • El judici de Paris: la deessa Discòrdia es va enutjar per no haver estat convidada a les noces de Peleu i Tetis (els pares d'Aquil·les) i es va venjar llençant al mig del banquet una poma daurada que portava inscrites les paraules "per a la més bella". Hera, Afrodita i Atena es van barallar perquè totes tres volien el premi. Per no mullar-se, Zeus va decidir que fos un mortal qui decidís, i l'escollit va ser Paris, que encara feia de pastor. Les tres deesses van intentar subornar-lo: Hera li va prometre donar-li el poder, Atena li va prometre l'èxit militar, mentre que Afrodita li va prometre l'amor de la dona més bella del món, Helena d'Esparta. Paris va escollir Afrodita. 
  • Rapte o seducció d'Helena: més endavant, quan Paris ja era príncep de Troia, es va presentar a Esparta fent-se passar per ambaixador. Helena va abandonar Menelau i la seva filla Hermíone per anar amb ell a Troia. Segons diferents versions, va ser raptada i portada a Troia contra la seva voluntat, o bé es va enamorar de Paris i el va seguir voluntàriament. Els textos homèrics mantenen l'ambigüitat: en els seus discursos, Helena lamenta el seu destí i es considera deshonorada mentre és a Troia - tant podria ser havent estat raptada o havent pres la decisió lliurement. Si considerem que el matrimoni amb Menelau va ser concertat, i l'aparent confiança o proximitat que hi ha entre Afrodita i la parella formada per Paris i Helena, també hi hauria espai per preservar la decisió d'Helena, que a l'Odissea ella mateixa qualifica d'ofuscació. A partir d'aquest moment, el jurament dels pretendents d'Helena entra en joc, i es posa en marxa la guerra de Troia. 
  • Infància d'Aquil·les: era fill de Peleu el rei de Ftia i la deessa Tetis. Segons la llegenda, Tetis el va submergir a la llacuna Estígia quan era nadó, i això el feia invulnerable. L'única part del seu cos que no va tocar l'aigua era el taló, per on l'aguantava la seva mare, així que aquest era el seu punt feble. Aquil·les es va criar amb Pàtrocle a la cort de Peleu, i tots dos van ser educats pel centaure Quiró. Quan Peleu va rebre l'oracle que Aquil·les moriria a Troia, va amagar el seu fill al gineceu del rei Licomedes, disfressat de noia entre les seves filles. Durant aquest període de nou anys, Aquil·les, ja adolescent, va engendrar el seu fill Neoptòlem amb la princesa Deidamia. Finalment va ser descobert per un dels paranys d'Odisseu. Aquest es va fer passar per comerciant, i va oferir a les jovenetes les seves mercaderies. Les noies van córrer a mirar les teles i les joies, però Aquil·les va córrer cap a les armes i així va ser descobert.  
  • Sacrifici d'Ifigènia: Àrtemis va paralitzar la flota d'Agamèmnon, de forma que aquest no podia salpar cap a la guerra. Un endeví va revelar que la flota no podria salpar fins que Ifigènia, una de les filles d'Agamèmnon i Clitemnestra, fos sacrificada a la deessa. Agamèmnon va enganyar la seva filla fent-li creure que la casaria amb Aquil·les. El dia de la suposada boda, va portar-la al sacrifici. En algunes versions, Ifigènia és rescatada per Àrtemis i portada a viure a l'Àulida, on esdevé la seva sacerdotessa. 
  • Filoctetes: era un heroi que comandava el contingent de Tessàlia, i era l'antic company d'armes d'Hèracles. De camí cap a Troia, una serp el va ferir i els altres guerrers el van abandonar a l'illa de Tènedos perquè es curés. Prop del final de la guerra, un oracle va dir que Troia no cauria sense les armes d'Heràcles, que es trobaven en possessió de Filoctetes, així que finalment el van haver d'anar a buscar. 

Així doncs, ja havien passat força coses abans d'iniciar-se els esdeveniments relatats a la Ilíada. N'he fet una versió molt resumida i segurament me n'he deixat unes quantes. Aquesta informació la podeu trobar a moltes fonts. A Internet trobareu moltes versions dels relats, així com a diccionaris i enciclopèdies de mitologia. Jo he utilitzat, principalment, la Viquipèdia i el diccionari de mitologia de Pierre Grimal. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

Llicència de Creative Commons
Aquesta obra està subjecta a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons